Tornar a casa, tornar a la guerra

6 de juliol

Només vaig ser fora sis mesos, però en tornar a casa em vaig trobar amb un país en guerra. Quan el meu avió va aterrar a El Salvador a les 6 i mitja de la tarda ja es calculaven, pel cap baix, vuit morts, segons el Twitter de la Fiscalia General de la República (FGR). Un compte que va apuntant un per un els homicidis que es cometen arreu del país. Alguns homicidis se’ls escapen, ja que de molts no se n’informa i la càrrega laboral de la FGR és molt gran, però les xifres que aporta ofereixen una idea d’allò que està passant: si la FGR diu vuit, significa que possiblement en van ser deu; i així…

Dos policies i el fill d’un d’ells. Dos pandilleros. Tres civils, un de 19 anys, els mateixos que tinc jo. Tots van morir aquell dia en què jo m’adonava que arribava a un país diferent. Un país que no era igual que el que vaig deixar el gener, quan el primer mes de l’any tancava amb 334 assassinats, segons les dades de l’Instituto de Medicina Legal (IML). En canvi, juny acabaria amb 677 homicidis, més del doble. Alguna cosa ha canviat des d’aleshores.

 

15 de juliol

Les coses van començar a l’inrevés, aquí: primer va arribar la treva, quan segons les autoritats encara no hi havia guerra. Per què buscar un armistici quan no hi ha guerra, aleshores? Bàsicament, perquè el març de 2012 morien assassinades al voltant de 14 persones al dia en tot el país. Abans de la treva vivíem en un país on les pandillas tenien un control quasi total de segons quines comunitats i on les seves estructures d’extorsió i les seves activitats delictives relacionades amb la droga eren ja sòlides. Ara, les coses van pitjor.

Per això, a mitjans de març de 2012 el govern del llavors president Mauricio Funes va considerar que era millor negociar amb aquestes pandillas, donar-los certes comoditats per tal que deixessin de matar-se entre si. Les dos principals pandillas –la Mara Salvatrucha 13 (MS13) i el Barrio 18, que es va partir en dues fraccions: els Revolucionarios i els Sureños– van fer un pacte de no agressió entre ells. Amb l’assessoria d’un exguerriller del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN, el partit del Govern) i de l’Església Catòlica, el pacte va aconseguir que els homicidis disminuïssin un 60%.

Però la pau no duraria gaire. L’opacitat de les negociacions feia que la gent obtingués una mala imatge del procés i el febrer de 2014 hi havia unes eleccions convocades per escollir un nou govern. El FMLN sabia que continuar amb la treva podia donar-los mals resultats a les eleccions, així que aviat van començar a canviar les coses. Pels volts de desembre de 2014, ja amb el nou govern, la treva es va acabar arxivant en un calaix i va quedar con un simple record per a la història.

Les autoritats insisteixen en dir que no hi ha guerra, però cada dia moren 16 persones assassinades. Els pandilleros van percebre la retirada de la treva com una traïció i van començar a atacar qualsevol símbol d’autoritat que trobaven, tenint com a blanc principal la Policía Nacional Civil (PNC). Els atacs a la PNC van anar augmentant dia rere dia, així que els policies van començar a contraatacar. El mateix director de la PNC, Mauricio Ramírez, va cridar els agents a “disparar sin miedo al delincuente”.

Estem en un país on les pandillas assassinen policies per venjança i on la policia massacra joves i en manipula les proves, només perquè estaven al lloc equivocat en el moment equivocat, com va passar el març d’aquest any a la finca San Blas. Però, tot i així, segons ells no hi ha guerra.

 

25 de juliol

Resulta impensable plantejar-se que les coses van bé quan en passar per un dels dos carrers centrals de San Luis Talpa, un municipi de la costa, et trobes amb el carrer bloquejat per tres fileres de tres barrils cada una. Els barrils estan disposats en zig-zag i pintats d’un groc estrident. Són unes barricades que m’obliguen a frenar la pickup que em porta a la platja. Tres fileres de barrils plens de ciment que protegeixen la façana de la seu municipal de la PNC.

