Són dos quarts de nou del vespre. La Júlia surt de l’ascensor i gira amb la clau el pany de la porta de casa seva. Avui no ha estat un bon dia a la feina, però dins la bossa del súper que carrega s’hi amaga un bon al·licient. Es descalça i es deixa caure sobre el sofà, destapa una ampolla de Bach Extrísimo que ha comprat quan sortia de treballar per no més de quatre euros i reprèn les pàgines del llibre Els homes m’expliquen coses exactament on ahir, en una escena idèntica, les va deixar. “Aquest és, sens dubte, el millor moment del dia”, pensa.

“Amb els primers glops, la vida em comença a semblar més tranquil·la, més pausada. L’alcohol em relaxa i ofereix amplitud a tot allò que m’ha pertorbat al llarg de la jornada”, reconeix amb naturalitat quan ho recorda. Els músculs del seu cos es destensen perquè l’alcohol els comença a recórrer a través de la sang. Els dits sembla que se li estovin. Ho nota sobretot a les mans, que guanyen imprecisió en els moviments i un tacte un tant esponjós quan les pressiona contra les pàgines. Li resulta una sensació molt agradable. Difícilment adquirida amb altres substàncies, ni sense elles.

La velocitat del seu cervell es redueix. Disminueixen les barreres mentals, l’estrès, l’activitat neuronal. Se sent còmode en aquest ritme. A ralentí, pot paladejar les idees. S’embriaga d’elles amb major facilitat i s’hi queda penjada sense una direcció clara en el pensament. L’alcohol actua com a depressor del seu sistema nerviós i, en augmentar el consum, les conseqüències prenen major evidència.

Tres quarts d’hora més tard, i ja per la segona copa, la Júlia decideix tancar el llibre: “Em manca precisió en els raonaments, concentració, i la calma ha degenerat en somnolència”. La Júlia comparteix aquesta rutina diària amb gairebé un 5% de les dones a Espanya. En el cas dels homes, la mitjana del consum ascendeix al 15%, segons un estudi realitzat el 2015 per l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Toxicomanies.

“L’alcohol és una substància depressora, similar a un ansiolític. Tot i que la primera sensació és estimulant, et deprimeix el sistema nerviós central i això t’acaba relaxant. En aquesta època d’estrès, busquem sensacions que ens evadeixin i ens desconnectin de la realitat”, explica l’Oriol Escullies, director de Projecte Home a Catalunya. I és precisament aquesta impressió, la que sembla que marca distància amb la vida, la que la Júlia busca vespre rere vespre. Les copes, que mai superen el parell, funcionen com a gestores de problemes, de conflictes i d’emocions.

“L’individualisme és insoportable i l’intentem emmascarar amb un gran consum de coses diverses. Tot i que el vincle amb les relacions personals és insubstituïble, busquem d’altres que ens generin sensacions similars. I l’alcohol és un dels grans productes d’aquest hiperconsum”, defensa Escullies. Aquest hàbit aparentment inofensiu es coneix com a “patró mediterrani” i es caracteritza per crear rutines que vinculen espais i moments determinats, predisposats a la ingesta de l’alcohol. Com les prèvies als sopars de la Júlia.

“Si cada vegada que estàs neguitós, et beus una cervesa, no hi ha cap aprenentatge emocional. La gestió d’aquesta sensació es supleix i això atrofia el sistema de regulació saludable de les emocions. Existeixen moltes depressions amagades sota l’alcoholisme”, apunta Escullies.

La Júlia beu en companyia per celebrar els seus ascensos laborals. Beu com a sinònim de premi, de petita recompensa merescuda. Beu als vespres perquè creu que és una manera de cuidar-se, de concedir-se capricis i de reivindicar el plaer en soledat. I beu també per oblidar, per fer passar els nervis, per endreçar-se quan ha de prendre decisions importants, per costum. La Júlia beu. I amb ella ho fa també, a nivells de consum perillós per a la salut, un de cada cinc catalans, segons un estudi elaborat pel Departament de Salut a inicis del 2016. Les raons del consum són diverses i les conseqüències, a nivell emocional, són també dispars.

