Retorn a l’úter de la terra

L’abraçada

Des de lluny semblen només canyes col·locades en forma d’iglú. Canyes de salze en una vall àmplia. Al cap d’una estona, però, en aquest petit espai, es practicarà una de les cerimònies més antigues del món antic: l’Inipi, un “ritual de purificació” a base de calor retinguda a onikaghe o “cabanya de suar”; portat fins aquest segle pel boca a boca. No se sap qui va clavar les primeres canyes, només que es una tradició mil·lenària, que se n’han trobat vestigis per tot el món, però qui el van conservar van ser els Lakota —poble nòmada abans, assentats als marges del riu Misuri ara—, que l’utilitzaven per a purificar el cos i l’ànima i que, per això, utilitzaven el més simple, el més proper: les pedres, l’aigua, el foc i el seu cos assegut o estirat a terra.

Avui, aquest ritual encara resisteix gràcies a la descendència d’aquestes comunitats i la seva obertura al “món blanc”. Avui, en aquesta vall verda, verdíssima, en un estiu amb més pluja que mai, hi ha una vintena de persones —pells blanques, torrades, amb maquillatge i sense, mans petites i arrugades, arribades en cotxes nous i bicis velles— que ho tornaran a fer: la cerimònia de la calor; per a que mori el que és vell, per a que neixi el que és nou.

El cel és un mosaic de núvols, el foc està cremant ja. Al voltant d’una taula circular —els colors de les fruites, els sandwichitos de molla, l’aigua cebant l’herba—, tots xerren. Arribo i la salutació és una abraçada sostinguda, ben llarga, com volent parlar. M’assec i al meu costat hi ha el Bocha, el primer desconegut amb qui tinc contacte. Em pregunta sobre Catalunya i sobre què hi faig aquí, a las sierras; les dues mans ben dures abraçant el mate de fusta, el rostre endavant, mirant-me de reüll.

Cada vegada arriba més gent i la cabanya es va fent petita.

Em diuen, una vegada i una altra, que una es troba amb la medicina —a l’Inipi se’l considera una medicina— quan s’està preparada. Quan una l’atrau conscientment o inconscientment, com tots els altres esdeveniments de la vida. Que si una és aquí és perquè ha de ser aquí.

Jo no en sé gairebé res del procediment però, en el fons, un dubte ho és més que els altres: Quánta estona s’està dins? Ho pregunto diverses vegades però ningú no sap molt bé què respondre.

—Aquest és dels forts. Nosaltres en fem un cada cap de setmana a casa nostra, però són més suaus: cada quinze minuts sortim i tornem a entrar. En aquest no surts, si no ho demanes. Jo és el segon cop que ho faig amb el Goyo, l’altra vegada vaig aguantar dues portes —diu una dona asseguda al terra amb les cames creuades a un costat i tapades fins els genolls amb un vestit llarg de fil blanc mentre jo assenteixo amb el cap, sense entendre gairebé res.

En menys d’un minut els núvols arrasen el cel que és ara una massa blanca i porosa. Un vent tibant s’aixeca i fa ballar tota la nostra roba.

Hi ha qui porta aigua del pou, hi ha qui neteja les pedres. Tots cobrim la cabanya amb mantes de manera que es converteix en un mural de colors quotidians.

El Jonny encara no dius res. El Jonny és enorme i fort i parla poc. Les ulleres negres amaguen part del seu rostre i una illa de cabells blancs li tapa el pit. Ell és l’”Home de Foc”, el que avisa quan les pedres estan llestes, per a que tot comenci. Elles porten cremant-se hores en un foc que no és un foc comú, sinó un Peta Owihankenshni, el ‘foc sense fi’, encès a unes passes de la cabanya.

La llenya i les pedres formen un cercle: quatre troncs d’est a oest, pel pla físic; quatre més de nord a sud, pel pla espiritual. Al mig, les pedres, anomenades “abuelitas” per ser les més antigues i retenir tota la memòria del planeta, la saviesa de tots els que les han trepitjat. El foc, per als lakota —i aquí i ara— representa el sol, “la font més poderosa d’energia”.

