—

Vida de carrer, d’alegria, de serenos obrint-te de matinada quan tornaves de festes que havien durat dos o tres dies. De guitarres que baixaven quan es feia fosc a les portes de les finques, de billars i futbolins al carrer de la Cera, del bar Salchichón –“els gitanos necessitem sempre un bar on fer vida social”–, de talls de cabell amb gomina, impecables, de llargs abrics negres. Elegància gitana. Perquè els gitanos del carrer de la Cera, també coneguts com els gitanos del Portal, sempre han treballat el tèxtil i, encara ara són persones elegants. El Petitet plora aquí, com avui, i si no pot venir, plora a on sigui, i recorda la promesa que li va fer a la seva mare abans que ella morís: faré una orquestra simfònica de la rumba al barri. Per la rumba, pel barri, per ella. Aquest somni, malgrat la miastema gravis contra la que lluita, ja s’ha fet realitat aquest estiu, amb el primer concert de l’Orquestra Simfònica de la Rumba, i amb la gravació a l’estudi dels temes del primer disc. Un equip de periodistes del col·lectiu SomAtents, amb el suport de Foment de Ciutat – Raval Cultural, hem estat testimonis d’aquests mesos i hem elaborat un curt documental que, amb el títol de La roba estesa, s’estrena dijous 12 de novembre a les 19h. al MACBA dins del festival de curtmetratges La mida no importa.

 

1er dia de Rodatge. Dissabte 16 de maig. 10h. C/ de Blasco de Garay amb Av. del Paral·lel

[Comencem un passeig amb en Petitet pel barri de Sant Antoni/Raval, al voltant del carrer de la Cera, en què ens trobarem amb altres gitanos grans. Porta micròfon de petaca i el segueixen dues càmeres mentre parla amb altres dos periodistes. En Petitet domina l’art escènica i no li molesta el seguici. Mira a càmera i improvisa amb naturalitat. Va saludant i xerrant amb tothom que es troba. Entrem al bar del seu carrer.]

–Sempre ens han dit els gitanos del carrer de la Cera. No sé si per bé o per mal, de fa anys que tot ha canviat. Dels gitanos que vivíem allà no en queda gairebé ningú, fins i tot els paios que eren d’allí, que alguns eren com gitanos per nosaltres, els del colmado, el farmacèutic… tampoc no hi viuen. Era un barri molt guapo. Molt. Ara no hi vivim però hi anem cada dia, ens trobem allí. Molts matins esmorzo en aquest bar, em fan un cafè molt bo i un entrepà. I un dia vaig començar a tocar els tamborets de la barra. Són de fusta. Vaig pensar, coi que guapo que sonen! I vaig anar-los provant, ara aquest, ara aquell altre… Sonaven que no es podia aguantar. Me’n vaig emportar un a gravar amb la Simfònica!

[En Petitet va ser el nen del primer anunci de la Nocilla. Un executiu d’una casa publicitària el va veure tocar la guitarra al bar que hi havia a la cantonada del carrer de la Cera amb la ronda, on ara hi ha –evidentment– un durum i el va fitxar. Va estar alguns anys apareixent a la publicitat de la marca fins que es va fer gran. Fill de Ramon Ximenez, el Huesos o el gitano colorao, el primer palmero de Peret, amb qui eren més que amics, als 15 anys va fer el seu primer grup, els Tobago, i als 16 ja va firmar el seu primer contracte amb una casa discogràfica per ser músic d’estudi. Des d’aleshores, i fins que molt més endavant se li va declarar la malaltia, la miastema gravis, va ser un dels més grans. Va gravar pel Gato Pérez, pels Chipen, per Carlos Benavente, per Lolita, pels Amaya… Gires, Jocs Olímpics, més de 70 o 80 discos, videoclips. “Tothom em cridava per tocar amb ells”. Al 1991 va fundar el grup Rumbeat, que feia versions rumberes d’èxits de Michael Jackson, Bob Marley… En Petitet s’atura davant la terrassa d’un bar i ens diu que ja hem arribat.]

–Mireu, aquests són els gitanos grans, ells us explicaran què és el barri i què som els gitanos del Portal…

[Asseguts a una terrassa estan Pepe el Almidonao –a qui també anomenen onclo Josep, cosí germà de Peret–, Ramon el Tita, en Cisquet, que va participar com a actor a la pel·lícula de Rovira Beleta Los Tarantos, amb Carmen Amaya i Antonio Gades, i el reverend Manuel Giménez Pubill, membre assessor del Consell Municipal del poble gitano i president de l’Associació Gitana de la Cera. Comença parlant aquest últim, en un acte que no és gens impostat ni forçat: les tertúlies improvisades que s’allarguen hores en qualsevol racó del barri són encara un dels trets caracteritzadors d’aquesta comunitat. Asseguts en rotllana, molts duen bastó, com podríem imaginar.]

