— El govern espanyol demana l'extradició de 17 militars salvadorencs acusats d'assassinar sis sacerdots jesuïtes i dues dones el 1989
— Manuel Ollé, advocat de l'acusació, assegura que la captura dels militars “seria una demostració que a la Justícia Universal no se li pot posar límits”
0
0
0Era el 16 de novembre de 1989. El Salvador, en plena guerra civil, patia des de feia uns dies els enfrontaments més durs entre l’exèrcit i la guerrilla. Però aquell matí els ulls dels salvadorenys estaven posats a la Universitat Centroamericana (UCA). Els cadàvers dels sacerdots Ignacio Ellacuría, Segundo Montes, Ignacio Martín-Baró i Ramón López es trobaven tirats al jardí de la residència on vivien. La sang havia tacat els seus pijames i bates de dormir. Diverses càmeres i periodistes envoltaven l’escena. En el mateix edifici van trobar també Juan Ramón Moreno, Joaquín López i Elba Ramos amb la seva filla, Celina. Tots morts. Aquella matinada un batalló d’elit de la Força Armada d’El Salvador (FAES) havia entrat a la universitat i havia mort als qui considerava “delinqüents terroristes”, tot i que el seu únic delicte havia estat oposar-se obertament al govern repressor de l’època. Per això mateix se’ls va silenciar… amb diverses ferides de bala al cap.
Actualment, 26 anys després, el crim segueix impune.
A Madrid, Manuel Ollé s’asseu a la taula de reunions del seu despatx d’advocats. Ollé forma part de l’Associació Pro Drets Humans (APDHE), que el 2008 va presentar sota el principi de Justícia Universal una querella criminal davant de l’Audiència Nacional pels assassinats dels 6 jesuïtes i de les dues dones del personal universitari que van morir aquella matinada de 1989. Avui se’l veu somrient, potser perquè sap que el cas avança molt ràpid des de principis d’aquest any: el 5 de febrer Estats Units va aprovar l’extradició a Espanya d’un dels militars acusats, el coronel Inocente Montano, i El Salvador va capturar a quatre més, que es troben a l’espera d’una decisió judicial per ser extraditats. “La nostra actitud és molt positiva. S’ha treballat moltíssim. És un cas amb una prova sòlida, amb una prova perfectament fonamentada en el tribunal i no cal dir que som molt optimistes”, assegura Ollé.
—Quin va ser el detonador que va fer que a principis d’aquest any el cas tornés a agafar força?
—Home, tingues en compte que és un cas en funció amb unes importants connotacions internacionals, però que aquí a Espanya l’única manera de jutjar algú és que estigui present davant del tribunal. En conseqüència, nosaltres tenim el procediment obert, però no les persones processades. A principis d’aquest any el procurador de Drets Humans d’El Salvador, David Morales, va assegurar en declaracions a la premsa que aquest crim pertanyia a l’àmbit del dret penal internacional i que, per tant, hi havia una obligació d’extradir aquests militars. L’Audiència Nacional, aleshores, va entendre que les condicions eren propicies i va demanar l’ordre internacional de detenció i extradició contra 17 dels militars acusats.
—I ara que ja s’han capturat quatre d’aquests militars, quins procediments queden pendents per fer possible l’extradició?
—El Consell de Ministres va aprovar l’11 de març, fa un parell de setmanes, la demanda d’extradició i va dirigir la sol·licitud a les autoritats salvadorenques, que són les que ara hauran de rebre-la, veure tots els arguments que dona el jutge espanyol i decidir si accedeixen o no a l’extradició espanyola.
Mentre parlem, el ministre d’Assumptes Exteriors en funcions, José Manuel García-Margallo, es troba en un vol en direcció a El Salvador. Allà ha rendit homenatge als sacerdots assassinats dins de la UCA, ja que cinc d’ells eren espanyols. A més a més, García-Margallo ha sol·licitat directament al govern salvadorenc que permeti l’extradició dels quatre militars capturats i continuï amb el procés obert contra els 13 restants. La justícia i la diplomàcia espanyola han fet la seva feina, ara tot depèn de la decisió que prengui la justícia d’El Salvador. Ollé ho descriu així: “la pilota està a El Salvador i allí és on s’està jugant el partit”.
