“Tornava a casa després d’haver-me reunit a Oporto amb el director de màrqueting d’un proveïdor que estava interessat en dur a terme una promoció conjunta amb la nostra empresa. Com que volia arribar a Lisboa per sopar, vaig forçar l’accelerador amb imprudència. […] Aquella espècie d’abducció momentània em va impedir divisar el camió tombat que travessava la calçada a pocs metres de distància i la part davantera del qual encara fumejava. […] El cop de volant va servir per desviar la trajectòria del cotxe cap a la cuneta i evitar la col·lisió però, alhora, aquest ja no es desplaçava sobre les rodes sinó que avançava fora de control fent voltes de campana sobre si mateix. En la primera volta, el coll se’m va trencar com a conseqüència del cop de cap contra l’asfalt. A la següent tombarella, vaig escoltar un cop sec acompanyat d’uns crits ofegats. Després d’uns quants girs, el vehicle va aturar-se. Durant aquells pocs segons en els que se’m va trencar la connexió nerviosa entre el cervell i les extremitats només recordo que no estava a la Terra”.

L’Ángel va ser qui em va obrir la porta. Més que un assistent, l’Ángel és, a la pràctica, els braços i les cames d’en Francesc. Unes extremitats que necessita algú amb una tetraplegia completa i irreversible a partir de la sisena columna, és a dir, de pit en avall.

En Francesc considera que l’Ángel és el millor de tots els ajudants que ha tingut – i això que els compta per desenes, entre 60 i 70. Van arribar a un acord que els beneficiava a tots dos: el cuidador viuria amb el cuidat per poder-lo atendre en necessitats puntuals, incontinències nocturnes o petits accidents domèstics. A canvi, enlloc de rebre un sou líquid, l’Àngel viuria al pis. La relació entre els cuidadors i les persones amb discapacitats físiques és complexa, difícil de descriure i amb unes barreres difoses que poden resultar conflictives. No obstant, el vincle entre l’Àngel i el Francesc s’ha anat fent més íntim amb el pas del temps, el cuidador és un més de la família Granja i sap distingir el que significa treballar per a un discapacitat i viure per a ell.

Quan vaig interrompre l’Àngel amb la meva arribada, estava veient els gols de l’últim Barça-Madrid, una espurna de normalitat que em va reconfortar i em va ajudar a creure que no m’estava ficant en un terreny desconegut. El pis d’en Francesc, ubicat a la Vila Olímpica de Barcelona, remet a algú amb cert gust per l’interiorisme, que té estil i recursos per a decorar. Encara que estava en la mitja penombra de la nit, il·luminat per una llum tènue, els grans finestrals permetien conjurar un espai de llum obert al carrer. En cap moment vaig sentir estar en un pis adaptat per a una cadira de rodes. Com a molt, i sent primmirat, podia intuir-se un lleu accident de càlcul en l’alçada d’un dels mobles, que eren una mica més baixos del que és habitual encara que, en cas de tractar-se d’un error, hauria estat gairebé imperceptible. Les modes interioristes, amb les televisions a ras de terra i els grans espais oberts, dissimulaven l’adaptació pràctica de tots els elements de la casa a una cadira de rodes. El menjador no transmetia emocions ni calidesa; s’assemblava més a l’aparador d’una botiga de mobles (molt bonic, això sí) que a una llar.

Vam quedar a les vuit i mitja a casa seva. Era a principis de primavera i ja s’havia fet de nit quan vam trobar-nos. En Francesc estava al llit, descansant, amb un ordinador Mac al davant. L’habitació era gran amb vistes de prop a la plaça sobre la que s’erigia l’edifici, a l’alçada del primer pis. El llit, enorme i amb llençols marrons, dominava una habitació en la que també hi havia uns quants artefactes singulars, com la taula en la que reposava l’ordinador, feta a base d’engranatges que permetien regular l’alçada i la inclinació. La porta d’entrada era com la dels bars de les pel·lícules del Far West, d’aquelles que n’hi ha prou amb empènyer-les per obrir-les en qualsevol dels dos sentits, amb l’excepció que aquella porta era d’una sola peça. L’habitació respirava, ja que comptava amb grans espais adaptats per moure-s amb facilitat amb la cadira de rodes. Allà estava en Francesc, tombat en el costat esquerra del llit, recobert amb el llençol marró i reposant el cap sobre un coixí semblant als que hi ha als trens i als autocars. Durant l’estona que vam estar parlant, només el vaig veure de pit en amunt, exceptuant els braços, que tenia sobre els llençols. En Francesc té una cara rodona, amb un front gran i uns ulls blaus l’impacte del qual sap fer servir mentre parla. La seva veu és esquinçada i afònica, y gairebé se li pot intuir el recorregut de les paraules per la gola abans de sortir.

