Ningú s’ha preocupat ni per ell, ni per la seva filla, ni per la seva mare.

En un dissabte de novembre de 2015, en Basem es troba assegut a la terrassa d’un bar de la Plaça de Gispert, a Manresa, on ha vingut a llegir alguns dels seus poemes a la Llibreria Papasseit. Sosté una tassa de te com la que no es va poder acabar aquella tarda en què van intentar assassinar-lo. Em mira fixament als ulls, s’acosta la tassa a la boca i li fa un petó. “El te va salvar-me la vida”, diu amb un somriure.

Basem Al-Nabriss és poeta, periodista i activista. Va néixer al camp de refugiats de Jan Yunis el 1960, on va passar tota la seva vida fins que, el 2012, va venir a Barcelona com a membre del programa d’Escriptors Acollits del PEN Català. És migdia i el sol ens castiga de forma despietada, però a en Basem no sembla afectar-li gaire i s’enrotlla una cigarreta de la mida del meu dit índex.

—És la primera vegada que viu fora de la seva terra natal. En quin moment va decidir sortir de Gaza?

—Després que Hamas arribés al poder. A Palestina, sóc conegut pels meus articles contra l’islam polític. Em sentia vigilat. No podia sortir de casa ni publicar res enlloc.

—Es declara obertament “marxista i ateu”.

—Als anys 70, els intel·lectuals àrabs eren, en la seva majoria, d’esquerres: Mahmud Darwish, Samih al-Qasim, Tawfiq Ziad… No era estrany que jo tingués també aquesta ideologia.

—Per què va venir a Barcelona?

—Va ser totalment aleatori. No tenia pensat venir a Barcelona. Després de l’atemptat que vaig patir a casa meva, una amiga israeliana em va parlar del programa del PEN. Vaig apuntar-me a la llista d’espera i, quatre anys més tard, va sortir una vacant a Barcelona: l’escriptora Sihem Bensedrine retornava a Tunísia després de la revolució. Se’m va dir: ‘Vols venir a Barcelona, sí o no?’. I, com que no tenia una altra opció, vaig venir aquí. [Riu].

El PEN és un organisme internacional dedicat a la cooperació entre intel·lectuals que té com a principal actuació l’acollida d’artistes que puguin trobar-se en perill a causa d’una persecució política, religiosa o ètnica. Compta amb el suport de la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi (ICORN), a través de la qual assigna places d’acollida als diferents escriptors perseguits arreu del món. Com en Basem, actualment hi ha 107 escriptors que es troben refugiats en 53 ciutats.

El petit peó d’Ariel Sharon

Quan ens acabem els cafès i tes, se’ns acosten l’Anna i en Miquel, els amos de la Llibreria Papasseit, i ens conviden a passar i conèixer el local. En Basem esgota la cigarreta i llença la burilla al cendrer. El lloc és petit però agradable. Comencem a escodrinyar les prestatgeries i en Basem es fixa en les fotografies enganxades a dalt de tot de la paret. Em mira i assenyala una de les fotos, convidant-me a jugar. “Miguel Hernández”, li dic. En Basem riu i nega amb el cap. “Antonio Machado”, respon. Segon intent: assenyala la foto del costat. “Samuel Beckett?”, li dic, aquesta vegada amb dubtes. Em mira indignat: “George Orwell!”. Assenyala un altre retrat, i la tercera és la bona: “A aquest sí, que el conec: Julio Cortázar!”. En Basem riu i em dóna dos copets a l’esquena.

Està fent una ullada en una de les prestatgeries quan se li acosta una de les organitzadores del recital per mostrar-li el cartell que han preparat. Està escrit en àrab, amb l’esperança que els qui entenguin la llengua puguin venir a gaudir dels seus poemes. En Basem l’observa atentament i assenyala una frase en àrab. “Escriptor perseguit… Però que consti que Hamas és només una petita part de la meva persecució. La major és la de la ocupació feixista i colonialista d’Israel. Els Estats Units i la Unió Europea no volen veure això però, avui en dia, Israel segueix matant nens i empresonant gent a Palestina”.