Tot, en un Inipi, té un significat. La seva estructura també. Setze branques, que representen els setze misteris de l’Univers, es claven a terra de manera que indiquin els quatre punts cardinals, que simbolitzen els quatre móns: mineral, vegetal, animal i humà; i també els quatre plans: mental, físic, espiritual i sagrat.

Tot el que és s’invoca simbòlicament en aquesta cabanya que, al seu torn, es concep com el ventre de la “Mare Terra”, allà on tot pot renéixer.

El Jonny segueix sense dir res i nosaltres ens asseiem en un cercle i de mà en m+a passa un tabac en forma de puret, “la planta sagrada de tota Amèrica, la que alinea ment i cor”, explica el Goyo, assenyalant-se els dos punts al cos. Mentre parla, mou lleugerament el cap i, amb l’ajuda d’una mà, s’aparta del pit els seus tirabuixons grisos que s’estenen fins a mitja esquena. Al descobert queden cicatrius, aquelles que li permeten guiar aquest Inipi.

Perquè per a poder fer-ho, un ha de conviure amb els Lakota; ser acceptat com a Danzante del Sol (quatre dances, una per any); deixar de menjar i beure durant nou dies amb totes les seves nits en els que es practiquen Inipis, dos per dia; en els que es dansa al voltant d’un arbre bufant un os d’aguila per recordar que, encara que estiguis fent quelcom extraordinari, no ets més que aquell tros d’os.; en els que t’enganxes a un arbre amb el camí vermell pintat de la base a l’últim tram de branca —”el que ha de seguir l’home: els peus a la terra i els braços al cel— i estires fins que t’arrenques la pell. Aleshores, et surten aquestes cicatrius: ets un danzante de les quatre danzas. Però per a ser inipero, un ancià de la tribu ho ha de somniar. I només en aquell moment heredes la “Sagrada medicina de l’Inipi” i el ser “portador de Chanupa” (Pipa de la pau), que va creuar tota Amèrica i que avui, quan acabem, omplirà les nostres boques de fum de la pau.

Un colibrí

Estem asseguts al jardí de casa seva, a La Falda, un poble a la falda d’unes serralades a les que s’anomena “las chicas”. Són les set de la tarda, el cel s’enfosqueix mandrós i cada vegada més mosquits ens piquen als turmells, aliens a la fumera. A la taula hi ha un mate dolç i unes galetes de pasta feta fulla. El Goyo parla pacientment, mirant-me tota l’estona als ulls. Fa una estona ha estat fabricant unes sabates, la feina que li dóna de menjar. Ningú no ho diria, abans de sentir-lo parlar, que és qui és.

—Al món occidental tot és competència: quant més saps, quant millor tens el cabell, quants diners tens… El món indi originari és de col·laboració, no de competència. I si col·laborem espontàniament sorgeix una altra manera de vincular-nos, i aquí és més possible l’amor. Hem creat una societat de sistemes on l’home és el centre. En general, el món originari és biocèntric: el que és al centre és la vida. I aquí, una vegada més, desapareix la competència. Som tots iguals: jo i la formiga. Per això tot el que fem és en cercle, perquè ningú no està més a prop del centre que l’altre. No és que el món sigui la panacea, té tants problemes com nosaltres. Però sí que hi ha un coneixement profund, molt profund, del que un pot nodrir-se, i un dels principals components d’aquest estil de vida és l’amor, l’empatia amb els teus iguals.

Apareix la Victòria, Vicky, companya del Goyo i també portadora de chanupa, creuant la porta de la casa amb un somriure net i una veu que xiuxiueja més que no pas parla.