 

Grans ruptures per a grans canvis

–La teva vida és diferent després de l’accident: has canviat de professió, de manera d’encarar les coses, d’enfrontar la vida. Però és necessari un canvi traumàtic per arribar a aquest estat?

–Crec que sí. Cal una gran col·lisió per a un gran canvi. A vegades, hi ha gent que diu que no ha hagut de fer cap procés de dol, de ruptura ni malaltia per a fer un canvi, però crec que són l’excepció. Quan es veuen canvis profunds en les persones és quan hi ha un accident, una malaltia, quan t’has arruïnat, quan es mor un ésser estimat. Llavors fas un replantejament de la teva vida. Les persones que fan un canvi significatiu sempre han passat per alguna cosa: atacs de pànic, ansietat, accidents, temptació de suïcidi.

–Amb qui estaria parlant jo si no haguessis tingut l’accident?

–Estaries parlant amb un executiu agressiu, separat, amb un cos i una salut molt xungues i amb una vida abundant en riquesa material però escassa riquesa espiritual o emocional. Jo era una persona totalment desconnectada de les emocions i l’autoconeixement. M’hauria agradat ser diferent abans de l’accident, però calen grans ruptures per a grans canvis.

La decisió conscient

Les emocions són ara la prioritat d’en Francesc. Es queixa de que no rebem cap tipus d’educació emocional o introspectiva durant la nostra vida; que els pares – com a mínim dels de la seva generació – mai van educar pensant en el que era millor pels seus fills, sinó amb elements que tenien més a veure amb ells mateixos que amb els seus nens. Una manera com qualsevol altra de canalitzar les frustracions. Va créixer en una família de cinc germans en la que imperava la testosterona en la seva versió més primitiva: el que plorava o mostrava sensibilitats era dèbil. En Francesc nega que ensenyar el nostre costat més sensible o les nostres pors ens faci vulnerables i està segur que, amb les debilitats per endavant, obtenim més respostes emocionals útils que amagant el nostre temor. Està convençut que posar barreres emocionals per a relacionar-nos amb els nostres éssers estimats és com si volguéssim follar sense treure’ns els pantalons. Nuesa es la paraula clau per a ell, en tots els sentits. Aquest és el concepte sobre el qual giren les seves Converses Genuïnes. Amb 40 anys, en Francesc va prendre la primera decisió conscient de la seva vida.

–Què vol dir conscient?

–Decisió conscient vol dir que hi ha això i jo decideixo això. Fins aquell moment, coses com casar-me, estudiar a ESADE o jugar a handbol eren decisions en les que em deixava portar. Les situacions es donaven, em demanaven coses… I jo seguia el camí. No em plantejava si m’agradaven les coses que feia. Jo tirava milles. Quan em vaig casar, ho vaig fer perquè tocava i ara em pregunto si realment estava enamorat. La resposta és que no. Són decisions superficials, preses per inèrcia, per la ment. Una cosa és la ment i una altra la nostra essència emocional, i cal saber si connectem les coses o si ho fem per diners, perquè està ben vist o per estar amb els amics. Quantes decisions es prenen a la vida sense estar connectat…

Em pregunto què dimonis significa estar connectat, prendre decisions conscients o si hom se n’adona de quan entra en aquest estat d’essència emocional. En Francesc defensa que es poden explicar les sensacions experimenta algú quan se sent un mateix, però no què significa ser un mateix. Segons diu, el qui sóc jo és una pregunta que mai acaba de respondre’s.

En aquests termes es mouen les Converses Genuïnes. Són fruit de la primera decisió conscient en la vida d’en Francesc: ser coach. El coaching es defineix a la Wikipedia (refugi de primeres impressions a risc d’equivocació) com “el procés interactiu i transparent mitjançant el qual el coach busca el camí més eficaç per assolir els objectius fixats utilitzant els seus propis recursos o habilitats”. Per a Granja, el coaching va ser l’entrada en una nova dimensió. La seva vessant professional va passar “del càlcul d’escandalls, el disseny d’investigacions de mercat i l’anàlisi de les dades a un món en el que no havia de calcular sinó preguntar, on no havia d’escriure sinó escoltar, on no havia de fer sinó ser”.

