Quan vaig arribar, tot era d’un verd intens i els camps eren generosos. Ara, amb prou feines en queda la palla seca. Els matins, quan passejo entre les cases del poble, el vent és trist; el harmatan —semblant a la calitja però acompanyada de vents forts que arrosseguen sorra del desert— és gris i el paisatge d’època seca, desolador com una tardor desencantada. Els migdies a Dindefelo s’han convertit en un forn i treballar es converteix en una tasca excessivament esgotadora. Tot i així, la seva població es lleva cada matí i s’activa per dur a terme les seves respectives tasques. El forner té el pa llest a les 6 del matí i les dones que preparen entrepans al centre del poble van a comprar-lo i comencen a preparar la seva paradeta. Els botiguers, a les botigues; els professors i els alumnes, a les classes; i els conductors, als seus vehicles: la vida a Dindefelo és simple i monòtona, però cada figura del poble, en major o menor mesura, aporta el seu gra de sorra per tal que la comunitat segueixi funcionant i cada família tingui un bol de menjar migdia i nit.

Dindefelo és el poble de major demografia de la Comunitat Rural de Dindefelo (CRD), amb 1.407 habitants segons un estudi socioeconòmic elaborat el 2013 per l’Institut Jane Goodall Espanya (IJGE) establert a la zona. La seva població és majoritàriament d’ètnia peul. Es troba a la regió de Kédougou, a més de 700 km de Dakar —la capital de Senegal—, i és un poble de difícil accés a través d’una carretera que mai va acabar de construir-se correctament. Tot i la seva localització i condició de petit poble, a vegades va bé desconnectar i sortir d’aquest lloc que, a escala local, sembla una gran ciutat, amb les seves botigues localitzades en un centre, els seus habitants xerrant pels descosits sota l’ombra d’un mango, els estudiants de primària i secundària caminant amunt i avall i el turisme creixent, tant local com internacional, que es desplaça fins aquí per visitar la refrescant cascada de Dindefelo, sobretot en època seca.

A vegades, m’agrada escapar d’aquesta intensitat i buscar llocs com Nandoumary, el poble més antic de la CRD, amb 156 anys d’història. S’hi arriba pujant la muntanya en direcció sud i girant a la dreta per la plana sabana, a mitja hora de Guinea a peu. A Nandoumary, no hi ha botigues ni cotxes; el forner fa pa un parell de cops per setmana; l’escola és molt petita i les úniques que treballen els 365 dies de l’any són les mares que es queden a casa, que tenen les mateixes exigències siguin del poble que siguin: anar a buscar aigua amb grans i múltiples cubells d’aigua al forage —un pou que pren l’aigua a molta profunditat amb l’ajuda d’una bomba—, tenir la casa neta, rentar la roba a tota la família i alimentar-la abundantment. Quan sigui temporada, aniran també als camps familiars a treballar per aconseguir aliments per la resta de l’any. Pura agricultura de subsistència.

 

Tot plegat fa que, exceptuant la gent que ofereix un servei a canvi de diners, molts habitant del poble no obtinguin moneda a canvi de la seva feina. Si algun dia toca fer grans compres —òbviament, a Dindefelo o bé a Kédougou— és probable que calgui vendre algun animal de la família. Els peul són una ètnia d’origen nòmada. Com explica l’antropòloga Paula Muñoz a l’estudi de l’IJGE, “els peul han estat el poble nòmada més gran de tot el continent africà. Tradicionalment, s’han dedicat a la ramaderia transhumant” fins que, cap al segle XIX, van començar a establir-se en diversos països de forma sedentària.

“El ramat té, per als peul, components materials (dipòsits bancaris), components socials (poder, prestigi, intercanvis) i components simbòlics”, detalla l’estudi. Encara avui, doncs, la cria de vaques i cabres per part de les famílies és un indicador de prestigi i riquesa. Caminant entre les cases de Nandoumary, trobaràs vaques de color beix amb enormes banyes (de la raça N’Dama), estranyes cabres baixetes que emeten sons poc propis d’una cabra —a vegades, passejant pel poble, sents nens que escupen, esternuden, tossen… però quan et gires, t’adones que són les cabres—, algunes ovelles i una gran quantitat de galls, gallines i pollets campant lliurement. Encara que sembli impossible, tot el poble sap a qui pertany cada animal i ningú no s’atreviria mai a tocar la propietat dels altres.