—Però la persecució que l’ha portat a l’exili ha estat la dels islamistes…

—Mira… Jo pertanyo a una generació d’escriptors que sorgeix de les protestes contra l’ocupació israeliana després de la Guerra dels Sis Dies [1967]. La meva principal lluita ha estat en contra d’aquesta ocupació feixista. Tant és així que, als 16 anys, ja havia estat a la presó.

—A la presó per…?

—Per manifestar-me en contra de l’ocupació israeliana! Era només un nen. Després d’això, vaig estar moltes altres vegades a la presó. En total, si suméssim tot el temps, hi vaig estar 4 anys.

—I com eren les condicions, allà dins?

—Un escàndol. Condicions molt difícils. En aquella època, no hi havia xarxes socials per a poder denunciar com avui en dia. Però allà dins vaig poder llegir molts dels poetes que m’han marcat la vida: Lorca, Machado, Alberti, Neruda… Tots ells van ser una inspiració per mi en aquells anys difícils.

Alguns d’ells ens miren des de les imatges de les parets o des de les prestatgeries. Davant meu hi tinc un home perseguit per dues bandes: sionistes i islamistes. Un home que, en aquesta posició crítica, troba refugi. En terra hostil, el subversiu és caçat.

Abans de poder-li fer una altra pregunta, les organitzadores el criden: ha arribat l’hora de començar el recital. Em demana que li passi un dels exemplars del seu llibre, que s’exposa en un petit aparador. Li dic que me l’he llegit i que hi ha un poema que m’agrada molt. Obro la pàgina on es troba i li ensenyo. El poema es titula Sharon. En Basem riu i em diu: “Si vols preguntar-me alguna cosa sobre Ariel Sharon, per casualitats de la vida tinc molt a dir sobre ell”.

Més tard m’explicarà que, durant la seva infància, una de les moltes feines que va realitzar a Israel va ser la de peó en una granja a Sderot (Najd per als palestins). L’amo d’aquella granja era ni més ni menys que el primer ministre israelià. “Tots els estiu treballava allà, cuidant les vaques de Sharon. Puc donar fe que aquell home menjava 5 quilos de carn diaris”, exclama en Basem entre rialles.

Del Ministeri a l’exili

“Sóc en Basem Al-Nabriss i aquesta és l’ocupació dels meus últims dies: cada tarda, m’assec en una única cadira, en una única habitació, en un únic univers; cada dia, caço l’ombra en els plecs de la foscor i vigilo la ranera de cada so. I no deixo d’estar enfadat”. L’audiència aplaudeix. Les càmeres fotografien o graven el rostre d’en Basem, que no pot fer altra cosa que somriure amb timidesa després de llegir els seus poemes.

A la sala hi ha prop de 20 persones. Al fons, asseguda al costat de dues nenes, hi ha una dona que duu un mocador al cap. Quan en Basem llegeix un poema que parla d’aquella nit a Gaza, la dona deixa anar la mà d’una de les filles, es tapa el rostre i comença a sanglotar. Absorts en les paraules del poeta, ningú més sembla adonar-se’n.

En acabar la lectura, alguns s’acosten a en Basem amb un exemplar de Totes les pedres, el llibre de poemes seus traduïts al català. Ell no deixa de somriure i els escriu a tots una dedicatòria en àrab, que el traductor interpreta pels lectors. Un a un, van passant; al fons, hi resta la dona del mocador. Quan ja ha marxat tothom, s’acosta a en Basem, que es posa dempeus. La saluda i comencen a parlar. Ella gesticula molt i es toca el cor vàries vegades. Ell assenteix, somriu i, abans d’acomiadar-se’n, saluda afectuosament les nenes.

