Les va maltractar amb una carrera on a penes feien periodisme, amb contractes escombraria o pràctiques gratuïtes, amb caps incompetents i directors analfabets o –pitjor– indissimuladament venuts. A vegades no era com ells se l’havien imaginat, el periodisme, com sol passar amb els primers amors. Aquesta història inclou nits de dormir poc, caps de setmana treballant gratuïtament, molta il·lusió, la descoberta de companys de camí, de gent que sentia la mateixa passió, i, finalment, acaba -i alhora comença– avui. Avui els SomAtents estrenem una nova web, un nou mitjà, on esperem explicar bones històries, històries que estimem. Ho fem, és clar, perquè volem que vosaltres també les estimeu.

Les bones històries ens agraden, entre d’altres motius, perquè en el fons parlen de nosaltres mateixos. Fascinats pels personatges i per la seva manera de viure, parlar, estimar o resistir, ens acompanyen en un camí que comença en la seva peripècia concreta però arriba fins a una experiència universal, que també compartim nosaltres. Per això va escriure György Lukács fa gairebé un segle que el reportatge periodístic podia ser una preciosa eina per a l’emancipació, per a la visibilització de les desigualtats, per a connectar anècdotes amb categories. Més recentment, Bill Kovach i Tom Rosenstiel, dos gurús de la darrera crisi periodística, relacionaven el desig innat d’informació i la cultura del periodisme amb la tendència humana cap a la consciència. Periodisme que conta històries; periodisme conscient i dirigit a les consciències.

Lluny d’això, massa sovint el periodisme ha optat pel camí fàcil de l’anècdota descontextualitzada, del picant del relat humà sense cap proteïna, de la història del com que es queda tancada en ella mateixa, sense desgranar la reflexió argumentada i documentada dels perquès. Històries sense categories. Informació sense coneixement. Diversió sense consciència. No és cap crítica apocalíptica, és una descripció bastant acceptada de l’evolució del sector de les notícies dels darrers 30 anys, des de Neil Postman fins avui.

Amb tot, us hem de fer una revelació (per a nosaltres almenys ho ha estat): el periodisme que avui cal no té a veure només amb escriure textos, o elaborar vídeos. Aquests anys de treball a SomAtents ens ha fet descobrir –i sobretot ha estat aquest darrer any, amb la feina al barri del Raval de Barcelona– que el periodisme és també una forma d’acció directa, de participació amb la ciutadania dels processos d’emancipació personal i social. Hem fet exposicions, conferències, tallers, concerts, rutes, gimcanes… Hem après molt. Esperem que aquest univers expandit del que és la cultura periodística bategui en cadascun dels nostres textos, de les nostres infografies, de les nostres galeries fotogràfiques o dels nostres videos. En totes aquestes peces esperem que hi trobeu també molt present la nostra voluntat d’innovar i aprofitar tots els recursos expressius i posar-los al servei de la informació de qualitat, del relat acurat, amb una minuciosa feina d’edició i seguiment de cadascuna de les feines al darrere. La passió.

El nostre compromís serà abordar cada mes temes que siguin retrats del nostre temps, que ens ajudin a entendre com vivim i per què vivim de la manera que ho fem. Durant els dos propers mesos publicarem cròniques, entrevistes, reportatges i articles d’opinió i d’anàlisi que giren a l’entorn d’un Gran Tema que considerem fonamental per comprendre l’evolució de la societat en la que vivim; un tema que parli del nostre viure quotidià però que el relacioni amb les anàlisis dels experts, amb les històries actuals dels principals protagonistes, des d’un enfocament pròxim i narratiu però buscant antecedents i prospectives. I, sobretot, amb una atenció preferent als marges, a les alternatives, a les perifèries, a allò que està emergint però que encara no és.

El bon periodisme sempre ha fet, en diverses èpoques, aquesta feina d’estar amatent al que emergeix i que és nou. Avui us presentem el nostre primer Gran Tema: Habitar. Ens hem preguntat què significa habitar avui a les ciutats? Què vol dir per a l’ésser habitar en un espai? Quines alternatives hi ha a l’hora de fer-ho? Quines opcions hi ha, dins de l’actual sistema post-capitalista, de solucionar els problemes de veritable emergència que aquest model planteja a ciutats com Barcelona avui en dia?

Des d’avui, en el nostre magazine publicarem arguments, històries i retrats que faran que, d’aquí a unes setmanes, siguem més conscients i tinguem més recursos per elaborar-vos una idea autònoma del que és segurament una de les principals contradiccions del capitalisme, una problema fins ara irresoluble.

A Habitar abordem la contradicció. El primer tema que publiquem d’Habitar reflexiona a l’entorn dels model de ciutat que segueix Barcelona, i denuncia l’expulsió i l’oblit de la gent gran. La Leonor, la Tere i l’Andrea ens expliquen com habiten Barcelona: la Tere, des d’un balcó al Raval. La Leonor surt al carrer gràcies a l’ajuda d’una associació, conseqüència al seu torn de l’esplet de moviments socials que ha viscut Barcelona després del 15-M. L’Andrea viu una història de mancances: la manca d’espai, la manca de treball, la manca d’ajudes, la manca de solucions.

En el segon tema exposem alternatives a les formes d’habitar que s’han imposat en els últims 80 anys. Parlem de cooperatives, que a Barcelona són un model encara molt marginal. A Dinamarca, en canvi, són part de la forma generalitzada d’habitar i afronten ara altres contradiccions. Aquests són dos dels 11 temes que publicarem fins a finals de febrer i que suposaran donar dues voltes a un tema que sembla irresoluble en el sistema capitalista.

Som optimistes, creiem que Occident viu un canvi de paradigma social i polític, en el que els ciutadans exigeixen més transparència i més àmbits de participació, per a la qual cal informació de primera mà i de qualitat, que afronti la complexitat sense elitismes. Sabem que el periodisme travessa un moment de reconversió industrial que ha evidenciat fins a quin punt havia desatès les seves obligacions. Sabem que cada cop hi ha més periodistes assumint les seves responsabilitats al costat de la ciutadania. Però amb tot, si estem vivint l’explosió del planeta periodisme, com ha escrit Ignacio Ramonet, si aquesta professió, tal com la van pensar els pioners del periodisme de denúncia, els redactors de taula que seguien exclusives i canviaven governs, s’està extingint, volem que aquesta catàstrofe a càmera lenta ens sorprengui al carrer, buscant i escoltant aquestes històries fascinants que són, al capdavall, les nostres. Volem que l’explosió del planeta periodisme ens sorprengui mirant als ulls dels protagonistes d’aquestes històries, escoltant-les i vivint-les, explicant-les de forma que els nostres lectors sentin també aquesta mirada. I segur que surt bé, però si no, almenys, seria també un final bonic, i conscient, d’una veritable història d’amor.