A casa de la família d’en Karim Diallo, un noi del poble de poc més de 20 anys, hi ha tot tipus d’animals. Alguns esperen a ser menjats en alguna gran celebració, mentre que d’altres serviran de moneda de canvi. Després d’un tranquil cap de setmana a Nandoumary, vaig decidir baixar diumenge cap a casa. Com que sabia que baixaria a Dindefelo per anar al mercat, com cada diumenge, vaig parlar amb en Karim i vam quedar per anar-hi junts. Quan vaig passar per casa seva, em va aparèixer amb una cabra lligada amb una corda.

—Què fas amb això? —em va sortir dir-li.

—La meva mare m’ha dit que la porti a lumo —el mercat— i la vengui per poder anar a Kédougou a comprar coses.

L’experiència em va semblar especialment emocionant. No pots dir molt sovint que has caminat per la sabana africana amb un dipòsit bancari en forma de cabra. Així que tots tres ens vam posar a caminar per la plana, ben d’hora al matí per evitar el terrible sol del migdia.

—Li has posat nom? —li vaig preguntar.

—No… —em va mirar una mica estranyat.

—Trobo que es porta molt bé, no sembla que estigui nerviosa.

—Sempre l’hem tingut lligada, ja hi està acostumada.

Mentre caminàvem, vam parlar de la seva família, de la seva feina amb l’IJGE, de com canvia el paisatge d’un mes a l’altre, de perspectives de futur…

—I per quant vendràs la cabra a lumo?

—No ho sé gaire bé. Jo no sóc bo per vendre animals. La portaré allà i demanaré a [aquí, el nom d’un senyor que habitualment gestiona la compra-venda de cabres] que em negociï el preu.

—Però quant creus que en pots treure?

—Suposo que mínim 25.000 francs cfa [la moneda dels països de l’Àfrica de l’Oest, al canvi uns 40€], però no ho tinc clar.

Al cap d’una hora llarga, quan estàvem ja passant per Dande —el darrer poble de la plana abans d’agafar el camí que baixa a Dindefelo—, ens va aturar un senyor gran vestit amb una llarga i elegant túnica. Com a home respectable que era, vam haver d’oferir-li les nostres millors salutacions. Se’ns va apropar, es va asseure sobre una pedra flexionant els genolls d’una manera increïble per algú de la seva edat i es va posar a parlar amb en Karim. Volia comprar-li la cabra, això ho vaig entendre a l’instant. I també vaig captar immediatament que en Karim no s’atrevia a dir-li les coses del tot clares per la seva condició d’home gran. El que no vaig entendre massa bé va ser el contingut de la discussió en pular, la llengua materna dels dos interlocutors, que després em va traduir el meu acompanyant mentre baixàvem:

—Primer hem acordat el preu de 30.000 fcfa. Em volia comprar la cabra però m’ha dit que no tenia prou diners, només aquests 10.000 fcfa que m’ha donat, i que em pagaria la resta quan tornés a pujar cap a Nandoumary aquesta tarda. Jo li he dit que no, que he d’anar a Kédougou i necessito els diners de la cabra.

—I ara què fem? —li vaig preguntar mentre caminàvem muntanya avall darrere el nostre nou acompanyant, que anava arrossegant la cabra, ara ja no tan tranquil·la.

—Diu que ens acompanya a lumo, que vendrà ell la cabra i que quan tingui els diners em pagarà a mi els 20.000 fcfa que em falten.

—És a dir, que t’ha comprat la cabra per tornar-la a vendre…?

—Sí.

—I si no en treu més de 30.000 fcfa…?

—A mi m’ha de pagar el que em deu, així hem quedat —va concloure amb veu de no tenir-les totes.

El mercat de Dindefelo se celebra cada diumenge de l’any. Gent d’arreu de la CRD i, fins i tot, dels primers pobles de Guinea s’apropa a vendre els seus productes o a comprar les coses que faran falta a la família per passar la propera setmana. Teles, pa, sabó, peix sec, a vegades peix fresc, carn de vedella, carn de cabra, cabres vives… Dones amunt i avall amb grans cubells plens de productes per vendre o comprats vénen i tornaran a peu als seus pobles; homes que carretegen diversos pollastres agafant-los per les potes cap per avall. El sol, que comença a cremar a les 9 del matí, només ofereix treva sota els para-sols i l’estructura de fustes del mercat per on transiten centenars de persones.