Creuo amb compte les barreres, com si fos un combatent en un camp de mines. Els barrils m’obliguen a desaccelerar i a creuar el carrer amb cautela. Una trinxera que no existia fa sis mesos quan vaig creuar per última vegada aquest carrer, el que em porta al ranxo de platja de la meva infància, però també al primer lloc on em van assaltar a punta de pistola quan acompanyava el meu avi a deixar material de neteja per a la piscina. Un tret latent que mai va arribar a sonar, però que es va endur l’anell i el rellotge del meu avi. Potser la trinxera sempre ha estat aquí, imperceptible, vacil·lant davant els ulls de la policia que observa els moviments de la meva pickup mentre creuo la darrera filera de barrils.

He avançat uns quants metres ja, quan m’atreveixo a preguntar d’on han sortit aquells barrils grocs plens de ciment. “Són per evitar atacs a la seu de la policia”, contesta la meva mare amb la naturalitat de qui veu això cada dia. Torno a mirar-la amb preocupació. Al final d’un dels passatges contigus al carrer principal algú celebra un bateig, un míting o un culte. Davant la carpa hi ha tres militars uniformats vigilant. “Avui han anunciat toc de queda per a la nit”, xiuxiueja la meva mare. Els militars veuen passar la pickup, seguint tots i cada un dels seus moviments. Continuo el meu camí com si res.

 

27 de juliol

El dilluns 27 de juliol de 2015 va ser un dels dies més caòtics de la història de San Salvador. A la televisió posaven V de Vendetta mentre descansava després de dues hores conduint entre el trànsit. El caos de vehicles era degut a que el transport col·lectiu del país s’havia paralitzat indefinidament després que el dia anterior, diumenge 26, es trobessin dos busos cremats i un munt de papers tirats a terra on es llegien amenaces dels pandilleros: “Se’ls comunica que el transport públic patirà una aturada del seu servei a partir del dia 27. Les primeres unitats que circulin s’hauran d’atendre a les conseqüències”, resava un dels missatges.

I així, amb aquesta facilitat, les dues pandillas més importants del país aconseguien aturar tot el transport col·lectiu i deixar moltíssimes persones sense la possibilitat d’anar a treballar. A més, les amenaces de toc de queda van lograr que la major part de les empreses, públiques i privades, deixessin marxar els seus treballadors abans de l’hora de sortida.

Mentre a la televisió V feia volar l’Old Bailey de Londres, a la vida real una granada M67 explotava a la terrassa d’un hotel de luxe a la zona alta de la capital. I després de la granada vindrien els busos cremats i els motoristes assassinats per atrevir-se a desobeir les ordres dels pandilleros. Un d’ells va ser assassinat a primera hora del matí, a dos carrers del lloc on treballa la meva mare i només un parell d’hores després que jo passés per allí a deixar-la. Com a conseqüència, no es veia ni un sol autobús pel carrer, per la por de ser atacats de la mateixa manera.

Mentre jo mirava la televisió, la meva mare m’explicava que els meus germans havien hagut de tornar a casa abans de l’hora de sortida. “Han suspès les classes fins el 12 d’agost per això de les pandillas i de l’aturada del transport”, em va dir amb la mirada perduda en la pantalla. Em va explicar que aquella mateixa nit hi havia amenaces d’enfrontaments directes entre policies i pandilleros, i em va demanar per favor que no sortís de casa, tot i que ja ho tenia planejat.

De sobte, la pel·lícula es va interrompre justament quan una multitud de persones emmascarades prenia Londres. Un missatge pregravat del president Sánchez Cerén va aparèixer a la pantalla. Va començar a parlar de mesures desesperades per a desestabilitzar el Govern. Va parlar de la dreta, del partit opositor, però no va anunciar cap mesura per contrarestar el caos. I mentre el president deia a la pantalla que havíem de mantenir la fe i ser forts, pujava a un avió que anava cap a Cuba per fer-se una revisió mèdica que no era de vida o mort. Mentrestant, el país es dessagnava.

Quan va acabar el missatge, a la pantalla hi va aparèixer el parlament britànic en flames i amb focs artificials mentre la gent contemplava bocabadada com la seva revolució havia triomfat. Tot va acabar amb una V gegant al cel. V de victòria o de venjança. Potser tenia raó, la meva mare, quan deia que a la televisió hi ha enormes mentides.

