—

Pròleg

A la Plaça Catalunya hi ha més caps que resums de llibres per llegir. És la imatge a la que tots estem acostumats els 23 d’abril: somriures còmplices després d’una rosa entregada, abraçades en rebre un llibre, i sumar-li mitja hora a qualsevol recorregut que passi per la plaça més trepitjada de la ciutat. Però uns carrers més cap a la dreta i més a prop del mar, hi bufa una altra brisa. Hi ha “l’altra rambla”, la que supervisa el gat de Botero, la que no tindrà súpervendes signant llibres ni les darreres novetats literàries. Però és la que té veïns i veïnes del Raval que no se senten forasters enmig del torrent de gent; la que aplega en paradetes des de les deu del matí un centenar d’entitats del barri que donen a conèixer la seva feina.

Tot Raval és qui s’ha encarregat, durant l’última dècada, de l’organització de la diada. I, com un convidat a qui no se li pot negar la presència, la literatura és l’eix entorn el qual giren la majoria d’activitats. La música anima, les roses que més criden l’atenció són les de paper pinotxo que porten algunes senyores al cap; els nens, tot i la gentada, corren per tot arreu… com la literatura, que es fa i es desfà amb els tallers, actuacions, titelles, lectures, performances i accions col·lectives que duen a terme les entitats presents. SomAtents també és present a la Rambla del Raval: hi participa amb quatre activitats que hem volgut convertir en capítols d’aquest llibre.

Capítol 1. Donar llum als llibres

Del número 20 del carrer Riereta surten dos llums que caminen. Porten amb ells un sofà i una tauleta amb quatre rodes que sortegen les voreres dels carrers propers a la Rambla del Raval, el seu destí. Les rodes carreguen una pila de llibres: de Diderot, de Spielberg, de tot allò imaginable; i un telèfon antic, potser per trucar l’atenció; i una ràdio vella, potser també per seguir connectats amb el món real en mig d’una imatge tan fantàstica; tot mentre un llum mira a l’altre: encén, apaga, encén, apaga, volent dir: “Espavilem, que farem tard!”. L’altre s’encongeix d’espatlles: “Jo no en tinc la culpa…”, i després respon amb els braços un “Au, va, tira!”, combinat amb llenguatge lumínic: encén, encén, apaga, encén- dit molt ràpid

És el llenguatge d’INCA, una associació independent del món de les arts i l’educació que fan servir l’art i la cultura com a eina de transformació social. Volen incloure tothom dins els seus happenings, per això parlar a cops de llum i tirant del teatre físic consideren que és una bona manera de complir els seus objectius: promoure el diàleg intercultural i la cultura de la pau sense que ningú quedi exclòs.

Han plantat el sofà a una cantonada de la Rambla del Raval, que avui porta els llavis pintats vermells. Amb els cossos conviden a la gent a seure al sofà  –que ha crescut a la Rambla com un bolet–, a proposar-los un llibre i que en llegeixin un tast en veu alta perquè tothom el pugui gaudir. Hi seu una noia jove a qui les cames no semblen pesar-li. La llengua tampoc. Ràpidament comença a llegir El Petit Príncep que ha caigut entre les seves mans. L’obre amb il·lusió de nena, des d’on millor pot obrir-se aquest llibre. Dins les seves pàgines, on s’hi amaga una barreja del manifest de SomAtents amb la història del Petit Príncep, aquest li demana a l’aviador extraviat que li dibuixi un periodista.

–Però què fas aquí, al mig del desert? –vaig preguntar de nou.

–Tu dibuixa’m un periodista…

–Per què ho vols?

–No sé com són; fa temps que no n’he vist un de debò…

–Com és?

–Crec que és perquè el periodisme avui té mala imatge… Els ciutadans creuen que és la pitjor professió després de la d’advocat o la de polític, pensen que estan conxavats amb el poder, que són mentiders i venuts… Parlen amb el mateix argot confús, brut i críptic que el poder.

–I per què t’interessa saber com són?

