Els mateixos ulls, amb pestanyíssimes negres, que té la teva filla gran, la Mona, de tretze anys, una noia que en realitat no coneixies, que estàs coneixent i que avui, ara, admires tant, perquè és forta, perquè no es queixa, perquè s’inventa jocs i així distreu els seus germans petits: el Bayan, el Mayas, l’Omar i el Layan. Perquè tranquil•litza sa mare quan es desespera. Perquè va aprendre anglès gairebé tota sola i ara és la traductora de tota la família. Tu, el Said, que no parles més que àrab, et sents impotent, vell i molt estúpid, necessitant la teva filla per explicar que el que més t’agrada de la teva dona són els seus ulls com figues madures.

Portes roba d’esport: una samarreta vermella amb l’escut d’algun equip croat del que no n’ets seguidor, una gorra negra, uns pantalons beige d’aquells que tenen elàstics als turmells, mitjons blancs amb ralles blaus i vermelles, calçat esportiu, Nike, vermell. Vas vestit com per fer una excursió amb la teva família, però excepte els petits, l’energia dels quals és un cicló, ningú no sembla tenir ganes de res.

Estàs assegut a terra, a Tovarnik, Croàcia, un poble de poc més de dos mil cinc-cents habitants, a la frontera amb Sèrbia. Portes ja tres dies en aquest mateix campament, si és que se’l pot anomenar així a unes quantes mantes a terra, on es van assentar des del principi juntament amb milers d’altres sirians, afganesos, iraquians. A més de la teva dona i els teus fills, us acompanya la teva cosina Ola i els seus petits, Nour i Anas, i un altre cosí adolescent, Asad. El marit de l’Ola està presoner a Síria. No saben per què. És innocent, repeteixes, és innocent. Un dia va anar a treballar –era fuster– i no va tornar a casa. D’aquell dia ja en fa tres anys i, quan es parla d’això, l’Ola s’aixeca i se’n va a mirar el cel amb els braços creuats. A tu, Said, també t’anaven a empresonar. O haguessis mort. Dius que si mories, el govern guanyava, que no volies que els teus fills creixessin sense pare ni la teva dona sense marit. Per això ets aquí. Per això portes un més intentant arribar aquí.
Bé, no. Aquí no.

–Germany

Alemanya és l’única paraula que saps. La que vas aprendre abans que yes, water o food. Germany. En realitat, tot el món se sap aquesta paraula. És un mantra, un somni, Shangri-La, El Dorado, la tera promesa.

–Per què Alemanya?

–A Síria, fills no poden estudiar, no poden respirar, no hi ha aire com aquí.

–Però, per què Alemanya?

–Diuen que tracten bé els refugiats. Que allà no es pot ni pegar els nens. A Síria poden torturar-los, fer-los desaparèixer, matar-los.

Abans d’això, es a dir, d’estar ajagut en el terra llardós d’un poble fronterer, la teva vida a Daraa era una bona vida. La vida d’un home de Déu, dius.Tenies feina, a vegades massa, arreglant la tapisseria i l’interior dels cotxes.Guanyaves els teus diners, mantenies casa teva, tenies amics de tota la vida i de vegades la Raghida, per mimar-te, feia el teu plat preferit: ruz dyay, arròs aromàtic amb xai o pollastre i fruits secs torrats per sobre, o kebab, unes brotxetes de carn a la graella que a la Raghida li surten glorioses. Podries cruspir-te’n tres plats ara mateix. Sí, tres. Els ulls et brillen quan parles d’això. Però aquí no hi ha fogons ni xai, ni res d’això. El menú es redueix a llaunes de tonyina o de sardina amb pa, galetes dolces i salades, xocolata, pomes, plàtans, raïm, pasta, llet condensada, entrepans. Menjar nutritiu, suficient.

–Però no ruz dyay, no kebab.

Imagina que el teu nom és Said, ets un treballador normal i corrent, i que l’home que governa el teu país des de l’any 2000, anomenat Bashar al-Asad, no vol deixar el càrrec tot i tenir una forta oposició entre el seu poble. Es a dir que estàs tu i la teva família per una banda, el règim, els extremistes islàmics que volen fer-se amb el poder i els rebels per l’altra. Això, al que anomenaves país, porta quatre anys en la pitjor guerra civil del segle XXI –armes químiques, tortura, execucions massives i bombardejos sobre civils–. De manera que un dia de 2012 decideixes marxar, com quatre milions de sirians més van marxar a diferents països propers, com al veí Líban, mentre es calmen les coses.
Massa amics estan presoners o morts, massa bombes han caigut sobre el país, hi ha ciutats que ja no existeixen, socarrimades i inhabitables.