 

5 d’agost

Vist a Twitter: “Rebem el primer dia del mes de juliol amb 15 rates eliminades per atemptar contra l’autoritat, 15 paràsits menys al nostre El Salvador”. El compte s’anomena @HeroeAzulSV i està gestionat per policies. D’entrada es percep que alguna cosa va malament. Entre trucades patriòtiques als policies i consells familiars sobre com “no deixar abandonats els seus fills i que esdevinguin ganduls” hi ha una multiplicitat de tuits que els feliciten per “eliminar criminals” o per “caçar rates”.

Les fotos que acompanyen els missatges no són menys impressionants. Són imatges a les quals ningú més té accés, de primera mà i massa il·lustratives. En la majoria d’elles s’hi poden veure els cadàvers dels pandilleros plens de sang i amb pistoles estratègicament ubicades per a que apareguin a l’enquadrament. Algunes fins i tot han estat pixelades ja que, com ells mateixos expliquen, “violem normes de Twitter per contingut inadequat i sensible” i les han eliminat.

Ells aclareixen que no són el compte oficial de la PNC, i així és: el compte oficial és @PNC_SV i allí s’hi publiquen comunicats de premsa i avisos de trànsit. Però @HeroeAzulSv té més de 8 mil seguidors. Polítics, com el diputat Guillermo Gallegos, han demostrat el seu recolzament a aquest compte de Twitter. A més, té el recolzament d’una gran quantitat de ciutadans que els encoratgen amb missatges com “ni un pas enrere, cal acabar amb els criminals”.

El seu discurs és simple: matar pandilleros és patriòtic i honrat. Un missatge que, al contrari que la treva, aconsegueix respostes positives per part de la població. Par a ells, matar és la solució i això no acabarà fins que els eliminin a tots.

 

11 d’agost

Després d’haver-lo vist tantes vegades a la televisió no vaig poder evitar posar-me nerviós abans que ens trobéssim. Dagoberto Gutiérrez, un dels comandants de l’exguerrilla salvadorenya del FMLN i firmant dels Acuerdos de Paz de 1992, ens va rebre en una classe de la universitat de la que és rector. Just quan m’asseia en una cadira per esperar-lo. Amb el caràcter jovial que el distingeix es va presentar i ens va allargar la mà, mentre feia broma. Ens havien dir que seria una bona idea portar-li una “semita” de regal, un pa dolç típic d’El Salvador. El va prendre amb agraïment, en va partir quatre bocins i va demanar cafè. “A veure, de què volen parlar?”, ens va dir.

En Dago, com se’l coneix popularment, és dels que defensa que actualment a El Salvador s’hi està vivint una guerra. I si ho diu ell és que és així. Al cap i a la fi, ell va lluitar amb la guerrilla salvadorenya durant aquella crua guerra dels anys 80 que va marcar el rumb i el present del país.

— La guerra d’aleshores era una guerra política. En canvi, avui tenim una guerra social. Això que vivim ara no són forces invisibles que han aparegut de la nit al dia.

— És clar, les pandillas vénen de processos migratoris i deportacions dels Estats Units, però ¿per què no es va poder detenir el seu creixement o bé aturar el fenomen des del principi?

— Tot plegat va començar amb la firma dels Acuerdos de Paz de 1992, quan es va renunciar a la política. Ningú havia de fer política. La gent havia d’anar a votar, res més. Però el sistema econòmico-social no es pot qüestionar, el poder oligarca està garantit, el Govern el garanteix. Així és com es va acabar amb els moviments socials i per això a El Salvador no hi va haver postguerra. El que es va crear va ser una societat del mercat total on les desigualtats van anar augmentant. Una part de la població va quedar en l’oblit.

— I és aquesta part de la població oblidada, la que s’està organitzant i la que està reaccionant violentament?

— Les pandillas tenen una ideologia de mercat: destrueixen la competència, controlen territoris, tenen una simbologia, creen fidelitats i fan negocis.

— Res a veure amb la guerrilla dels anys 80, doncs?