Torno a ser al caos de Dindefelo.

Diners, monedes, compres, vendes, diners, monedes, compres, vendes, diners, monedes, cabres… Aquell migdia de diumenge em vaig tornar a creuar amb en Karim pel poble. El senyor que s’havia endut la cabra l’havia aconseguit vendre per 30.000 fcfa. Li havia donat els 20.000 fcfa que li devia al primer propietari de la cabra i s’havia quedat amb els 10.000 fcfa que tenia aquell matí. En Karim Diallo tenia els diners i podia anar-se’n a comprar a Kédougou, mentre que l’home de Dande s’havia passat tot el calorós matí intentant fer negocis amb una cabra que ni tan sols era seva i no n’havia tret res.

 

La pobresa…

Tot i que el joc del bestiar encara funciona i, poc a poc, el sector del comerç va creixent —tant al mercat com a les botigues dels pobles que en tenen— sí que és cert que als pobles més petits, deixant una mica de banda Dindefelo, s’hi observen algunes dificultats importants que poden donar resposta a la meva primera pregunta: en quin sentit s’expressa, aquí, la pobresa? Per exemple, si el forage de Nandoumary s’asseca en algun moment de l’època seca, els seus habitants seguiran tenint aigua però serà a canvi de que les dones del poble s’hagin de desplaçar diversos quilòmetres carregant prop de 25 litres sobre el cap.

Per poder entendre millor com s’avalua i percep la pobresa a nivell local, tenint en compte el valor del bestiar i que avui en dia la principal font d’alimentació de la població d’aquesta regió del país és l’agricultura familiar de subsistència, em vaig apropar a Kédougou per fer una visita a Abdou Sarr, director del servei de seguiment i avaluació de l’Agència Regional de Desenvolupament (ARD) de Kédougou. M’encuriosia saber en què està treballant el govern del país per resoldre la pobresa de la regió relativa a la resta de Senegal. Segons dades de l’Agència Nacional de l’Estadística i la Demografia (ANSD) de 2011, la incidència de la pobresa a Kédougou és del 71,3% respecte al 46,7% del global del país.

“Les necessitats que cal cobrir de manera prioritària a tots els pobles són l’accés a aigua potable, a l’electricitat i a la sanitat. En aquest sentit, encara hi ha moltes diferències entre els pobles de la regió”, va remarcar Sarr. L’accés a l’aigua potable s’està solucionant progressivament amb la construcció de forages, d’on es pot extreure aigua de bona qualitat durant tot l’any. Tot i així, el preu d’un forage (uns 14.000 euros) és “un preu completament desorbitat per a la població local”, com constata Muñoz a l’estudi socioeconòmic de l’IJGE. Cal afegir que alguns d’aquests pous d’aigua estan espatllats o s’assequen en determinades èpoques, com és el cas de Nandoumary. Per això, en aquest aspecte, “la població local depèn o bé de les administracions públiques o bé de la cooperació internacional”, aclareix l’estudi.

També les plaques solars tenen preus inassolibles per a la majoria de la població. Dins la Comunitat Rural de Dindefelo, el que sí que es poden trobar són edificis públics amb electricitat, tot i que no a tots els pobles. Dins el mateix estudi de l’IJGE, s’hi detalla que l’any 2013, a Dindefelo, hi havia cinc edificis amb accés a electricitat, fanals solars distribuïts pel poble i algunes cases particulars amb llum artificial, mentre que, al poble de Dande, no hi havia cap punt de llum.

A nivell sanitari, només hi ha un centre de salut en tota la CRD, que es troba a Dindefelo. Altres pobles compten amb un dispensari on hi treballa personal voluntari, però les consultes greus que requereixen personal format o recursos cal dirigir-les a Kédougou, amb el cost que això suposa. En alguns casos en què és necessari una atenció específica, però, les famílies no hi van o bé perquè no tenen recursos per fer-ho o bé perquè ignoren com de greu és el seu problema.