–Els gitanos de la Cera estem aquí, en aquest barri, des de l’Edat Mitjana. Aquí hi havia una de les set portes de la muralla que rodejava Barcelona, per això ens deien els gitanos del Portal, o els gitanos rossos, també. Aleshores, segles enrere, s’ocupaven dels animals, eren comerciants de ramaderia, sobretot de cavalls, amb seu a la plaça del Padró. La vida al barri ha canviat, és clar. Modernament ens hem dedicat més a la confecció i la venda de roba… alguns a la ferralla… i des de mitjans de segle XX a la música.

–En això hi ha un abans i un després de Peret en Pere Pubill Calaf –diu en Pepe, que és el seu cosí–, abans hi havia en Orellas, que feia una cosa molt semblant al que és la rumba… però no era ben bé la rumba catalana que van fer el Pescadilla i en Peret. Encara que els seus pares ja cantaven a les bodes, la rumba es va fer popular gràcies als joves d’aquella generació: a més d’en Peret, en Chacho, en Paló, en Ramon, el Huesos, el gitano colorao, en Toni, que era l’altre palmero… El meu cosí Peret ja era artista d’abans… però es va trencar una cama amb la moto, i es va estar dos anys al llit. Li va anar bé perquè va estar vinga a provar amb la guitarra… I m’anava dient, què et sembla això? Fenomenal, li deia…

–Hi ha un moment clau en tot això –diu en Petitet–, que és l’any 1966 quan en Peret i els seus palmeros, el meu papa i el Toni, surten a televisió cantant El Muerto Vivo. Van causar sensació. Eren només una guitarra i dues palmes. Res més no necessiten! Guapos, elegants. Amb una força! Allò va ser la bogeria. En aquella època estaven al tablao d’El Duende del Gitanillo de Triana, torero compadre de Manolete, a Madrid, i l’omplien cada nit. Era una bogeria. Li feien la competència al de Manolo Caracol, que després va ser molt amic de mon pare i de Peret, però que no els coneixia i que no entenia perquè no hi anava ningú al seu. “Hay unos gitanos catalanes que tocan con una olla”, li van dir. Era mon pare el que tocava la olla, que en realitat eren uns bongos. Va anar a veure’ls. “Ahora lo entiendo todo”, va dir. En aquells anys els anaven a veure els prínceps, la reina Noor, Orson Welles, Charlton Heston, Alain Delon… tothom que passava per Madrid! Dalí n’era un gran admirador i venia per anar de festa amb en Peret. Mon pare no el suportava i em deia: “Aquest home es fa el boig però no ho és; no ho és gens, de boig!”

–Al bar Salchichón –explica en Manuel Gimenez– teníem una gramola, i uns quants discos de Pérez Prado: el mambo número 5, el mambo número 8… Els gitanos d’aquella generació van escoltar i van mesclar aquells ritmes americans amb el que ells ja vivien quan tocaven als casaments, al bar, al carrer. La rumba no és només del Raval, és de Gràcia i del Pescailla, és d’Hostafrancs, és dels gitanos andalusos… però la rumba catalana ja és una altra cosa. El gitano de Jerez la canta aflamencada per seguidiyas, amb un compàs que és també de 2×4 però en tango, aflamencat. El català fa el canto del Levante, que li diuen, i som puristes amb la rumba d’aquesta manera. I nosaltres vam tenir al gran ambaixador d’aquesta rumba: Pere Pubill Calaf, Peret. Però et diré una cosa: aquesta idea que ha tingut el Petitet tampoc no l’ha tingut ningú, i estic segur que serà un èxit, un veritable ‘boom’.

[El pare del Petitet era el Ramon, el gitano colorao. Els gitanos catalans han fet de les palmes un instrument més de la música. Peret és un dels responsables d’haver donat a les aportacions de l’Orellas la forma amb la que ara coneixem la rumba. Els sons cubans i el tradicional ritme dels gitanos s’havien fusionat per crear una música que des de mitjans de segle es respirava als voltants de la Cera. Peret va dotar d’una intensitat i d’una qualitat musical aquest bagatge fins a composar El Mig Amic, una cançó dedicada a son pare, i que molts artistes, com per exemple Raimon, han lloat com una de les més boniques de la música catalana. La rumba catalana és, sobretot, sentiment i senzillesa, diu sempre en Petitet, que no suporta la passió salsera que creu que fa malbé aquest llegat. Peret Reyes i Johnny Tarradellas van formar als 90 un grup, Chipen, que en caló vol dir veritat, perquè volien reivindicar la rumba catalana autèntica, amb palmes i teclats i la quantitat justa de sons caribenys. “La rumba d’aquí és música per passar-t’ho bé, prendre una copa i no pensar massa”, deien Peret Reyes i Tarradellas. En Petitet no hi pot estar més d’acord.]