—Nosaltres parlem d’un món hologramàtic: un està en el tot i tot està en un mateix. Aleshores no hi ha separació. La pulsió de vida és igual en cadascuna de les nostres cèl·lules, de nosaltres, dels animals, de les plantes. I això els indis ho tenien molt clar. Se sap que tenim un inconscient personal i un de col·lectiu. El col·lectiu és a l’hipotàlam i allà és on es reté la memòria ancestral, que s’activa en cerimònies con l’Inipi. Allà hi ha la història de tot l’arquetípic i allò simbòlic del que mou les cerimònies índies. Per això en tots els rituals allò simbòlic és molt important. Un Inipi és deixar anar el control. Les persones, en un Inipi, es col·loquen en un estat de trànsit, que simplement significa passar d’un estat ordinari a un de superior. Ningú, ningú, no surt igual que va entrar. L’Inipi és la cerimònia del renaixement: entrar a l’úter de la mare per sortir d’una altra manera.

—L’Inipi es considera una medicina —pregunto.

—Sí —respon el Goyo—. Té milers i milers d’anys. És tan simple i tan poderosa… Hi ha generacions i generacions d’Homes Medicina, que a la modernitat agrada anomenar ‘Xamans’, que l’han utilitzat amb resultats excel·lents. Ara tenim ciències molt nuevitas que han aconseguit resultats excel·lents en molts aspectes, però no en tots. Jo crec que hem d’assumir la complementarietat de totes les disciplines. La mirada des del món essencial és d’afegir el que ve de nou. Això fa que puguem recórrer al coneixement ancestral dels ancians, que té una riquesa absoluta, un coneixement precís de les Lleis Naturals, i amalgamar-ho amb la ciència.

Un colibrí voleia sobre els nostres caps. No és la primera vegada que apareix. M’expliquen que aquest animal representa la visió externa, la vista en perspectiva. “Com el que estem fent ara, si tu no vens a preguntar-me, jo aquestes coses no me les plantejo habitualment”.

—Per què penses que la gent d’avui dia ve a aquesta mena de trobades?
—El que passa és que de cop hi ha un munt de gent, milers de milions de persones renegant d’aquest sistema, intentant trobar una sortida. I això passa bàsicament perquè no estem fets per a viure en aquest sistema. L’ésser humà ha estat creat i format per viure en vincles amorosos. Una persona recent nascuda que no és abraçada, acariciada, comença a morir. Crec que hi ha molta gent que busca, i gent molt diferent, perquè la cerca no és patrimoni d’una classe social o d’una raça, és un estat intern de l’ésser. Aleshores la gent transita cada dia per aquest sistema buscant alguna cosa diferent. Hi ha una gran nostàlgia d’amor en l’ésser humà, de bon vincle, de contacte humà. Tots estem llestos per a una vida sana, natural, de profunditat. Però només alguns ens atrevim a explorar aquesta possibilitat.
La Victòria no ha vingut a l’Inipi i el Goyo, assegut en aquell cercle, abans d’entrar a la cabana, li recorda: els silencis col·lectius els omplia ella.

Temps que no ho és

Els nostres cossos formen encara el cercle al terra. El Goyo explica algunes qüestions respecte a l’Inipi. Allà —diu—, un ha de saber quin és el seu límit, intentar calmar la ment —la barrera més alta—, entregar-se a l’experiència, deixar-se morir una mica.
El Jonny parla. Les pedres ja estan llestes.

El procediment és més o menys així.

Les dones entren primer, amb alguna mena de tela que els cobreixi les cames: vestits llargs, pareos lligats al coll, faldilles fins els turmells. Els homes entren després amb el tors nu i bermudes a l’alçada dels genolls. Tots anem descalços.

El Jonny, el Goyo i el Bocha, entre la cabana i el foc, entonen cants sagrats lakota mentre carreguen les seves chanupas. Les nenes, al seu costat, toquen instruments de percussió i també canten, com si això, estar allà, fos ja un costum antic. A l’entrada de la cabana, dirigida a l’est —la direcció de la saviesa— i tapat amb una manta, hi ha el fill del Goyo, que porta tota la tarda amunt i avall, organitzant-ho tot, amb un orgull palpable en els seus gestos i en les seves paraules. Movent els seus braços prims, ens fuma a tots amb yuyos abans d’entrar. Ell es queda fora, cuidant les pedres i rebent a cadascú a la sortida. Cames separades, braços en creu, fum a la cara i fum a l’esquena. Uns i altres, i així. En fila índia.