— Els nostres objectius com a guerrilla eren dos: acabar amb el poder hegemònic dels militars i amb l’exclusió política. Ells, en canvi, volen acabar amb l’exclusió econòmica i social. Volen “una part del pastís”.

Cal entendre que aquestes pandillas van néixer als Estats Units, principalment a Los Angeles. Formades per migrants llatinoamericans que van anar arribant en diverses onades, es van anat intensificant durant els anys 80 degut a les guerres civils que sacsejaven Amèrica Central. Ja des de 1945 es reconeixen pandillas que han subsistit fins l’actualitat, com la Eighteen Street Gang, ara anomenada Barrio 18. No va ser fins 1990, degut a les deportacions massives des dels Estats Units, que aquestes bandes finalment van arribar a El Salvador.

El seu origen i desenvolupament explica, d’alguna manera, aquesta “ideologia de mercat” que, segons Dagoberto, tenen les pandillas. I aquesta ideologia els està funcionant, de moment. Les pandillas s’han convertit en un poder capaç d’imposar la seva voluntat. “En la confrontació actual, el Govern està sent derrotat”, conclou Dagoberto.
Tot i que el fenomen de les pandillas és molt ampli i complex, en acabar l’entrevista amb en Dagoberto tinc aquella estranya sensació d’entendre-ho tot de sobte, de tenir respostes. Però, tot i així, la realitat ens ennuvola la mirada quan ens hi enfrontem.

 

20 d’agost

Mentre que el país està en procés de convertir-se en el més violent del món i els homicidis augmenten a cada hora, hi ha persones que moren per pròpia decisió. Un informe de l’IML mostra que, de gener a juny, 270 persones van cometre suïcidi. 270 en 180 dies: més d’un suïcidi per dia.

Resulta complicat d’entendre que en un país on la vida està constantment en joc una persona pugui prendre la decisió de treure-se-la, quan és gairebé un miracle seguir viu. No obstant, si observem les dades detalladament es pot entendre el fenomen: la franja d’edat en què hi ha més suïcidis és entre els 15 i els 19 anys (41). Dels 270 suïcidis del primer trimestre de l’any, 120 van ser comesos per persones d’entre 15 i 29 anys.

120 joves que van decidir treure’s la vida en mig d’una guerra que amenaça la vida de tots. Joves que potser es van sentir acorralats per la violència i van decidir que era millor prendre les regnes de la situació. O potser eren joves que volien fugir, no van poder i es van veure amenaçats, expulsats de les seves cases. És probable que mai ho sapiguem, perquè en la major part dels casos es desconeix el motiu del suïcidi. Enmig de tants cadàvers, ningú parla d’aquells morts. Sembla que no existeixin.

 

23 d’agost

“La situació està totalment controlada”, va dir el comissionat presidencial per a la Seguretat, Hato Hasbún, després que es trobessin morts 14 presidiaris del centre penal de Quezaltepeque. El fiscal general, Luis Martínez, va afirmar que des de l’anterior divendres sabien que “alguna cosa així passaria”. I va passar. No ho van evitar. No és la primera massacre que té lloc en un centre penal: el 2004 van morir 32 presidiaris al penal de La Esperanza.

Segons van explicar les fonts oficials, el motiu de la massacre va ser una purga dins la fracció revolucionària de Barrio 18. Però ja des del primer minut es van començar a sentir teories conspiratives a les xarxes socials, com que havia estat planejat pels policies. Fins i tot el controvertit Vicepresident del Congrés de El Salvador, Guillermo Gallegos, comentava a Twitter que “va passar el que volíem que passés”. I la gent li contestava que no, que havien mort molt pocs.

La gent es va oblidar dels 14 presidiaris morts en un parell d’hores.

 

25 d’agost

Feia diversos dies que no veia el Daniel. No havia vingut a cap de les reunions ni sortides que havíem organitzat amb els amics. Vaig decidir trucar-lo per saber quan ens veuríem. Quan va respondre ho va fer amb una veu apagada, com malalta. Li vaig preguntar per què no havia vingut a casa meva durant aquells dies, i em va explicar que la seva mare no el deixava sortir. “Porto tres dies aquí tancat. No puc sortir perquè han extorsionat la meva mare i estem sota amenaça”.

