La Mandi sempre havia fet el que s’esperava d’ella: notes excel·lents a l’escola, un títol de llicenciada en enginyeria i finalment una bona feina amb un sou de quatre xifres a final de mes. El preu? Dedicar moltes i moltes hores a treballar. Dins la rutina les inquietuds costaven d’encabir i feia malabars per dedicar petites dosis de temps i esforç als viatges i a l’associació d’Enginyeria Sense Fronteres. Amb la recepta no consensuada de treballar, pagar i consumir no era feliç i un dia va decidir trencar amb la rutina, va deixar la feina i el pis de lloguer. “Volia recuperar el poder sobre la pròpia vida”. Va entrar a Can Piella, la casa okupa del Vallés, on va estar-s’hi fins que els van desallotjar. Allà va endinsar-se en la vida en comunitat i la lluita anticapitalista. Té 30 anys, volta per les fires representant espectacles infantils i fa un any i mig que viu a Ca la Fou, una antiga colònia tèxtil, una part de la qual està en estat de ruïnes, al peu del riu Anoia, dins del municipi de Vallbona d’Anoia. El 2011 la CIC (Cooperativa Integral Catalana) va escollir-la per convertir-la en una cooperativa d’habitatges on es visqués de forma diferent a l’oferta del sistema.

A Ca la Fou hi conviuen una vintena llarga de persones que per diverses circumstàncies vitals han anat a petar en aquest cul de sac: l’única manera d’arribar-hi és per un camí estret sense asfaltar. El fet d’estar ensorrada dins la vall del riu n’incrementa la sensació d’aïllament. I és aquí on el grup pretén construir una forma de vida alternativa. Quan s’hi arriba, a l’entrada hi ha una porta enorme que recorda a la d’un camp de concentració; potser la vida dins d’una colònia industrial hi compartia alguna cosa més que una porta de grans dimensions. Tot el complex ocupa 28.000 metres quadrats i integra el que queda de les antigues naus industrials, la casa dels amos, l’església i els habitacles dels treballadors.

Els actuals habitants fugen i rebutgen el món on han crescut per ideologia, per daltabaixos que han patit en les seves vides dins el rovell de l’ou i en els quals no han trobat cap suport. També per empatia, el discurs estès a la colònia és que el capitalisme ens fa a tots més miserables. Per convenciment, que estan seguint el camí correcte i el que desitgen. I, a més, per una part d’atzar: és el lloc que han trobat, potser l’únic, per estar-s’hi.

—El model capitalista no dóna més resposta que el consumisme. Crea falses necessitats per mantenir el creixement constant que l’alimenta; més consum i més producció, i viceversa. Una pilota que cada vegada es fa més gran i genera frustració i desigualtats. A Ca la Fou la forma de vida està d’acord amb els meus principis —diu la Mandi—. Es tracta de predicar amb l’exemple.

Els actuals inquilins tenen un contracte de compra amb dret d’ús amb el propietari. Encara que una part destacable dels habitants provinguin del moviment okupa, l’objectiu és integrar un grup heterogeni de persones i formar un projecte durador. Per això l’aposta és per un contracte legal. Les diferències es materialitzen en edats, orígens i línies de pensament diverses. Entre tots intenten cohesionar-se com a conjunt, celebren assemblees periòdiques per organitzar les tasques i solucionar conflictes interns, i coincideixen a l’hora de dinar i sopar. Però no tothom s’hi implica. Al final, al voltant de la taula de menjar rarament s’hi troben sempre tots.

A banda de la Mandi, una de les més predisposades a parlar dels motius vitals que l’han conduït fins a Ca la Fou, també hi ha d’altres habitants que només deixen perfilar-se. Trobem en Mau, tècnic de so i creador sonor que volta la quarantena i viu dins una caravana al pati del complex. En Martín, un jubilat macrobiòtic que passa les setmanes entre el Poblenou, on havia viscut tota la vida, i la colònia. La Clau, una punk que ha creat un laboratori dins la nau on investiga sobre ginecologia antipatriarcal. O la Sheila, que als seus 30 anys porta mitja vida deambulant per cases okupes fins que en fa 3 es va establir a Ca la Fou. Diferents edats, sexes, estètiques i una lluita que vol ser comuna.

