Més de 40 entitats i més de 20 associacions de veïns han donat suport a la manifestació i, tot i que van trigar a arribar, la Rambla estava plena de gent. Els grans mitjans diuen que entre 1.000 i 5.000 persones, així que escolliu vosaltres, persones que llegiu aquesta crònica, la vostra xifra preferida. Gent diferent, que no mostrava cap adscripció política, unida per l’emprenyament de veure com la seva ciutat s’assembla més a un aparador que a un lloc per viure-hi. “Barcelona són els seus veïns –diu Ancor Mesa, sociòleg de la Federeació d’Associacions de Veïns i Veines de Barcelona (FAVB)–, aquesta és una protesta dirigida a totes les administracions, però sobretot a la consciència ciutadana. És el veïnat qui s’ha d’organitzar i plantar cara”. Mesa porta una armilla reflectant, del mateix color que la que porta la Urbana, per ser fàcilment localitzable. És un dels organitzadors de tota aquesta moguda.

–¿Per què a la Rambla?
–És el lloc més emblemàtic per parlar del procés de gentrificació a Barcelona, de la substitució dels veïns de tota la vida per uns altres amb un poder adquisitiu més elevat i, particularment en aquesta ciutat, la substitució de veïns per turistes.

El paio de la maleta i el guix s’apropa a la pancarta principal i escriu al terra “Benvinguts a casa meva”. Molts fotògrafs hi van i, de nou entre cops i paraules malsonants, fan la seva foto. Aleshores, comença a caminar la marxa.

Faig un volt per la part alta de la Rambla, torno a l’alçada de la cerveseria i me n’adono que han passat el motxo i han esborrat allò de “Avui tot gratis”. Res és gratis a la Rambla. A la part alta del bulevard no hi ha terrasses, només els quioscos de menjar que van substituir les paradetes d’ocellets i altres animalons. Una turista italiana se m’apropa i em demana que de què va tot aquest rollo. Se’m fa bastant difícil explicar-li la gentrificació en anglès, però massive tourism és molt més fàcil de dir. Ancor Mesa afegeix una dada: “El 2008 hi havia entre 65.000 i 70.000 places turístiques a Barcelona; el 2015 ja són 148.000. Més del doble en 7 anys, vaja. En aquest mateix període, l’atur a la ciutat s’ha triplicat i les condicions laborals han empitjorat”.

La marxa baixa la Rambla amb parsimònia. S’hi poden llegir pancartes d’entitats de Vallcarca, de Sant Antoni, del col·lectiu Desllogades, del Sindicat de Llogaters, de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible i, com no, d’una nutrida representació de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH), potser un dels col·lectius més maltractats pel sistema, però, sens dubte, els que més es deixen veure i més ambientillo ofereixen. Ningú la lia com la PAH. “Volíem aconseguir certa repercusió mediàtica –explica Ancor Mesa–, que gent que no es coneix s’unís per fer un diagnòstic únic de la situació, fer pinya i xarxa i rearmar-nos davant d’aquest fenomen salvatge que s’està menjant la ciutat”. Es refereix a la gentrificació, és clar.

Passat el Liceu, deixo enrere els timbalers just a on comença la zona de les terrasses, i hi trobo el paio de la maleta escrivint a la paret d’una botiga de souvenirs “Aquest és el bar Manolo”. El gruix de la manifestació passa entre mig de dues terrasses plenes de clients massa rossos per a aquestes latituds que, com si es tractés d’una desfilada de moda, enregistren amb els seus mòbils tot el que veuen. Alguns manifestants toquen els xiulets al seu pas per les terrasses i d’altres, més subtils, duen enginyoses pancartes com ara la que diu “sangria is poison”.

Els fets de la Boqueria

Imagina que has aconseguit el curret que ara t’explico, per a un dissabte al matí. És tremendament avorrit. Consisteix a situar-te a la porta del mercat de la Boqueria (la més insigne tecla turística del piano de la Rambla) i repartir uns flyers, amb publicitat abrasiva d’Estrella Damm, als quals pots consultar un mapa de les parades del mercat. No és la feina de la teva vida i ja pots resar per no adormir-te dempeus. Ara bé, si en una d’aquestes se’t planta al davant una massa de gent disposada a irrompre al mercat per moure una mica de bronca, doncs mira, ja tens alguna cosa a explicar aquesta nit quan te’n vagis de birres.

Això o el guarda de seguretat, que estava molt tranquil ell, però que li va canviar la cara com si una ventada li hagués girat el gest quan va veure al paio de la maleta, escrivint amb el seu guix a l’entrada de la Boqueria “Jo abans comprava aquí” i, al darrere, una gentada disposada a entrar al mercat en plan ja et pots posar com vulguis. La subtilesa amb què el guarda li deia al paio de la maleta “ei, marxeu”; com ningú no li va fotre ni cas, i l’acceptació del guarda que va decidir fer una passa al costat, tots aquests moviments es van desenvolupar amb la mateixa suavitat amb què la tardor deixa nus els plataners de la Rambla.

Hi va haver prou caos dins de la Boqueria. Poc espai, molta gent, massa colzes de fotògrafs, poca opció per enviar cap missatge. Tot i que potser no era necessari, perquè si la idea era obrir el debat, èxit.

Guarda de seguretat: “Estan aquí amb la història aquesta… sí, entesos… nooooooo, tot està prou tranquil, porten megàfons, sí… més no puc fer”.

Un transportista de peix que passa al costat del paio de la meleta i el guix: ¡Grande!

Una paradista, fruitera, un cop els manifestants han passat de llarg: “Bah, si tots aquests compren al Carrefour…”

El paradista que ven fruits secs i conserves: “Això és una pantomima, si la gent comprés de veritat als mercats… i aquests, mira, en comtpes d’anar de calçotada un dissabte al matí, doncs foten això”.

A la sortida del mercat, un home obre el balcó i saluda a la gentada. Llença petons i desfulla el que diria que és un gerani, per llençar després els pètals als manifestants. L’ovacionen. Riu fins i tot l’estàtua humana del cowboy pintat de coure, que sempre està quiet, amb un congelat gest desafiant, a la part baixa de la Rambla, però que, avui, junt als seus col·legues de feina, s’ha sumat a la manifestació.

Acabat el recorrregut, la lectura del manifest oficializa el final de la jornada de protesta. Lluny, el paio del barret ha guardat ja el guix, però continua duent la maleta a la mà. No se sap si serà un altre d’aquells que ha hagut de deixar el seu barri, la seva ciutat, amb la sensació que li havien arrabassat.

Traducció al català per Gerardo Santos.