— Les idees de Putin encaixen amb la narrativa de la súper-masculinitat: vol que Rússia sigui la nació més gran, la més temuda, la més sorollosa
— Quan va arribar al poder, es va assegurar el control de la televisió i de la major part dels diaris; molts periodistes es van passar a Internet
0
0
0¿Què passa amb Rússia?
Sóc russa. Cada vegada que vaig a una festa, assisteixo a una conferència, fins i tot cada vegada que travesso els controls de seguretat d’un aeroport qualsevol, una de les primeres paraules que sento és “Putin”. El president del meu país ha aconseguit crear, durant els darrers anys, la mitologia que avui envolta la seva figura: un semidéu de la guerra, eslau i viril, mig nu i a lloms d’un cavall. Res a Rússia succeeix sense que ell ho sàpiga; cap rus, vagi on vagi, pot desfer-se del tot de la seva omnipresent i etèria figura.
Com tot semidéu, la figura de Putin suscita interpretacions diverses. A ulls d’Occident —i en especial dels Estats Units—, Putin és una espècie d’home del sac. ¿Per què va guanyar Trump les eleccions? Per culpa de Putin! ¿Per què la premsa està tan polaritzada? Per culpa de Putin! Tanmateix, tot i que aquesta visió de la realitat pot molestar pel seu caràcter simplista i superficial, encara resulta més sorprenent la versió llatinoamericana del mite del semidéu Putin, segons la qual, el passat comunista de Rússia es barreja amb l’actual postura opositora de Putin amb els Estats Units, i el converteix en el símbol definitiu de la resistència al capitalisme salvatge d’Occident. Aquesta és la imatge que tenen de Putin alguns dels llatinoamericans que he anat coneixent al llarg dels anys. Als grups de Whatsapp, comparteixen fotos de Putin amb ulleres fosques de sol i posat canalla.
Però la veritat, com acostuma a passar, no és tan senzilla com alguns creuen.
El gran pla de Putin
És sabut que, quan Putin va arribar al poder, tenia un objectiu al cap: make Russia great again. Era l’any 2000, feia nou anys del col·lapse de la Unió Soviètica i Rússia queia a trossos. El país estava en mans de bandes criminals; a les ciutats petites, els dirigents mafiosos acostumaven a ser els únics representants del poder. L’economia venia de patir diverses crisis financeres durant la dècada dels 90; el 1998, els mercats es van enfonsar i van deixar la població sense estalvis. El ruble va perdre dos terços del seu valor, la inversió estrangera va tocar el dos i alguns bancs i empreses mitjanes van entrar en fallida.
Rússia ja no era una potència global, ni molt menys l’únic contrapès dels Estats Units al món. Com a molt, era el vestigi del mega-experiment fallit que va ser la URSS; era un país que es desfeia com un glaçó al sol. En aquest context, no hi havia res que els russos desitgessin més que l’estabilitat; i qualsevol tipus d’estabilitat els valia. La gent volia fer fora els gàngsters i cobrar els seus sous a temps. Molts votants van veure el canvi que tant anhelaven en la persona de Vladimir Putin: jove, ben plantat i llicenciat en Dret a Sant Petersburg, la capital cultural del país.
Putin vol impressionar tothom amb la seva virilitat arcaica i brutal
Cal aclarir que qualsevol cosa que hagueu sentit sobre Putin és un mer rumor. Hi ha una infinitat d’interpretacions sobre quines raons el mouen i, fins i tot, se n’han escrit monografies al respecte. Però la major part dels seus amics i antics col·legues coincideixen: per a Putin, l’“expresident-exagent de la KGB”, és extremadament important projectar una imatge de poder i de força. Igual de cuidades estan les seves facetes de judoka i d’intrèpid explorador: Putin vol impressionar tothom amb la seva virilitat arcaica i brutal.
Seguint el fil d’aquesta teoria, Putin va arribar al poder amb l’objectiu de posar Rússia al centre del mapa de nou, envoltada d’una aura de glòria que no tenia des dels temps de l’URSS. I, pel que fa als darrers aconteixements, ho ha aconseguit: Rússia no deixa d’aparèixer, dia rere dia, a les portades dels diaris de mig món —fins i tot se li atribueix haver guanyat les últimes eleccions dels Estats Units— com si fos un temible i enorme ós nuclear acabat de despertar de la seva hibernació.
Tanmateix, Putin no és cap protector dels dèbils. El sistema que ha construit a Rússia es basa en la por, la brutalitat policial i la injustícia. Vladimir Putin és un antic espia que vol demostrar al món, d’una manera molt arquetípica, que ell és el mascle alfa definitiu. Les seves idees de grandesa per al país encaixen a la perfecció amb la narrativa de la súper-masculinitat: vol que Rússia sigui la nació més gran, la més temuda, la més sorollosa. D’alguna manera, ho ha aconseguit; però el preu que el meu país ha hagut de pagar és terrorífic.
El preu de la grandesa
El passat més d’abril, van aparèixer les primeres notícies de tortures a homes homosexuals a la República Russa de Txetxènia. En un informe, l’organització internacional Human Rights Watch assenyalava les autoritats txetxenes com a instigadores i supervisores de les hostilitats.
L’11 de maig, el jove bloguer Ruslan Sokolovsky va ser condemnat per blasfèmia (segons la llei russa, “burla de les creences religioses”) per haver penjat un vídeo mentre jugava a Pokémon Go en una església. El jutge va dictar una condemna condicional de 3 anys i mig.
