És 1 de juny de 1976. Maruja no para. Ha proposat en una assemblea de treballadors ocupar l’església, després “d’estar pel carrer, en la porta de la fàbrica, de portar-li una carta al pare del Rei que estava en el port en un iot, de fer de tot”, explica. Els protagonistes de la vaga, homes en la seua majoria, que aguanten des d’abril, donen el vist-i-plau al tancament, alguns amb més predisposició que uns altres. Demanen la readmissió dels acomiadats de 1975, la retirada de sancions i un augment lineal de 4.000 pessetes de sou, en plena negociació del conveni provincial del metall.

Les dones es tanquen. “Jo tenia un Renault 4L, vaig ficar un fogó i tres cartrons de llet, pensant que l’endemà ens anaven a treure, però no, i van començar a entrar dones, dones, dones…”, explica Maruja. Van aprovisionar aliments en el pedestal, dormen on poden, creen comissions d’organització.

Les fotos de l’exposició mostren a dones amb bates de quadres cuinant en un fogó sobre el sòl sant, nens somrients aguantant pancartes, amb els pantalons curts de rigor i samarreta típica de partidillo de futbol en el descampat. Nens amb mirades de “això és el que hi ha”. És juny, no tenen col·legi.

Aquesta exposició recorrerà els barris del districte de Sant Andreu cada dissabte de març fins al diumenge 2 d’abril: el passeig de Fabra i Puig, la plaça d’Orfila, la rambla d’11 de Setembre i, finament, la biblioteca Can Fabra.

“Va ser una mobilització pròpia, sense homes i sense treballadores de Motor Ibèrica”, emfatitza Maruja, per si no havia quedat clar. Aquesta dona menuda de 81 anys, amb anorac, ombra d’ulls blau acusat i ratlla d’agarra’t i no et belluguis, sembla créixer per moments sobre les seves sabatilles, també petites. Maruja, minoria mobilitzada, organitzada a Nou Barris en els cercles del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Comissions Obreres (CCOO), dirigeix el tancament.

Un tancament de gairebé 300 dones i nens “que no sabien res”, afirma.

—Algunes no sabien ni en què treballaven els seus marits, eren ‘dones de’. Quan vaig dir que calia ocupar un home va aixecar la mà i va dir “Sí, sí, la meva dona ocupa”, i jo li vaig preguntar “Però la teva dona ho sap?” —explica Maruja, obrint molt els ulls. “I no ho sabia”.

—Tant per ocupar com per no fer-ho, decidien per elles.

—Sí, però quan això va començar a avançar, alguns van venir a buscar-les i es portaven els fills quan les dones deien que no sortien. Alguna plorava. I nosaltres dèiem “Bé, veti, per una menys…”, però no es volia anar. S’havia convertit en una lluita nostra.

L’historiador Jordi Bassas ho sintetitza: “No es pot entendre el tancament com un apèndix de la vaga. Va ser una mobilització en si mateixa”.

Una mobilització femenina i, amb el pas dels dies, intrínsecament feminista. Una ocupació dura amb “una televisió sueca filmant nit i dia, durant tres dies”, afegeix Maruja.

28 dies de tancament, “amb el permís de Josep Camps, el rector, que estava una mica cremat, perquè li havien pintat l’A d’anarquisme en les portes, però li vam prometre cuidar-la, i quan els cristians de la zona venien a fer missa, ens anàvem”, explica.

Les dones van aconseguir una gran solidaritat econòmica, com en tots els conflictes obrers dels anys 70. Menjar, aigua i medicaments. “Jo era la nena del tancament que feia els encàrrecs; arribava a la farmàcia i deia ‘necessitem aquest medicament’ i ningú em deia que pagués”, explica María Dolores Medialdea, filla de Maruja. “Ja havíem estat en una ocupació de SEAT dos anys abans en la parròquia de Sant Pancracio, però d’aquesta ens van fer fora de seguida”, apunta.

María Dolores va complir 15 anys en Sant Andreu de Palomar.

No obstant això, la solidaritat no va ser suficient, encara que l’emplaçament era estratègic. “Aquí hi havia un ambulatori, on ara està l’Ajuntament, i el metro, que anaven molt bé per si passava alguna cosa, però també estava Fabra i Coats, la Pegaso, la Maquinista Terrestre i Marítima. Nosaltres volíem que les fàbriques paressin, i no van parar”, explica Maruja.

La mobilització durava massa, alguns obrers ja havien tornat a la fàbrica. “Tocàvem les campanes a rebato perquè… bé, per causar molèstia, no perquè entressin, però per no sortir pel nostre propi peu”, afegeix Maruja, aparentment amb el ple convenciment que les dues opcions que relata no són la mateixa.

A les tres de la tarda del 28 de juny va entrar la policia, pel pati de darrere de l’església.

“Ho van destrossar tot, tiraven els bancs, aixecaven els pots de menjar, no sé què buscaven, eren molt violents”, rememora Maruja. I es prepara per explicar l’anècdota que més li agrada, i que explicarà una vegada més en el que va de matí.

