Brigitte Vasallo, activista, escriptora –ha publicat PornoBurka i escriu al digital Píkara– i teòrica feminista, fa més d’una dècada que es dedica a pensar les relacions. Després d’anys d’estudi i vivència ha trobat l’arc pel qual s’escolen totes les desigualtats: la monogàmia. L’arc més notori de Barcelona, el del Triomf, és testimoni d’una llarga conversa amb Vasallo. Amb Bauman com a convidat improvisat i amb nou llibre de l’autora al retrovisor: Pensament monògam, terror poliamorós (2017).

–Són avui dia les relacions una “mercaderia”, com sostenia Zygmunt Bauman?
–M’agrada que comencis per Bauman, perquè tinc una espina clavada amb ell… Precisament per l’amor líquid.

–Per què?
–Al llibre, Bauman no recull el lloc d’enunciació, des d’on parla: la crítica de l’amor líquid la fa un home heterosexual. Representa una part només de les reflexions, i no és que no hi hagi de tenir espai… Però el coneixement situat permet, a la llarga, un calidoscopi d’experiències més complet. Tota la crítica que fa sobre l’amor en la contemporaneïtat és el que sempre havia estat realment l’amor per a les dones heterosexuals com a purs béns. El club de la mercaderia? Benvingut.

–Diríem que els canvis que descriu Bauman hi són, però només per a un gènere.
–Correcte. És cert que s’ha perdut l’obligatorietat en les relacions –entre moltes cometes– i això sembla situar un pic de possibilitats. Però fora de l’amor romàntic tot segueix sent molt [allarga la ‘o’] estrany. Difícil d’habitar. I per fer-ho se segueixen rebent violències, encara que no hi hagi ja aquesta obligació de viure amb una parella de manera clàssica.

–Ha afluixat aquella història d’estar tota la vida amb algú…
–Aquesta predisposició a estar amb una sola persona ha acabat, i el tema és que en qüestió de compromís la cosa també ha canviat. I anem a la desfeta: entrem a l’hiperconsum, a la idea de la Marina Garcés que ‘entres i surts de la vida dels altres com si estiguessis a un supermercat’.

–Amb la deconstrucció de l’amor romàntic s’’han obert moltes possibilitats. Però si es fa la revisió des del capitalisme, tirar cap a les relacions febles, frívoles o fluctuants… no sembla bon negoci pel bé comú. El sistema vol destruir els llaços entre nosaltres.
–Crec, fins i tot, que totes aquestes relacions en les quals caiem moltes de les persones que no tenim relacions monògames són un pas dins del capitalisme mateix. És resultat i desig del capitalisme. És l’últim èxit que li faltava al sistema. No som els revolucionaris que ens creiem sovint. Cal una crítica que moltes vegades no estem fent.

–A què et refereixes?
–Som les últimes víctimes: deconstruïm l’amor romàntic, sí, però de passada desmuntem les estructures amoroses i els vincles de suport, que ens servien, precisament, per a fer front al capitalisme i altres violències. La parella ha estat sempre un refugi, sobretot per vides migrades, precàries o de desitjos no heterosexuals. Ho estem trencant tot això, però… per a construir què? La meva ambició és que eixamplem els desitjos, però no desmuntant les relacions profundes i compromeses perquè sí.

***

És la segona vegada que em trobo amb Brigitte Vasallo. Això no és impediment perquè em rebi amb els braços oberts; estirats fins a extrems que sembla que hagi de prendre mal. L’abraçada dura uns segons: no és un pam-pam a l’esquena. Vasallo no pertany al col·lectiu free hugs però, en un món de llistes i llistes d’amics a Facebook, cal cuidar-se. Per començar, quan ens tenim de front.

–La victòria del sistema seria que ens oblidéssim dels vincles?
–Ara som a una cruïlla, i el que és mainstream està en la dinàmica encara del que és mainstream, però hi ha altres comunitats articulant-se d’altres maneres: no són fantasies filosòfiques tot això, ja que quan es fa bé [eixamplar els vincles] es genera una xarxa de suport, un espai segur on caure d’aquest món. I això és una bomba de protecció davant tots els atacs del capitalisme.

–La qüestió seria quedar-nos amb el millor de les llibertats sorgides de la deconstrucció de l’amor romàntic però a la vegada amb el millor del mateix amor romàntic.
–Correcte.

