Magazine

Noves formes d'habitar

Otrorrostro / Parcel·la 17

— Amílcar Valera viu en condicions precàries en una barraca a la frontera entre Montcada i Barcelona, en terra de ningú

— Sis barraques, ocupades totes per hondurenys, esperen un desnonament imminent sense saber a on aniran a parar després, davant la falta de solucions per part de les administracions públiques

Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Google+0Share on LinkedIn0

Les barraques sempre han estat allà, a la terra, a l’ecosistema urbà; malgrat que els polítics les hagin volgut esborrar, hagin volgut donar un cop de mall i anunciar que a la Barcelona pròspera, ningú, absolutament ningú viu entre fustes i plàstics i amb un sòl de terra. La fotografia és en blanc i negre. En ella es veu a Pasqual Maragall, jove, alcalde de Barcelona, vigorós, amb aquest mall, aquest mall entre les mans. La premsa titula que Maragall dóna per derruïda l’última barraca de Barcelona però, qui les ha comptat? Qui les controla? A on van a parar els que fins aleshores, com a mínim, tenien un sostre i un terra de fang?

L’any 1990, i amb pressa per la imminència dels Jocs Olímpics del 92, l’alcalde Maragall va personar-se en el nucli de barraques Francesc Alegre, al Turó de la Rovira, per derruir les últimes barraques de la ciutat. Encara que als anys cinquanta entre 70.000 i 100.000 persones vivien en aquestes construccions precàries, el fenomen barraquista no s’acabà a la Rovira, tal i com esperava Maragall. Al 2011, l’Ajuntament cifrava en 113 les famílies que vivien en assentaments de barraques, unes 441 persones invisibles, silenciades, que són tractades com una anomalia del sistema.

Accés al Turó de Montcada des del Polígon Industrial de Can Cuiàs
Accés al Turó des del Polígon Industrial de Can Cuiàs I Aleix Plana

Dos anys més tard, al juliol de 2013, els Mossos d’Esquadra desallotjaren a unes 300 persones de l’assentament del carrer Puigcerdà, on es calculava que hi arribaren a habitar fins a 800 immigrants, majoritàriament subsaharians. Al Turó de Montcada, al llindar de la Barcelona invisible, la que dóna l’esquena a Ciutat Meridiana, s’hi aixequen sis barraques que tenen els dies comptats. El 17 de març les enderrocaran i aleshores els seus habitants, tots hondurenys, es perdran pels camins, com conills, terroritzats i fugissers, que conviuen amb ells en aquesta frontera de la ciutat, en aquest paratge oblidat entre autovies frenètiques. Aleix Plana, amb la càmera penjada al coll, mostra en aquest fotoreportatge un flaix, un llampec de la inquietud que un dels habitants del lloc, Amílcar Varela, sent del seu incert futur.

Matalassos abandonats al Turó de Montcada
Matalassos abandonats al Turó de Montcada | Aleix Plana

—Sí, hola?

—Ets l’Alex? He vist una nota a la meva porta amb el teu número.

—Sí, sóc jo, li explico: sóc fotògraf i me’n vaig assabentar que estaven enderrocant els horts i les barraques del Turó de Montcada i m’interessaria parlar amb algú que visqui allà.

—Ah, cap problema. Quan vols venir?

—Quan li vagi bé, jo sóc per aquí fent fotos ara mateix.

—Ah, ets aquí? Ets el noi que he vist per aquí fa una estona? Doncs vine quan vulguis.

—Perfecte, ara baixo.

Un home passeja entre deixalles
Un home passeja entre deixalles i barraques al Turó de Montcada amb Torre Baró de fons | Aleix Plana

Acabo de fer la foto que preparava abans de la trucada i creuo la gran explanada abans plena d’horts i cabanyes, on durant dècades moltes famílies venien a passar el dia durant el cap de setmana, a fer barbacoes, plantar cebes, enciams, tomàquets. Ara tot són runes i objectes abandonats: una butaca, una sabata, unes cintes VHS, un televisor sense pantalla, un terra de rajoles trencades, una nina sense cap, trossos de mirall. Al final del pla, el camí descendeix pronunciadament fins les autopistes, la C-58 s’uneix a la C-33 i la C-17. Milers de cotxes circulen aliens a les sis barraques que encara s’aguanten; les sis barraques que encara estan habitades. I més enllà de les autopistes s’erigeixen com formiguers els edificis de Torre Baró, i cartells publicitaris- “Somos la solución”, diu la cara de Pedro Sánchez, “Espanya amb seny”, la de Mariano Rajoy, “Burger King” —i més enllà, Barcelona, difuminada per la pol·lució, i les tres xemeneies de Sant Adrià del Besós, i el mar costa de veure.