Un partit desequilibrat
L’última vegada que la pilota va estar en territori salvadorenc, el 2011, la justícia del país centreamericà va determinar que no extradiria cap militar. Mentre nou dels buscats per la Interpol es refugiaven en una caserna de la FAES, la Cort Suprema de Justícia denegava la petició de captura i extradició que havia fet uns dies abans el jutge Eloy Velasco, de l’Audiència Nacional. Ara la situació és diferent: ja s’han capturat quatre dels acusats, però el 17 de febrer el ministre de Justícia i Seguretat Pública d’El Salvador, Mauricio Ramírez Landaverde, va assegurar que no es continuaria amb les captures dels tretze restants, a causa que no encara no hi ha una resolució de la Cort Suprema de Justícia sobre l’extradició dels militars. Això és degut a que l’any passat la mateixa cort va dir que no feia falta una ordre d’extradició per realitzar captures sol·licitades per la Interpol, com és el cas.
—Es pot confiar que les autoritats salvadorenques no faran el mateix que van fer el 2011?
—El govern, amb independència del que després resolguin els jutges i d’acord amb el tractat bilateral que han signat amb Espanya, té l’obligació d’atendre la sol·licitud que se li ha cursat per part d’Espanya. Em sembla contradictori el que ha dit el ministre de justícia.
—Les declaracions del ministre arriben just després que el president Salvador Sánchez Cerén es reunís amb els partits de l’oposició contraris a la captura dels militars, que van dir “estar en sintonia” amb l’opinió del president…
—Però cal distingir l’esfera judicial de la política. Jo desconec l’entorn polític d’El Salvador, tot i que setmanalment rebo notícies d’allà. Però el que sé és que ara ens trobem en el pla judicial i en aquest pla el que crec que ha de fer el govern salvadorenc i les seves autoritats polítiques és, primer, respectar el tractat bilateral que hi ha entre Espanya i El Salvador, perquè per alguna cosa l’han firmat; i, en segon lloc, han de respectar la tasca judicial.
El 5 de febrer Estats Units va aprovar l’extradició a Espanya d’un dels militars acusats de l’assassinat dels jesuites, el coronel Inocente Montano, i El Salvador va capturar a quatre més, que es troben a l’espera d’una decisió judicial per ser extraditats
Una tasca que no es va respectar el 1992, quan es va realitzar l’únic judici que s’ha fet a El Salvador sobre el cas. El resultat va ser la condemna de dos dels deu militars acusats. Però van ser posats en llibertat un parell de mesos després a causa de la Llei d’Amnistia que es va firmar el dissabte 20 de març de 1993, en una sessió extraordinària de l’Assemblea Legislativa, feta expressament per donar total impunitat als criminals de guerra. Per què avançar la sessió a un cap de setmana? Perquè només cinc dies abans la Comissió de la Veritat havia publicat l’informe que assenyalava, amb nom i cognom, a tots els culpables dels crims comesos durant el conflicte armat, dels quals la majoria pertanyien a la FAES. El 2012 la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va dictaminar que la llei havia de quedar sense efecte, ja que un Estat no pot perdonar-se a si mateix.
—No oblidem que aquestes lleis d’amnistia el dret internacional les entén com absolutament nul·les, perquè es realitzen precisament per garantir la impunitat dels autors d’aquests crims. Què va passar a Argentina l’any 2005? Van anular la llei de punt final i d’obediència deguda —i afegeix una última pregunta, potser retòrica, l’advocat Ollé—. Què hauria de passar a El Salvador?
