—

Per David Vidal

Aquests dos testimonis no són res extravagant, segur que ho intuïu, o directament ho sabeu perquè sou periodistes. Podríem haver citat d’altres explicant que a les redaccions no els deixen temps per a la recerca ni per al treball de fonts, que sovint han de tancar dues o tres planes diàries amb teletips i notes de premsa; que si volen fer temes llargs, de dades o de periodisme de recerca, els han de completar a casa, fora de l’horari de treball; que han d’escriure notes i notetes, a diari, desenes, sempre sota la pressió de quines d’elles tindran més clics.

En canvi, els directius i els editors de tots aquests mitjans dels que hem estat parlant –n’estic segur, perquè ho hem sentit a diari durant mesos– han entonat càntics engolats de lloança a Spotlight. Ah, això és periodisme! Que els principals promotors d’un periodisme anèmic, infrafinançat, mancat d’ambició i de referents de qualitat, s’encaterinin parlant del model Spotlight és un paradoxa eloqüent. En els plecs d’aquesta paradoxa hi trobem algunes de les principals dificultats per a la feina i la funció del periodisme avui, quan les Nacions Unides ens proposa celebrar el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. I no tot, lamentablement, és culpa de la crisi de la premsa, dels fons d’inversió que hi ha a la propietat dels mitjans, o de com és de dolent Cebrián o Roures. Penso que aquí els periodistes hem anat donant passes enrere que ens han deixat massa a la vora del penya-segat, i això ja ho havíem descrit fa dos anys.

Efectivament, el periodisme ha estat motiu d’atenció els darrers mesos arran dels merescuts Oscar com a millor pel·lícula i millor guió per al film de Thomas MacCarthy Spotlight, que reconstruïa la història d’un equip d’investigació periodística del Boston Globe que treia a la llum una conxorxa de silenci sobre els casos de pederàstia a l’Església Catòlica. Veient Spotlight aprens molt, com a periodista, del que ha de ser la gestió de la redacció d’un mitjà, que a més disposa d’ambició i talent, per tal que arribi a acomplir, també, una funció social, la que el periodisme deu a la comunitat: la visibilització dels conflictes, la informació i el coneixement contextualitzat, que permet al ciutadà la presa de decisions. Una veritable democràcia és la que disposa d’una ciutadania ben informada, capacitada amb raons i arguments. Si és possible, amb atenció preferent als àmbits problemàtics, als conflictes, a les potencials injustícies. El periodisme no canvia el món, però ha de voler fer visible les circumstàncies més rellevants perquè una societat pugui prendre les decisions adequades per poder-les canviar, si així ho decideix. Un aplaudiment per l’equip del Boston Globe i per a la pel·lícula, doncs, com a fabulosa demostració pràctica de compromís amb la vocació.

Però òbviament, l’equip Spotlight no és una casualitat. Té dues raons de base que n’expliquen l’èxit: la tradició de la premsa anglosaxona pel que fa al periodisme d’investigació (singularment rellevant dins del Globe), i el costum dels mitjans nord-americans de posar en crisi la manera de fer les coses en el periodisme quan s’afronta una crisi. Aquí ens manquen totes dues, així que tot el que es faci en aquest camí costa Déu i ajuda i es fa amb una sabata i una espardenya. Tradició, dèiem: des de la generació dels muckrakers –fa més d’un segle, ja– que el periodisme nord-americà, concretament, i l’anglosaxó per extensió, s’edifica sobre una fe sòlida en la vigilància del poder –polític, judicial, econòmic… o religiós, que els integra tots, si més no en aquest cas–; això implica un treball de fonts intensiu, la recerca al carrer… Gay Talese, amb més de vuitanta anys, segueix escrivint no ficció periodística; a Espanya faria anys que estaria firmant insubstancials columnes d’opinió sobre l’aire condicionat als taxis o els restaurants on millor preparen steak tartar.

En aquesta tradició, l’equip d’Spotlight al Globe ja funcionava als anys 70; per tant, estem parlant de més de 40 anys de tradició de periodisme de recerca dins del rotatiu, que hi dedica només en sous i despeses (poca broma) prop d’un milió d’euros a l’any. Malgrat això, els periodistes de l’equip treballen sense la pressió del dia a dia, i no llencen mai un article menor abans que no tenen la peça grossa lligada, és a dir, exactament a l’inrevés del que ha passat a Catalunya amb el cas de la pederàstia aquests darrers mesos. A més, tenen molt clar que el seu objectiu no és el capellà de mala mort, que probablement ja havia patit abusos al seu torn, sinó l’estructura oligàrquica de poder polític que ho tapa tot. Desvelar l’omertà. El periodisme local, en canvi, disfruta destrossant poca-penes i mai impugna res que afecti el poder real. El periodista local, però, ha de justificar davant del cap el seu contracte per sota del mileurisme amb moltes peces setmanals de caça menor.

L’altra sòlida raó és la capacitat de reinventar-se en plena crisi que han demostrat alguns mitjans nord-americans. No és casualitat que en aquells mateixos anys en què succeïen els fets que s’expliquen a la pel·lícula, en plena crisi del paper i en el començament de la gran recessió per als diaris, una de les apostes més valentes i creatives fos la del Boston Globe. El Globe va pensar a mig i llarg termini i de forma decidida en una estratègia pel nou suport digital, sense rebaixar la qualitat del periodisme, i va buscar noves formes de ser indispensables als seus lectors. Aquesta frase fins i tot surt al film diversos cops. Van ser pioners a proposar vincles entre corresponsals i lectors, per exemple, i en general a explotar les possibilitats d’interacció amb els ciutadans. A Espanya, l’Associació d’Editors repeteix com un mantra des de l’any 2000 que la qualitat de la informació salvarà el model de la premsa de la seva competència, però en canvi no ha fet això. Al contrari, els rotatius han perdut pàgines, plantilla, qualitat i vocació. ¿Spotlight? Si heu fet fora de cadascuna de les redaccions els periodistes que per edat, coneixements i actitud podien liderar aquesta mena d’equips…

Així que, explicat això, entendreu que avui, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, estigui fins als nassos a la referència constant, aquests darrers tres mesos, a Spotlight per part de directors, editors i periodistes. Perquè és un brindis al sol, si no és que abans invertim en un canvi de cultura a l’empresa periodística; perquè ens cal, també, més ambició en els nostres referents com a periodistes. I més dignitat i valentia, també, la mateixa que sentiríem, decidits, si notéssim que rere nostre ja s’obre el buit i que, si volem seguir fent periodisme, no podem recular més.

Està bé anhelar Spotlight, però hem de voler fer aquella mena de periodisme, i crear les condicions perquè es pugui dur a terme. Com sempre, amb periodistes que siguin abans que res bones persones, prou cultes i sensibles, prou llegits i prou dissidents. És a dir, nosaltres, oi?