Sortim de la llibreria i passem per davant d’uns aparadors. La Sara Serrano, del PEN Català, i l’Anna i en Miquel, de la llibreria, ens comenten que han preparat un aparador especial per la setmana dels escriptors perseguits, que dura fins el 15 de novembre, el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit. A la Llibreria Papasseit hi penja el cartell i s’hi exposen molts diccionaris d’àrab, llibres d’altres escriptors, agendes i llapis. En Basem assenyala una kufiyya que hi penja; és el típic mocador palestí, tan famós entre alguns joves d’esquerres d’aquí.

—Aquest mocador és el símbol de la Revolució del 63 —em diu.

—Tot i que el va popularitzar Yasser Arafat —li contesto.

—Sí, és cert. I, al final, poc va quedar-hi, d’aquella revolució. Vaig ser un dels primers a criticar Yasser Arafat, sobretot després dels Acords d’Oslo.

—El va conèixer?

—No: era ell qui volia conèixer-me a mi. Es veu que llegia els articles que jo publicava a El Hayat El Jadida; uns textos en què el criticava molt. Sempre he estat contrari als poetes pròxims al poder, així que vaig allunyar-me de casa un parell de dies. Arafat, abans de posar-te a la presó, intentava comprar-te. Un dia, va preguntar a la seva gent per mi i per què no m’havien portat amb ell. Van respondre-li que jo era un boig, que no es preocupés. Però Arafat els va dir: “I com és que deixeu que un boig escrigui a la vostra revista?”. Van demanar-me que deixés de publicar a El Hayat El Jadida. [Riu].

—Tot i així, vostè va treballar al Ministeri de Cultura durant uns quants anys, fins que Hamas va arribar al poder.

—D’entrada, vaig rebutjar la feina. Però, al cap de dos anys, per motius econòmics, no vaig tenir una altra opció. Malgrat tot, vaig posar com a condició poder treballar des de casa.

—I quina funció hi exercia?

—La meva funció era quedar-me a casa. [Rialles].

—Alguna cosa devia fer-hi… No crec que li paguessin per estar a casa.

—Era una mena de director del comitè de llibres, on es publicaven els llibres oficials.

—I va estar-hi fins que, el 2007, Hamas va prendre el poder de Gaza i vostè va perdre el seu lloc de treball…

—No és que perdés el meu lloc de treball sinó que van acomiadar més de 70.000 funcionaris. Van canviar tota la gent per posar-hi la seva.

Al 2006, Hamas va guanyar les eleccions legislatives de Palestina amb una majoria de gairebé el 70% dels vots. Malgrat això, el bloqueig econòmic i d’ajudes per part d’Israel i dels països occidentals (els EEUU i la UE, especialment) va provocar un conflicte entre Hamas i Al-Fatah, el partit de Mahmoud Abbas. La guerra civil va durar aproximadament un any i va acabar separant els dos territoris que conformaven l’Autoritat Nacional Palestina: Cisjordània, governada per Al-Fatah, i la Franja de Gaza, governada per Hamas.

—Vostè diu que Hamas ha atacat les llibertats del poble de Gaza. Tot i així, va obtenir una àmplia victòria a les eleccions de 2006. Com s’explica, aquest suport tan clar?

—No va ser una sorpresa, la gran victòria de Hamas. La gent va descobrir que Al-Fatah s’havia convertit en un partit molt corrupte, sobretot després dels Acords d’Oslo. Hamas tenia una xarxa social molt forta a través de les mesquites, i així és com va aconseguir tants vots. La majoria no els va votar per convicció sinó perquè eren l’única opció. Fins i tot els cristians van votar Hamas. Si Al-Fatah no hagués estat tan corrupte, Hamas no hagués guanyat.

—Què ha fet Hamas perquè, en un parell d’anys, tot hagi anat a pitjor?

—Un cop assolit el poder, ha instaurat un règim dictatorial. Hamas no creu en la democràcia.