Al gener, Rússia va despenalitzar la violència de gènere. D’aleshores ençà, una primera agressió es considera una falta administrativa i no consta com a ofensa criminal. Segons les estadístiques russes, 14.000 dones moren cada any assassinades per les seves parelles o cònjugues.
Qualsevol pàgina amb més de 3.000 visites diàries ha de ser tractada com un mitjà de comunicació, seguir les normes de qualsevol altre mitjà i poder ser castigada en cas d’incomplir la llei
El juny de 2016, Maksim Kormelitsky va ser condemnat a un any i tres mesos de presó. El seu crim: compartir a les xarxes socials una caricatura sobre el Kreschenskie kupania, una tradició religiosa consistent a capbussar-se en un forat al gel a mitjans de gener.
El 27 de febrer de 2015, el líder opositor Boris Nemtsov va ser crivellat davant del Kremlin. Nemtsov estava en contra de la guerra a Ucraïna.
El maig de 2014, el president rus va firmar el que es coneix com la “llei dels bloguers”, que prèviament havia estat aprovada per les dues càmeres del parlament rus, la Duma i el Senat. Segons la nova legislació, qualsevol pàgina amb més de 3.000 visites diàries ha de ser tractada com a mitjà de comunicació. Per tant, el propietari de la pàgina està obligat a seguir les mateixes normes que qualsevol altre mitjà i serà igualment castigat si incompleix la llei. Segons la versió oficial, aquesta llei protegeix l’usuari; els periodistes, en canvi, la consideren una estratagema de les autoritats per enviar a la presó qualsevol persona que faci massa soroll, ja sigui al carrer o a la xarxa.
El juny de 2013, la Duma va aprovar un polèmic paquet de reformes: en primer lloc, la blasfèmia va passar de ser una falta administrativa a ser un delicte penal amb condemnes previstes de fins a tres anys; en segon lloc, una llei va prohibir l’anomenada “propaganda gai” i la va tipificar com a falta administrativa.
El panorama que totes aquestes reformes legislatives dibuixen és prou clar. L’aparença de súper-mascle del president no és casual: és homòfob, està en contra de la igualtat i a favor de l’obediència i la violència. Les institucions polítiques es fonen amb l’Església Ortodoxa i les minories es converteixen en el cap de turc d’un electorat frustrat i trist, que treballa massa i cobra massa poc.
Mitjans digitals: auge i repressió
El periodisme, és clar, també està a la primera línia de foc. Quan Putin va arribar al poder l’any 2000, es va assegurar el control de la televisió estatal i la major part dels diaris. Molts periodistes es van passar aleshores a Internet i el flamant nou president els va deixar en pau. Almenys, durant un temps.
El resultat va ser que, una dècada després, el 2011, els mitjans nadius digitals eren els més llegits a Internet. Les versions digitals dels mitjans tradicionals, com els diaris impresos i els canals de televisió, no podien competir amb els mitjans que havien nascut amb Internet, molt més populars; eren els mateixos que havien sorgit arrel de l’arribada de Putin al poder. Les xarxes socials també es van convertir en espais de debat polític i d’apoderament dels ciutadans.
El desembre de 2011, els mitjans digitals van informar del frau electoral a les eleccions legislatives. Alexey Navalny —un polític que va experimentar un auge paral·lel a la creixent importància d’Internet— va demanar al país sortir al carrer a protestar. L’endemà, prop de 5.000 persones ho van fer. Durant el següent any i mig, va haver-hi més manifestacions, cada vegada més multitudinàries i més ben organitzades. Totes elles van ser convocades i difoses mitjançant Internet. Els membres opositors més actius van crear grups de protesta a Facebook i també a la seva versió russa, Vkontakte. Els periodistes van començar a parlar de canvi i de llibertat.
I, aleshores, va arribar la repressió. Els mitjans digitals més grans i influents van ser expropiats i les seves redaccions, reduides a la mínima expressió. Noves lleis van ser aprovades; a la pràctica, permetien a les autoritats enviar a la presó qualsevol persona amb un ordinador. El propietari de Vkontakte, Pavel Durov, va ser expulsat de la seva pròpia companyia i va abandonar el país. Els periodistes d’un dels diaris digitals desapareguts, Lenta.ru, van emigrar a Letònia i van crear un nou mitjà dirigit al públic rus. D’aquesta manera, el règim de Putin no podia amparar-se amb la seva legislació ultra-repressiva per perseguir-los. El nou mitjà es diu Medusa; no pot permetre’s fer una cobertura informativa generalista però sí que publica investigacions exhaustives sobre alguns esdeveniments del país.
Ara mateix, no existeix a Rússia cap ràdio, televisió o diari generalista que no estigui sotmès, d’alguna o altra manera, al Kremlin. I, malgrat tot, les protestes han tornat: aquesta vegada es tracta de joves menors de 20 anys que han vist un vídeo a YouTube sobre la corrupció de l’expresident Dmitry Medvedev (el substitut de Putin entre 2008 i 2012). Molts d’aquests joves han nascut al nou mil·leni, cosa que significa que han viscut tota la vida a la Rússia de Putin. Ningú no esperava que sortissin al carrer i ningú no acaba d’entendre què és el que volen. El que sí que és segur és que volen que la seva veu sigui tinguda en compte per determinar el rumb del país.
