Permeteu-nos, lectors i lectores, que en aquest editorial d’obertura del segon monogràfic de SomAtents —que, com haureu entès, versa sobre l’amor— creuem una línia a la qual devem el més gran dels respectes: la de la ficció. Ningú al col·lectiu té constància que el que segueix hagi succeït tal i com ho expliquem, però totes sabem que podria haver estat així.

***

La manifestació comença al local de l’associació de veïns del barri. Els habitants d’aquests blocs recorren junts els carrers i se la juguen davant la policia del règim. Tot plegat, per exigir que els instal·lin el clavegueram. No semblen tenir por i, si la tenen, queda sepultada per la necessitat de viure com a persones dignes. Per l’orgull de l’ésser humà. Al fons, al descampat, aliens al tumult, dos nens juguen amb un baldufa entre cotxes desballestats. Són feliços.

—Mira, mira, mira, mira —la baldufa amb prou feines gira al sòl pedregós.
—No en tens ni idea, nen, no es fa així —l’altre nen agafa la baldufa i intenta muntar-la amb la seva pròpia corda. L’amo de la baldufa s’enfada i li etziba una bufetada. Els nens es foten d’hòsties i acaben rodolant pel descampat, formant un núvol de pols i enfangats fins a les celles. Es miren i es descollonen.

No passa res, són coses de nens; demà quedaran a la mateixa hora, al mateix lloc, per fer ballar la baldufa junts i fumar cigarretes d’amagatotis. Alguns dels manifestants passaran la nit al calabós.

***

Deu anys després, els veïns continuen mobilitzats. Sostenen que la dignitat no s’aconsegueix en dues tardes, que primer cal establir vincles afectius sòlids i, després, passar de la comunitat a la societat. No, no són dues tardes. La plaça també ha canviat i el seu nom ja no ret homenatge a un militar revoltat. L’Ajuntament ha muntat un parell de gronxadors de ferro i un tobogan. Els acaben d’instal·lar però ja semblen antics i estan rovellats. Han desaparegut els cotxes abandonats; en el seu lloc hi ha xeringues usades. Els nens de la baldufa ja han perdut la innocència i es troben a les portes de la consciència.

—Nen, crec que des de fa poquet puc fer una cosa que abans no.
—El què?
—Construir un relat de la meva vida.
—Hòstia, no estic preparat per una conversa d’aquest nivell, tu.
—Amb 15 anys, dóna gràcies si pots desenganxar la boca de la litrona per dir alguna cosa amb sentit. A més, de què vols parlar amb 15 anys? De com te la casques?
—Vols escriure les teves memòries, o què? Et faig el pròleg: 10.000 peles la pàgina, preu de col·lega.
—Xupa-me-la.
—Això no val tant. 1.000 pessetes com a molt.
—Et vens barat. Va… ho dic en serio [i riuen]. Ara ja puc mirar enrere i fer balanç de les primeres decisions importants que he pres.
—I què? Com t’ha anat? Has decidit bé?
—No ho sé, suposo que de vegades sí i de vegades no. Però això no és l’important.
—Llavors?
—Lo seu és que conservis la dignitat de l’adolescent pajillero, però net d’esperit.
—[Es descollona] Va, venga, què merdes dius?
—En serio, t’ho dic molt en serio. Si no som dignes, però dignes amb un mateix, cagada pastoret. Jo què sé, crec que estem fets per viure en comunitat, recolzar-se i tot això… Mira la teva mare, justament. Igual que ta mare.
—Mariconades. Mira, tio, passo.

***

Gairebé deu anys després, la plaça torna a estar en obres. És la febre olímpica de les obres. Una rentada de cara a nivell metropolità. Aquells manifestants en blanc i negre ja són massa grans, han passat el testimoni. Però no es tracta només que els seus fills agafin ara les pancartes. Hi ha qui entén que el relleu generacional, a banda de l’acció, remet als sentiments. Aquells dos nois es troben, ja són adults. Ja han construït les seves vides.

—Hòsties, tete, dichosos los ojos. Quant fa, deu anys?
—Sí, no ho sé, por ahí. Perdona, tinc pressa.
—Cony, és veritat. Ta mare… Me’n vaig enterar ahir. Sóc tonto, em sap molt de greu. Tot el barri l’adorava, es feia estimar. Tots vam aprendre molt d’ella.
—Si, ja ho sé. Era molt gran, no passa res.
—Ja, ja… En fi. Què fas? De què treballes ara?
—En una caixa d’estalvis. Sóc el tresorer.
—Vaja! No et deu anar malament. I com has acabat tu en un banc? No havies estudiat Dret?
—Sí, bueno, és una caixa, no és un banc… A veure, és una història molt llarga. I tu, què fas?
—Professor. De EGB. Aquí al costat, al…
—Clar, normal… Suposo que s’ha de tenir vocació per a això. Bueno, tu, fins una altra, tinc pressa.
—Ens hauríem de veure més sovint…

Ja era massa lluny per contestar-li, però no per sentir-lo.

***

Ara la plaça és dura, d’aquelles que han oblidat la terra sota el ciment. Han canviat els bancs antics i als nous cap rodamón no hi podria passar la nit. Ells dos estan asseguts en dos dels bancs separats, ja tenen canes i, de vegades, quan no es troben massa bé, acaben pensant que tenen més records que futur. Presideix la plaça una escultura monolítica i fàlica.

—Per què hem quedat aquí?
—No saps on som?
—No.
—Com que no?
—No.
—Mira allà, al fons, darrere el Mercadona.
—Què vols de mi?
—No veus aquell edifici? Aquell, el que sembla una caixa de mistos.
—(…)
—Bueno, tots s’assemblen, vale. Però ja saps quin et dic. Clar que ho saps.
—No em ve de gust. No érem ningú, allà.
—I una merda. Som el que vam ser allà. Va, tete. No te’n recordes del que va ser ta mare pel barri?
—Allò no era vida ni era res. No era digne.
—Digne? La dignitat és el primer que em van ensenyar aquests blocs.
—Si tant t’agraden, per què ja no hi vius?
—Què hi té a veure… L’important és que no renego… com tu.
—Jo només he anat cap a endavant.
—Ah, sí? I on has arribat?
—On m’ha sortit dels ous.
—Trepitjant els altres. Què has aconseguit? Què penses quan et lleves al matí? De veritat et sents… digne?

Dos nens equatorians arriben a la plaça i comencen a jugar amb una baldufa de plàstic que emet llums i gira de meravella en un terra polit de ciment.

—Hòsties, tete… Te’n recordes?

Silenci.

—Sí —i arrenca a plorar.

Traducció al català per Gerardo Santos
Correcció a càrrec d’Helena Roura