Marxes amb tots, inclosos ta mare i ton pare. Tanques bé. Guardes a la butxaca les claus de casa.

Un dia algú et truca al Líban des de Síria. Ha caigut una bomba al teu barri.

–Bum!

Intentes explicar com són aquelles bombes que en semblen una però que en són moltes, que es disseminen com raïm en caure.

–És una bomba però en realitat en són quatre o més i…

Aquesta és l’última frase que diu la Mona en anglès. Mira el seu pare, la seva mare i s’estira, donant-los l’esquena, sobre una màrfega lila de les de fer ioga. Les nits en aquesta època de l’any –gairebé tardor– cauen com si caigués una manta sobre els caps i ara totes les cares són siluetes. Arriba el Fadi Khalil, un jove de vint-i-cinc anys, iraquià, jugador de bàsquet, que pot ajudar amb la traducció. El Fadi tradueix que el Said i la seva família van trigar deu anys en poder tenir la seva pròpia casa, que va ser difícil perquè va caldre estrenyer-se el cinturó, viure amb els pares mentre es reunien els diners i esperar, esperar, esperar.

El Said fa un gest amb la mà que s’entén molt bé, que no necessita traducció: el que els va costar deu anys construir, una bomba ho va destruir en deu segons. El Fadi tradueix també que durant els tres anys que van passar al Líban, el Said va aconseguir reunir 10.000 dòlars, treballant de sol a sol, va estalviar fins l’últim cèntim i va vendre tot l’or que tenia la família. Per exemple, les joies que va heretar la Raghida de la seva mare, la seva àvia i la seva besàvia. Aquells diners van servir per pagar guies (gent que, per diners, indica el camí als refugiats), cotxes, autobusos, trens, per arribar fins aquí, fins a Croàcia. Un viatge llarg i perillós creuant Turquia, Macedònia, Sèrbia. Els queda una mica de diners, molt poc, per travessar Hongria, Àustria i arribar –per fi– a Alemanya.

Imagina que t’avergonyeix la teva olor.

Portes deu dies sense rentar-te el cap, sense poder netejar-te el cos. Ets musulmana i les dones de la teva religió no poden ser vistes per estranys sense mocador, i encara menys amb poca roba. Aquí, en aquest campament improvisat a la frontera serbo-croata, no hi ha dutxes, només aixetes, que utilitzen només els homes i els nens. Ells es renten els peus, els caps, les aixelles, tot el cos. Però tu no. Tu et rentes d’amagat, amb dificultat, però rentar-se el cabell és impossible i aquests dies ha fet molta calor i, sota el mocador, el teu cap fa mala olor.

Et dius Raghida i ets una dona de trenta tres anys, mare de cinc fills, esposa del Said, et vas casar jove i mai no has treballat. Portes un mocador d’animal print, amb estampat de pell de tigre, molt modern, i una gavardina color cru que hi fa joc perfectament. La gavardina té taques de fang, d’herba, de qui sap què més, i no t’agrada, però el que portes pitjor çes la mala olor i la falta de productes per cuidar la teva pell, per rentar-te i perfumar-te.

—No sóc jo. En aquest mes m’he fet vella. Ara sóc una dona molt vella.

Dius que ets una dona molt vella i et toques la cara, les dues galtes alhora i dius també que portes un mes dormint al terra i que trobes a faltar, com el teu marit, el sostre —fas un gest amb les mans, els palmells cap amunt, obrint-les cap al cel— i una casa per endreçar i netejar.

Aleshores passa que rius.

—Endreçar i netejar. Sí. Això voldria.

Pocs adults riuen a Tovarnik

I tu rius una estona i la teva filla, que et donava l’esquena, es gira per mirar-te.

Una fila enorme creix davant els nostres ulls. Gent gran i gent molt jove. Algun pare en cadira de rodes empès pel seu fill. Un noi amb una cama de titani. Una parella amb un nadó de mesos ros. Grups de nois que sembla que estiguin de divendres a la nit, a punt per la discoteca —un d’ells porta una samarreta que diu I will dance for beer—. Algun hipster amb barret de palla clara, camisa blanca i ulleres de pasta. Una parelleta de la mà. Nenes i nens de totes les edats. Adolescents mirant el mòbil com en qualsevol lloc del món. Un noi que ha trobat en les donacions de roba un poncho de coloraines i l’exhibeix davant els seus amics i amigues, que riuen a cor que vols. Gent que menja. Gent que consola els seus fills inconsolables. Gent asseguda al terra al costat de les seves motxilles fent una fila que es perd en la distància. Potser són unes mil persones, potser més. Les xifres fluctuen, però la policia croata va dir a la premsa que en només 48 hores havien arribat aquí, a Tovarnik, més de dues mil persones, potser més. Aquestes persones esperen autobusos.