—Com sabia que ens anaven a treure per portes diferents, els vaig dir a les dones que es posessin les chaquetillas de Motor Ibèrica perquè quan sortíssim la gent del carrer ens identifiqués. I ens les vam posar sense res sota. Fora els sostenidors… Imagina’t.

—I quan va entrar la policia…

—Quan va entrar ens van dir “Llevin-se les chaquetillas!”, i la Julia, una dona que tenia les tetas molt grosses la hi va llevar. En veure allò van cridar: “Posi’s les chaquetillas!” —Maruja riu. Li encanta— A mi ja m’havien multat per portar la chaquetilla de l’empresa sense ser treballadora! —afegeix.

Amb els pits de Julia tapats, per fortuna per a les escletxes d’un règim on la dona era corpus patri, de la seva propietat, les manifestants van sortir i van ser rebudes amb més provisions. “La gent pensava que seguiríem ocupant”, explica Maruja.

Pau Vinyas i Roig, fill de María Isabel Roig, activista que va donar suport material a la mobilització des de fora, projecta un enregistrament inèdit de l’església, gravada des d’una balconada. En unes imatges, Maruja toca les campanes. En unes altres, la policia treu a les dones.

Els treballadors van abandonar la vaga, després de 96 dies de lluita. Ja no tenia sentit el tancament. Maruja i les seves companyes van sortir i van caminar fins a l’església de Santa María del Mar, a fer una assemblea. “I aquí va acabar tot”, conclou.

17 milions de pessetes recaptats de solidaritat, però 1.800 obrers acomiadats. Cap objectiu aconseguit. Els treballadors van formular una demanda per acomiadament improcedent en Magistratura. El 28 d’agost de 1976, havien estat readmesos 700 treballadors.

—No aconseguim els objectius, però moltes dones van sortir i es van afiliar a partits polítics, van entrar en el moviment veïnal, en les AMPA. Despertem consciències— explica Maruja.

Consciència econòmica, consciència de classe i, finalment, consciència política.

La vaga de Motor Ibèrica es recorda com un dels conflictes més durs del postfranquisme i inici de la Transició a Barcelona, al costat dels de la fàbrica SEAT i les vagues del Baix Llobregat de 1974, i la vaga de LaForsa de 1976.

Amb la perspectiva de canvi polític i en paral·lel a l’augment del cost de vida, en lloc de mitigar-se, en 1976 la conflictivitat obrera es va acréixer a la província de Barcelona.

Segons recull l’historiador Sebastián Balfour en el seu llibre La Dictadura, els treballadors i la ciutat. El moviment obrer a l’àrea metropolitana de Barcelona fins a dos milions i mitjà de treballadors van fer aturs al llarg de l’any en tot l’Estat.

Els carrers plens, aturs parcials a les fàbriques, la universitat en peus, ocupacions públiques, càrregues, i algun que un altre tir. ETA de música ambiental, el record viu de Salvador Puig Antich, detencions.

“Cal tenir en compte que estem parlant d’un període encara de règim, en el qual els canvis polítics que es duen a terme són per evitar el desbordament dels carrers. Encara que ja es parli de ‘Transició’ no estava clar que el resultat del procés fora a ser unes eleccions”, explica l’historiador Pau Casanellas.

Per a la corrent d’història social, el moviment obrer i el moviment veïnal, després d’anys de lluita i en confluència amb sectors liberals en organitzacions de caire interclasista i de masses, com l’Assemblea de Catalunya, va fer un escac al règim franquista des del carrer, forçant la seva fi.

De la fàbrica al barri i del barri al país.

41 anys més tard de l’ocupació de Motor Ibèrica, Maruja, actual presidenta del Casal de Gent Gran de la Prosperitat, no està cansada. “Envia’m una còpia d’això, eh”, adverteix.

—No ho trobo a faltar, perquè van ser anys molt difícils— afegeix.

—De moltíssima repressió.

—Sí. La gent pensava que jo era prostituta, perquè com sempre anava amb homes d’aquí pa’allà portant-los a reunions… (Riu).

—I encara segueix activa.

—Sí… De debò, avui… jo no entenc gens, ara no és difícil, en comparació, dic, i no hi ha més mobilitzacions. Clar, abans lluitàvem per asfaltar un carrer, i ara està asfaltat, però hi ha motius —conclou Maruja Ruíz.

Les parets d’aquesta parròquia de Sant Andreu de Palomar recorden els motius de llavors com un ressò. Els motius pels quals 300 dones i nens van ocupar un mes una església, esdevenint subjectes polítics d’una lluita pròpia amb diferents eixos, que la historiografia encara no ha inclòs en un relat obrerista fortament masculinitzat. Dones de classe obrera que estaven “agafant molts fums”, segons alguns marits, treballadors en vaga, en paraules d’un dels testimoniatges anònims impresos en els panells de l’exposició. Perquè potser, explicava una altra de les dones, “hi ha molts marits que estan una mica espantats”.

Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio
Corregit per Gerardo Santos