Baixo entre les restes de runa fins la primera barraca i un home em rep amb un gran somriure. “Em dic Amílcar Varela”. Obre el cadenat i m’invita a passar. Mentres creuem el pati, aprofita per arraconar unes gandules, recollir un paper. Una vegada dins m’ofereix seient. La caseta és petita i impecable: a la porta vuit sabates acabats d’embetumar, un sofà, cinc cadires, una taula amb una Bíblia oberta i marcada, a la paret una corda de roba estesa.

Objectes trencats i abandonats de les antigues barraques del Turó de Montcada
Objectes trencats i abandonats de les antigues barraques del Turó de Montcada | Aleix Plana

—Doncs mira, jo tenia un hort aquí des de 2012, venia a passar el diumenge i a coure la carn a la brasa. Després, cada vegada tenia menys feina i al final no podia pagar el lloguer i l’any passat vaig venir a viure aquí. Aquí tinc la tranquil·litat de no tenir cap factura pendent. Si un mes em surten algunes feinetes i puc guanyar 200 o 300 euros, bé, però sinó com a mínim tinc on dormir. Si aconsegueixo arreplegar suficients diners em puc comprar una targeta de transport, i sinó vaig caminant. A vegades haig de sortir a les 5 de la matinada per ser a les 6:30 a Maragall. Allà hi ha un lloc on ens reunim molts i ve gent que necessita mà d’obra i allà t’escullen. Encara que alguna vegada a algun l’han agafat per treballar i després no li han pagat [riu]. A mi no m’ha passat. Jo puc fer qualsevol feina, aquí s’aprèn molt, però ells prefereixen als joves. A la meva edat és més difícil. Justament avui faig 61 anys.

—Avui? Moltes felicitats!

—Gràcies [riu]. I bé, ara ens volen fer fora. Sembla que perquè hi visquin els animalets. Encara que no sé quins animalets viuran aquí amb l’autopista tan a prop. Per l’altre cantó hi ha la cimentera, però això no és un problema per els animals perquè dóna diners. Nosaltres com que no donem diners hem de marxar, però aquí gairebé cap de nosaltres té feina. A la barraca del costat hi ha un home de 70 anys. Més avall un noi que de tant en tant sí que treballa, veig que sempre té unes botes de paleta i algunes eines fora. I al final un home amb la seva esposa, ell no treballa, ella sí que fa algunes hores en cases. Som tots d’Honduras.

—Sí, ahir a la nit vaig conèixer al marit i m’explicà això. Però em va dir que no volia fotos, que al principi havien vingut periodistes i no havia servit de res.

—Jo vaig anar a l’Ajuntament de Montcada, als serveis socials, però allà diuen que no poden fer-se càrrec de nosaltres perquè no estem empadronats allà, i m’enviaren a Barcelona. Vaig anar a Barcelona i em van dir que no, que això és assumpte de Montcada. Ens van passant com si fóssim una pilota.

Una cuina d'una barraca del Turó de Montcada
La cuina de l’Amílcar Varela | Aleix Plana

—Els han donat una data límit?

—17 de març. I ens van trucant, que hem de marxar, que és summament urgent. Inclús ens han dit que si no marxàvem en la data límit hauríem de pagar nosaltres les despeses. Quan a un l’oprimeixen així li ve molta angoixa. Tinc una bona relació amb el forestal, Carlos es diu. Ell és el que ve amb la màquina i si la casa està en el paper que duu, va a terra. Parlo amb ell i em diu: ho sento, jo només compleixo el meu deure, és la meva feina i si la casa està a la llista, va a terra. I jo ho entenc tot, entenc que ells tenen una llei, entenc que això no és meu i entenc que no és una construcció adequada per habitar-la. I no m’agrada ser desobedient, ni irresponsable, però no puc llogar una habitació de una persona si després no podré pagar-li. M’agradaria tornar al meu país però el bitllet són masses diners. Visc amb les maletes fetes, amb la meva millor roba, les vols veure?

Amílcar té una petita habitació amb armaris, dues maletes i una guitarra. Una altra habitació amb el seu llit, que trobo petitíssima, on em mostra l’acumulador que recull l’electricitat d’una placa solar que té al sostre. La cuina és espaiosa i plena de llum. Sortint per la porta de darrere m’ensenya el sistema de canonades que porten l’aigua de la pluja a uns grans dipòsits. També té un hort escàs i una fossa sèptica. Mentre faig algunes fotos, ell se’n va a plegar la roba estesa.

—Vaig venir per primera vegada a Espanya l’any 2004, el 2 de febrer, hi vaig estar fins el 2008, tenia una feina de nit i una de dia. Estava amb un gitano com a vigilant de obres, acabava a les 6 del matí i a les 7.30 havia de ser a l’altre lloc. Aquest era un espanyol. Fent mudances hi havia molta feina, aleshores. Eren mudances de deu hores, dotze hores, catorze. Després quan va arribar la decadència vaig tornar al meu país durant tres anys. Allà som pobres, però no hi ha gent al carrer. És com em va dir una noia que va venir aquí un dia, així com tu, va fer unes fotos i vam parlar del mateix que tu. Em va dir que treballava pels mitjans de Mèxic. Em va dir que aquí a Espanya els problemes s’amaguen, que es fa veure que aquí no hi ha gent amb problemes, i això no és veritat. Però és una qüestió de imatge.

