Viatge a un passat incòmode

Després de gairebé 40 anys marcats per una Dictadura Franquista, l’any 1977 es va aprovar per unanimitat de quasi tots els grups parlamentaris la Llei d’Amnistia a l’Estat espanyol. La nova normativa permetia la reincorporació dels presos polítics a la societat, però deixava sense responsabilitat penal crims contra la humanitat com el genocidi i la desaparició forçada comesos abans del 15 de desembre de 1976.

La Llei d’Amnistia es va fer amb l’objectiu d’eliminar els efectes jurídics que poguessin fer perillar la consolidació del nou règim democràtic. No obstant això, organitzacions com Human Rights Watch, Amnistia Internacional i Nacions Unides encara demanen la seva derogació per anar en contra dels Drets Humans Internacionals. Consideren, de fet, que impedeix jutjar delictes que són imprescriptibles: “La Llei d’Amnistia està pensada per a crims d’intencionalitat política, de manera que els delictes de Dret Internacional mai poder ser considerats crims d’intencionalitat política, són crims de Dret Internacional”. Segons Jovits, les greus violacions dels Drets Humans ultrapassen la intencionalitat política i, per tant, quedarien sense cobertura en la norma.

Per la seva banda, Xavier González de Rivera Serra, portaveu de Jutges per la Democràcia, opina que “el que cal fer és una reparació històrica. Sigui amb la derogació parcial, sigui suprimint la llei i fent-ne una altre”. González és partidari de què la Llei d’Amnistia del 77 estableix dues postures ben diferenciades: una que defensa que la norma tanca el període previ a 1977 i qualsevol reparació històrica s’ha de fer al marge de la responsabilitat penal; i una altra que manté que els delictes de genocidi no poden ser amnistiats i per tant s’han de tractar a banda de la llei. Aquesta és la perspectiva de països com Argentina i Xile, que en demanen l’abolició perquè consideren que no pot existir una llei de punt i final en crims d’aquest tipus. “El problema és que si es deroga queden totes les altres situacions sense cobertura. Llavors què es farà? Una llei que es deroga en part? Això és el que ha demanat el Comitè de les Nacions Unides”, conclou González.

Una altra de les crítiques que ha rebut la llei de punt i final del Franquisme és que posa de manifest l’incompliment del Govern espanyol del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor el 23 de març de 1976, i  no va ser respectat. “El que passa és que aquesta norma es publica poc després que Espanya signés el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que excloïa de l’amnistia els pressumptes crims de genocidi. Estem parlant d’un pla deliberat de militars que van donar un cop d’estat per acabar amb persones d’una determinada ideologia. Això no hauria d’haver estat una amnistia”, assegura Francisco Javier Pérez, fiscal de l’Audiència Provincial de Barcelona.

Prenent com a base el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, 18 experts de la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides van fer una sèrie de recomanacions l’any 2009 per abolir aquesta norma i, recentment, Rupert Colville, portaveu de la Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans, ha afegit que “Espanya està obligada, sota la Llei Internacional, a investigar les greus violacions dels Drets Humans, incloses les comeses durant el règim de Franco, i a processar i castigar els responsables si encara estan vius”. L’Oficina de Drets Humans de la ONU reivindica, també, que existeix un deure cap a les víctimes, que tenen “dret de reparació”.

Però no han estat només les Organitzacions Internacionals les que han fet pressió perquè la justícia històrica canviï. Entre 2006 i 2007 associacions de víctimes i de Drets Humans van presentar denúncies a l’Audiència Nacional per investigar els crims del franquisme, però aquestes van ser desestimades perquè “els delictes ja havien prescrit” o bé perquè “estaven subjectes a la Llei d’Amnistia del 77”, un obstacle permanent.

En aquesta línia, l’any 2008 Baltasar Garzón, jutge d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, es va unir a la causa i va tornar a impulsar les demandes dels afectats, però la seva lluita va resultar nul·la quan el jutge del Tribunal Suprem Luciano Varela va admetre el 2010 una querella interposada per les formacions d’ultradreta Falange Espanyola i Manos Limpias, que l’acusaven de prevaricació per assumir la causa contra el Franquisme, entenent que no tenia competències per fer-ho.

