Versos com punys

Aquesta crònica la vam publicar el 26 de març de 2015 i la recuperem ara per celebrar el primer aniversari del nou web de SomAtents. L’slam poetry, innovador híbrid entre poesia, performance, dansa i art escènica, va atraure la mirada de l’Augusto Magaña i la Clàudia Frontino i aquest va ser el resultat d’aquesta visita als “joglars del segle XXI”, tal com diu Payaso Manchego, un dels slammers que aquell dia va actuar al CCCB.

“Som el joglars del segle XXI”, em diu Payaso Manchego mentre observa amb deteniment les papallones negres de paper que cobreixen una de les parets del CCCB. Ell és l’organizador d’aquest segon Poetry Slam internacional de Barcelona. És fàcil d’entendre com ell prefereix la poesia recitada que escrita: és inquiet, altament expressiu i es maneja a l’escenari com si fos un actor de comèdia. “El poetry slam és un joc, els bons slammers són bons poetes. Però és bàsic tenir els coneixements corporals i d’escena per donar-li vida al poema”.

Al costat de l’escenari quatre poetes conversen i riuen entre ells. Són com nens que xerren abans de sortir corrent a jugar pel pati d’esbarjo. No tenen nervis, no tenen por de pujar a lluitar entre ells amb versos en lloc de punys. Els pregunto si ells creuen que són els nous joglars de la història, si amb la seva poesia recitada estan tornant als orígens de l’acte poètic. “¡Això no és gens revolucionari! La paraula parlada ja era allà des d’abans, molt temps abans que els llibres”, em diu Bohdan Piasecki, professor polac d’escriptura creativa.

Els poetes pujen un a un a escena i adequen el seu espai. Es prenen el seu temps per respirar. La manera com trepitjen l’escenari sembla com si estiguessin intentant conectar-se amb aquest, crear quelcom des d’allà. “Les paraules tenen energia, la gent té energia, els espais tenen energia. Els juntes i tens un món totalment nou” diu Michael James Parker. Per això quan ell puja a escena obre les seves mans i converteix tot allò que el rodeja en part del seu poema. “Nosotros, pocos. Nosotros los pocos que somos felices. Nosotros permanecemos unidos”, cridava Michael mentre es dirigia amb la mirada fixa al públic.

Quan el poeta baixa de l’escenari, Payaso Manchego anuncia que és l’hora que el públic puntuï la seva actuació. El Dj Dive Dibosso posa la música del suspens, como si es tractés d’un concurs de televisió. Un dels jurats té problemes, dubta per puntuar. L’anglès li juga una mala passada. Però tot i així escriu un gran vuit a la seva pissarra i l’aixeca, per a que tothom pugui veure la puntuació. El global de Michael és el millor fins al moment: 27,4 punts per a ell. Però Payaso Manchego anuncia que hi ha un canvi en la puntuació. El seu assistent se li apropa i tan sols li diu “tres amb quaranta”. Immediatament Payaso Manchego anuncia que Michael ha superat el temps límit de tres minuts. El públic mostra el seu descontentament de manera generalitzada, però això no canvia les coses i se li resten tres punts.

Poesia social, interdisciplinar i participativa

“La interacció amb el públic és essencial. Cada vegada s’arriba a una audiència més àmplia” diu Jee Kast abans de pujar a l’escenari. Ell és un llicenciat en Economia que també fou finalista del Belgium’s Got Talent, però davant del micròfon s’assembla més a un actor d’stand-up comedy. Explica al públic que cada vegada que giri el braç endavant ells hauran de cridar “GO!”. El joc es cumpleix a la perfecció i el públic ho agraeix, cridant, participant extasiats del poema. “Per això és únic l’Slam Poetry”, diu Michael, “perque cada públic és diferent i això pot fer que el teu poema sigui genial o sigui una porqueria”.