Del grup, els que s’hi estan durant tot l’any s’allotgen als apartaments on vivien els antics treballadors de la colònia. Unes estances de 50 metres quadrats amb cuina, menjador i tres habitacions minúscules. És un espai propi que els permet combinar la relació amb la comunitat i la tranquil·litat de la intimitat.
A la casa vermella, anomenada així pel color de les toxanes, és on s’instal·len les visites de curta o mitja durada i és on la Mandi comparteix habitació amb la Larissa, una periodista brasilera de 26 anys. Larissa va creuar l’Atlàntic a la recerca de la vida en comunitat, motivada després de conviure durant un temps amb una tribu indígena americana. “La societat capitalista de les grans metròpolis potencia unes relacions humanes molt pobres. Aquí compartim debats, espais i ens enriquim mútuament, creixem junts”, assegura.

 

La falta de comoditats

La vida en comunitat no és fàcil, existeixen tensions entre el grup i l’etern debat entre l’interès particular i l’interès comú és a sobre de la taula en moltes de les assemblees. A Ca la Fou tenen un problema afegit a la convivència, han de batallar contra la precarietat de l’espai. La major part de les construccions estan en ruïnes o poc cuidades, tenen deficiències en els serveis bàsics i sovint no tenen capacitat econòmica i de treball per assegurar-se una vida més còmoda.

A l’habitació del costat de Larissa i Mandi s’hi està l’Edén. Són les 12 del migdia d’un dia de juliol i encara jeu sobre un matalàs groguenc sense llençols. Està col·locat bocaterrosa per evitar que la llum que entra pels finestrals sense vidres el molesti. Comparteix estança amb els mosquits, que aprofiten la quietud per omplir-li les cames de picades, els ratolins que s’amaguen entre els matalassos i les piles de roba bruta escampades per l’habitació. Fa setmanes que pensa que ha d’endreçar i col·locar trampes per enxampar les bèsties però sempre se li acaba el dia sense haver-ho fet.

L’alarma del Nokia torna a sonar. El vell telèfon el desperta els matins i l’il·lumina a les nits quan llegeix sobre filòsofs de la Grècia clàssica. El mòbil és l’única font de llum que té a l’habitació, el petit llum de peu s’ha trencat i de bombetes només n’hi ha una en tota la casa vermella, a l’escala. De tant en tant no funciona i aleshores el vell Nokia és encara més necessari. Trucar no truca mai i internet no en té ni en necessita. A la quarta repetició apaga l’alarma i s’aixeca. Remena entre la pila de roba del costat del llit, tota treta de fires de segona mà, assegura, i com que no troba res que el convenci agafa les faldilles curtes amb flors desdibuixades que ja ha vestit els últims dies i que tenen el cul brut de fang. Se les posa sobre els calçotets. Es vesteix amb roba de dona. L’Edén és transsexual.

Batalla contra la realitat amb què ha crescut, a nivell personal no està d’acord amb el sexe que li ha tocat, a nivell col·lectiu tampoc ho està amb el sistema que organitza la societat, el capitalisme. Per això somia que algun dia viurà com un transsexual al seu poble natal i treballarà amb l’agricultura ecològica i no mecanitzada.

Ca la Fou semblava un bon inici en aquesta recerca vital. Ho semblava: “Vaig venir aquí perquè crec en la revolució, però si això és la revolució està molt verda. Tot el dia fem assemblees per parlar i així no avancem”. Va arribar a la primavera, pocs mesos després de visitar l’espai en unes jornades d’agricultura ecològica. No té intenció de quedar-s’hi gaire temps més, Sitges el ronda tot el dia; desitja caminar amunt i avall del passeig marítim vestida de dona i no sentir-se estranya. “He viscut tota la meva vida en un petit poble de León. Allà la gent no entén que em passa, per això vaig venir a Catalunya, on el tema està més normalitzat”.

Com que l’únic lavabo i dutxa de la colònia es troba a la nau del mig, l’Edén camina fins allà, fa cua i mentre s’espera observa les màquines forjadores de dins la nau; estan aturades. Havien de servir per tirar endavant un dels projectes d’economia postcapitalista de la colònia.

És el seu torn, entra al lavabo. Tot el que es tira al vàter va a parar al riu Anoia per això davant de la porta hi ha un cartell que adverteix: “No llenceu paper dins el vàter!. Quan acaba omple un quart de galleda d’aigua neta i l’aboca dins, no hi ha cadena. Per la caca tenen el bany sec que cau en un dipòsit i desprès serveix d’adob per l’hort. A l’estiu, quan hi ha més visites, queda saturat i han de deixar-ho fermentar, i és en aquestes temporades quan només hi ha un vàter en tota la colònia.