—Creu que, d’alguna manera, el bloqueig econòmic imposat per països occidentals ha radicalitzat, encara més, Hamas?

—És clar. Jo respecto el vot del poble palestí i la democràcia. L’error ha estat de la resta del món, que es va equivocar amb el bloqueig de Gaza. Hamas havia guanyat les eleccions i, per tant, tenien tot el dret a governar. Però van intentar solucionar-ho amb armes.

—I, just després que Hamas prengués el control de la Franja de Gaza, esclaten dues granades a casa seva…

[Silenci]

—Tinc molt present aquell moment. Tan sols havien passat 20 hores del cop. Tots érem a les nostres cases, veient la televisió, intentant entendre què passava. Jo estava veient el canal de Ramallah, de Cisjordània i, per tant, no fidel a Mahmoud Abbas, quan, de sobte, van donar la notícia de l’assassinat de Nasr Abou Shewer, un gran amic meu. Vaig veure com els de Hamas l’havien capturat i l’havien matat: un tret a la boca, així de fred. No vaig poder aguantar-me les llàgrimes i, amb la ràbia del moment, vaig començar a escriure un article de denúncia. El vaig enviar a Elaph, la revista on publica llavors. El van publicar de seguida. Dos dies després, algú intentava matar-me.

—Així que… té clar que Hamas va ser el responsable de l’atemptat…

—Al moment de l’explosió, no entenia res. No pensava que tingués relació amb l’article perquè ni tan sols sabia que ja s’havia publicat. Mai hauria pensat que serien els islamistes els qui intentarien matar-me. Jo havia donat suport a Hamas quan ens defensaven d’Israel. Va ser un moment de gran confusió i tristesa.

Gaza, nació desconeguda

Una de les organitzadores mira el seu rellotge dues vegades i, després, pregunta a en Basem si vol anar a menjar alguna cosa. Ell se la mira estranyat. “Però, si ja he menjat!”. Es refereix a l’entrepà del migdia. Li diu que, enlloc d’això, prefereix fer un passeig: està escrivint un diari sobre les ciutats catalanes que visita i és la primera vegada que és a Manresa. La organitzadora li diu que d’acord. “Ja menjaré alguna cosa de camí”, em diu entre rialles.

Mentre passegem per la ciutat, en Basem no para de parlar amb el traductor ni de fer preguntes sobre les estàtues i els edificis que veu. Pregunta pels anys, els artistes, les guerres; fins i tot, pels sants i les tradicions. De sobte, en una paret, veig un grafit que diu “GAZA LLIURE” en lletres vermelles. El miro i li dic a la organitzadora que l’hi ensenyi a en Basem. Ell se’l mira, somriu i demana que li fem una foto. “Però, si us plau, poseu que és a Manresa. No vull que es pensin que és a Palestina”. Tots riem.

M’acosto a en Basem i li pregunto si va tenir problemes per sortir de Gaza. Deixa de somriure i assenteix. M’explica que el visat va tardar moltíssim a arribar a l’ambaixada de Jerusalem. Quan finalment va obtenir-lo, va intentar creuar Egipte a través del checkpoint de Rafah, però les autoritats egípcies no el deixaven passar. “Vaig estar anant i venint del checkpoint més de quaranta dies. El que sentia, per sobre de tot, era humiliació. Llevar-me cada dia a les 9 del matí per intentar passar i que em fessin retornar a casa era humiliant”.

—La seva família segueix a Gaza?

—He hagut de deixar-los a tots allà. La meva filla és discapacitada d’un ull des de l’atemptat, però no puc treure’ls d’allà perquè ni tan sols tinc un permís permanent de residència per a mi.