–Vinc d’un planeta petit, molt petit… Però allí també vam somiar el progrés i la democràcia; i sabíem que sense una premsa i uns periodistes honestos i compromesos amb els drets i la justícia que no formés part del poder sinó que el vigilés, no ho aconseguiríem.

–Entenc… –de fet, no entenia res: d’on sortia aquell estrany homenet? De quin petit planeta parlava?

–Però vam somiar ser periodistes que buscaven la justícia, però que ho feien de la millor forma: com Zola, com Steinbeck, com Dos Passos, com els nous periodismes dels 60 i dels 70, com els Thompson, Talese, Wallraff, Fallaci… Volíem un periodisme que innova i experimenta, amic de l’art i de l’impuls creatiu, no per elitisme, sinó perquè busca i troba nous camins per emocionar, per arribar a tothom. Vam somiar tenir l’oportunitat de fer les coses ben fetes. I un dia, quan llegia el nostre lid, el nostre illetrat cap de secció ens va dir amb mirada bovina aquella frase: “Aquí no fem literatura”.

–A mi se m’ha espatllat la democràcia… ai, vull dir, l’avió… Com et puc ajudar?

–Explica’m… Mira: i a tu i a tothom us voldríem fer unes propostes… ¿Què us semblaria si, per provar, i ja que estem ensorrats, almenys ara que gairebé ningú mira… som AUDAÇOS? Formem part d’aquest moment decisiu. I ara escolteu: prou de concerts i copes i manis i debats i taules rodones i jornades i agudes i òbvies reflexions als murs dels Facebooks… Això està bé, tots ho fem, ens encanta… Però només ajudarem a canviar les coses si nosaltres també fem coses. ¿Per què no demanem, exigim, treballem per un periodisme ben fet que no persegueixi només un sentit econòmic, sinó social? ¿Per què no ens comprometem amb un periodisme que faci la seva feina estimant les coses ben fetes, amb honradesa, esperança i optimisme; que busqui una pluralitat de fonts i també de temes, però atendre preferentment aquells sectors socials que pateixen de forma recurrent la injustícia i el desempar?

–Entenc què busques homenet simpàtic…

–Al final, només volem fer un periodisme valent en la forma i en el fons, que s’entengui i que emocioni, que ajudi a comprendre el món i a prendre partit.

–Ara ja sé què busques… Vols que et dibuixi un periodista?

El llibre es tanca i el bolet es mou per la Rambla, al mateix ritme que els qui escolten vora el sofà dibuixen mentalment el retrat d’aquell periodista en el que creuen, línies cap amunt, línies cap avall. Al sofà hi seuen dones, nens, avis, joves. Si et proposen un llibre en francès i no saps parlar-lo, no passa res. Intenta-ho. Els llums es criden: encén, apaga, encén, encén! “Aquest nen llegeix molt bé, no trobes?” –li demana un llum a l’altre amb el polze mirant el cel–. “La dona, regular”, i els llums sacsegen les mans d’un costat a un altre, poc convençuts. No passa res, els qui seuen al sofà llegeixen com poden per crear un moment durant el qual allò important és que la Rambla es para, que algú obre un llibre i, amb calma, llegeix en veu alta unes línies. La gent s’amuntega al voltant del sofà i, sense saber-ho, fa un petit homenatge al rei del dia: el llibre. Que torna, damunt de la tauleta amb rodes amb altres llibres d’INCA, a la seva seu del carrer Riereta. Tots tocats, llegits, olorats, mastegats… pensats.

Capítol 2. Retrats Paral·lels: El Raval

Retrats, cares, històries, records, fotografies, entrevistes… Tres jornades descobrint la diversitat de persones que composen el barri del Raval, preparant la darrera sessió de Retrats Paral·lels que es durà a terme el dia de Sant Jordi dins una haima i on tindrem la sort i el privilegi d’entrevistar El Petitet, i presentar aquest projecte que porta ja més d’un any cuinant a foc lent: l’Orquestra Simfònica de Rumba de Ciutat Vella.