Entre totes les dones, ja preparades, hi ha la Renata, originària de Buenos Aires i habitant de les serralades des de fa uns mesos; recepcionista en un hostal i professora de sociologia, tot i que, experiències com aquesta —explica— intenta deslligar-les de qualsevol anàlisi social.

—Jo sempre vinc amb una intenció com, per exemple, trencar un vincle. Però després gairebé sempre es canvia per una altra, i està bé (…). Allà dins és molt reconfortant deixar anar totes les pors. Sents que t’ofegues i t’entregues a allò. I així neteges.

Diu la seva veu, sortint del telèfon, dies després, que ella sempre està buscant, des que era petita. Que practica ioga i meditació i que, abans, a Buenos Aires, ja havia fet algun temazcal —semblant a l’Inipi però construït habitualment a base de pedres i llod i majoritàriament practicat a Centreamèrica—, convidada per una amiga, la Chula, que l’acompanyava a l’Inipi aquest cop també. Allà —”no sé si és del tot ètic”— la feien pagar i aquí no perquè, explica el Goyo: “Posar-li tarifes és trascendent i és portar-ho al sistema del que tant reneguem”.

—Per què un Inipi? —li pregunto a la Renata.
—Per la necessitat de curar, de transitar, de netejar. Després em sento contenta, agraïda i, per suposat, també mobilitzada.

Em toca. Els nervis em formiguegen a les plantes dels peus. M’agenollo i sento l’herba fresca a les meves mans, terra viva, i ho visc com quelcom nou, com si abans d’arribar aquí mai no hagués caminat amb tanta atenció. Creuar la porta és com entrar en un altre pla. De cop i volta: la foscor, el silenci, un forat al centre.

—És la primera vegada? —pregunta el Goyo, que ha estat el primer en entrar.
—Sí —responc.
—Aleshores al darrere.

Camino sobre els meus genolls vorejant la cabana, d’est a oest, perquè així ha de ser, perquè així ho fa el sol. M’assec al darrere i, des d’allí, veig entrar tothom, un per un: ulls tancats, petons al terra, paraules cap endins, somriures d’entusiasme, cares de desconcert. Es formen dos cercles, solament inacabats a l’alçada de la porta est —el lloc de la saviesa—, la que ningú no tapa, per la que entra tot. Nosaltres i les set pedres cremant, quatre vegades; pels quatre cicles de la terra i per les quatre direccions.

El primer raig d’aigua flueix amb fúria i sacseja les set primeres pedres —lava atrapada—, un núvol de vapor s’eleva i la calor s’enfonsa a la meva pell bruscament. Pel meu cap un pensament corre més ràpid que els altres: no em vull desmaiar. M’abraço les cames i tanco els ulls i em concentro en allò que em van dir i vaig interioritzar amb profunda fe: “L’únic que has de fer és respirar”. Sento, més que mai, la cura a mi mateixa, sense res més que la meva pell i els meus ossos juntament amb altre molts cossos que m’acompanyen. Fa unes hores eren un més i ara es converteixen en copilots del viatge cap allò més més bàsic: els ritmes de la llar.

Els mateixos instruments que eren fora ara donen ritme als cants que —entre silenci i silenci— entonem amb una sola veu. Són paraules dirigides a la Mare Terra, a l’Univers, a allò que els Lakota anomenen el “Gran Esperit”. Les paraules es diuen tan fort i amb tanta intenció que sento augmentar la meva força i l’atenció allunyar-se un parell de passes de la calor. Puc tocar allò primitiu, el retorn a altres temps, a altres vides. M’observo conscientment part d’un lloc —tapat i menystingut en el meu món comú— que tots aquí anomenem Mare i que és el centre. Encenc amb ella un vincle adormit, però sempre existent.

—Porta! —cridem.

Per què la manta deixi entrar l’exterior, que l’aire fresc ens acariciï les galtes, que l’aigua d’aquella ampolla ens calmi la suor; que, al cap d’una estona —poca, però no sé exactament quant de temps—, entrin les altres set pedres, les segons, recolzades en una pala de ferro que passa de les mans del fill a les del pare. “Hi ho!”, diem tots, que significa “Gràcies” en lakota.

