—

Dreiser explica a les seves memòries a Newspaper’s Days com funcionava la cosa per aquella època.

L’època era les dècades dels 80 i dels 90 del segle XIX.

El que funcionava eren les redaccions de revistes com Munsey’s Metropolitan, Pearson’s o Leslie’s.

I la cosa era el periodisme, una nova industria florent en grans ciutats com Nova York i Chicago, amb diaris de tirades quasi milionàries i un nou paradigma informatiu. La cosa, de fet, era com escriure en aquells anys periodisme. Com fer notícies i, encara més, com explicar stories llargues a les revistes, que havien de reubicar-se en un nou sistema informatiu (perquè en elles ja no s’hi explicaven les novetats).

Estem, per exemple, a la redacció del Republic. Arriba l’hora del tancament i, després d’haver explicat tot allò que es podia explicar, encara hi ha pàgines en blanc; no hi ha res. Sobretot no hi ha res llaminer amb què atraure l’atenció del lector, que durant la setmana ja ha llegit les notícies a diari. Què fem? Doncs bé: We make news, es van dir aquests paios. És a dir, les fabriquem. Tornem al lloc dels fets. Mirem millor. Hem de preguntar més, escoltar, olorar… I explicar-ho, de nou; explicar-ho, bé.

Apareix l’editor i s’acosta a la taula del jove Dreiser. “Theodore, vailet –li diu mentre l’agafa per la clavícula–, ves-te’n a Near South Side; abans d’ahir hi va haver un crim. Parla amb la gent, mira-ho tot, els detalls, escolta què t’expliquen pel barri. Hi ha més gent com la d’aquella família? Com eren?”. Dreiser rememora a Newspaper’s Days aquelles paraules exactes del seu editor: “Ah! Era terrible, oi? I dius que la va matar a sang freda? Oi que hi havia una gran multitud allí? Bé, bé, doncs escriu tot això. El color. Em sembla que tenim a les mans una història força bona, no et sembla? Escriu una bona introducció, ja saps, tots els fets al primer paràgraf, però llavors continua i explica la teva història”.

Això era to make news. I l’estil era fer-ho com una short story. Uns anys abans el vell Joseph Pullitzer havia clavat a les parets del The New York World uns cartells que cridaven als periodistes: “The colour – the facts – the colour”. Hi eren al costat d’uns altres que ordenaven: “Accuracy – accuracy – accuracy”. En aquells anys neix un nou tipus de periodisme que popularitza els relats informatius d’interès humà, les features stories, que fan èmfasi en el periodisme més sensacionalista o popular i en la noció d’actualitat. Però no ens deixem enganyar per la paraula popular o pel terme sensacionalista (més relacionat amb una escriptura sensual que amb la premsa groga més demagògica): la devoció pel periodisme nord-americà per les fonts contrastades se cimenta en aquells anys i es desenvolupa immediatament després amb els muckrackers, que van ser capaços de desenvolupar un nou periodisme de denúncia i investigació, també plantejat narrativament en moltes ocasions, que ja no enfocava només sobre els fets més sensacionalistes o populistes, sinó que marcava una rellevant agenda de temes, centrada sobretot en les denuncies de la corrupció política i en les males praxis democràtiques d’aquella gegantina nació que estava despertant.

 

Maleït sigui, Theodore, això és el que fas a les teves novel·les?

De Dreiser es va dir que havia aconseguit la més suggeridora i magnífica novel·la pitjor escrita del món, An American Tragedy (1925), o almenys això va dir una part de la crítics, astorats per la deixadesa gramatical i la provocació lèxica del (ja aleshores) vell Theodore, més preocupat per reflectir documentalment la realitat que per seguir els cànons de la novel·la realista.