Intentar viure al marge del sistema resta comoditats, i els seus habitants en són conscients, ho viuen dia a dia quan ho comparen amb la vida que portaven abans i gaudien de les comoditats que els brindava el sistema: l’aigua corrent només arriba en poques estances, el sostre dels habitatges encara té goteres i hi ha una plaga de ratolins. “Vivim en unes condicions molt més precàries que fora. Arreglar l’espai i millorar-ne la qualitat de vida és més lent del que pensàvem en un inici. Ens falten mans, materials, diners i també energia”, es lamenta Joan, habitant des dels inicis del projecte, ara fa quatre anys. Ha perdut la il·lusió. “El sistema no funciona però això tampoc”, diu. “Però sempre és millor lluitar que no ser-ne indiferent. Com a mínim ho intentem”, continua.

 

Maneres de guanyar-se el pa

Ja més despert, l’Edén entra a la sala comuna on hi ha la cuina-menjador-biblioteca i escriu el seu nom a la pissarra dividida en columnes amb els dies de la setmana i dues fileres una on hi ha escrit “dinar” i a l’altra “sopar”. Voluntàriament cada dia un dels habitants s’encarrega de preparar el menjar per la resta de membres. Mentre l’Edén cuina i espanta els grapats de mosques que el rodegen, la Marta es gronxa al balancí vestida només amb calces i explica que per primera vegada la seva família vindrà a visitar-la a la colònia.

La cuina és l’espai on sempre hi ha algú. Hi ha altres zones, en canvi, que estan enrunades, són de difícil accés o simplement la vintena d’habitants no hi fan vida, que estan desèrtiques. Servirien com escenaris ideals per gravar-hi una pel·lícula de por. Les golfes de la nau principal podria ser-ne un d’ells. S’hi accedeix a través d’una biga vella que uneix un dels terrats amb un forat a la paret de la planta de dalt de tot. Allà s’apilen desenes i desenes de cadires de fusta sense cul. El taller de fusteria era un dels projectes productius de Ca la Fou que no ha acabat de tirar endavant. L’objectiu dels projectes és costejar la vida a la colònia i no dependre de treballar dins el sistema. “Per viure aquí hem de treballar fora, els projectes productius que hem tirat endavant no estan funcionant”, assegura en Joan.

L’autosuficiència econòmica és un dels requisits indispensables per funcionar al marge. Per aconseguir-ho, en un inici fins i tot utilitzaven com a moneda el bitcoin, una moneda virtual que aclapara el 90% de les transaccions del conjunt de monedes virtuals i funciona amb un codi críptic de manera que ningú pot manipular-ne el seu valor ni controlar les transaccions. Més enllà de la moneda, que ha perdut gairebé tot l’ús, el sistema productiu que defensen els de Ca la Fou és que estigui basat en l’economia social, el treball sigui ètic i la producció justa i necessària per donar continuïtat al planeta.

De tots els intents només la cervesa artesana que fan, la Rosa de Foc, amb el mateix nom que s’anomenava Barcelona als temps de l’anarquisme, és l’únic producte que tira endavant. Es ven a diferents ateneus llibertaris de Catalunya i el comercialitza a través d’ecoxarxa de la CIC, una xarxa d’intercanvi de béns, serveis i coneixements que pretén desenvolupar activitats econòmiques al marge del capitalisme per recuperar la dimensió humana i ètica de l’economia. El sistema enllaça diferents iniciatives arreu del territori català i Ca la Fou és un d’ells.

 

Altres espais alliberats

Els lligams entre espais alliberats, com els anomenen, es teixeixen sobretot a l’estiu, quan la colònia rep desenes de visitants. Francesos, alemanys, turcs o belgues apareixen amb la motxilla a l’esquena per conviure durant uns dies amb la comunitat i conèixer-ne així l’organització, la manera de funcionar i en alguns casos, prendre’n exemple per desenvolupar idees similars al lloc on viuen. Són joves que arriben cridats per la fama del projecte entre els cercles ideològics de l’anticapitalisme. D’entre les visites d’aquest estiu hi ha en Mario que prové del Valle de Arce, a la Navarra Baixa.

Explica que el Valle de Arce era ple de petits poblets que van quedar buits als anys 50, quan els seus habitants van abandonar les muntanyes i amb elles l’economia autosuficient de ramaders i agricultors que els havia mantingut vius durant generacions. L’entorn industrial necessitava mà d’obra i els d’Arce deixaven l’origen a canvi de la promesa d’una vida millor. Els últims pobles aïllats no van superar el segle passat. Els últims supervivents no tornarien mai més, la seva forma de vida feia molts anys que havia mort.

