Al cap de mig any, el CIDOB publica un informe en què considera que Catalunya ha passat pàgina “extremadament ràpid” als atemptats a Barcelona i Cambrils. El procés independentista i les setmanes convulses de setembre i octubre a nivell político-parlamentari en són l’única explicació? A partir de l’opinió d’experts i responsables polítics en la presentació d’aquest mateix informe, recollim algunes idees per reflexionar –que no donar resposta– a aquesta pregunta.

 

Debat mediàtic i apropiació del dol

La Plaça de Catalunya i la Rambla estaven en silenci. Grups de persones escrivien missatges d’ànim i condol a les víctimes, reclamaven una societat tolerant i lliure i el mosaic de Miró es va anar convertint, progressivament, en un mausoleu amb altars improvisats a les zones on desenes de persones van ser atropellades. El 18 d’agost, quan feia just 24 hores de l’atemptat, el dolor de la ciutat semblava sincer i anava a càmera lenta, a la velocitat amb què s’assimilen les pèrdues. Regnava un ambient de respecte. Al cap d’unes hores, al vespre, tot era soroll: stories a les xarxes socials, estrelles de televisió fent directes i somrient per fer-se selfies amb els seus fans, de nou sirenes de la policia a causa d’algun ensurt puntual… Sempre que una persona començava a córrer, pel motiu que fos, es creava un efecte rebot que generava moments de tensió, crits, la por a un altre atemptat. Quan va passar per tercer cop en aquell mateix vespre, la policia ja s’ho va mirar sense immutar-se, conscient de l’absència de perill real. Ninots del Doraemon, samarretes del Barça, frases extretes de llibres de coaching. Banderes d’Espanya, estelades, de la Unió Europea i de moltíssims països. Venedors de potencials ofrenes. El fet que s’assimilés així el dol a l’escenari de l’atac ens dóna una idea de com va assimilar-lo la societat catalana? Ens dóna una idea de com aquesta va fer seves les variables i les va adaptar a la realitat del moment?

–Que a Catalunya no s’hagin obert certs debats després del 17-A ja és una resposta en sí. Hi ha por a obrir una caixa de pandora, a parlar sobre coses que ens fan por, com la xenofòbia o la islamofòbia. La gent cridava “no tinc por”, però no és veritat.

La investigadora Blanca Garcés fa una mirada inquisitiva al públic del CIDOB després d’aquesta afirmació. El dia posterior a l’atac, van confluir dos grans missatges: per una banda, el “no tinc por” espontani que va entonar una Plaça de Catalunya commoguda pel que havia passat feia unes hores, uns metres més enllà. No obstant, com si el debat mediàtic necessités, igual que la ciutat, fer-se seu el dol, les referències polítiques van ser immediates i van omplir la boca i esquitxar la tinta d’opinòlegs, tertulians i columnistes.

L’endemà dels atemptats, l’editorial de El País apuntava que “des del govern, el Parlament o els moviments per la independència han fet de la quimera secessionista l’única activitat de l’agenda política catalana dels últims anys. […] És hora que els governants del nostre país es posin a treballar en benefici dels autèntics i principals interessos dels ciutadans”. De la mateixa manera, al minut de silenci de la Plaça de Catalunya, més enllà del “no tinc por”, també s’hi van veure estelades, banderes espanyoles i es va xiular al Rei Felip VI; alguns ho van fer sota l’argument que els seus negocis armamentístics amb l’Aràbia Saudita no eren compatibles amb el dol de l’atemptat. La pròpia Garcés subscriu que el focus no va ser en cap cas social: “La gran majoria dels debats dels dies posteriors a l’atemptat es van basar en la seguretat i en l’eix nacional, sobretot en el paper dels Mossos, que es va interpretar des d’un punt de vista molt més polític que tècnic”. És un exemple de com el debat mediàtic va absorbir els atemptats terroristes i se’ls va endur al seu terreny, al fang político-parlamentari que fa anys que perdura.

Més tard, la poca connivència entre administracions ha estat utilitzada com a arma llencívola en debats parlamentaris, sobretot després que se sabés que l’imam de Ripoll va ser confident del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Els polítics van ocupar la fila zero a la manifestació del dia 18 però no a la del dia 26, en què l’Ajuntament va esforçar-se a cedir el protagonisme als policies, als cossos d’emergència i als sanitaris que van encarregar-se de les cures durant el dia de l’atac.

 

 

Al torn obert de preguntes a la presentació de l’informe del CIDOB, el secretari d’immigració de la Generalitat –i home fort d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)–, Oriol Amorós, remarca que els discursos de Puigdemont, Junqueras i Colau van prevenir un allau de reaccions xenòfobes. També ressalta que, per culpa del 155, no s’han pogut establir noves polítiques migratòries i es felicita per la reacció de la societat catalana, que considera allunyada de discursos racistes. I afegeix a Míriam Hatibi, present a l’acte, amb to solemne: “Que sortissis al 3/24 dient el que vas dir va ser molt important”.

Hatibi va ser convidada a TV3 la nit dels atemptats, on va explicar que la religió musulmana no era violenta, que el gihadisme és una branca extrema i violenta de l’Islam, i va donar visibilitat a una comunitat de la qual tothom en parla però ningú vol donar-li veu. El seu català perfecte, sumat al seu vel, va provocar una pluja d’elogis que ella mateixa considera paternalistes: “Hi ha uns cànons culturals poc flexibles. Sembla que has de ser d’una manera per tenir l’aprovació de la societat. Integrar-se és sentir-te part de la societat i que la societat t’accepti com a seva. Que et diguin que parles molt bé català és excloure’t, és donar per suposat que és estrany que un musulmà parli bé en català”.