A partir de tot el que va aprendre en els cursos de coaching de les millors i exclusives escoles d’Estats Units i Espanya, va anar amassant el seu propi discurs i la seva pròpia metodologia. Estava tip d’assessorar empreses i persones amb els mètodes convencionals del coaching¸ que tot i semblar-li el radiant inici d’un nou dia quan el va descobrir, seguia lligat als objectius, els resultats i l’empresa.

El coaching és una disciplina molt conductista. Quan estava reposant al llit, la gent em demanava coaching i jo els deia: mira, parlem i ja està. Llavors vaig adonar-me de que en la conversa passaven coses, que en el simple intercanvi d’idees i opinions hi havia un canvi. Vaig reflexionar sobre tot allò de forma intuïtiva i vaig veure que el motor de canvi en l’altre no és la conducta, sinó el vincle que s’estableix amb el coach. La persona canvia i supera els problemes, però no és gràcies al mètode sinó al vincle amb el terapeuta. La meva proposta és aquesta: canviar el paradigma tradicional segons el qual el jo sóc el psicòleg i sé el que necessites per a canviar. Si jo estic al centre, amb amor i genuïnitat, generaré un espai genuí per a que la gent pugui trobar la seva pròpia genuïnitat. La meva teoria és que tenim una forta desvinculació entre el que som i el que fem, i això passa perquè ens hem allunyat de la nostra genuïnitat. Al final, tot allò que queda amagat s’acaba manifestant a través del cos: atacs d’ansietat, de pànic, hipertensió, estrès. El nostre cos, infinitament savi, decideix expulsar els nostres deterioraments interns per a que puguin ser vistos. A vegades, el meu mètode no funciona i s’accepta, perquè no pot servir igual per a tothom. Jo em planto allà amb el que sóc, amb el que he viscut. I escolto, parlo amb la gent.

–Què fas si perceps que hi ha problemes molt seriosos o sense solució?

–Hi ha persones que requereixen un treball més profund i terapèutic, i llavors les derivo. Bipolaritats, trastorns mentals… Aquí em declaro incompetent. Jo les puc acompanyar en el seu procés terapèutic de forma paral·lela, però és una cosa molt complicada. De vegades falten altres vies de treball.

–I amb els grans drames? Morts, malalties…

–Amb els grans casos de dol no pots fer res. El dol té unes etapes i necessita un procés, que cadascú fa d’una manera diferent. Quan arriba la tristesa a la nostra vida, hem de donar-li la benvinguda. Isabel Allende, quan va morir la seva filla de sobredosis, va dir que va construir un mur, i fins que no va deixar que el dolor el travessés no va poder aixecar el cap. Hi ha situacions que requereixen temps i és bo que això passi. Si es mor la teva parella, no estaràs de puta mare al cap de dos dies.

A dia d’avui, ha conversat amb unes 500 persones si sumem coaching i Converses Genuïnes. La mitjana aproximada de sessions de genuïnitat és de quatre trobades. Mai oblidarà el cas de l’emprenedor que es va interessar en fer coaching per a millorar el seu negoci i a la quarta sessió li va confessar que en tres anys havia descobert dos dels seus cinc germans morts d’un tret al cap. Recorda també amb molt d’afecte la primera persona amb qui va fer les sessions pràctiques de coaching, que en cinc trobades amb Granja va descobrir la passió de la seva vida. Per al coaching cobrava als clients, però per a les Converses Genuïnes ha establert un sistema d’intercanvi amb el qual pot rebre dels clients coses com menjar, fotografies o diferents formes d’ajuda. Els escenaris de les teràpies son variats i adaptables segons els contextos i les persones.

L’home que ara vibra conversant amb altres persones en la seva àrea de genuïnitat es va enfonsar després de l’accident. La seva dona, després de travessar una depressió i quedar immersa en un estadi de negació contínua, se’n va separar. En Francesc es va trobar sense parella, sense feina i en cadira de rodes. Parla d’aquells moments com els més durs. No s’atrevia ni a sortir sol al carrer, presa del propi cos que el putejava amb coses com les incontinències, cosa que, segons explica, va ser el més dur. El seu aparell digestiu, desproveït de la connexió nerviosa necessària amb el cervell, sovint li jugava –i encara li juga- males passades.