En Rubèn és saxofonista i no supera els cinquanta anys. Són les set de la tarda i ha quedat amb la seva banda de música, de la qual en formen part més de vint artistes i on ell és un dels reponsables dels arrenjaments. Pel Rubèn, aquest, el seu medi social i professional, és un escenari de consum de risc: “Bec molt més del que hauria de beure, ja ho sé. Però a la meva professió és difícil no fer-ho, ho tens automatitzat, puges a l’escenari i et porten la birreta. En una actuació puc beure’n cinc o sis en dues hores o menys… és una part de la retribució: barra lliure!”.

Al llarg de l’assaig, beguda en mà, en Rubèn dóna ordres, s’altera, fa broma i torna a pujar el to quan els resultats no són els que ell espera. “Sento que a vegades els meus companys no fan la feina i vénen sense haver-se après prou les notes i els arranjaments que hi faig per a cada grup d’instruments —explica recolzat al capó d’un cotxe, en el descans de l’assaig, amb una llauna de cervesa a la mà—. M’enfado molt i crido. Sé que tinc fama de cridaner, però no sé fer-ho de cap altra manera. Després sortim i som col·legues: ‘Ei, Rubèn fem una birra?’ Però aquí dins som professionals i si no fas la feina, jo t’ho diré i em cagaré en tu”, reconeix.

Els seus companys deploren la rapidesa gairebé ciclotímica amb què passa del bon humor a l’esbroncada i la intensitat dels seus crits quan s’enfada. Però cap d’ells ho atribueix amb el fet que abans de començar l’assaig en Rubèn ja s’havia pres tres cerveses, sumades a la darrera que consumeix després de la pausa per fumar. En Rubèn admet que el medi social l’empeny a beure: “Si ara hagués de deixar de beure em costaria molt, però no crec que això vulgui dir que tinc un problema amb la beguda. Crec que ho tinc sota control. L’alcohol forma part de la meva vida i de la societat, i més encara si et dediques a la música professionalment”.

En Rubèn no és l’únic que se n’ha adonat. En un país que compta amb desenes de festivals de música, sobretot en aquesta època estival, tots ells gaudeixen del patrocini ben visible de l’alcohol. L’exemple l’encapçala Heineken: la marca de cervesa va ser patrocinadora durant deu anys del FIB de Benicàssim. Heineken aportava 700.000 euros en les darreres edicions.

A la llista s’hi poden sumar altres casos com el del Viña Rock, amb un dels seus vuit escenaris dedicat a la marca de ron Negrita, o els festivals Cruïlla, amb Estrella Damm al capdavant, i el Primavera Sound, amb col·laboradors com Bacardí, Desperados, Martini i Heineken, altra vegada, com a principal partner.

Malgrat que en Rubèn considera que no pateix dependència cap a l’alcohol, els símptomes que experimenta coincideixen amb els que explica en Carles Roncero, psicòleg i pisquiatra i cap de secció d’Addiccions i Patologia dual al Vall d’Hebron: “La tolerància és el procés que ens obliga augmentar la quantitat d’ingesta d’alcohol per aconseguir els mateixos efectes i està estretament lligada a la dependència. Es produeix una adaptació del nostre cervell, del sistema nerviós central. I si el deixem de consumir, podem patir síndrome d’abstinència: ansietat, insomni, irritabilitat”. Dependre, per tant, és creure que el nostre cos no funciona sense una substància i caure en un món confús i tèrbol, acompanyat de insatisfacció constant i de buit físic i mental.

 

Educant en el consum

És divendres i la Júlia prepara la roba que lluirà aquesta nit. Té una trobada d’ex-alumnes de l’escola. A les dues darreres, no hi va assistir. Ha passat massa temps des de l’últim encontre i està neguitosa. Es mesura amb detall davant del mirall i corre d’una punta a l’altra del pis sense un propòsit clar. Per calmar els nervis, mentre planxa la camisa i tria uns pantalons, obre una cervesa ben fresca. “Les petites coses”, com deien la Laia Costa i el Jean Reno a l’anunci estiuenc de l’any passat.