 

Si l’actuació del govern de Senegal per eradicar la pobresa se centra en aquests tres aspectes —aigua potable, electricitat i sanitat—, d’un sol cop d’ull puc adonar-me que sí, que els pobles de la Comunitat Rural de Dindefelo tenen moltes mancances. I aquestes mancances els fan, a la vegada, ser dependents de les ajudes externes.

Una de les imatges que més ens agrada imaginar als occidentals sobre l’Àfrica és la dels pobres negres passant gana. Veiem anuncis a la televisió, ens empassem les imatges, sentim pena i pensem: pobrets africans. Com si viure en un luxós barri residencial de Barcelona fos el mateix que viure a la perifèria de la ciutat. Com si viure a Senegal fos el mateix que viure en un país de l’Àfrica amb guerres i situacions de fam severes. La meva experiència és poca, però la imatge dels anuncis queda lluny de la realitat de casa meva. Mentiria si digués que ningú té problemes d’alimentació però, parlant en termes generals, la tònica és una altra.

A Dindefelo, la majoria de famílies tenen camps situats entre les cases del poble. Habitualment es tracta de cultius de blat de moro, un dels ingredients principals de la dieta local juntament amb l’arròs. Són camps que durant l’època de pluges creixen formosos; els mateixos camps dels quals avui només queda la palla seca que les vaques i les cabres masteguen per aconseguir alimentar-se. Quan arriba l’època seca, tot el paisatge fa justícia al nom d’aquesta.

L’únic espai on segueixen brotant aliments frescos i plantes verdes és l’hort. I puc assegurar que, quan els migdies superen els 45 graus de temperatura i resulta impossible caminar per l’inexistent ombra, se t’escapa un somriure quan visites qualsevol dels jardins que hi ha dins la CRD. A Dindefelo, perquè l’aigua no escasseja, les dones que cuiden l’hort poden carregar amunt i avall cubells d’aigua del forage. Pobles com Thiabé Karé, construïts a la vora del riu Gàmbia, han aconseguit aprofitar aquest recurs per canalitzar-ne l’aigua durant tot l’any.

Segons s’explica a l’informe de 2013 sobre la Situació Econòmica i Social Regional elaborat per l’ANSD, “el 69% de famílies de Kédougou practiquen l’agricultura en termes generals, i prop del 81% d’aquestes famílies es dediquen a l’agricultura pluvial. L’agricultura constitueix, doncs, la principal activitat econòmica de la població de la regió, de la qual depèn essencialment la seva subsistència”.

“La gent més pobra és la que treballa en l’agricultura familiar en petits camps”, m’explicava Sarr. Així és com viuen la majoria d’habitants de la CRD, que depenen totalment de la producció pròpia d’aliments, molt lligada al clima de la zona. Algunes famílies intenten guardar una part de la seva producció per a la venda, però si la producció és molt escassa, no hi ha excedents i, molt probablement, no hi haurà reserves per subsistir tota la temporada.

Segons Sarr, per solucionar aquesta situació cal “veure de quina manera es pot modernitzar l’agricultura. És això el que permetrà a les famílies aconseguir activitats econòmiques productives”. L’agricultura seria la clau per fer recular la situació de pobresa dins la regió de Kédougou. “Però no podem parlar de desenvolupament sense energia”, va insistir. “Cal aportar electricitat a les famílies de Kédougou per poder desenvolupar altres eines i aconseguir sortir de la situació de pobresa”.

La riquesa…

“La paradoxa —m’explicava Sarr— és que Kédougou forma part de les regions de Senegal més riques a nivell de recursos naturals, en termes de potencialitat”. Es tracta de la regió més accidentada del país. L’informe de l’ANCD detalla que aquest paisatge multiplica els hàbitats ecològics i permet que la seva flora sigui “la més rica i variada de Senegal”. I només cal moure’s una mica per la zona de la Comunitat Rural de Dindefelo per adonar-se’n. S’hi troba des del paisatge més verd als boscos de galeria que ressegueixen els rius fins el paisatge més sec de sabana. El contrast, a banda de permetre l’existència d’una gran riquesa a nivell de fauna, és preciós.