–La nostra generació ja està trencant per exemple amb els cercles de necessitat que es generaven a les amistats dels nostres pares: cercles molt petits. Ara trobem afinitats en cases alienes amb més facilitat. Falta fer aquest pas en ferm amb l’amor?
–Sí, però a mi –i perdó que fugi una mica del tema– hi ha una cosa que em preocupa, la idea que les nostres possibilitats són infinites i que per tant sempre hem d’estar preparats a què aparegui una cosa millor. Una persona millor. La sensació és que fins ara algú, per les raons que fos, et semblava bé i hi establies un compromís de vida que passaria per moltes etapes; ara estem en un punt d’escollir el millor, però sabent que hi ha tantes possibilitats, que sortirà de forma contínua algú millor. I, afortunadament, sempre apareix a la vida gent que ens fascina! El problema és substituir els vincles que ja tens formats perquè sí, comparar la persona o les persones amb les quals estàs. És clarament un quina-marca-compro. I, en el fons, parlem molt però la veritat és que anhelem tenir una persona o persones que estiguin allà per sempre. No està de moda dir-ho, però aquest ‘per sempre’ és reconfortant.

–Això és una crítica per la crítica d’alguns feminismes? Carregar-nos la idea d’estabilitat perquè sí? El problema no sembla que sigui l’estabilitat, sinó la dependència…
–A mi en els vincles m’interessa molt la construcció. I ho visualitzo com una casa. ‘Mira, no sé quins materials tenim, però amb els que tenim construirem el que sigui… Amb temps, cura, reflexió conjunta’. I això no es pot substituir. A mi m‘agrada la idea que els desitjos són múltiples, i les relacions també ho poden ser. Però les persones no se substitueixen: si volem escapar de la línia neoliberal, les persones no se substitueixen. Temes com la confrontació ens fan molt mal a tots els nivells.

–La paraula exclusivitat justifica les violències? Entenem que els altres ens pertanyen?
–Així és, i el tema de la substitució no pot ser més pervers, perquè fa aparèixer un altre tema: la inversió. Penso en els bancs. Quan coneixes una persona i penses en una relació llarga amb aquesta, aleshores la teva inversió –subratllo, inversió– és molt més gran. Hi poses més capital. En canvi en una nit de sexe en un bar… Ni cura, ni estima, ni res. I no, no parlem de bancs o de mercat! És molt diferent passar una nit de sexe amb algú que t’està cuidant, que amb algú que no; la cura et fa sentir com una persona i no com una mercaderia. I no parlem de quin tipus de sexe estem tenint… perquè és igual, pot ser BDSM [sèrie de pràctiques i aficions sexuals anomenades extremes]. I això no vol dir posar-ho tot, tota l’estona, amb tothom. Però hi ha persones que estan instrumentalitzant de forma gore els altres. I això genera un desastre de món.

–Com ha variat la idea d’exclusivitat en la modernitat i la postmodernitat?
–L’exclusivitat, l’Eva Illouz l’ha treballat molt. En fa un recorregut interessant; de com es construeix l’amor romàntic en diu que hi ha un canvi de registre al segle XIX, quan les relacions deixen d’estar decidides per tot l’entorn –encaix de classe– i passen a ser elecció personal. Un avenç que explica però com el capitalisme va muntar la idea d’individualitat, també en aquest àmbit. A l’època actual ha arribat a tal punt que, quan esculls una persona, sembla també que en rebutgis una altra [cost d’oportunitat]. Quan em dius que no pots anar a prendre un cafè amb mi, també sembla que em rebutgis, i no! Jo hi veig l’error en la manera com es defineix la monogàmia.

–La monogàmia?
–La monogàmia no té a veure amb què tinguis només una parella, és un sistema de jerarquització. Per què? L’exclusivitat determina coses que algunes persones volen tenir però només alguns poden. Un còlic nefrític tothom pot tenir-lo però ningú el vol, això no és exclusiu. Segons quins cotxes, telèfons… o parelles, sí. Quan hi ha molt capital sexual o social, aconseguir segons què et dóna una marca de classe, i quan tens aquesta marca no la vols perdre: només pot ser per a tu allò, o perdrà l’entramat jeràrquic. Aquest pitote fa que parlar de l’amor sembli frívol, però no, perquè és precisament trencar amb aquesta jerarquia, amb aquesta exclusivitat, el que finalment implicarà acabar amb els feminicidis. Com jo entenc la monogàmia, s’acaben fins i tot el problema de les fronteres. Des dels nostres cossos, des de les nostres cases, s’articula la resta. S’acaba amb els privilegis.

–Com?
–Aquesta manera de relacionar-nos en la cosa romàntica, exclusiva, de confrontació i jeràrquica, és la manera de relacionar-nos amb una parella, però es tradueix als grups. La manera com construïm una parella o un Estat-Nació és la mateixa. Les nostres parelles són el laboratori on construïm súbdits monògams. La manera com et posiciones davant la realitat s’inocula a través de les nostres relacions sexe-afectives.

–Quina és la clau per fer més justes aquestes relacions col·lectives?
–[Pensa] A l’Audre Lorde li discuteixo aquella idea que ‘les eines de l’amo no serveixen per tombar la cassa de l’amo’. No, sí que serveixen. Però pel que no serveixen és per a construir una cosa diferent. Aleshores, nosaltres podem utilitzar les eines del sistema per trencar el sistema romàntic, però no podem construir-ne una altra cosa. Amb cases està clar, l’exemple. Però nosaltres no ens podem sostenir en un espai fora del patriarcat o el capitalisme, pel que hem de construir-deconstruir simultàniament. I hem de renunciar a les eines o combinar-les. I si volem remuntar el sistema, hem de trobar-ne de noves.