I una altra vegada l’aigua envoltant les pedres, la calor ha inundant l’espai. Intens fins a abrasar-me. L’aire entre pel meu nas en respiracions curtíssimes. Els meus ulls —i els de molts d’altres— ploren per sí sols cada vegada que un tros de yuyo es tira entre les pedres. És com respirar foc amb un aroma agradable.

Davant meu, la Chula està donant un pas enrere en un intent de protegir-se de la calor més intensa i no m’atreveixo a demanar espai. A les fosques, arraulida en el meu racó petit, m’abandono a l’experiència. El cert és que no sé molt bé com va passar, només sé que, a poc a poc, la por a morir es va esfumar. Va ser com si descobrís que aquella cabana estava protegida, ben protegida; que allà dins no em passaria res dolent.

A través de les escletxes de claror que dóna el vermell incandescent de les abuelas, es veuen els ulls del Goyo saltant de cos a cos, atent sigilosament a cada assistent. Pregunto, no allà sinó després, mentre vola el colibrí, com deu ser guiar una cerimònia d’aquest tipus.

—Jo com a portador d’una tradició, i ella també perquè també és portadora —aclareix, assenyalant la Victòria, que està asseguda al seu costat— som dipositari d’una tradició mil·lenària, portadors d’aquell coneixement ancestral que és Patrimoni de la Humanitat, no és nostre. Avui hi ha un rol que ens toca: portar una chanupa, fer cerimònies de pau, conduir un Inipi, etc. Però aquests rols són temporals, que ens toquen i que hem acceptat. És un coneixement universal i mirem de sostenir-lo tal i com ens el van entregar. Tot i que va a contracorrent del sistema, la nostra idea no és combatre’l, sinó aportar una altra possibilitat. Sovint assegut allà dins —silenci— m’intimida. Em porta a preguntar-me com de conscientment ho estic fent, perquè s’ha de merèixer aquest lloc, estar a l’alçada.

—Què tens en compte quan estàs dirigint un Inipi?
—Uf. Podria dir-te que jo només poso la medicina i ja està, i que cadascú se serveix. Però això és no dir res. Un ha d’estar atent a tots els que són allà dins, en la foscor. Aleshores hi ha una necessitat absoluta de cuidar cadascuna de les ànimes sagrades que han confiat i s’han animat. No sents responsabilitat, però sí has de tenir plena consciència que ets el cuidador d’aquelles trenta o quaranta persones —diu, mostrant el seu interior vagament; i segueix—. Hi ha un ancià que es diu Cuervo Loco, que diu que s’ha de ser un “os buit” pel qual hi passa alguna cosa. M’agrada aquest concepte.

Dins de la cabana, el temps no és temps, es fon com els rellotges de Dalí. No tornen les paraules exactes. El que es recorda és més aviat allò sensitiu: les formigues caminant per les meves cames empapades, els mocs corrent cara avall, jo traient-los amb les mans, tots movent les cames, els braços i costant els caps per a que al del costat i el de més enllà estiguin còmodes. No hi ha topades ni entrebancs, tot es modela fàcil i harmònic, com l’aigua que ens mulla la pell.

Després d’un llarg silenci, una veu surt d’un cos de dona, un cos de pell i ossos estirat a terra, boca amunt. Es diu Mònica i va construir la seva llar a les serralades després de viure quaranta anys a Barcelona.

—Potser sigui una pregunta que no té res a veure, però jo em pregunto: per què tanta calor, tant de patiment?

Silenci.

(…)

Silenci.

—Sembla que ets tu la que ho vius com un patiment. —Respon, sense mirar-la, la veu de l’inipero, entre un assentiment general.

I ningú no diu res més.

Sortir o no sortir.

Algú vol sortir i el del costat —que, s’entén, ja el coneix d’abans— l’agafa del braç, retenint-lo amb calma, com dient-li, sense dir-li, que pot aguantar-ho. Però ell vol sortir i surt, vorejant la cabana ajupit, a través d’un camí que formem al seu pas.

