Aquests dies Correus obvia la inviolabilitat constitucional de les trameses i la policia confisca revistes, rètols i pancartes; s’escorcollen impremtes i mitjans de comunicació; la Guàrdia Civil ha entrat a les redaccions de diversos mitjans… I potser ens hem avesat al més greu de tot: la prohibició i la cloenda per la policia d’actes públics, on sovint no només no es cometia cap delicte contra el codi penal, sinó que ni tan sols s’actuava, fet i fet, contra les ordres dubtosament constitucionals de la fiscalia general de l’Estat, atès que la seva natura en molts casos era la d’actes de solidaritat organitzats per ciutadans de Madrid, Euskadi o València que no poden votar el dia 1 d’octubre. Ras i curt: a l’Estat espanyol, la tramposa hibridació del poder judicial i de l’executiu ha declarat il·legals unes idees polítiques que, les compartim o no, no són ni racistes, ni violentes, ni feixistes, i que a més són molt àmpliament majoritàries dins del que la Unió Europea anomena la regió autònoma catalana. I aquestes són, simplement, que l’actual estatut polític del país ha de ser revisat i que cal convocar un referèndum per determinar, anys a venir, la relació amb l’Estat espanyol.

Com deia, el divendres 15 de setembre la Guardia Civil va entrar a les redaccions de diversos mitjans informatius catalans que havien acceptat la campanya institucional de la Generalitat. Els agents van identificar alguns dels periodistes presents al seu lloc de treball. No és cap broma, i molts dels professionals viuen dies d’angoixa. Les multes a les publicacions, si arriben, n’amenaçarien la supervivència, si és que no se’ls tanca de facto abans. Però la veritable sorpresa ha estat un dens silenci sobre aquest estat d’excepció pel que fa a la llibertat d’expressió i el dret a la informació per una part significativament majoritària dels propis periodistes –no parlem dels afectats, òbviament, que fan el que poden– i de la societat. Les edicions en paper de les dues capçaleres d’informació general més venudes de Catalunya, La Vanguardia i El Periódico, ni tan sols n’informava el dissabte 16. On són els intel·lectuals suposadament d’esquerres d’aquí i de tot Espanya? Fent brometes sobre Assange? I on són els periodistes, els d’aquí i els d’allí? Som mers assalariats sense consciència de la funció cabdal que tenim en una societat democràtica?

Si em permeteu, que els mitjans serien camp de batalla polític en aquests mesos ho vam saber 56 minuts després de l’atropellament massiu a les Rambles de Barcelona, el 17-A, gràcies a El Periódico. D’aleshores ençà, molta gent m’ha preguntat: ‘I tu què llegeixes per informar-te?’ –i jo bufo i rebufo–; en aquests mesos, molta gent m’ha dit que abans llegia El País però que ara no el pot ni obrir; que veia la Sexta però que ara no entén a què juguen; que llegia El Periódico però que ara li cau de les mans; podríem seguir, perquè és probable que molts dels que llegiu això hàgiu decidit deixar de llegir l’Ara aquests dies, posem per cas.

La premsa és camp de batalla, i ho seguirà sent en tant que els mitjans són una de les principals instàncies mediadores entre allò que entenem que és el real i nosaltres, subjectes simbòlics que vivim dins de semiosferes narratives. I aquest conflicte polític és sobretot una estranya topada de dues enormes bombolles narratives, dins de les quals les mateixes paraules –estat de dret, sobirania nacional, democràcia, drets constitucionals– tenen sentits literalment diferents. No hi ha per ara un principi de realitat en què es trobin aquests dos macrorelats. I cadascun té les seves instàncies narratives de mediació.

Orwell ho deia més bonic, però fonamentalment venia a dir el mateix als anys 30, quan a Homenatge a Catalunya es meravellava –deia– de la capacitat dels diaris espanyols per dir, no el que passava sinó el que ells volien que passés. Podríem matisar, amb Martín Barbero –i amb tota la lingüística pragmàtica– que els mitjans medien simbòlicament, i que el llenguatge no serveix tant per dir què passa sinó per fer que passin coses, les coses que volem que passin, precisament. Com a actor polític, deia l’admirat Héctor Borrat, els mitjans intervenen proposant mons possibles: res de dir el que passa. Aquest món possible sol coincidir amb el que nosaltres esperem trobar, perquè els ciutadans tenim tendència a exposar-nos selectivament als relats que coincideixen amb la nostra ideologia. Això, augmentat fins al paroxisme per les xarxes socials, ens ha dut a una preocupant crisi d’alteritat en la cultura actual. Ben poc sovint ens afrontem, sense ridiculitzacions ni caricatures apriorístiques, a allò que és radicalment un altre. La conseqüència és greu, perquè les democràcies occidentals s’han construït sobre el concepte d’opinió pública, una arena discursiva i de debat on no res és cert ni fals, sinó només més o menys versemblant.

Fet el matís, és cert que vivim uns dies que les portades dels diaris semblen donar més que mai la raó a l’autor de 1984 i Rebel·lió a la granja. És cert: tant aleshores com ara la premsa espanyola ha estat sempre caracteritzada per les partides i els bàndols, pels enfrontaments i els atacs mutus, és a dir, molt polititzada, i no volem dir amb idees polítiques pròpies, situació desitjable i potser fins i tot indispensable per editar un mitjà informatiu, sinó vinculada més o menys directament (per la via de la influència o del directe control econòmic) a partits polítics del sistema. Orwell, que havia vingut a lluitar per la República, es va adonar que els mitjans de comunicació esdevenien un camp de batalla més.

Però tornem al paper silenciós dels periodistes. Potser els efectes de la llarga crisi industrial en el camp periodístic han afectat de forma substantiva la capacitat dels periodistes, en principi professionals vocacionals –com els metges, els bombers o els mestres-, per defensar l’autonomia i la rellevància de la seva feina. Porucs, silenciosos, capcots. Se senten paraules com acomiadaments o ERE, i ja sabem que el que es mou no surt a la foto. Han d’arribar a final de mes, es diu, tenen hipoteques. En l’acte inaugural del curs de Periodisme a la UAB, Bru Rovira va dir fa anys als estudiants que si volien ser periodistes per pagar una hipoteca i arribar a final de mes amb una vida tranquil·la era millor que marxessin immediatament i obrissin una botiga de betes i fils. Fent comptes, alguns dels que no es van aixecar aquell dia de fa més de deu anys a l’Aula Magna, són avui els protagonistes silenciosos de les nostres redaccions.

Alguns critiquen, en aquests moments en què un pas de pardal ens separa d’un estat d’excepció, el silenci o la tebior del Col·legi –perquè en devien esperar molt, suposo–, jo trobo a faltar a cada mitjà més comitès de redacció, més comitès d’empresa qüestionant les línies editorials dels seus mitjans, més periodistes sense por (!) defensant els drets a la clàusula de consciència i la discrepància que, com a periodistes, la Constitució ens garanteix. I fotent botifarres quan marxen per la porta i envien a pastar fang els directors –alguns ho han fet aquests dies, i els honora, sobretot perquè els altres, els covards, se’n fotien. Que cada taula sigui un Vietnam, i que la frase no serveixi només per fer bonic a la portadeta d’un llibre.