Quan dècades abans va començar a escriure en revistes i a bastir les primeres pàgines de la que seria la seva primera novel·la, Sister Carrie (1900), que, per cert, igual que li va succeir a Flaubert amb Madame Bovary, va tenir l’honor de ser retirada de les llibreries per escàndol públic, se sentia fascinat pel naturalisme determinista d’Émile Zola, del qual va ser, juntament amb Frank Norris i Jack London, un dels seus primers exponents als Estats Units. La mirada de Dreiser, fill d’immigrants alemanys pobres que va tenir una infantesa de privacions materials, motiu pel qual es va educar en escoles parroquials i públiques, ignora la descripció optimista de la societat americana, i es delecta en les tensions i en els conflictes que succeeixen en aquells anys de creixement brutal i transformació d’aquella societat.

En aquest sentit, per a Dreiser i per a l’escola naturalista, l’individu, com a ésser aïllat i individual, es troba sotmès a uns condicionants socials, econòmics, culturals, familiars, d’ètnia i de cultura, que el conformen i el determinen. No fins al punt d’abolir el lliure albir, però sí fins al punt d’entorpir-lo poderosament. Va explorar aquesta tensió entre la capacitat electiva de l’individu i la determinació de l’entorn quan va publicar Jennie Gerhardt el 1912, novel·la en la qual tracta el cas d’una dona que se sotmet sexualment a homes rics per escapar de la pobresa. Té l’ésser humà elecció?

A An American Tragedy, Dreiser volca bona part de la seva experiència familiar en el relat de la família d’un predicador que acompanya la trama principal, una història basada en un assassinat real comès per un antiheroi, Clyde Griffiths. En ella es relata el camí del protagonista cap a l’èxit i el seu encontre amb el crim, fet que posava en entredit l’esquema ideal del somni americà. La novel·la va aconseguir un èxit enorme de públic, però, com hem apuntat, va dividir els crítics.

Certament, Dreiser no floreix del no-res. L’asfíxia pertinaç que pateix l’individu en aquesta nova societat urbana i industrial ja havia estat tema de la generació literària anterior, amb els relats visionaris de Thoreau (Walden: com recuperar l’equilibri individual i rousseaunià a la natura), Hawthorne (Wakefield: com fugir de la mirada dels altres) o Melville (Bartleby: com enfortir la pròpia idiosincràsia davant la coacció de les convencions socials).

Quan Dreiser ja havia abandonat la pràctica del periodisme a les revistes i estava entregat a la creació literària, una inesperada commoció va recórrer les redaccions de Chicago i Nova York: una animosa canalla, alletada periodísticament pel periodisme narratiu de les revistes i ja criada en el paradigma informatiu de l’accuracy i els facts, s’havia decidit deixar d’usar el periodisme per a la tafaneria gallinàcia. Alarmats davant la corrupció i la confusió dels interessos públics i privats, es van disposar a aixecar de totes les catifes de la jove i emergent nació.

 

Els rampinadors contra Teddy

Poques paraules han estat tan mal traduïdes com muckrakers. El nom se’l va inventar (el va aplicar específicament a un tipus concret d’activitat periodística) durant els primers anys del segle XX el president Theodore Roosevelt, l’home que també va cedir el seu nom a l’entranyable os de peluix. En la seva traducció castellana, s’ha anomenat a aquests periodistes (molt eufemísticament) rastrilladores del cieno, los que escarban en vidas ajenas… Pérez Iriarte ja va fer notar que la traducció més adequada a l’estat d’ànim del vell Teddy seria la dels “agita-merda” o (aportació modesta d’aquest text) “els aplega-merda”. Tot i que, al català, Albert Chillón ha proposat l’exquisit “aplega-fems”, que no ens agrada perquè els situa en un context rural (quasi els veiem resar l’Àngelus, amb el barret de palla al pit), que és exactament l’oposat a l’ambient de treball, urbà, febril i industrial, però que (admetem-ho) faria les delícies de Josep Carner i Carles Riba.

