0
0
0—
Cerco la veu de l’altre, l’altre és el que em dóna, em regala, m’ofereix la seva història, generosament, i em canvia com a persona. En aquest encontre, en aquest minut zero, comença el relat periodístic, que és la suma de la paraula aliena i també de la pròpia, i que té com a intenció inconfessada que el lector, vostè, s’aturi, pensi o rigui o potser, fins i tot, llegeixi una altra manera de viure, d’entendre o d’afrontar la vida diferent a la seva; potser el convidi a reflexionar com la viu.
Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura, es presenta com a periodista d’investigació i en aquesta presentació marca les regles del joc: és la investigació periodística la que la porta a l’encontre: la veu de l’altre és tractada amb rigorositat, amb respecte, amb honestedat, fent un exercici en què la periodista cerca les veus dels fets i es desprèn d’estereotips i judicis.
Aquest és un encontre difícil, per a tots dos. Les expectatives també són distintes.
Per a la periodista, desprendre-se’n de les màscares pròpies és terriblement difícil. Escoltar a l’altre en la seva totalitat, intentant comprendre per a poder explicar, és complicat. Per al que conta, explica, parla, el periodista és aquell ésser que ve i se’n va carregat de paraules: de les meves paraules.
Què escriurà? Com? Com em tractarà? Em trairà?, es pregunta un dels dos.
M’haurà mentit? Ho he entès bé?, es pregunta l’altre.
A Svetlana Aleksiévitx l’entrevistarem dissabte i parlarem de l’encontre i de la veu de l’altre i de la veu d’un mateix: de periodisme.
El nostre encontre ens permetrà formular-li preguntes sobre com és la seva manera de treballar, sobre com emparaula a l’altre i com narra el dolor de l’altre fent que el dolor passi a ser de tots.
Molt sovint expliquem que el periodisme visibilitza l’invisible. Aleksiévitx visibilitza inclús la radiació nuclear: inodora, insípida, immaterial, intangible, però present. Tan present que ho canvia tot (home, dona, natura), tan present que va canviar la història del món, tan present que ens va canviar a tots encara que ho haguem oblidat. Ella, la periodista, no ha oblidat: investiga les mentides, va al lloc i cerca les veus. Construeix un cor de veus que denuncien allò que molts sabien, intuien, però que només les veus dissidents s’atrevien a fer pancarta, rumor, murmuri.
La periodista va més enllà: fa de les veus de Txernòbil (i de les dones que han viscut les guerres i dels combatents) periodisme i la denúncia es fa pública, s’amplia, es converteix en paraula periodística, en discurs, en narració.
Svetlana Aleksiévitx segueix el mateix model que Gabriel García Márquez, periodista, escriptor i també premi Nobel.
Tots dos hi van, ho viuen, ho conten.
Anar-hi i viure-ho fa que el fet no s’expliqui sense el context. El contarlo, “com si fos un conte”, diria García Márquez, fa que el fet visqui en un relat contextualitzat.
Per a la professió periodística l’entrega d’aquest premi, com ja va passar amb García Márquez, és un recordatori de que el mètode serveix a l’altre i que la investigació periodística —que prové del llatí: resseguir les petjades dibuixant un camí— és necessària en un món ple d’oblits, involuntaris i, sobretot, voluntaris.
És cert que ambdós van ser i són qüestionats per aquella necessitat d’emparaular a l’altre fent servir els recursos propis de la literatura. Els més puristes els han atacat perquè els recursos narratius que utilitzen poden distorsionar la veu de l’altre. Aquesta és la crítica que sempre s’ha fet al periodisme literari o al periodisme narratiu.
Aquesta crítica, en el 2016, és un contrasentit. No només perquè algú que suma a la metodologia periodística la narrativa literària hagi rebut un Nobel, sinó perquè el lector busca cada cop més a la periodista que té una mirada pròpia, honesta, que és firma periodística (no només opinió) i amb aquesta firma es responsabilitza del que escriu, mostra que ha estat allí, és honesta fins i tot per dir que no ha estat en tots els llocs que hauria d’haver visitat o no ha parlat amb tots aquells amb què es requeria contactar.
Ha escrit un text que mereix ser llegit perquè té interès públic i perquè ho ha fet amb les regles del periodisme: és veraç, equilibrat i, sí, està ben narrat.