–No sóc autosuficient, necessito ajuda per netejar-me. Al principi només em deixava canviar per la família i els cuidadors, cosa que creava situacions desagradables, com quan havia de despertar-los a mitja nit per un problema d’orina o, encara pitjor, per un problema fecal. Quan passa això, he de canviar-me, dutxar-me sencer, netejar la cadira i tornar a asseure’m-hi. No es res massa diferent a la regla de les dones, que estan uns 35 anys de la seva vida embrutant la roba, tacant-se en moments inoportuns i convivint amb tot això. Una vegada em vaig cagar a sobre, literalment, en una classe d’ESADE, davant de tíos que havien pagat 50.000 euros pel curset. La intuïció em va fer no moure’m gaire per a no expulsar gasos, dissimular tant com pogués i anar-me’n el més aviat possible.

Amb el pas del temps, en Francesc va anar obrint mires cap a una situació que, malgrat formava part de la seva vida des de feia 20 anys, encara el feina sentir incòmode en algunes situacions. Però ara ja és capaç de riure-se’n i fer broma.

Més enllà dels problemes estrictament biològics, un altre focus de dolor i desesperació per a ell ha estat la condescendència. Assegura que no hi ha res pitjor que el “pobrissó”, la pena. En segons quins dies –i en funció del seu estat anímic- aquest reflex trist en els ulls aliens va arribar a desesperar-lo. Ara ja té totalment assimilats els típics contratemps de la tetraplegia, com el fet de ser ajudat i empès per desconeguts a l’hora de pujar la rampa de l’autobús o les salutacions bàsiques. Quan vaig entrar per primera vegada a l’habitació i el vaig saludar, no vaig poder frenar la inèrcia de donar-li la mà, una cortesia de primera necessitat. Però els dits d’en Francesc, encara que tenen mobilitat i punts de tensió, son flàccids i sense força, així que em vaig veure agafant una massa de dits i no el palmell d’una mà. Aquesta situació és normal per a ell i ja s’ha acostumat a que, per exemple, li estrenyin el canell en lloc de la mà. Es deixa ajudar quan ho necessita i, allò més important –i que saben tots els que l’envolten- és que si necessita ajuda la demana i prou. La sensació és que abans es deixava caure en l’abisme de la dependència i ara ha après a mirar el paisatge a la vora de la caiguda, sempre expectant a veuré que poden oferir-li les vistes a les que només hi té accés un tetraplègic.

Abans, en Francesc participava en la vida nocturna i li agradava anar de festa. Ara, en una discoteca, ja no gaudeix. No pot parlar perquè la música està massa alta i obligaria l’interlocutor a ajupir-se. A més, té un to de veu baix. Segons diu, la cadira és un fre per les noies a la discoteca. Ah, i el descens de la seva activitat nocturna, encara que ell no ho digui, podria vincular-se també al fet que ha tingut parella estable durant els últims dos anys.

–Què fa a la discoteca algú que no pot caminar?

–Doncs cal tenir pebrots per anar al mig de la pista, plantar la cadira i començar a ballar. El meu ball és molt senzill: moc només els braços. Hi ha gent que balla movent la cadira i fa filigranes, però jo no puc. Ara ja m’he cansat una mica de la vida nocturna, si vaig amb la cadira nomes veig culs. Prefereixo un contacte amb les persones més conversacional.

De la testosterona a la denúncia del ‘peniscentrisme’

Un altre aspecte directament relacionat amb les seves limitacions corporals és el sexual. En Francesc ha d’enfrontar-se a un triple tabú: el sexe, la discapacitat i, en conseqüència, el sexe per als discapacitats. Tabús que explicita amb destresa un darrere l’altre en el llibre Vivir el Sexo, un relat de més de 200 pàgines editat el 2013 per Ediciones Luciérnaga en el que ressegueix la seva vida sexual, des d’abans de l’accident fins a la transformació de la seva percepció de l’erotisme i la sexualitat.