La mare del Daniel és propietària d’un taller mecànic, una presa deliciosa per als extorsionadors. Un dia la van trucar per telèfon i li van dir que sabien on vivia i quants eren a la família. Li van dir les hores de sortida i arribada de tots els membres de la família, els noms, les edats, els llocs d’estudi i de feina. Li van demanar que, “si realment li importaven els seus fills”, pagués una xifra determinada abans que acabés la setmana.
El problema era que ells ja estaven pagant a algú més. “Al taller hi tenim una renda fixa amb els pandilleros de la comunitat que queda just al costat”, m’explicava el Daniel. És a dir, cada mes havien de pagar una quota a la pandilla per poder treballar per la zona. Però, així i tot, un dia els van trucar uns que no van dir que fossin de la pandilla i els van demanar una quota extra. Aleshores es van adonar que alguna cosa anava malament.

“El meu avi, que és propietari d’un altre taller, va enviar un dels seus treballadors a parlar amb la pandilla de la zona”, em va explicar el Daniel. Però quan el treballador va arribar i els va preguntar per què els estaven cobrant més, els pandilleros el van mirar estranyats. Els qui cobraven no eren de la mateixa pandilla i ningú cobrava a la zona del contrincant. “Li van dir que no es preocupés, que ells els matarien”. La llei del plom. Així de senzill.

Però l’avi del Daniel va decidir no arribar a aquells extrems i va demanar una segona opinió a un altre grup de pandilleros. La resposta va ser la mateixa: “no es preocupi, nosaltres els matem”.

Mentrestant, les trucades van continuar arribat. Així que, un dia, la mare del Daniel li va demanar que l’acompanyés a veure un detectiu privat. Era la primera vegada que sortia de casa després de dos dies. Quan van arribar a l’oficina es van trobar amb un edifici modern, de parets blanques i mobles nets. “El detectiu era un home d’uns 50 anys, petit i morè. L’escriptori estava molt ben ordenat, i de fons sonava El pueblo unido jamás será vencido… així, en loop”, m’explicava el Daniel.

La mare del Daniel va parlar amb el detectiu durant molta estona. “Li va dir a la meva mare que si tornaven a trucar que digués que el taller havia canviat d’administrador i que donés el seu número, el del detectiu. Però ella mai va voler contestar el telèfon, així que no ho va fer”. Després d’això van haver-hi altres reunions. Fins que, de sobte, un dijous van deixar de trucar. Va arribar divendres i tampoc va sonar el telèfon. Li vaig preguntar al Daniel com havien solucionat el problema. “Jo no sé si s’ha resolt, però quan li vaig preguntar a la meva mare com ho havia fet el detectiu, va representar amb la mà la forma d’una pistola i ja no em va dir res més”. La llei del plom. Així de senzill.

 

4 de setembre

Aquella nit ens va salvar La calle de las sirenas, aquella cançó enganxosa dels Kabah, una banda mexicana dels 90. Era el meu últim divendres al país i havíem anat a celebrar-lo a una discoteca que està a dues cantonades de casa meva, un lloc que no sembla una discoteca: és una casa típica d’aquella zona de la ciutat, amb finestres al carrer, un gran portal i jardí interior. Si passessis per allà davant durant el dia no t’imaginaries mai que es tracta d’una discoteca.

Eren prop de les dues de la matinada quan vam decidir que era un bon moment per sortir a buscar el meu cotxe, que estava dues cantonades més avall. Ja estàvem a punt de sortir de la discoteca quan vam sentir que sonava la cançó preferida del nostre millor amic. Així que vam decidir ballar aquella darrera cançó i després sortir. Sense saber que ens estava salvant la vida.

Quan vam sortir ens vam adonar que tot estava molt fosc. “Només són dues cantonades”, ens vam dir. Així que en lloc d’agafar un taxi vam decidir anar caminant. Al cap i a la fi, era la zona alta de la ciutat, la zona segura i de cases grans. Vam començar a baixar, però abans que poguéssim creuar el carrer vam sentir cinc trets. Bang, bang, bang, bang, bang. I després un llarg silenci. Ens vam quedar paralitzats en mig del carrer. No vam dir res i vam començar a caminar enrere, buscant algun lloc on refugiar-nos. Per un instant vaig pensar que aquella festa de comiat del país seria l’últim moment de la meva vida i que totes les precaucions durant el viatge no haurien servit per a res. Pel simple motiu d’haver decidit caminar dos carrers.