Sacseja el cap i riu quan recorda els moments més emblemàtics d’aquella adolescència: les amigues, la primera parella, les festes majors i la primera borratxera, de la qual, en realitat, no recorda gaire.

“A casa, el porró de vi sempre havia presidit la taula però jo mai m’havia atrevit a fer el pas de tastar-lo. I els pares tampoc m’havien incitat”, reconeix. Com a conseqüència, la primera vegada que en va prendre va passar mitja revetlla de Sant Joan procurant mantenir-se dreta. Per a llavors, desconeixia que les barreges, pel que fa a l’alcohol, no són bones i que la mesura en el consum hi té molt a veure.

“Si els ritus de la festa amb l’alcohol només es donen amb els amics i en un moment recreatiu, pot no ser el millor lloc per consumir perquè hi manca el procés educatiu en l’acte”, incideix en Josep Rovira, director de l’àrea de drogues de l’Associació Benestar i Desenvolupament. “Sovint es pensa que els pares no han d’ensenyar a consumir alcohol als fills —prossegueix— i ho confien tot a que el nen ho aprendrà a la nit amb les seves amistats. I això no és lògic”.

Un de cada quatre menors a Catalunya assegura haver abusat de la substància durant l’últim mes, segons indica un estudi elaborat per la Conselleria de Salut en el 2016. Com a consum intensiu o abusiu, els experts defineixen prendre cinc o més begudes els homes o quatre les dones en una mateixa situació. La Júlia, aquella nit, creu que en va ingerir al voltant de les cinc, entre calimotxo i ratafia. Amb el temps, va descobrir que d’aquell consum se’n diu “afartament” o consum compulsiu i que provoca l’amnèsia posterior o el black out. Per això recorda poc més que el mal de cap i el mareig constant al llarg del dia següent.

Per sort, aquella nit la Júlia va arribar bé a casa, pel seu propi peu i amb l’ajuda de dues amigues, però la història no sempre compta amb el mateix final. I és que el Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya va atendre, només durant el 2015, fins a 1.867 joves afectats per intoxicacions greus donades pel consum d’alcohol.

“És normal que l’alcohol estigui present a la nostra cultura però no és normal que es generin alcohòlics. L’ús d’aquesta substància és molt diferent depenent de l’àmbit: l’alcohol està present en l’ús religiós, l’ús mèdic, l’ús lúdic o de celebració. Que l’alcohol estigui normalitzat no vol dir que estigui banalitzat”, explica en Josep Rovira.

Gairebé el 70% dels menors d’edat ha begut alcohol durant el darrer mes. I un de cada cinc adolescents s’ha emborratxat durant l’últim cap de setmana. Al llarg dels darrers anys, les portades dels diaris s’han omplert de titulars que feien referència a aquesta problemàtica, lligada, a més, a un escenari que té conseqüències socials, educatives i sanitàries: el botellón.

El fenomen va néixer durant els anys 90, degut a la pujada de preus de l’alcohol als bars i a un canvi en l’hora del tancament dels mateixos. Aquestes modificacions van provocar en els joves la reacció de consumir la substància a peu de carrer i per un cost molt menor, comprant-la a comerços. L’escenari, que reunia a grans grups constel·lant llocs públics amb begudes alcohòliques a les mans, aviat es va fer extensible per tot el país, i vint anys després, la cultura del botellón ha traspassat espais.

La que fou la primera línia de tren de la Península avui es coneix també com “la línia del botellón”. A Plaça Catalunya, els vagons comencen a rebre masses de joves carregats amb bosses de plàstic verdes i blanques i plenes d’ampolles. El tren de la festa es converteix llavors en una prèvia a l’entrada a les discoteques de Mataró i de Blanes. La música, l’aldarull, l’alcohol i, fins i tot, el fum són els principals protagonistes d’aquesta rutina setmanal.

Pel Josep Rovira, aquesta escena, deixant de banda els possibles riscos, és una reacció lògica de les relacions humanes: “No crec que hagi canviat tant el motiu originari o real pel qual els joves es reuneixen. Busquen la interacció i la trobada entre iguals. El que ha canviat són els espais i contextos d’accés a l’alcohol però si això es fa a la plaça, es fa a la plaça. Si es pogués fer en un bar, es faria en un bar. El que busca la gent són espais d’identitat propis”.