Un home plega roba en una barraca del Turó de Montcada
Amílcar Varela plega la roba el dia del seu 61è aniversari | Aleix Plana

—A més, aquí esteu al costat de l’autopista.

—Clar, se’ns veu massa, dóna mala imatge. És millor que marxem i que aquí hi visquin els conills.

Horts i barraques no habitades davant de la central de producció de morter Saint-Gobain Weber Cemarksa
Horts i barraques no habitades davant de la central de producció de morter Saint-Gobain Weber Cemarksa S.A, a la vessant del Turó que baixa cap a la C-33 i la C-17 | Aleix Plana

Temps.

—Jo tinc quatre fills aquí, i la assistenta social, Wilma, em diu: “te n’has d’anar d’aquí. Per què no t’acull algun dels teus fills?” Però en quina situació estan ells? Tinc una filla, amb un pis per aquí [assenyala cap a Ciutat Meridiana] per sobre de Via Júlia. Té tres filles. Fa anys que es va comprar un pis, després va començar la decadència i no el podia pagar. Va deixar el pis, el va tancar, però no l’ha entregat, ella vol tornar-lo però no li permeten, li diuen que es quedaria amb un deute superior que el que va demanar en un principi [riu]. Ara està en una habitació amb les tres nenes, a casa d’una amiga. Dos fills més els tinc llogant una habitació, què faig, em poso a viure amb ells, en la seva mateixa habitació? El meu altre fill va arribar aquí amb 16 anys, ara en té 26. Quan va arribar va estar treballant en una fruiteria, descarregant camions. Primer li pagaven 1.100, després 1.000, després 900… Després no li van renovar el contracte perquè baixaren les vendes, però va seguir treballant allà. Però al no tenir un contracte va perdre els papers. Desprès li van deixar de pagar. Ara està sense feina, sense diners i sense papers. A vegades ve a dormir aquí, o compartim el menjar. Com m’ha d’ajudar? Ells veuen a la meva fitxa un número: quatre fills, però no saben la seva situació. No la coneixen, no la volen conèixer.

—Ha parlat vostè amb els de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca?

—Bé, aquí al principi va pujar-hi molta gent, quan van començar a enderrocar els horts. Hi havia algun dia que semblava un mercat. Van pujar els de la Plataforma, inclús van venir els d’Antena3. Miguel, penso que es deia el de la Plataforma. Ell va estar aquí dos mesos lluitant dur, per això es va parar les màquines. Van anar a l’Ajuntament –el de Montcada– a reclamar, fins hi tot ens van convidar a anar-hi, a demanar explicacions a l’alcaldessa, però ella va córrer com un conill i no va atendre a ningú. Després, quan van tornar les màquines vam estar trucant a Miguel però no va contestar, i no l’hem tornat a veure. Jo no ho sé, però em van dir que ara treballa a l’Ajuntament [riu]. Però ja li dic, jo això no ho sé, només m’ho han explicat, no sé si és veritat.

Temps.

Un hombre pasea delante de una barraca en el Turó de Montcada
Amílcar Varela al seu pati. Davant seu la barraca del seu veí José i Ciutat Meridiana | Aleix Plana

—Això és com el futbol, veus? Quan el Reial Madrid o el Barcelona veuen en un equip petit a un jugador que els pot fer mal, van i el fitxen, li diuen: vine aquí, seu aquí. I aleshores ja no veuen res ni han vist res.

—Potser si els molestem bé ens fitxen a nosaltres.

—[riu] Ah, llavors jo no hauré vist res. Jo no sé res.

—Jo no sé res d’horts ni de barraques.

Ninot d'acció nu i decapitat al Turó de Montcada
Ninot d’acció nu i decapitat al Turó de Montcada | Aleix Plana

 

Un guarda forestal camina per les barraques del Turó de Montcada
Carlos, el guarda forestal, camina darrere de la màquina excavadora que eixampla el camí davant de les barraques d’Amílcar i José | Aleix Plana

 

El versícle 13 de la Bíblia subratllat
La Bíblia d’Amílcar Varela amb versícles subratllats | Aleix Plana

 

Petjades de senglars i de pneumàtics al Turó de Montcada
Petjades de senglars i de pneumàtics al Turó de Montcada | Aleix Plana
Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Traducció al català per Marta Valls

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Amílcar Valera viu en condicions precàries en una barraca a la frontera entre Montcada i Barcelona, en terra de ningú

— Sis barraques, ocupades totes per hondurenys, esperen un desnonament imminent sense saber a on aniran a parar després, davant la falta de solucions per part de les administracions públiques

Articles relacionats