A la cantonada de davant de la discoteca vam trobar un taxista que ens va oferir portar-nos les dues cantonades cap avall, cap on tenia el meu cotxe. Ens volia cobrar el doble de la tarifa normal perquè, segons ell, s’estava posant en perill conduint a aquelles hores i sobretot després d’haver sentit els trets. Qualsevol moment és bo per fer negocis. Vam aconseguir pactar el preu i el taxista va accelerar, creuant semàfors en vermell, per tal d’arribar i tornar el més aviat possible a un lloc segur.

Quan vaig tornar amb el cotxe vaig aparcar just davant de la discoteca. De sobte va passar un cotxe de policia, molt ràpid i amb les sirenes posades, cap a la direcció en què havíem sentit els trets. La meva parella em va mirar preocupada i només em va dir: “Ser jove en aquest país és molt perillós…”

 

11 de setembre

A Barcelona hi ha festa al carrer. La gent celebra la Diada i a la nit hi ha concerts a Arc de Triomf. Quan torno a casa parlo una estona amb la meva parella, que segueix a El Salvador. Ella em pregunta si he vist les notícies. Li dic que no, que no he tingut temps, i aleshores m’explica que fa un parell d’hores un cotxe bomba ha explotat en front del Ministeri d’Hisenda. “Coses com aquesta em fan sentir que no hi ha ni un sol lloc segur en aquest país”, em diu.

Però aquest no és el primer atemptat terrorista que hi ha a El Salvador aquest any. Des de juny se n’han reportat tres: un vehicle carregat amb una M-67 que va ser desactivat a temps a mitjans de juny, un automòbil carregat de C-4 davant del Ministeri de Justícia que no va aconseguir explotar i, finalment, aquest en front del Ministeri d’Hisenda que, tot i que sí que va explotar, només va causar danys materials.
De sobte, la realitat em fueteja de nou i em recorda que a casa, a l’altre costat de l’Atlàntic, hi està succeint una guerra que ha deixat la inhumana quantitat de 911 homicidis només durant el mes d’agost; una xifra rècord en la història de El Salvador. Un avís d’emergència per a un país que s’enfonsa.

Per veure-ho amb perspectiva, a tota Espanya van morir assassinades 302 durant 2013. El Salvador va triplicar aquesta quantitat en un únic mes, tot i que el país té una superfície 24 vegades menor i 40 milions de persones menys que Espanya.

Això vol dir que, durant els dos mesos que vaig ser al país, van morir assassinades 1.378 persones, entre elles nens, estudiants, gent como jo. Mentrestant, el Govern reconeix l’enfrontament però segueix evadint la paraula “guerra”. El Secretari de Comunicacions de la Presidència de la República, Eugenio Chicas, va assegurar en una entrevista realitzada pel diari digital El Faro que continuaran amb l’enfrontament directe amb les pandillas, malgrat que “lamenten molt” que això estigui causant més morts. “Estem capturant els delinqüents, perseguint-los sense treva. Que això està produint moltes morts? Bé, era d’esperar”, va senyalar Chicas a l’entrevista, alhora que anunciava que no aturaran la seva estratègia de combatre la violència fins que acabi 2016.

La població salvadorenya viu dins una bombolla que li permet seguir endavant durant el seu dia a dia, ignorant la guerra que explota al seu voltant. Però la bombolla és cada vegada més petita i el conflicte ens toca més de prop. La d’El Salvador és una guerra com qualsevol: hi ha armes, hi ha segrestos, hi ha desapareguts, hi ha danys col·laterals, hi ha bàndols, hi ha líders i hi ha morts. Molts morts. Allò que va començar com un grup de joves deportats els anys 90 ha acabat amb grups que ara el Govern considera “terroristes” i que vol exterminar. Després de 23 anys, El Salvador pot dir que torna a estar en guerra. O potser és que mai vam estar en pau.

Edició a càrrec de Gerardo Santos.
Traducció al català per Carina Garcia.