La globalització es materialitzava i el capitalisme, amb la necessitat inherent d’obrir sempre nous mercats per sobreviure, s’expandia. De sobte, la URSS s’esmicolava i el capitalisme es convertia en l’única opció. Com fer-ho si vius a Espanya, dins el cor del sistema, i no hi estàs conforme? L’aïllament és una opció encara que n’hi ha pocs disposats a renunciar a tot per viure d’una manera similar a la de segles enrere.

El Valle de Arce tornà a tenir habitants a finals de segle. Eren els qui fugien del sistema, els anticapitalistes de pedra picada, disposats a repoblar el Valle i a viure-hi d’una forma diferent. “Volem sortir de la societat, per això vivim apartats d’ella i intentem construir-ne una de millor, autogestionada, justa i igualitària”, diu en Mario, que passa uns dies a Ca la Fou, però viu durant tot l’any al Valle. El poble es troba a una hora i mitja en cotxe de la carretera asfaltada més pròxima i malgrat aquest aïllament en Mario reconeix la impossibilitat d’estar completament al marge: “També depenc del sistema, tinc una furgoneta Renault que m’ho recorda. Tot i això, gràcies al treball de la gent del Valle aconseguim una autosuficiència d’un 70-80%. Amb això ja em conformo”.

 

Llibertat d’informació?

Ca la Fou, en canvi, no busca l’aïllament ni fuig de la tecnologia. I de fet, té la particularitat que integra la vessant tecnològica. Són dues maneres diferents de recerca del mateix: una altra manera de viure. A Vallbona defensen la sobirania digital i treballen per aconseguir-la a través del hackafou, un dels projectes de la colònia que desenvolupa el software lliure. Pretén aconseguir que el tractament de la informació que hi ha a la xarxa pugui ser d’ús per a tothom. És un dels principals projectes de la colònia, tan imprescindible pels habitants que van tenir abans wifi que no aigua corrent.

La filosofia en defensa de la lliure informació els ha portat a aprovar un protocol de mitjans: tothom qui parli de Ca la Fou abans ha de firmar un document on es compromet a assumir una llicència lliure per a la difusió del reportatge. Així, la decisió sobre els drets de la peça passen de recaure en l’autor a recaure sobre l’assemblea de la colònia. L’objectiu és que la informació no sigui privativa per a ningú, a canvi però, l’autor perd la llibertat sobre el propi treball sense tenir una altra opció. El protocol també afegeix altres clàusules com ara que tota la informació s’ha d’ensenyar a l’assemblea i aquesta, diu textualment el protocol “es reserva el dret d’acceptar o no un reportatge per part de qualsevol mitjà interessat”. En les fotografies, demanen que no apareguin rostres dels habitants encara que de forma individual sí que donen el consentiment de la difusió de la pròpia imatge. És per això que en les imatges d’aquest reportatge no hi apareixen els seus habitants.

 

Una cama a cada banda

El treball i l’habitatge són les dues potes del capitalisme que queden capgirades a Ca la Fou. La manera d’habitar és aquí una forma d’activisme que contribueix al canvi individual i col·lectiu. Amb unes altres dinàmiques es demostra que hi ha maneres diferents de viure. Es comparteix l’espai, els coneixements i les possessions materials amb un grup que no coincideix amb la família sinó amb el lligam que es crea per una convicció comuna: construir una societat diferent que tingui com a valors la generositat, la sostenibilitat i la igualtat. La rutina del treball també queda alterada a la colònia. Costejar-se la vida és molt més fàcil en comparació amb qui viu a l’epicentre del sistema. La producció pròpia i el compartir recursos hi ajuden.

És l’hora de sopar i la Larissa i la Mandi aparquen el cotxe a l’entrada. Tornen de fer la compra. Per pagar el compte treballen fora en feines convencionals, encara que hi dediquen jornades reduïdes. Carregades de bosses desen les botifarres en safates de porexpan del supermercat dins la nevera. Demà toca fer barbacoa. Malgrat tot, continuen tenint un peu dins del sistema, a l’inici del segle XXI és pràcticament impossible sortir-ne. Fora del sistema no hi ha vida, dins del sistema, la vida és “injusta”, “individualista” i “miserable”. La Larissa i la Mandi tenen en ment projecte productius per desenvolupar i deixar de dependre del mercat convencional de l’oferta i la demanda. De moment, només són idees.

Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio i Estefania Bedmar