—Alguns polítics salvadorencs asseguren que la derogació de la llei suposaria “obrir ferides del passat” i acabar amb la fràgil pau del país…
—Jo crec que hi ha una regla bàsica: no es pot renunciar mai a la justícia a favor d’amnistiar uns quants. És una fal·làcia entendre que amb una amnistia i amb la renúncia a la justícia es va aconseguir una pau social i una convivència més gran per part dels ciutadans. Tot crim internacional ha de tenir una veritat judicial.
La CIDH, en el seu informe de 1999, es va referir al procés judicial de 1992 com uns “actes concatenats i orquestrats per donar una aparença de regularitat i de suposada recerca de justícia”, i va concloure que la investigació realitzada per l’Estat salvadorenc “no va ser empresa amb serietat ni bona fe, i va estar orientada a encobrir alguns dels autors materials i a tots els autors intel·lectuals del delicte”.
—Va ser un procediment amb una sèrie de deficiències que no supera ni mínimament els estàndards del procés idoni. I ho dic amb tots els respectes i admiració pel poble salvadorenc. Va ser un judici on va haver-hi coaccions al jurat, un judici on els fiscals van haver d’apartar-se, on es van falsificar proves. La CIDH el defineix amb una paraula molt clara: cosa jutjada fraudulenta. I, per tant, no pot ser vàlida i cal procedir al veritable enjudiciament d’aquestes persones.
—És aquest argument el que obre la possibilitat que l’Audiència Nacional agafi la jurisdicció del cas?
—És clar. A més, el maig del 2015 el Tribunal Suprem va dir en una interlocutòria que, amb les dades objectives que hi ha a la causa, no es garanteix un judici amb totes les garanties a El Salvador.
—Però precisament la UCA, la universitat dels jesuïtes, és una de les institucions que està en contra de continuar el procés fora del territori salvadorenc. Com s’entén aquesta postura?
—El desitjable, i jo sóc el primer que ho diu, és que la justícia es faci en el lloc on es van cometre els delictes. Quin és el problema? Que aquests crims tenen un context internacional i si no es jutgen en aquell lloc s’hauran d’enjudiciar en qualsevol altre, on sigui. No tenim una Cort Penal Internacional amb competència per aquest tipus de crims. Aleshores s’hauria d’enjudiciar segons el principi de Justícia Universal tal i com s’està fent aquí a Espanya o al mateix El Salvador. Però que es jutgi! No que es perpetuï una cosa jutjada de manera fraudulenta que és el que està succeint!
Espanya, de referent a obstaculitzador
A la sala de reunions del despatx d’Ollé hi ha moltíssims llibres, blancs gairebé tots, i un parell de diplomes. Però al costat de la porta hi ha un quadre que destaca d’entre tot el que hi ha a l’habitació. Es tracta d’una seqüència de tres fotos on en primer pla es troba Ollé, molt jove, abraçant a un advocat que plora. Però sembla que les seves llàgrimes són de felicitat, perquè tota la gent que l’envolta, inclòs Ollé, es veuen molt alegres. Li pregunto sobre la foto i tot seguit un somriure ampli es dibuixa a la seva cara. Es posa de peu i s’apropa al quadre. “Aquestes fotos són del 30 d’octubre del 98 a la sortida de l’Audiència Nacional. Aquest dia l’Audiència Nacional declarava per unanimitat la jurisdicció espanyola per enjudiciar a Pinochet per genocidi i per investigar els crims de la dictadura argentina”. L’advocat que plora és Carlos Slepoy, un dels personatges clau en la investigació del dictador xilè. A la foto també està una somrient Matilde Artés, aleshores presidenta d’Abuelas de Plaza de Mayo, una de les organitzacions més importants a la recerca dels desapareguts per la dictadura argentina. Ollé formava part de la vintena d’advocats que estaven presents quan es va llegir la interlocutòria de l’Audiència Nacional. “Estàvem tots allà, expectants, quan de cop comencen a llegir la sentència i diuen ‘es declara per unanimitat…’ en aquell moment ens acollonim, però després diuen ‘…desestimar el recurs i confirmar l’atribució de jurisdicció’. Aleshores va esclatar l’alegria. Mira que he dut casos diferents, però aquest ha sigut, sens dubte, el moment més satisfactori de la meva carrera”, comenta Ollé clarament emocionat al veure les fotografies.