 

L’alcohol com a lubrificant social

La Júlia i els seus antics companys d’escola han decidit acabar la nit a un bar musical. La cervesa i els combinats omplen onze dels gots de la taula. Tots, llevat d’un: el d’en Manuel, un vell amic que ronda els quaranta anys i que és abstemi. No li agrada beure alcohol i mai s’ha forçat a fer-ho, malgrat els comentaris incitadors de la resta de persones. “Sempre m’estan punxant perquè no bec, i en algun moment va ser dur, però sé que ho fan en broma”, reconeix ell. Tot i així, en Manuel considera que existeix un imaginari que identifica l’alcohol amb l’oci i amb la reputació social: “No tinc cap dubte que la societat pressiona cap al consum i que aquest consum d’alcohol és, a més, simbòlic perquè et fa adult, guai, membre de la mateixa societat”.

Sobre aquesta imatge d’hàbit social, en Josep Rovira evita la idea de vincular el consum només a una qüestió de moda o d’estatus i apunta que l’alcohol sovint actua com un important lubrificant social: “L’alcohol pot beneficiar la socialització. És una excusa per trobar-nos, per compartir. Es tracta d’un lubrificant de les relacions que té molt a veure amb l’ús recreatiu: s’hi suma la diversió, l’oci, la desinhibició, el contacte, l’espontaneïtat. Es tracta d’una desconnexió positiva”.

Aquest efecte socialitzador es dóna, segons explica el piscòleg i psiquiatra Carlos Roncero, perquè l’alcohol actua com a depressor del sistema nerviós central. I això facilita la relaxació i la inhibició. El cervell funciona com un programa de baixa intensitat on s’eliminen les barreres de les relacions humanes.

Malgrat aquest benefici que aporta la substància a escenes com les que s’estan reproduint a la taula on es troba la Júlia, en Rovira reconeix la necessitat de cuidar aquests elements positius del consum: “S’han de valorar aquests espais per saber com viure’ls i fomentar-los, per saber com no perdre’ls. És important que la cosa no se’ns vagi de les mans. Això es coneix com la gestió dels plaers i dels riscos”.

 

Els riscos de l’alcohol

On és el límit? On comença l’alcoholisme? Projecte Home Catalunya va atendre durant el 2016 a 2.147 persones per problemes amb addiccions. Gairebé un 40% per alcoholisme. El director de l’entitat, l’Oriol Escullies, apunta a múltiples causants d’aquesta problemàtica: “Hi ha molts factors que hi influeixen i ha models de risc. Un dels factors són els intrínsecs, els genètics, que predisposen a augmentar el risc a l’addicció si hi ha contacte amb la substància. Però també entren en joc els factors socials. El que més incidència té és l’educació que has rebut a casa. També afecta el barri, la cultura. El consum és més baix en aquelles societats que tenen certa consciència del risc que comporta una substància. A Espanya, la consciència de risc que hi ha sobre l’alcohol és molt baixa.”

Explica també que un dels perfils de consumidors que augmenta són els homes de 60 anys, sovint en risc d’exclusió social, que, acostumats a beure diàriament al llarg de la seva vida, arriben a condicions insostenibles. Les conseqüències físiques d’aquesta addicció són evidents: problemes cutanis, impotència sexual, feminització de les hormones, problemes hepàtics, ampliació dels vasos sanguinis, deteriorament físic. Però els efectes emocionals i psicològics poden ser irreversibles.

En Miguel —un nom que no és el seu— és un alcohòlic rehabilitat, membre d’una plataforma que promou un moviment associatiu que lluita a contracorrent amb els ritmes de consum compulsiu d’alcohol de la societat: “Vivim en una societat que ens empeny al consum. No hi ha cap altra substància tan omnipresent, tan accessible, barata i tan ben vista socialment com l’alcohol”, manifesta en Miguel.