I, PAM! És 22 d’abril al vespre i El Petitet no es troba en condicions per concedir-nos l’entrevista. Preocupat, i excusant-se per no poder venir (realment no pot venir), busca entre els músics de l’orquestra una solució: en Raül Pérez. “M’he quedat bocabadat en veure l’alegria, la gent passejant, la tranquil·litat que es respira avui a la Rambla del Raval… Llocs com aquest s’han de recuperar. No es pot arraconar a la gent d’un districte, o d’una plaça. El goig que fa aquest rambla avui hauria de ser igual diàriament”, lamenta el saxofonista de l’orquestra del Petitet, un dels sis paios que conformen aquest grup de vint persones que, “com el bon fricandó —xup, xup… xup, xup…— es va cuinant a foc lent”.

La vida al carrer ja no és la que havia estat fa 30 o 40 anys. Tot i així, el Raval, Ciutat Vella en general, tampoc és com la gent imagina, no és com els mitjans ens ensenyen. Aquest no és el districte que contínuament apareix marcat a les notícies de manera pejorativa i conflictiva, on hi ha problemes amb la prostitució, la delinqüència, els veïns… Prostitució al Raval n’hi ha des de principis del segle passat, i s’hi ha conviscut sempre perfectament!

El tipus de canvi que ha patit el barri és d’una altra mena. Fa 30 o 40 anys les portes de les cases, al Raval, estaven obertes. Els nens de cinc anys podien estar al carrer i ningú tenia por que se’ls emportessin ni que els passés res perillós més enllà d’acabar amb una rascada al genoll perquè jugant queien a terra. Tot això, malauradament, ho hem perdut. Avui en dia les portes de les cases estan tancades. I han tancat molts negocis de tota la vida d’aquests on podies anar a prendre una canya a bon preu amb els amics.

La rumba catalana va néixer en aquest context de vida al carrer. La gent del barri sortia de casa amb una cadira, una guitarra, un cajón… i tocava rumba catalana. I aquesta és l’essència que volem recuperar amb el Petitet, tot i que ho estem fent en forma d’orquestra simfònica, que implica afegir als temes tradicionals, de tota la vida, alguns instruments que no en són propis, de manera que se n’amplifiqui el so. Poc a poc, dia rere dia, volem reivindicar aquesta essència de la rumba catalana i dels temes de tota la vida de la rumba, però també adaptacions d’alguns temes molt nostres, molt catalans, tradicionals. I volem un gran impacte, per això hi estem treballant tant i de manera tan acurada.

La rumba forma part de l’ADN d’aquest barri, i dels seus gitanos. La rumba era germanor. Era una manera de que la gent s’ajuntés. Acabant de sopar, cadascú a casa seva, s’ajuntaven tots al carrer i un tocava les palmes, l’altre la guitarra, l’altre tocava el cajón, l’altre cantava… i tothom era igual. Més ric o més pobre, però tothom gaudia de la mateixa manera. Ara no ho tenim perquè no tenim carrer.

Potser hauríem de recuperar aquesta vida de carrer, l’essència de la germanor, de la mateixa manera que el Petitet i tots els companys de l’Orquestra Simfònica de Rumba de Ciutat Vella busquem recuperar l’essència de la rumba catalana. Per què, al cap i a la fi, fa 30 o 40 anys, una cosa era conseqüència de l’altra.

Capítol 3: Llegim al jardí

Sona l’aigua alegre i rellueix la fruita dels tarongers. Un racó verd envoltat de pedra antiga al mig de Ciutat Vella deixa entrar per les seves portes arquejades un grup de joves preparats per escoltar. En una cantonada dels Jardins de Rubió i Lloc, l’antic Hospital de la Santa Creu, una trentena de persones s’asseuen a terra i aguditzen la ment per captar les metàfores dels poetes, que reciten davant d’un arc versos a contrallum.