El Said parla amb el Fadi.

—Autobusos cap a on? Hongria?

—La frontera d’Hongria està tancada.

—No l’havien d’obrir?

—No ho crec.

—Si tanquen definitivament la frotnera amb Hongria que Al•là ens ajudi. Prefereixo morir a que es doni aquesta situació.

—Jo també.

—Aleshores on vana aquests autobusos?

—Ningú no ho sap realment.

És igual el mitjà de transport que utilitzin: tren, taxi, autobus, a peu. El viatge és dins d’un cercle. Sèrbia, Croàcia, la frontera d’Hongria, Sèrbia una altra vegada, Croàcia, la frontera d’Hongria: els Balcans. Ni Hongria, ni molt menys Àustria, del territori Schengen i la porta prèvia a la somniada Alemanya, obren la muralla.

El Christoph, un periodista alemany, sua i camina la seva palidesa i el seu 1,90 d’alt per la zona de Sid, frontera entre Croàcia i Sèrbia, envoltat de camps de blat de moro i centenars de refugiats que no s’aturen a parlar amb ningú, que estan desesperats per arribar on sigui que estigui això anomenat Eslovènia que, diuen, està obert —ningú n’està segur— i està més a prop d’Alemanya, la somniada.

En la fugida abandonen coses, fa massa calor, s’ha d’anar massa ràpid: jaquetes, mantes, tendes de campanya, carros de nadó, menjar, ampolles d’aigua, joguines, sabates, les coses dels humans que van convertint el camí en un extranyíssim paisatge apocalíptic. Entre els ressecs camps de blat de moro criden l’atenció ninots de felpa plens de pols, gorrets hivernals, llibres de pintar qui sap en quin idioma.

El Christoph crida:

—Ei, surt d’aquí ara mateix!

Les zones rurals de Croàcia estan minades de la guerra iugoslava.Fa vint anys però encara estan minades. Vigila!

Al camí hi ha un cementiri i arbres sota l’ombra dels quals algunes persones descansen. Als peus d’una làpida —negra de marbre— d’una família de cognom Dzakula, on hi ha enterrats la Kristina i el Stoian Dzakula, un grup d’homes sirians beuen aigua, es treuen les sabates, fumen. Un policia croat ofereix una mica del seu esmorzar, però és porc i ells diuen no, thank you, no. El policia els dóna pa, que accepten. Un adolescent amb el cabell arrissat, pestanyes abundants i preciosos ulls negres porta una camisa on vermella on hi posa No school, no stress. Pregunten si Eslovènia està molt lluny, diuen que tenen por que allà també —com va fer Hongria fa pocs dies— decideixin tancar la frontera.

El Christoph, que té el seu cotxe al costat serbi, diu:

—Estan jugant a tennis amb la gent.

—Sí, i nosaltres som els espectadors.

Així s’acomiada:

—Ja ens veurem en algun altre punt d’aquest laberint.

María Fernanda Ampuero, periodista, escriptora i entusiasta, respon al telèfon. Ha treballat amb refugiats: sí, i en el nostre cap ressona: per suposat. La seva mirada i les seves paraules sovint capgiren el que surt a les notícies, a la tele. Va als llocs on passen les històries i les explica amb noms i cognoms, com aquesta crònica de refugiats a la frontera entre Croàcia i Sèrbia, un text publicat per la revista Piauí i, a Espanya, per FronteraD. Ens la cedeix i li ho agraïm: aquesta dona de somriure contagiós i ploma fina ha publicat diversos llibres: Lo que aprendí en la peluquería (2011) i Permiso de residencia (2013). Ara està preparant un llibre de cròniques sobre la crisi espanyola i una novel·la autobiogràfica titulada Lo peor ya pasó. Premis? Molts. Entre d’altres, té el de l’Organització Internacional de Migracions (OIM) a la Millor Crònica de l’any. Com publica la revista Anfibia, li debem a uns mestres que la van embarcar en una radio que es dediqués al periodisme. El fotoperiodista independent Hugo Aymar acompanya amb la seva mirada la María Fernanda. Al seu web, hi abunden els temes socials, de nou amb una veu particular, posant cap per avall els titulars i buscant explicacions a com vivim.

Traducció al català per Carlos Baraibar.