Al supermercat de la cantonada, la llauna de cervesa de marca blanca costa 0,26 cèntims, mentre que per una de Fanta o de Coca-cola demanen gairebé el doble. I al bar de qualsevol facultat catalana o espanyola la cervesa amb alcohol ronda al voltant de 1,30 euros, mentre que la cervesa sense alcohol en val 1,50. La conclusió sembla evident: beure cervesa sense alcohol és un caprici sofisticat.

La legalitat de l’alcohol equival a la responsabilitat posada en la pròpia persona, tal i com ho explica el director de l’àrea de drogues de l’Associació Benestar i Desenvolupament, en Josep Rovira: “Estem d’acord amb què la il·legalitat infantilitza a les persones. Però cal vetllar per regular l’accés a la substància, pel que fa a l’edat, als preus, als espais, a la publicitat que se’n fa. Hi ha molts elements que ens permetrien regular-ne el consum per regular l’ús de la llibertat a l’hora de consumir”.

És precisament aquesta manca de regularitat la que apunta en Miguel, un alcohòlic rehabilitat, com a causa de la dificultat per superar l’addicció: “Ningú celebrarà obertament uns bons resultats en un projecte a la feina amb uns tiritos de coca… Però sí amb cervesa i amb cava. L’hàbit forma part de la nostra cultura. Els alcohòlics rehabilitats sabem que estem sempre a un metre de distància del nostre perill, del risc de consumir de nou”.

La indústria de l’alcohol

“És més difícil superar l’addicció a l’alcohol que a la de qualsevol altra droga —adverteix l’Oriol Escullies, des de Projecte Home—, no et pots distanciar de la cultura de l’alcohol. El continuaràs veient a bars, a supermercats. El primer que trobes quan arribes a un aeroport són els destil·lats i un menor o una persona alcohòlica ha de passar obligatòriament per aquestes botigues. Els lobbys de l’alcohol són molt poderosos. Hem d’entrenar a les persones alcohòliques a superar l’addicció convivint en un entorn d’estimulació constant per la presència de la substància”.

Segons un informe elaborat l’any 2015 per la Federació Espanyola de Begudes Espirituoses (FEBE), la indústria de l’alcohol a Espanya genera un volum de negoci valorat en més de 7.400 milions d’euros i capaç de crear fins a 330.000 llocs de treball, directes i indirectes.

L’any 2015 es van comercialitzar a l’Estat Espanyol al voltant de 190 milions de litres d’alcohol, el que representa un 0,12% del Producte Interior Brut (PIB). Les begudes espirituoses van aportar gairebé 1.300 milions d’euros a través de l’IVA i els impostos especials. I es van arribar a exportar més de 40 milions de litres d’alcohol pur, destacant enviaments realitzats a Filipines, Mèxic i els Estats Units.

El mateix estudi de la FEBE informa de l’existència de 385 centres de fabricació de begudes espirituoses a Espanya. I la substància s’ha constituït com un reclam més per a turistes del país: les persones que visiten el país es gasten un 13% del seu pressupost en alcohol.

“Es va apostar per posar la substància en mans del mercat lucratiu i a les altres drogues les hi van aplicar una gran prohibició. L’avantatge que es pot extreure en el lucre de la comercialització de les drogues és perillosa, pot comportar danys —explica en Josep Rovira—. A més és una indústria que s’ha enfortit molt i cal controlar-la. El màxim interès d’una empresa sempre equival a generar benefici i això s’aconsegueix a partir de l’augment de la demanda i no interessa que això passi per qüestions de salut. Per aquest motiu cal posar límits en els impostos, en la publicitat, en la graduació i en els espais d’accessibilitat”.

La gestió de les emocions de la Júlia, l’hàbit social que comparteixen en Rubèn i la seva banda de músics, els ritus comuns de l’adolescència, l’efecte socialitzador, la tradició de la cultura mediterrània… O formar part d’una societat del consum que et fa buscar la darrera cervesa artesana o la novetat en la ginebra d’importació que et farà sentir especial. Sempre hi ha un motiu per beure, i com deia un antic anunci de la cervesa negra irlandesa més famosa del món, “sempre és temps per a una Guinness”. No descartem que ho sigui ara mateix.

Edició a càrrec de David Vidal
Edició fotogràfica a càrrec de Borja Alegria