Durant quatre mesos de llargs dies i llargues nits, Estat Islàmic sembrà de mort i horror la ciutat mentre l’exèrcit turc restava immòbil a la frontera, mirant, i la comunitat internacional no intervenia; les explosions eren visibles des dels terrats de les ciutats turques frontereres. A Estat Islàmic només s’hi enfrontà la resistència kurda, formada per dones i homes de l’exèrcit nacional del Kurdistan sirià (YPJ i YPG) i per la guerrilla del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan, present al sud-est de Turquia). Mentre, milers de famílies fugiren de Kobane, una ciutat en ruïnes, i es refugiaren a Suruç, un poble rural a la província de Sanliurfa, a Turquia, a menys de cinc quilòmetres de Kobane.

El 26 de gener de 2015 les milícies kurdes alliberaren Kobane i, durant cinc mesos, la ciutat visqué en una tensa calma, massa a prop de la guerra.

El juny de 2015, començà una segona onada de terror a Kobane: els gihadistes procedents de diferents punts de la frontera –l’Observatori Sirià de Drets Humans (OSDH) denuncià que alguns havien arribat a peu des de Turquia i que també sortien per allà– glopejaren brutalment amb bombes el centre de la ciutat: al menys 150 persones moriren a Kobane i 26 foren assassinades a l’aldea kurda de Berx Botan.

El fotògraf Italo Rondinella, que des de 2013 viu a Turquia per treballar especialment la qüestió kurda, realitzà aquest treball fotogràfic entre les dues onades de terror: quan a Suruç s’amuntegaven els refugiats que havien pogut sortir de Kobane decidien si quedar-se o tornar a una ciutat ruïnosa, fantasma, però seva.

En les seves notes de camp, hi ha massa famílies que ho han perdut tot, hi ha homes comuns convertits en soldats perquè a Kobane mataren a pares i germanes. Hi ha joves kurds que són voluntaris i se les pensen totes perquè el mar de plàstics i pors que és un camp de refugiats sigui més humà, només una mica més humà.

A Suruç, el març de 2015, hi havia cinc campaments d’allotjament i assistència, gestionats pel Partit de la Democràcia dels Pobles (HDP), el partit polític turc pro-kurd que el juny de 2015 entrà al Parlament per primera vegada, fent perdre la majoria al Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), el partit islamista de Recep Tayyip Erdogan que havia estat 13 anys al poder.

El març de 2015, Rodinella s’allotjà al Centre Cultural d’Amara, on arribaven activistes, militants d’HDP i periodistes europeus. El mateix lloc on, el 20 de juliol del mateix any, moriren 34 joves i un centenar resultaren ferits. Era dilluns, hi havia una reunió de joves de la Federació d’Entitats Juvenils Socialistes (SGDF, per les sigles en turc). Un noi llegia un comunicat de premsa que cridava a col·laborar en la reconstrucció de Kobane.

Al pati del centre cultural hi estellà una de les bombes. No fou l’únic episodi de terror que tingué lloc a Turquia fins la segona elecció el primer de novembre. El dia 10 d’octubre de 2015, ocorregué a Ankara, capital del país, l’atemptat més gran de la història de la república turca. Durant una manifestació organitzada per “la pau, la feina i la democràcia” i contra les polítiques del govern d’AKP, una doble explosió causà la mort de 102 persones i deixà més de 400 ferits. Va ser una vertadera estratègia per fer escalar la tensió i atiar el sentiment nacionalista del poble turc, que en les noves eleccions de l’u de novembre retornà al partit d’Erdogan la majoria parlamentaria.

Aquest treball inèdit documenta i narra el no-res i el sofriment, la decisió inhumana de tornar a la ciutat fantasma on estan els teus morts o quedar-te en un cap de refugiats on només hi ha temps i espera.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Edició a càrrec de Catalina Gayà.
Traducció al català per Marta Valls.