Quan puja Kristoph Horvath, d’Hongria, la gent el mira amb atenció; intentant desxifrar què és el que diu. Però és impossible, tan sols reconeixen els sons colpejants de l’hongarès que s’acoplen perfectament al ritme que Kristoph li dóna a la seva poesia. Fins i tot per a la traductora és difícil: la pantalla al fons de l’escenari deixa d’avançar i se salta diapositives. El missatge del poema no ha quedat del tot clar, però per les poques diapositives que s’han aconseguit veure Kristoph ens vol transmetre el sentiment d’una persona que s’aixeca un matí després de la guerra quan tot encara resta en pau. El públic se sent encantat, creu que ha aconseguit entendre el missatge. “¿Què bonic és l’hongarès, oi?” diu Payaso Manchego, que li ha donat una puntuació alta, suficient per aspirar a guanyar. Quan li pregunto a Bohdan com és possible saber quin poema és millor si no s’entén l’idioma, em mira i s’encongeix d’espatlles. “Cada llengua té la seva pròpia energia i al final el públic el que valora és la combinació de la posada en escena i el text. Pot ser un molt bon text, però si a l’escena no el saps interpretar no tindrà el mateix valor”.

De sobte puja Payaso Manchego a escena i se’l veu una mica més seriós. “Només volia transmetre’ls una notícia: Netanyahu ha guanyat les eleccions a Israel”. El discurs polític i ideològic està molt present als moviments de Poetry Slam. “Volem gent que vulgui parlar en públic i que de veritat vulgui un canvi social. Aquí entra la poesia social i reivindicativa”, m’explica Payaso Manchego. Una hora abans el grup d’slam “Seis en raya” ja ho havia deixat clar, amb la seva peça performàtica en que criticaven de manera satírica la situació política espanyola. “Extremistas: familias en desahucio. Extremistas: chavistas, independentistas, proetarras”, cridava un dels poetes, vestits de conill en honor a Lewis Carrol.

En una cantonada al fons de la sala, Salva Soler escalfa i es prepara per entrar a escena. Mentrestant Payaso Manchego dedica uns versos als resultats electorals a Israel i fa un discurs polític. “¿Que el partit de govern és com Càritas? Als nois que van protestar al Parlament els tancaran tres anys i a aquests que han robat milions els seguirem votant a las eleccions”, va cloure Payaso Manchego per donar pas a Salva.

Amb ell ja a l’escenari el públic comença a cridar. Salva és el noi local, el campió de la temporada 2014-2015 de l’Slam Poetry de Barcelona. El públic està al seu favor, però Salva es concentra i respira fons abans de començar. El seu poema és intens, amb un ritme creixent que fa que les paraules t’arribin com una onada que trenca contra les roques. “La primera lección en la vida la aprendes sin saber lo que es verdad o lo que es mentira. Te inculcan en el colegio grandes valores. Y te repiten día tras día: si luchas mucho llegarás a ser grande” recita Salva. El poema avança a un ritme vertiginós i acaba amb un esclat, un globus que rebenta. “No necesito envoltorio, no necesito volar. No quiero llegar más alto, solo necesito estar” finalitza Salva i aleshores el públic l’aclama i el jurat ràpidament decideix. Payaso Manchego riu quan veu els marcadors: el resultat és un 29,9 i per tant Salva Soler és el nou campió de l’Slam Internacional de Barcelona.

“L’slam és totalment multidisciplinar i com ja has vist implica molta feina d’escriure i saber portar-lo a escena” diu Payaso Manchego. Tots els poetes pujen a l’escenari i des d’allà saluden al públic i li agraeixen. A pesar de que no es coneixen entre ells, se’ls veu un gran companyerisme i complicitat. “En el Poetry Slam de Barcelona buscamos pájaros. No nos gusta la primera persona del singular, preferimos el nosotros. Pájaro tú, pájaro todos nosotros. Pájaros que batan las alas y traigan un tiempo nuevo, para que se lleven este aire putrefacto que nos rodea”, conclou Payaso Manchego.

Edició del text: Gerardo Santos. Correcció: Yeray S. Iborra
Traducció: Joan Bernà