En un principi, l’aspecte sexual només havia d’ocupar un capítol del llibre, que serviria per a relatar la seva experiència vital i la transformació emocional que ha viscut després de l’accident. Les escenes són totes autèntiques i els detalls respecten la realitat, amb l’única disfressa d’un canvi de noms i algun que altre maquillatge per tal que terceres persones no puguin identificar les seves companyes d’aventures sexuals. En la narració hi ha descripcions detallades de moments que, en principi, no semblen intransferibles, com la pèrdua de la virginitat. Diu que, a l’hora d’escriure’l, no li va fer vergonya sinó que va entrar en una mena de trànsit i li va sortir tot de cop. Les descripcions són detallades –no només de les accions sinó del bullici mental d’aquelles situacions, en les que hi ha molta virilitat, orgull i autoestima en joc- ajuden a endinsar-se en la narració i a no sentir-se un extraterrestre quan submergeix el lector en el seu món de carícies i petons, territori que, segons creu, encara tenim massa inexplorat.

En Francesc fa crítica del peniscentrisme¸ doctrina sexual que ell mateix ha batejat i que està, segons diu, totalment implementada en la nostra societat: el gland masculí com a principi i final de tota relació sexual. Al desaparèixer-li la connexió nerviosa amb el penis, després de l’accident, en Francesc va passar per fases de diversa índole. Primer, l’autonegació de virilitat ja que, encegat pel peniscentrisme existent a la seva família i entorn social, en el seu imaginari no hi havia lloc per a sentir-se realitzat com a mascle ni com a subjecte sexual. Va provar d’injectar-se papaverina, un compost químic vasodilatador que s’injecta en la base del penis deu minuts abans de la penetració. Després ho va provar amb la viagra i va obtenir els mateixos resultats: tot li semblava fred, asèptic, químic. Aquell intent per dissimular que la polla havia deixat de ser l’alfa i l’omega de les relacions sexuals va fracassar de manera estrepitosa.

Va ser llavors quan va descobrir el món de les carícies, els petons, les infinites possibilitats que ofereixen uns llavis i una boca, i un paradigma nou que fins llavors havia estat invisible degut a la insistència per fer de la zona genital l’epicentre de tot el que desitjava sexualment. El seu llibre es un laberint inexplorat per a qualsevol que el llegeixi: com a bon tabú, la sexualitat és un eixam de qüestions mai interrogades en les que la resposta és el menys important i el camí del dubte, les cavil·lacions i les incerteses esdevenen la finalitat en elles mateixes. És un relat sucós amb el que tothom pot identificar-se i que alberga moments en els que hom aprèn cóm es pot arribar a la plenitud sexual amb el dit polze de la mà dreta. Moments en els que el lector es planteja com actua algú que empeny una cadira de rodes en un xat de cibersexe.

Per donar sortida a tots aquests estímuls sexuals i, amb la intenció de poder ajudar al seu entorn, en Francesc ha fundat i presideix Tandem Team Barcelona. En la web es defineixen com la “primera assistència sexual per a persones amb diversitat funcional (discapacitat)”. El projecte compta amb professionals de diferents àmbits: assistents sexuals, psicòlogues i llicenciades en ADE. Quatre dones acompanyen en Francesc en aquest camí que barreja sense complexes diferents elements que queden a l’altra banda del mur social aparentment inexpugnable: sexualitat, discapacitat i prostitució. Quan es barreja, el potatge pot ser de difícil digestió, ja que no existeix l’hàbit d’enfrontar-se a allò desconegut, refugi de pors, incerteses i fugides. Per aquest motiu, i per la originalitat de la idea, porten uns quants mesos sortint a diferents mitjans de comunicació i propagant la seva veu, com en la contra de El Periódico del 21 de gener de 2014, en la que el propi Francesc exposa el procés de creació del projecte.

–Se’ns va ocórrer fer un projecte d’acompanyament al dol consistent en crear un treball específic de tots els dominis de l’ésser humà (laboral, sexual, de salut, familiar i de relació amb els ajudants) que fóra integral, per a que algú amb una lesió medul·lar pogués transitar el dol. Després, en totes les entrevistes que vam fer, ens vam adonar que l’aspecte sexual era aquell que despertava més interès. Jo coneixia el tema de l’assistència sexual a Europa i m’havia documentat per al llibre.

–Hi havia alguna aquí a Barcelona?

–A Mollet del Vallès s’havia creat Sex Assistent, una associació en la que es parlava per primera vegada a Espanya de l’assistència sexual. Però era molt teòric: parlaven molt però no feien res. I vam dir: som-hi. Vam trobar una assistent sexual totalment alineada amb els nostres principis i ara estem treballant en això: Tandem Team és un projecte integral que promou l’acceptació i la normalització de les persones amb diversitat funcional. Ara mateix el que ens dona projecció és Tandem Intimity.