És una fal·làcia entendre que amb una amnistia i amb la renúncia a la justícia es va aconseguir una pau social i una convivència més gran per part dels ciutadans
La sentència de l’Audiència Nacional va marcar el camí per tal que Espanya es convertís en un referent de la Justícia Universal, al menys fins el 2014, quan el PP va aprovar en solitari la Llei 1/2014 que limitava la jurisdicció espanyola en casos internacionals. D’aquesta manera es va minar el paper clau de la justícia espanyola a la lluita mundial contra les violacions dels Drets Humans. Una tasca que havia realitzat, sobretot, a partir de l’actuació del jutge Baltasar Garzón en la detenció de Pinochet el 1998. Aquest cas en concret va fer que es considerés Espanya com un exemple a seguir en l’aplicació del principi de Justícia Universal. La mateixa APDHE es troba personada en diferents casos, com el del genocidi de la població saharaui, el de les tortures a Guantánamo i el dels crims contra la població indígena a Guatemala.
—Què ha fet que l’aplicació de la Justícia Universal sigui tan important a Espanya?
—Jo crec que el context és molt important. Avui és molt difícil enjudiciar un crim d’aquestes característiques quan no s’enjudicia en el seu país. L’únic escenari possible en una situació d’impunitat és acudir a la Justícia Universal. Sigui a Espanya, sigui a Bèlgica, sigui a El Salvador, sigui al país que sigui. La Justícia Universal no és un invent d’Espanya. No és un invent del jutge Garzón ni de cap altre jutge espanyol. És un principi que té caràcter internacional. Davant de l’absència d’una Cort Penal Internacional amb plenes competències, davant de l’absència de justícia en el lloc on es van cometre els crims i davant de l’obligació de la comunitat internacional de perseguir aquests crims, per què no ho podem fer des de les jurisdiccions nacionals? I així s’ha fet i tant de bo més països se sumessin al carro de la Justícia Universal.
—Però, per exemple, quan es parla a El Salvador de la querella contra els militars, a Espanya alguns polítics opinen que es tracta d’una ingerència en les lleis del país…
—[tallant la pregunta] No, no, no! A les Nacions Unides és un principi que està molt assentat. I aquest principi està dient: quan a vostès en el seu país no els protegeixin aquesta vulneració dels Drets Humans la comunitat internacional ha de reaccionar. I en l’àmbit de la justícia serà no només a través dels tribunals internacionals, quan tinguin jurisdicció i competència, sinó també podrà ser a través del principi de Justícia Universal, perquè quan aquest principi actua el tribunal està en representació de la comunitat internacional i, precisament, contra els enemics de la humanitat.
Tanmateix, el 2014 Espanya va realitzar un retrocés en matèria d’aplicació de la Justícia Universal, a causa de l’aprovació de la Llei Orgànica 1/2014 que limita la jurisdicció espanyola als casos internacionals en els que els acusats siguin espanyols o, de ser estrangers, es trobin a Espanya. Segons Ollé, “la reforma va ser un atac polític que venia directament de la Xina, per la investigació del genocidi al Tibet. Però no cal dir que celebrat, aplaudit i encoratjat per Israel i Estats Units. No en tinc cap dubte”.
És un fet que molts casos es van veure paralitzats pel canvi de paradigma jurídic a Espanya. Alguns dels més importants van ser el cas de José Couso, el dels bombardejos israelíes a Al-Daraj (Gaza) i el mateix cas del Tibet que es va arxivar el juny del 2014. Així i tot, el cas dels jesuïtes ha aconseguit sortir endavant malgrat la reforma. En un comunicat, l’APDHE afirmava que l’extradició de Montano i la captura de quatre dels militars implicats en el cas dels jesuïtes significa un èxit per la Justícia Universal.