El fet és que el treball d’aquest grup de periodistes a la premsa lliure nord-americana es correspon amb el desenvolupament de les idees de tall socialista i anarquista, i a la seva progressió als Estats Units en un context de creixement industrial i urbà, sense garanties socials, en entorns deshumanitzats. Aquest grup de periodistes es va dedicar a principis de segle a investigar, amb fins de denúncia social, la variada casuística de corrupció promoguda tant per empreses privades com per la pròpia administració. Van aconseguir expandir, fins i tot entre els ciutadans més al·lèrgics, la consciència que la nació tenia plantejats greus problemes socials i, tot i que amb freqüència eren acusats de sensacionalistes per la forma popular, escènica i directa d’enfocar els seus textos, el fet és que totes les opinions, dades i cites exposades eren objecte de curosa investigació. Accuracy, accuracy, accuracy.

Els muckrakers van ser la generació 2.0 del periodisme, i és per això que van ser anomenats nous periodistes. Van articular la independència radical amb un intens treball de fonts (plurals i diverses, amb triple confirmació sempre) que, a vegades, incloïa l’observació participant, la infiltració… i, fins i tot, els primers gonzos. Van inocular per sempre l’ADN a la premsa nord-americana el treball intens amb les fonts i els contrastadors de la informació, o fact-checkers, un perfil professional del periodisme anglosaxó de qualitat, encara avui present en publicacions de referència com The New Yorker, impensable i inexistent en el periodisme europeu, i singularment llatí.

Els muckrakers escrivien en publicacions com Collier’s, American Magazine, Hampton’s o el llegendari The Masses –on publicava John Reed, l’autor de la detallada crònica Deu dies que van commoure el món, sobre la revolució russa del 1917–, entre moltes altres. Juntament amb Reed, la muckraker més cèlebre va ser potser Ida M. Tarbell, qui entre el 1902 i 1904 va publicar, a McClure’s, Història de l’Standard Oil, una sèrie de documentats i exhaustius reportatges sobre les pràctiques comercials corruptes del magnat John D. Rockefeller.

La denúncia de Tarbell no va ser un experiment aïllat, un altre muckraker, Lincoln Steffens, va investigar i va posar al descobert la corrupció municipal a les ciutats de Sant Louis, Filadèlfia, Chicago, Nova York i Pittsburg a la sèrie de reportatges La vergonya de les ciutats (1906), també publicada a McClure’s. També Ray Standard Baker va denunciar l’explotació dels menors i la discriminació racial a Seguint la línia de color (1908), que va publicar a American Magazine.

Hill Irwin i Samuel Hopkins Adams van ser els més cèlebres muckrakers, els quals, des de Collie’s, van prendre el relleu de McClure’s a la pràctica del periodisme de denúncia. Irwin va cobrir excel·lentment les dues guerres mundials en aquesta revista i Adams va publicar entre el 1905 i el 1906 la sèrie titulada El gran frau americà, en la qual va desvetllar la fabricació i venda de medicaments perillosos per a la salut. Hampton’s, Everybody’s i Cosmopolitan van ser altres capçaleres rellevants en la pràctica del periodisme.

Dreiser (i els que juntament amb ell van practicar el periodisme narratiu dels feautures i els colour facts a les revistes) i els posterios muckrakers representen, sens dubte, el primer episodi modern de periodisme i van provocar l’evolució del reportatge –o story– cap a un text llarg i narratiu, amb la introducció de tècniques fins aleshores reservades a la ficció. Són els avis de Gay Talese, però també de Roberto Saviano i, és clar, de Günter Wallraff, el més muckraker de tots els new journalists coetanis.

Però no podem oblidar que van ser també els pares de John Hersey i de Lillian Ross (i de Capote), i que (sobretot Dreiser) van influir decisivament amb el seu periodisme i amb la seva literatura naturalista, de tall determinista, en tota la Generació Perduda –Steinbeck, Dos Passos, Hemingway… tots ells periodistes abans que escriptors. El vell Theodore i la seva colla d’humils i independents aplega-merda ni sospitaven com canviarien la història del periodisme.