És la segona etapa de la Gimcana d’intercanvis periodístics i literaris, organitzada pel Màster en Comunicació, Periodisme i Humanitats, en col·laboració amb SomAtents, Scanner FM i Mentrestant. La gimcana busca descobrir els punts de contacte entre poesia i periodisme. Esteve Plantada, crític literari i de cinema, parla sobre la influència del periodisme quan escriu poesia. Ulls profunds sota celles expressives, veu pausada. Recita els seus versos amb escenes de viatges passats, viatges que va transformar portant la paraula al límit de les sensacions a la seva obra Fosca Límit. Aina Torres llegeix alguns versos del seu poemari Dos hiverns i un incendi, on parla amb veu femenina i compromesa sobre l’amor, la dona, i la lluita contínua de la vida, entre el fred d’un hivern real i metafòric i la calor d’un incendi necessari per canviar personalment i social. La seva cabellera rossa acompanya amb intensitat el contingut dels seus textos i la força en la seva veu provoca mirades atentes i somriures nerviosos.

Gemma Casamajó, periodista, poeta i professora de periodisme, aixeca la veu suau i apodera les paraules. Els seus mots evoquen records i parlen de l’amor pels llibres, de l’acte de llegir.

“D’avui només en quedaran els vius”
per Gemma Casamajó

D’avui en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que et consola.
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i t’abriga.
El conte robat de nou a nou (festius tancat)
que t’evadeix.
L’obra dedicada per l’autor
ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D’avui en quedaran pestanyes:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.
I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d’atura.

D’avui en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula del bar, i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d’altres vides
des d’on llegies tant aquell estiu.
L’escriptori i el vàter de dipòsit alt.
La prestatgeria del menjador
on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d’escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I el llit, que ha vist obert un llibre, l’altre…
Primer amunt: suspès en l’aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D’avui, només, en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s’han quedat a dintre teu
oberts com la síndria damunt del marbre.
(—Ja l’has llegit?
—Te’l recomano.
—Començo, sí.)
Aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Somriures entendrits dels qui escolten. El seu rostre, bondadós però absent d’ingenuïtat, la seva prestància i les seves mans acariciant les paraules comuniquen amb ella.

Capítol 4. ‘Bookcrossing’

La Laura camina per la Rambla del Raval entre carpes i músiques. El sol pica fort i el dia es presenta esplèndid per buscar tresors. El passeig, ple de bat a bat de colors, olors i sabor de festiu, li recorda altres 23 d’abril. Es mou entre la gent i, gairebé havent arribat a un escenari, observa al seu costat unes postals que parlen sobre periodisme i un llibre petit que li produeix un enrenou al pit.

Fulleja les seves pàgines emocionada. Quants records!

—Quant val?

—No están a la venda. Fem intercanvi de llibres, n’has de portar algun.

La Laura, nerviosa, pensa ràpidament la manera d’aconseguir algun llibre, no en porta cap a sobre. Comença a córrer sense rumb fix.

L’aventura pel Raval la diverteix com una nena petita. Buscava per les cantonades i observava els racons, dia ple de llibres. A pas ràpid es topa amb un col·lega, que després d’escoltar el seu anhel la porta de la mà cap a un tumult d’objectes sense amo. Rebuscant entre portades, escull un parell de llibres acadèmics que difícilment poden competir amb El Petit Príncep. Fa mitja volta i comença a caminar accelerada cap a la paradeta, llibres sota el braç. Segur que ja no hi és!— pensava angoixada i divertida.

En arribar a la taula s’atura per mirar enrojolida aquells joves amb els que ha d’arribar a un acord. Amb certa timidesa i suor ensenya la seva ofrena. La observen alegres.

Quan tornava a casa, la Laura pensava en aquelles escenes, imatges i frases que se li havien quedat gravades des de sempre. Tornava a tenir-lo entre les mans. Quines ganes de rellegir i reviure les seves pàgines! Va adormir-se feliç, pensant en serps i elefants, i en les ganes de saber i compartir.