En Basem busca en una butxaca i en treu un tros de cartró vermell fet malbé dels costats. És una foto d’ell amb el seu nom. “Aquesta targeta l’he de renovar cada 6 mesos perquè el govern de Madrid no vol donar-me un permís de residència de 5 anys”. M’explica que, amb aquesta targeta, ni tan sols pot sortir del país. “M’han convidat a conferències en diferents països d’Europa i mai m’han deixat passar el control migratori de l’aeroport”.

Per aquest motiu, en Basem està pensant a demanar asil a un altre país d’Europa. S’ha adonat que, a Espanya, és gairebé impossible poder-hi portar la família. “Em fa l’efecte que el govern espanyol no vol que em quedi per aquí”. Li demano que em deixi el document per veure’l de més a prop. Reviso, un a un, els camps i noto alguna cosa estranya: al lloc de naixement hi posa “Jan Yunis”, però al camp següent hi diu “Nacionalitat: país desconegut”.

Tornar a casa

Pugem al tren de tornada a Barcelona. El passeig per la ciutat sota el sol ha estat esgotador. Ens deixem caure en els seients i ens relaxem una mica, deixant de banda les formalitats i el rigor d’una entrevista. En Basem es posa en el paper d’entrevistador i comença a fer-me preguntes sobre els meus estudis i el meu país. M’enreda tant que acabo ensenyant-li fotografies de les meves vacances a Nicaragua. “M’interessa molt l’Amèrica llatina”, diu. “La història dels nostres països hi té moltes coses en comú”.

Aquest comentari em deixa pensatiu durant una bona estona. Intento reaccionar: hauria de ser jo qui fa les preguntes. Li demano si està escrivint alguna cosa, ara que ha estat a Barcelona. Em diu que sí, que té un llibre de poesia de 250 pàgines escrites a la ciutat i diversos llibres de contes que seran publicats en català. A més a més, ha escrit un diari sobre la seva estada aquí.

—Ja porta més de dos anys a Barcelona. Creu que això ha influït d’alguna manera en la seva escriptura?

—És clar. Barcelona m’ha ofert una altra perspectiva. Però encara tinc Palestina em ment, quan escric.

En Basem es queda en silenci, suposo que reflexionant. Uns segons després, em torna a mirar i reprèn la conversa.

—La idea de tornar a Palestina segueix sempre amb mi. Sóc part d’una generació d’intel·lectuals palestins i no vull trair-los deixant-los allà. La meva terra és Palestina, no Barcelona. És el mateix sentiment que tenien molts escriptors i artistes espanyols quan van fugir durant la Guerra Civil. Van haver de marxar de casa seva per poder continuar fent la seva feina, però mai van deixar de somiar en tornar a la seva llar.

La major part de la poesia d’en Basem té una forta relació amb la seva estimada Palestina. Les paraules que més es repeteixen en els seus poemes són “terra”, “nit”, “casa”, “pare”, “àvia”, “cor” i “tristesa”. Sobretot, tristesa. Els seus poemes són curts i rítmics, com gran part de la poesia oriental. Tot i així, em sorprèn trobar, als epígrafs, a Pessoa i Lluís Llach. I és que, com ell mateix afirma, la seva gran influència ha estat la literatura iberoamericana.

Arribem a la Plaça de Catalunya. És hora d’acomiadar-nos. En Basem em fa una forta abraçada i em diu que espera que ens tornem a veure. Miro com se’n va, com passa la targeta de metro i desapareix en les escales mecàniques. Al meu cap, s’atropellen les preguntes. Com pot voler tornar a casa, un home que hi ha patit tant? No tinc resposta. Com ha aconseguit desenvolupar un coneixement cultural tan ampli en un lloc en guerra? Sense resposta. Com pot algú haver nascut com a refugiat i convertir-se, després, en exiliat? Trobo resposta en els seus versos: “Sóc Basem Al-Nabriss: el qui ha vist, ha viscut i ha cremat un milió de cigarretes. Ningú m’ha fet justícia, ningú s’ha preocupat ni per mi ni pels altres”.

Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos.
Traducció al català per Helena Roura.