–Què és?

–La vessant sexual del projecte. El doble tabú: sexe i discapacitat. El pensament generalitzat de que ja tenen prou amb el que tenen com per a sobre pensar en el sexe. Després hi ha el tema moral, familiar, l’ai, ai, ai. Des de que estem als mitjans rebem més trucades de persones que volen ser assistents o voluntaris que d’usuaris que volen rebre assistència sexual. Hi ha molt de desconeixement, molta por. Per això anem poc a poc i fem una feina molt pedagògica. Hem de fer pedagogia gairebé porta per porta perquè molta gent, a l’hora de rebre una assistència sexual, es fa enrere.

 

¿Què vol dir ser feliç, ‘tio’?

Una de les coses més inquietants d’en Francesc és l’habilitat que té per a que el vaivé de les paraules que deixa anar causin una sensació o una altra en funció del moment, que semblin buides o plenes de significat de forma intermitent. Amb el desgast de les paraules que centren el seu discurs corre el risc de PauloCoelhitzar, encara que té habilitat i arguments per aconseguir que no siguin banals i lleugeres.

Som nosaltres qui donem el sentit a la paraula. És com els quadres. Un quadre no està en el quadre, està en els ulls de qui el mira. La paraula no està en la paraula, sinó en els ulls de qui l’escolta o la llegeix. La nostra realitat es filtra a través de la nostra emocionalitat. Hem de donar el nostre propi contingut a tot, i aquesta és la gran màgia i la gran trampa del llenguatge. Parlar i escoltar són fenòmens diferents. No és tant el que diem sinó el lloc emocional des de el que ho fem. I aquest és únic, personal i intransferible. Tot por ser un estereotip. Sóc feliç? Què vol dir ser feliç, tio? Si vivim 80 anys de la nostra vida ara estàs bé, després malament, ara estàs trist, ara de dol, ara regular. Fins i tot en un mateix dia vas canviant!

Suposava que amb el llibre, Tandem Team, les Converses Genuïnes i totes les altres històries en las que està ficat, en Francesc no tenia temps per a treballar. No obstant, tampoc creia que aquelles activitats li donessin prou diners com per pagar el pis tan bonic que té a la Vila Olímpica. La veritat és que en Francesc té una pensió que va començar a cobrar després de l’accident i que li permet cobrir, de sobres, totes les despeses: és una bona pensió, per sobre de la mitjana i notablement superior al sou d’un funcionari estàndard. Està gestionada per l’estat però, com que es tracta d’un accident laboral in itinirare, va ser l’asseguradora laboral de Kellogg’s la que va capitalitzar tots els diners a la Seguretat Social, que és l’entitat que li paga a final de mes. D’aquesta manera cobreix allò que les emocions no li permeten per elles mateixes: la tranquil·litat d’arribar a final de mes.

 

Guerra dels mons

L’Àngel em va acomiadar en el llindar de la porta. Se’m va fer estrany tractar-lo igual que abans de la conversa amb el seu Francesc, ja que havíem estat parlant sobre ell una bona estona i vaig tenir la rara sensació de tractar amb un conegut sense que ell en fos conscient. Certament, jo estava fent una mica de trampa. Abans que m’acompanyés, veia que encara estava amb l’últim Barça-Madrid, en aquest cas mirant com Tomás Roncero, periodista de l’As i de la Cadena Ser, se n’anava de la cabina de retransmissió de la ràdio després de que xiulessin un penal contra el seu estimadíssim Real Madrid. Aquella reacció em va semblar un eco llunyà del món exterior, una estranya benvinguda al món exterior. El contrast entre el relat del Francesc i el circ periodístic i social del futbol em van confirmar que havia estat abduït durant una bona estona per preguntes que solen estar amagades en algun racó, esperant el moment adequat per sortir a buscar les respostes. Em va semblar que la distància entre aquests dos mons, que havia personificat sense voler i la frontera dels quals acabava de traspassar, era enorme i, contradictòriament, potser massa gran per a ser perceptible. A la vegada, vaig tenir la certesa, encarnada en en Francesc i els seus recorreguts vitals, de que es la nostra decisió triar en quin dels dos volem viure.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal.
Traducció al català per Marc Saludes.