 

Identitat i pertinença

“Estaven integrats. Anaven a l’escola pública, parlaven català, algun tenia nòvia. Feien esport, treballaven…”. Jordi Munell, alcalde de Ripoll per Convergència i Unió (CiU).

“Sí, nosaltres ens hem criat aquí. No tenim problemes de convivència però sempre som i serem els moros. A l’escola, érem els moros i les noies no volien sortir amb nosaltres. I la gent gran creu que venem haixix”. Anònim. Cosí d’un dels terroristes.

La integració és el gran camp de batalla de totes les polítiques d’immigració: tothom es vol apropiar de la paraula i se la vol fer seva com un horitzó proper. Lola López, comissionada d’immigració de l’Ajuntament de Barcelona, creu que és un error pensar que els adolescents de Ripoll estaven integrats perquè tenien feina i parlaven en català. “No ho podem reduir tot a una idea econòmica, acadèmica i de llengua. Ens equivoquem en la manera de mesurar la exclusió i la inclusió social i ens oblidem de dues idees molt importants: la d’identitat i la de sentiment de pertinença”.

D’aquest sentiment de pertinença se’n deriven tòpics estesos: qui no s’integra és perquè no vol, per falta d’esforços o de voluntat. Segons la investigadora del CIDOB, Blanca Garcés, la integració té tres branques que depenen de diferents actors: la legal, que depèn de l’Estat; la socioeconòmica, que depèn del mercat i de l’Estat; i la de la pertinença, que correspon a la nació o al nosaltres. Lola López remarca que el sentiment de pertinença no és unidireccional, que si algú se sent molt d’un país o una ciutat però el país o la ciutat no l’accepten, no hi ha ni integració, ni identitat ni pertinença. “Bàsicament, un nouvingut ha d’estar demostrant contínuament que és bona persona encara que vingui de fora. Mai es parla del paper i la responsabilitat de la societat presumptament integradora”, assegura.

 

 

La islamofòbia i les víctimes

Les xarxes continuaven bullint i, a cada segon, sortia una nova especulació, una nova teoria, un detall més sobre els joves de Ripoll. De cop, però, els timelines es van inundar d’una imatge nova. Un primeríssim primer pla d’una cara plena de sang, el nas inflamat, el coll ple de ferides i els llavis desproporcionadament grans. Algú que formava part dels cossos policials va difondre aquesta imatge, que molts mitjans de comunicació van reproduir: Younes Abouyaaqoub, mort el 21 d’agost de 2017.

“No sembla que les víctimes fossin els morts de la Rambla, citats només una vegada, sinó els magrebins de Ripoll”. Antoni Puigverd, La Vanguardia.

“La majoria de musulmans no practiquen el terrorisme, són una minoria, però l’islam és l’única religió que mata en nom de déu. […] Aquí no hi ha islamofòbia, el que hi ha són uns senyors que han vingut a aprofitar-se del nostre sistema”. Xavier García Albiol, president del PP català, Els Matins de TV3.

L’investigador Jordi Moreras protesta: només el truquen quan hi ha bombes i morts. Lamenta que els musulmans només interessin quan hi ha un conflicte. El coordinador de l’informe sobre el mig any dels atemptats, Moussa Bourekba, ho subscriu: “El desconeixement teològic sobre l’islam fa que sigui molt fàcil enquistar missatges simples i esbiaixats que acaben sent mentida”. Afegeix que la idea d’islamisme radical ja és en sí una trampa del llenguatge, ja que crea la percepció que, si ets massa musulmà, si practiques aquesta religió amb massa intensitat, acabaràs convertint-te en terrorista. Prefereix aplicar el terme “islam violent radicalitzat”.

La construcció del nosaltres exclusiu que desplaça l’alteritat i crea una geografia del mal –en paraules de Morera– va ser una de les reaccions mediàtiques i teòriques més esteses. En són un exemple les paraules de Puigverd i Albiol.

Sembla absurd parlar d’integració si es remarca amb tanta força que els adolescents de Ripoll no pertanyen a la societat catalana, si veiem què desprenen aquestes dues cites: Puigverd diu “magrebins”, Albiol diu que “venen” a aprofitar-se del sistema. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va criticar la “infinita crueltat d’aquells qui deshumanitzen adolescents i els converteixen en assassins” i la filòsofa Marina Garcés, al pregó de la Mercè del 2017, va lamentar “l’absència de les víctimes dels atemptats i també dels joves de Ripoll, que mai sabrem si volien morir matant tal i com van fer”.

D’aquestes idees es desprenen nous debats que, com molts altres, han quedat a la intempèrie. En sortir de la seu del CIDOB, al Raval, després de la presentació d’aquest informe, la Rambla està com sempre. És dilluns, plou, els restaurants intenten atraure turistes, venedors ambulants ofereixen paraigües, hi ha treballadors que han sortit a fumar i busquen aixopluc sota els balcons. Aquest carrer sembla viure aliè a les preguntes i els silencis de fons que es desprenen d’aquell 17 d’agost. La Rambla sembla no alterar-se davant aquests interrogants i, tal i com escrivia Enric González a El Mundo l’endemà de l’atemptat, aquest mig quilòmetre de carrer concentra l’essència sencera de Barcelona i és en sí mateix un oxímoron: mística i reaccionària, racional i incompresa, trapella i alegre. Aliena als silencis generats després d’un dels pitjors episodis que li ha tocat viure.

Edició a càrrec de Yeray S.Iborra
Correcció a càrrec d’Helena Roura
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar