–Et vas plantejar aquest monòleg per entendre el que havia passat a Espanya en els últims quaranta anys però en portes ja cinc amb l’obra en marxa. Les respostes són les mateixes?

–En realitat no era per entendre què havia passat en els últims quaranta anys, sinó per entendre com havíem arribat fins aquí. Per entendre el nostre present crec que cal viatjar enrere en el passat. És fonamental conèixer la dictadura franquista i aturar-se a la transició a la democràcia per entendre com ha anat funcionant la democràcia a posteriori, com és possible que avui estiguem en aquesta situació de crisi generalitzada i de retrocés en les condicions de vida de la majoria de la població i en els drets fonamentals.

Durant una hora de monòleg, San Juan alterna paròdies, referències bibliogràfiques i records de la seva pròpia vida per retratar una societat contradictòria, manipulada i en crisi. L’actor es pregunta si això que li passa al nostre país té a veure amb Franco, Joan Carles I i la cultura de la transició. Però, de fet, altres autors tiren més enrere en la història i es fixen en fets com el no a la reforma protestant o el no a la Il·lustració. ¿Vivan les caenas?

–El problema d’Espanya no és només Espanya –s’explica San Juan–. Espanya està dins d’un continent i aquest continent, dins d’un planeta. El problema d’Espanya forma part dels problemes de la comunitat humana. I després cadascú té les seves pròpies especificitats, fins i tot dins d’Espanya cada regió té la seva pròpia història. És molt important entendre el retard amb què han arribat els avenços històrics aquí, tant la Revolució Francesa o la Il·lustració, com el retard amb què va arribar la Revolució Industrial; per acabar amb el retard terrorífic que van suposar els quaranta anys de dictadura franquista. Però no només això, sinó que quan per primera vegada en aquest país hi ha un govern socialista –o almenys pel que fa a les sigles– és just el moment en què a Europa acaba el pacte social i comença el que s’anomena la revolució conservadora o neoliberal i les retallades de l’Estat del benestar.

–Una majoria dels catalans sembla sostenir la independència com a única solució per desfer-nos de l’herència del 78. Com ho valores?

–Crec que la societat catalana ha estat governada durant quaranta anys, almenys en el marc de la Generalitat, per polítics que formaven part del règim del 78. El bipartidisme nacional és impensable sense Convergència i Unió i sense el PNB a Euskadi. Per a mi, Convergència i Jordi Pujol són el mateix que Felipe González i Aznar o Mariano Rajoy, o Artur Mas. Veient els resultats en les últimes eleccions, em sembla que votar el PDeCAT no és votar a un altre sistema; és votar a l’independentisme, però ¿l’independentisme al servei de què? ¿De quin tipus de societat? ¿De quin projecte social? L’escassetat del suport als Comuns em sembla que posa en dubte la part social del procés. I entenc que han perdut molt de suport precisament per no significar-se amb més claredat, potser.

 

 

A fora, a l’escenari, l’escenografia fosca i austera es convertirà en la passarel·la grotesca i satírica de la nostra història recent, per la qual San Juan farà desfilar, d’un en un, a tots els nostres botxins, a tots els culpables de l’estat vegetatiu de la nostra democràcia i de l’explotació del poble: “la meva parella diu que no li menjo el cony … –deixarà anar l’actor durant el seu monòleg, tot coquetejant amb l’humor–. Si no tinc temps…! Que li mengi un altre!”.

–Amb el que m’identifico plenament és amb la mobilització popular de l’1 d’octubre per anar a votar i per defensar els col·legis. Em sembla una afirmació democràtica col·lectiva d’una contundència total i va demostrar, una vegada més, la capacitat d’organització de la gent. Encara que organitzacions civils com Òmnium i l’ANC estiguessin recolzades des de les institucions, més enllà d’això, la gent va saber organitzar-se per derrotar, ni més ni menys, que a l’Estat, amb la seva policia i els seus serveis secrets i amb el seu tot. El van derrotar. L’Estat va dir que no hi hauria referèndum i va haver referèndum. Una altra cosa és que aquest referèndum validés la declaració unilateral d’independència.

–Què vas pensar el 27 d’octubre, quan Puigdemont va declarar la independència i la va suspendre al moment?

El que més m’ha descol·locat ha estat que fessin creure que s’havia declarat la independència no sent cert i que dies després d’haver-la declarat, Joan Tardà, a qui tinc estima i admiració, digués que no hi havia la suficient força social per a la independència. ¿I ho dius ara? ¿No ho podies haver dit el 2 d’octubre i actuar en conseqüència i de forma transparent, oberta i pública? D’una banda, jo m’identifico amb qualsevol moviment popular que s’emancipi i en el sentit de la democràcia i per descomptat de la República, però no de qualsevol República. De l’altra, entenc la lògica de pensar que ara mateix en el conjunt de l’Estat no hi ha força suficient per construir una alternativa al sistema, perquè segueix sent massa gran la força del bipartidisme, amb el suport de Ciutadans i la força dels mitjans de comunicació tradicionals, la televisió pública al servei del sistema, la Monarquia, l’IBEX 35, etc.

 

 

–Abans de pujar als escenaris, abans de recollir el teu Goya per la interpretació masculina a Bajo las estrellas el 2007 i abans d’estrenar-te al cinema amb Airbag (1997), vas estudiar Ciències de la Informació. En quins mitjans de comunicació confies?

–Doncs llegeixo La Marea, El Salto, Contexto, Público i eldiario.es, encara que pugui estar en desacord amb determinats articles d’opinió o determinats enfocaments de la informació. També en els programes de ràdio Carne Cruda i La Cafetera … Em sembla que si hi ha informació independent hi és en aquests mitjans i en alguns d’altres més que no hauré esmentat. Per descomptat no confio en el Grupo Prisa, ni en Unidad Editorial, ni en Vocento, ni en Zeta ni en cap de les cadenes de televisió.

–L’alternativa que tu dónes a aquesta situació es diu “Teatro del barrio”. Per a tu és una resposta a tot això?

–”Teatro del barrio” és una cooperativa que sorgeix arran de l’articulació social posterior al 15M i que, diguem, es planteja formalment com a cooperativa de consum, un lloc on s’experimenta el govern col·lectiu i el treball i el bé comú com a objectiu, no el benefici privat. De fet, els estatuts prohibeixen el repartiment de beneficis, si n’hi ha sempre caldria reinvertir…

… però la resposta es queda a mitges. De fet, ha començat a respondre mentre es treia la camisa. En cinc minuts ha d’estar allà fora, a l’escenari, i encara ha de canviar-se de roba. L’Alberto comença a descordar-se els pantalons. Mal moment per estrènyer les nostres mans i acomiadar-nos.

–Després torno i em dones el teu mail per passar-te les fotos que faré durant l’obra, d’acord? –li demano.

–D’acord –i em somriu mentre s’ajup per treure’s una sabata.

 

 

Ja sobre l’escenari, un canó de llum l’envolta com si el públic el vulgués interrogar. No cal, no triga a iniciar la seva confessió: “Sóc un jove capitalista espanyol (…) un tio d’aquests al qual els bancs li oferien invertir aquí i allà. Sóc conscient que vivim en una societat que és injusta fins a la crueltat i vull que canviï, però no sé si estic segur d’estar disposat a arriscar-me a perdre el que tinc en l’intent”. Privilegis i renunciar-hi. Així comença el monòleg Autorretrato de un joven capitalista español. Al públic, entre el qual es troba Maties Serracant, alcalde de Sabadell, li han agradat les seves respostes, les greus i les hilarants.

De nou al camerino, en finalitzar l’obra, Alberto San Juan es lamenta: “He oblidat dir alguna cosa sobre els presos …”.

Traducció i edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició gràfica a càrrec d’Estefania Bedmar