–Quines són?
–Passa pel gènere. El sistema sexe-gènere binari permet la monogàmia i l’exclusivitat. Si no posem en qüestió el gènere, no podem generar res que no sigui confrontació. El gènere s’ha de desmuntar, de la mateixa manera en l’àmbit global s’ha de desmuntar el racisme per acabar amb l’alteritat grupal (la idea d’els altres).

–Segueix sent un salt al buit, però, navegar entre gèneres i fora de l’amor romàntic.
–La majoria de la població, una meitat, ja viu en relacions d’aquest tipus, perquè la majoria viu en règim d’heterosexualitat: els homes han estat alimentats per a ser infidels, els homes han estat articulats per alimentar la masculinitat per mitjà de la infidelitat. Quin és el canvi?

–De nou, un element exclusiu d’un gènere.
–De totes maneres, encara que el ventall s’hagi obert, les violències que rebem les dones no monògames, són més. Perquè ja veuràs com tindré tios assetjant-me a Internet per aquesta entrevista: si fos un tio el que planteja tot el que dic, tothom s’ho prendria molt en serio. L’slut shaming [neologisme utilitzat per descriure l’acte de culpabilitzar una dona al·ludint a comportaments o desitjos sexuals diferents dels ortodoxos] segueix operant, hi ha zorro fòbia. A més, en règims d’heterosexualitat l’edat és un marcador letal, mira en els grups poliamorosos com els tios cada vegada tenen parelles més joves, i les dones cada vegada menys, menys parelles directament. Això de què les dones poden fer el mateix que els homes… Per això si no deconstruïm el gènere, res. Amb les relacions no monògames ens hem de replantejar el món, perquè si l’únic sentit és veure quanta gent pots consumir en un cap de setmana… No val la pena. El potencial transformador de les relacions no monògames és que ens facin canviar com ens relacionem entre nosaltres.

–Pesa la quantitat: una idea molt sistèmica també.
–Desmuntar la monogàmia no té a veure amb quantes persones et folles, no. I és que sembla que amb una sola parella només ja no puguis entrar a les okupes. Tu pots tenir pactes d’exclusivitat sexual (no emocional, perquè no entenen de pactes les emocions: com controles les emocions?), i seguir desmuntant la monogàmia. Pots estar sol i desmuntar-la. Pots tenir 70 amants i generar monogàmia amb cadascuna de les persones. Però ens fiquen al cap la quantitat, que només deixa cadàvers afectius pel món. Ens hem d’acompanyar.

***

Més que a una cadira, Brigitte Vasallo sembla asseguda a un balancí. Mentre sostè un cafè (han estat dos finalment; cada matí es lleva a les 5h per posar el punt i final a Pensament monògam, terror poliamorós), es reclina cap endavant i cap endarrere segons el seu rol a la conversa: escoltadora pacient o entrevistada entusiasta. Com a les relacions, a un diàleg, el poder s’ocupa. I si es vol que la cosa flueixi, s’ha de saber quan deixar anar aquest poder.

–Acabar amb la monogàmia és acabar amb la desigualtat, entenc. Com es mitiguen les situacions de poder que generen desigualtat, però, dins de les relacions?
–El poder no és una cosa que es té, és un lloc. I crec que hi és i hi serà sempre. Però hi ha poder molt gran i també poder micro. En aquesta taula s’estan donant situacions de poder, però podem analitzar-les, parlar-les…

–Per què el sexe segueix marcant la idea de fidelitat? No és la infidelitat desatendre, no tenir cura?
–Quan te’n vas a la feina o jugar a pàdel amb amics, no poses en risc la teva parella.

–Però això no és perquè el sexe segueix al centre?
–Per molt que diguem que no, amb el sexe, hi haurà substitució: és la teva panxa, els teus afectes, el que substituiran la teva parella. No és una cosa racional, és una cosa que fa que se’ns mogui el cos. I com no sabem què fer amb el cos, patapam. Sentim terror d’una pèrdua real i possible per culpa d’aquest sistema. I, o l’entorn està molt treballat, i per molt que se’t moguin coses no passarà res, o no pots estar tranquil·la. Les panxes es mouen i el sexe és la frontissa, perquè ens han ensenyat que sigui així.

–La feina no pot estar al centre? La precarietat ens esclavitza i substitueix com cap altra cosa…
–El globus, la droga amorosa del sexe, a mi no m’agafa escrivint un article. [Riu]

–Però no t’agafa tenint una bona conversa?
–Tu no substituiries una parella amb algú amb qui només xerres.

–Potser sí.

Edició i correcció a càrrec de Cristina Garde