“Però, habitualment, el conjunt d’aquesta riquesa està molt poc valorat”, lamentava Sarr. Contràriament, el factor que està aportant major creixement a Kédougou des dels anys 2000 és l’obertura de mines d’or, un sector que no ofereix estabilitat a la gent que hi treballa però que està afavorint l’aparició de nous rics. Fins fa poc, les famílies que vivien millor a la regió eren aquelles que tenien familiars que havien emigrat o bé a ciutats com Dakar o bé a països d’Occident. El senegalès Saiba Bayo, politòleg i consultor comercial, explica que als anys vuitanta hi va haver una gran migració de població que es dirigia sobretot cap a França. “La meitat de les cases de Kédougou tenen algun familiar a Europa. Les remeses que enviaven aquests familiars desplaçats representaven la major part de l’economia d’aquestes famílies”.

Actualment, són les mines les que potencien la riquesa d’algunes famílies i aquest fet està provocant, per una banda, l’abandó progressiu de l’agricultura, com constata l’informe de l’ANCD, i, per l’altra, que molts joves optin per anar a treballar a les mines d’or on, explica Bayo, “treballen de manera precària i amb molt poca seguretat, però amb els diners que aconsegueixen poden construir-se les seves pròpies cases sense haver d’anar a Europa”. Tot plegat es tradueix en una espècie de “febre de l’or senegalesa”, com ho descriu Saiba Bayo, que actualment imparteix cursos de formació en cultura de negocis a empreses que volen invertir a l’Àfrica negra.

Alhora, el paisatge dels pobles de la Comunitat Rural de Dindefelo s’està veient afectat en certa manera per la construcció d’aquestes noves cases. Qui en té l’ocasió abandona les construccions tradicionals dels peul, popularment conegudes com a chozas i fetes a base de terra, palla i bambú, per passar a viure en edificacions d’una sola planta compartimentades en diverses habitacions on viuen famílies senceres, amb una aparença més occidental i sostres de planxes de zinc.

Un dels temes que més em preocupaven durant la conversa amb el director del servei de seguiment i avaluació de l’ARD, Abdou Sarr, era precisament si el desenvolupament de la regió podia actuar en detriment de la riquesa cultural de la regió, on s’hi troben les ètnies wòlof, peul, malinke, bedik, bassari, djallounkés, coniaguis i algunes altres de minoritàries. Si el país tendeix a la globalització; si la seva població emigra a altres zones o països en busca d’altres maneres d’aconseguir recursos econòmics; si es deixen de construir cases amb sostres de palla… ¿És possible que es perdin certs trets culturals? ¿Els peul seguiran sent tan peul si abandonen algunes de les seves pràctiques tradicionals?

“Tot i que avancem cap a la mundialització, els elements culturals es mantindran sempre presents. A Kédougou hi ha comunitats molt aferrades a la seva cultura malgrat l’evolució i el canvi”, em va respondre Sarr. Però, tot i així, em va quedar l’espina clavada. Em faltava algun argument, que pesés ni que fos una mica, per confiar en que els diners no acabaran pesant més que el manteniment de la riquesa cultural i lingüística.

 

I va ser Saiba Bayo qui va desclavar-me una mica, tot i la incertesa del que pugui acabar passant, l’espina: “La riquesa, als senegalesos, no els la donen els diners. Per molts diners que puguin aconseguir, la terra que t’ha vist néixer i la teva família és el més preciós que tens. A Occident teniu un concepte lineal del desenvolupament. L’africà en té un concepte molt més humà: com més creixes, més importància tenen l’ésser humà i la família”. I no estem parlant del concepte de família que jo tenia al cap abans d’arribar a Senegal. No són els meus pares i els meus germans, la família. Als senegalesos els surten germans de sota les pedres. El que cal entendre, i costa acostumar-s’hi, és que hi ha uns germans amb els que es comparteix el pare i la mare, d’altres amb qui només es comparteix el pare (aquí la poligàmia és molt habitual entre les famílies musulmanes) i, després, una llarga llista de germans que tant poden ser cosins com parents molt llunyans o, fins i tot, amics.