—Si el cas dels jesuïtes continua i s’aconsegueix jutjar als militars, significaria un canvi per la Justícia Universal a Espanya?
—Sí, jo crec que seria una demostració que a la Justícia Universal no se li pot posar límits. I no es pot retallar com s’ha intentat fer. Que el sentir de la comunitat internacional és un altre molt diferent, més enllà d’interessos i pressions polítiques que evidentment han existit, van existir i existiran.
L’únic escenari possible en una situació d’impunitat és acudir a la Justícia Universal. Sigui a Espanya, sigui a Bèlgica, sigui a El Salvador, sigui al país que sigui. La Justícia Universal no és un invent d’Espanya. No és un invent del jutge Garzón ni de cap altre jutge espanyol. És un principi que té caràcter internacional
El cas de l’assassinat dels sacerdots jesuïtes ha aconseguit continuar, entre altres raons, perquè cinc de les víctimes eren espanyoles. Però en casos com el de Guantánamo o el del genocidi al Tibet no hi ha una relació tan forta amb Espanya i per això mateix es troben estancats. Tanmateix, la justícia espanyola hauria de tenir total llibertat per jutjar aquests fets, ja que “l’important és que es faci justícia, sigui al lloc on s’han comès els delictes o sogui on sigui”, com explica Ollé. Aquí rau la virtut de la Justícia Universal, que garanteix que independentment del règim polític on visquin les persones, sempre tinguin assegurat el respecte als seus Drets Humans. I mentre no existeixi una cort internacional amb la jurisdicció complerta sobre casos que atemptin contra la humanitat, són i hauran de ser els Estats els qui garanteixin que es faci justícia.
Última oportunitat de fer justícia
En el cas dels jesuïtes assassinats a El Salvador, la Justícia Universal és l’última esperança que tenen els familiars de les víctimes per tal que es faci justícia. Vint-i-sis anys després, els poder polítics salvadorencs segueixen sent un obstacle per la reparació dels danys i l’assenyalament clar dels culpables de molts delictes comesos durant la guerra civil. Tot i que aquest panorama no és només típic de El Salvador: Guatemala, Xina, el Sàhara Occidental i Palestina, entre d’altres, són exemples de com la política pot interferir directament en la recerca de la justícia. Però també és el cas d’Espanya…
—Els paral·lelismes són odiosos, però quan penso en el cas dels jesuïtes no puc evitar relacionar-lo amb la història d’Espanya. Aquí no s’han condemnat mai els crims de la humanitat que es van cometre durant la dictadura de Franco. Té sentit que Espanya jutgi a militars estrangers quan no ha jutjat els seus propis militars?
—T’entenc perfectament. Però aquesta és una pregunta més per les autoritats polítiques espanyoles i determinats jutges espanyols. L’APDHE està molt activa precisament en la persecució també d’aquests crims. És una impunitat que existeix, és una impunitat contra la qual s’està lluitant. Miri sinó el que li va passar al jutge Garzón precisament per la investigació d’aquests crims…
—I per això mateix les víctimes han hagut de marxar a un altre país, a Argentina, per tal que s’investiguessin els fets. Així com han fet els familiars dels jesuïtes assassinats a El Salvador…
—La seva pregunta és claríssima. Té sentit? Cap. És una contradicció absoluta. Jo crec que amb una mica de feina i veient les coses des d’un punt de vista racional, sense apassionament, es pot arribar a jutjar per fi aquests fets i aconseguir la veritat judicial que és tan necessària. I el mateix ha de passar a El Salvador. Amb independència que sigui Espanya qui està tractant la sol·licitud de captura i extradició dels acusats pel cas dels jesuïtes, seria perfectament possible que es jutgés a El Salvador. Però que es jutgi! I que es jutgi amb veritat i justícia!
Ollé fa dos cops a la taula i deixa clar que a la Justícia Universal no se li han de posar traves.