El Tribunal Suprem justifica que existeixen també altres aspectes legals que s’interposen en la investigació dels crims contra la humanitat comesos durant el règim de Franco: el Codi Penal i la Constitució. En la Constitució de 1932, que regia durant la Guerra civil, no estaven tipificats ni els delictes de genocidi (que no van ser definits a Espanya fins al 1971) ni els crims de lesa humanitat. Segons la llei, per tant, s’hauria de respectar el principi d’irretroactivitat del Codi Penal. Així ho entén Pablo Llarena, president de l’Audiència Provincial de Barcelona: “Els delictes de genocidi es van declarar imprescriptibles després de la Guerra civil i les normes penals de caràcter perjudicial no tenen efecte retroactiu. A la Guerra Civil no existia la imprescriptibilitat i quan Garzón obre el procediment els delictes estan prescrits. Però si no ho estiguessin, llavors estarien amnistiats perquè s’havia dictat una llei d’amnistia. I si no estiguessin ni prescrits ni amnistiats, aleshores estarien morts els responsables”.

No obstant això, en paraules de Jovits, “aquesta argumentació perd la seva validesa en el moment en què s’ignora el Dret Internacional del que Espanya forma part.” Contràriament a la postura del Tribunal Suprem, Amnistia sosté que durant el Franquisme existien normes que regien el Dret jurídic Internacional, com els Principis de Nuremberg i les Convencions de Ginebra. A més, existia també el Dret Internacional consuetudinari, el costum internacional on estaven reconeguts aquests tipus de crims.

Tot i que Varela va manifestar en la resolució judicial de la querella contra Garzón el 2010 que el Poder Legislatiu podria abolir la Llei espanyola d’Amnistia de 1977 i redefinir l’abast de la retroactivitat sobre les normes de prescripció, caldria examinar, segons va dir, “si amb tal decisió es supera el cànon constitucional”. Segons experts juristes, la Constitució espanyola de 1978 impediria aquesta derogació, ja que la responsabilitat criminal que ha estat extingida violaria, com ja s’ha esmentat, el principi d’irretroactivitat establert en l’article 9.3 de la Carta Magna. Només a través d’una revisió Constitucional podria reactivar-se la responsabilitat criminal ja extingida. Però aquesta postura també és rebatuda per Jovits, que assegura que el Dret Internacional transcendeix el que és una Constitució i que el principi d’irretroactivitat de la llei penal no és absolut, ja que una de les seves excepcions és quan es tracta de crims de Dret Internacional, també anomenats greus violacions de Drets Humans.

Amb la finalitat de materialitzar totes les seves reivindicacions, Amnistia Internacional ha publicat aquest mes de maig de 2012 l’informe Casos tancats, ferides obertes, on parla del desemparament de les víctimes de la Guerra Civil i del Franquisme i reclama a l’Estat espanyol que compleixi amb les seves obligacions internacionals i que rectifiqui la Convenció sobre la Imprescriptibilitat dels Crims de Guerra i de Lesa Humanitat de Nacions Unides. “Demanem que la justícia confirmi que els crims de Dret Internacional no estan subjectes ni a amnisties, ni a prescripció, ni a cap obstacle d’aquesta naturalesa i exigim que s’apliqui el Dret Internacional i s’investiguin aquests delictes”. Sembla ser però, que això no interessa des de la política, que manté tancats sota clau delictes que han vulnerat els Drets Humans fonamentals, impedint així que la justícia segueixi el seu curs evolutiu.

“Per passar de pàgina cal llegir-la”, conclou Jovits. Malauradament, el retorn al passat mai ha estat el fruit predilecte del poder executiu, i menys quan aquest camí s’entén com un viatge a un passat incòmode, a un ahir que no convé recordar. Segurament, però, afrontar i revisar aquest passat és l’única via per establir un present més just. Una renovació necessària en un context de crisi, no només econòmica, sinó de valors i de fonaments, una crisi en la que ha arribat el moment de que el propi sistema passi pel filtre de la justícia.

Edició a càrrec de David Vidal.