I tota aquesta gent serà tractada com a família, amb el respecte i la generositat que això implica. Explica Bayo que “l’Àfrica ja era liberal abans que arribessin els blancs, però era un liberalisme humà, no acumulatiu sinó distributiu. Els diners i els beneficis repercuteixen en la comunitat”. La importància de la vida en família; el respecte a la gent gran; els grans bols de menjar compartits entre múltiples mans i culleres; les invitacions a menjar a casa dels altres; l’autoimposició de deixar l’estómac de tots els comensals satisfet… Em passen desenes d’escenes pel cap on el concepte de comunitat pren rellevància. Perquè si quedes per fer una reunió a les 9 del matí amb un grup de senegalesos segurament no començarà fins les 10 o més tard, però si algun dia se t’encén la casa en flames, la meitat del poble s’organitzarà en un minut per recuperar totes les teves pertinences i extingir el foc el més aviat possible.

…I els pobrets negres

Si véns de fora i vols treballar amb la gent local —enlloc de per a ells—, l’experiència em diu que és fonamental, encara que sembli obvi, intentar entendre com funciona la seva societat —com gestionen el temps, què prioritzen, com es relacionen—. Si no, et trobaràs amb un munt de barreres provocades per les diferències culturals o estaràs treballant per a ells, pensant que et necessiten. “Molts occidentals que viatgen a Senegal i duen a terme accions d’ajuda al desenvolupament acaben fent vampirisme cultural, és a dir, ajudes que, malgrat la bona fe, acaben sent condescendents”, critica Saiba Bayo. I acabes treballant per a ells, per als “pobrets negres”. Segons Bayo, de vegades l’occidental “no dóna poder a l’africà sinó que li xucla la sang i el blanc acaba semblant més negre que el negre. Al final, sembla que sense els blancs no podem viure bé”, lamenta.

L’informe de l’ANCD remarca que cal valorar sectors com l’alimentari, el turisme, l’artesanat i la cultura perquè puguin “contribuir al desenvolupament econòmic de la regió”. I tots són sectors que la mateixa població local pot impulsar sense ajudes externes, sense dependre de ningú. “El senegalès s’ha de reafirmar en la seva africanitat”, reivindica Bayo. Considera que aquest és “l’únic camí que té per a desenvolupar-se i evolucionar”.

Potser el problema dels meus nous veïns no és que siguin pobres sinó que són dependents en molts aspectes. Depenen del fet que la collita doni prou aliments per passar tot l’any i depenen dels recursos de l’Estat i d’organitzacions internacionals. Potser el que els cal és trobar el seu propi i independent desenvolupament.

A les meves preguntes, ara puc respondre que la pobresa de la regió es basa en la manca de cobertura d’algunes de les necessitats prioritàries de les quals parlava amb Abdou Sarr. Però es tracta d’una pobresa econòmica que s’agreuja si observem aquests petits pobles rurals des d’una perspectiva global. En qualsevol cas, els habitants de la regió de Kédougou són rics culturalment. I, si tot va com pronostica Bayo, el més important seguirà sent la família per sobre dels diners. “A les llengües africanes —explica— hi ha paraules que designen aquesta importància de la comunitat. Al sud de l’Àfrica, per exemple, s’utilitza el terme ubuntu, que significa que cadascú és una persona a causa dels altres”.

Finalment, em pregunto: quin sentit té titllar els habitants de la Comunitat Rural de Dindefelo de pobres? Tenen el que tenen i, si ho volen, lluitaran per aconseguir millorar les seves condicions de vida. Tenen la capacitat de sortir-se’n amb el que tenen, encara que els diners vinguin en forma de cabra, i la seva terra té el potencial necessari. Penso que serien pobres si no tinguessin la força per créixer, però que si els titllem de pobres estem sentint llàstima per ells, perquè el pobre és també el pobret, el trist. I aquesta imatge occidental, quan arriba aquí, alimenta la dependència del senegalès i repercuteix en els esforços —o manca dels mateixos— per independitzar-se.

Si alguna cosa puc assegurar és que, després de mig any vivint a Dindefelo, no he vist ni pobrets ni tristos negres sinó muntanyes i rius; he compartit bols de menjar amb una gran família que m’ha acollit a casa seva; he vist nens rient i jugant als mateixos jocs que jo jugava de petita; he vist ploure i he patit la intensa calor; i he vist com, poc a poc, s’assecava el paisatge. Però, inshallah, tornaré a veure com els camps rebroten amb les pluges.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Correcció ortotipogràfica a càrrec d’Helena Roura