—M’estava marejant. També pensava en fer-me, jo què sé, com un autoboicot, trencar aquella cosa de ser l’únic que surt. Però m’estava marejant i no volia estar més allà dins. —Explica més tard, assegut en un sofà mentre una brisa subtil mou els seus cabells castanys. —Vaig conèixer els Tambors d’Ongamira, el grup del Goyo, en una trobada d’homes, que són uns dies convivint amb homes per crear un vincle més sensible, traient el nostre costat femení, fora de clixés i estereotips de “mascle”. Quan un està buscant, llegeix molt, però després de tanta teoria vol una mica més de “terra”, i això vol dir compartir allò après amb la gent.
—Què et dóna?
—Consciència. Després d’aquesta mena d’experiències em sento més despert, més viu, més alerta.

Mentre parla es toca la barba en forma de V i deixa anar sonores riallades. Abans d’aquest, va fer una dotzena més d’Inipis, al costat del riu Quilpo, potser el més famós de Còrdova, a prop de San Marcos Sierras, un poble que no coneix l’asfalt, cau d’antics i nous (auto)anomenats hippies. Recorda el primer, sortint de la cabana i “puf”, el riu al voltant i les estrelles a sobre. “En aquell sí que vaig aguantar fins el final”, diu amb la seva rialla alegre, exagerada.

Però avui ha sortit a la segona porta i la dona que està al meu costat aixeca el braç:

—Ves preparant el mate que surto!

Té uns setanta anys, porta una ametista a l’alçada de l’estómac, encastada en forma de collar amb un fil encerat. Té els cabells blanquíssims: mitja melena caient sobre el seu vestit del mateix color i un rostre de sorpresa que gesticula cada vegada que diu —i em diu— com de joves som, i què bo que és que els joves siguem allà. Sembla una maga blanca.

Després de la tercera porta, la cabana s’enfonsa en un murmuri d’intencions perquè el Goyo demana a tots que diguem en silenci o en veu alta la intenció que portem o que, com la Renata, ens ha sorgit allà. De tant en tant s’alcen, a trossos, les mantes de l’oest —el misteri. L’aire que corre, i uns s’estiren per que els toqui i els altres se’n protegeixen. L’ambient s’alleugereix una mica i la maga es queda fins al final. I aquest final és un discurs que entona un home de descendència mapuche —poble originari estès majoritàriament a Xile i l’Argentina—, que ha estat tota l’estona en silenci fins i tot quan li demanaven que parlés i que explica ara, mentre tots el mirem, el poder d’aquesta medicina, de tota la saviesa del món indi i no aborigen, perquè ‘aborigen’ vol dir ‘sense origen’. Recorda, molt seriós, el mal que aquest ha patit i les generacions que hauran de passar encara per la seva recuperació complerta.

Un per un, sortim gatejant en cercle un cop més, completant-lo. Surto i en un acte reflex beso la terra i ja fora em tiro bocaterrosa i un cubell d’aigua freda em congela el clatell.

El vent bufa més fort encara i el fred em colpeja els ossos. Un jove anomenat Dante s’asseu al terra i plora, amb el cap entre les cames. Li ofereixo la tovallola, accepta i s’aixeca.

Jo em sento com una balda buida, res més al cos, res de més a la ment.

El Bocha m’observa a la distància del seu mig-somriure enigmàtic que, a mesura que s’acosta, es transforma en somriure complert.

—¡Ven acá, catalana! —m’abraça; jo l’abraço també, mentre penso en la simplicitat, en mi despullada de tot el que porto posat cada dia. En com de bé senta cada abraçada.

Sota un tendal, refugiats del temporal i un cop més en rotllana, ens passem aquella chanupa que, temps enrere, van sostenir mans tan diferents com les de tots els que som aquí. La roda es torna espiral en moviment al ritme de les abraçades que ens fem tots amb tots.

Es diuen els somriures i es mostren els rostres destilant harmonia. Tots, també el del Dante. Es diuen els desitjos que una sent sincers.

Bona vida. Bon camí.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Traducció al català per Carlos Baraibar