Després de 36 anys vivint a les barraques del Camí de la Cadena, al barri de La Bordeta de Barcelona, el passat 9 de maig, la Laila i els seus veïns van ser desallotjats de les seves cases per funcionaris de l’Ajuntament. Aquell mateix dia, van signar el contracte de lloguer d’un habitatge nou en el mateix barri, a continuació van rebre les claus del pis i tot seguit van realitzar el trasllat. Aquell dia tan desitjat, però, la Laila no podia imaginar que en comptes de millorar, la seva vida es complicaria moltíssim: “Nos precipitamos al firmar los contratos —diu la Laila, penedida—, nos presionaron diciéndonos que si no firmábamos, dejaríamos de tener derecho a un piso nuevo de alquiler”.

 

Les barraques del Camí de la Cadena tenen el seu origen a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, quan els treballadors que van participar en la construcció dels nous recintes, remodelació de la plaça Espanya, van aixecar tot un barri d’habitatges precaris d’auto-construcció, tal com es va fer en altres indrets de la muntanya de Montjuïc.

Aquelles cases van acollir diferents generacions d’immigrants espanyols durant el segle XX, fins que a l’any 1971 hi va arribar un marroquí, en Dris Carchaf, pare de la Laila, que va aconseguir un contracte de lloguer per viure en una de les barraques. Un temps després va portar la dona i els fills. A partir d’aleshores, més magrebins, i també gitanos, van anar arribant al barri.

Hi havia un grup concret de barraques que estaven construïdes al voltant d’una placeta, un petit pati que compartien tots els veïns. A la façana que donava al Camí de la Cadena hi havia una rajola col·locada damunt d’una porta de barrots metàl·lics, on es podia llegir “Patio 27”. Més enllà de la porta, al costat de la qual hi havia els timbres per trucar a cada una de les barraques, un passadís descobert donava accés al pati. Fa anys que la rajola, la porta i els timbres van desaparèixer. Ara es pot llegir “Patio 27” en lletres escrites a mà amb pintura vermella on abans hi era la rajola. Molt aviat l’empresa d’obres i serveis Hercal acabarà la demolició d’aquesta zona [els enderrocs ja han començat] i el pati i les barraques desapareixeran per sempre més.

 

 

La Laila s’emociona quan recorda l’aspecte que tenia el pati en els vells temps:
“El patio estaba cubierto por una parra muy grande que daba muchos racimos y una sombra muy buena. Recuerdo como mi padre cogía las uvas. ¡Qué ricas estaban! En el año 74, mi hermano plantó una palmera que se hizo enorme. En el centro del patio había un lavadero con agua corriente y quien quería podía lavar allí la ropa. Entonces, a principios de los años 80, vivían doce familias, o sea que seríamos unas 60 personas. Teníamos un bar y la mezquita más antigua construida en tiempos modernos en Barcelona. Todos teníamos nuestro huerto y todos nos ayudábamos con los niños si se ponían enfermos o simplemente había que cuidar de ellos. Compartíamos la comida, y celebrábamos la fiesta del cordero y el Ramadán todos juntos. Éramos una família”.

Dos mesos abans del desallotjament del “Patio 27”, la palmera va caure a terra. Sense avís previ i sense ferir ningú, però com una premonició, alertava del destí que esperava a tot allò que romangués en aquell espai tan insalubre com encantador.

 

 

Pocs dies abans del desallotjament, el “Patio 27” era un sac de nervis. Tothom s’afanyava en desmuntar dècades de vida i ficar-les en caixes de cartró i bosses de plàstic. El pati es va començar a convertir en un magatzem a l’aire lliure. Les barraques semblaven patir una gastritis, que les provocava vomitar tot el seu interior: roba, neveres, matalassos, joguines…

El 9 de maig a les 10 del matí, la policia municipal ja controlava el carrer per facilitar la càrrega als cotxes i furgonetes que esperaven a la vorera. En Tuami, la Fàtima, la Zaida, en Francisco, tots entraven i sortien del pati carregats de trastos i els anaven col·locant als maleters. Els funcionaris de l’Ajuntament s’encarregaven de fer signar papers, rebre les claus de les barraques i fer el lliurament de les claus dels pisos. També s’intercanviaven somriures, bons desitjos i encaixades de mans en un ambient de nervis, eufòria i presses.

 

 

Ha passat un mes, i en un dels bancs del “Patio 27” on s’asseien cada tarda a xerrar la Laila, la Nadjat i tots els altres, ara hi ha un pilot de cartes de l’Ajuntament, avisos d’impostos de circulació i altres documents, que després de la pluja de les darreres setmanes, semblen fulls de lasanya bullits i enganxats, que es desfan quan mires d’agafar-los. Ningú recollirà aquestes cartes, adreçades a en Mohamed Rida, l’Óscar Iglesias i altres noms il·legibles.

Les portes i finestres de les barraques estan tapiades. A les façanes, els operaris han dibuixat fletxes amb esprai taronja, per indicar les uralites que s’han de retirar abans de la demolició. Al pati s’amunteguen deixalles indesxifrables i miralls macabres. Hi ha una televisió vella tombada, que degut al pes excessiu, no va aconseguir sortir al carrer i pujar a un dels cotxes. Un colom blanc, immaculat, quiet, s’hi ha volgut quedar. No, finalment, no. Ell també surt volant.

 

Asseguts al sofà marroquí que han posat al pis nou, la Laila explica: “Tenemos que pagar 340 euros de alquiler por este piso. Sé que no es muchísimo, pero nosotros no pagábamos nada por vivir en las chabolas. Desde el año 80, como estaban en mal estado, dejaron de venir a cobrarnos y nunca más vino nadie por allí. En casa solo entran los 800€ que gana mi marido y además del alquiler hay que pagar un crédito y luego están las facturas. No nos llega. Tengo ahí un trozo de una salchicha que me iba a comer, pero se lo tengo que guardar a mis hijas”.

La Laila pràcticament no pot acabar la frase i es tapa els ulls per evitar que se li escapin les llàgrimes.

“No tengo ni para comprar comida y ahora, para el final del Ramadán, las chicas esperan algún regalito y no sé como lo voy a hacer. Ni siquiera tengo para pagarle la excursión a la playa que hacen a final de curso en el Instituto. Estoy buscando trabajo, tengo que encontrar algo. Si sabes de alguien que necesite una persona para limpiar o para trabajar como camarera, dímelo, por favor. Nunca había tenido que ir a Servicios Sociales pero ahora lo he tenido que hacer. Tienen que decirme si me darán comida en la parroquia”.

 

 

Un cop han reubicat els veïns del “Patio 27”, ja no hi ha barreres pels nous projectes urbanístics. Sí, ara ja no viuen en una claveguera, com alguns li deien a aquesta zona, però cal preguntar-se com podran mantenir aquests contractes de lloguer amb la situació de vulnerabilitat que arrosseguen i que no ha estat solucionada. Després dels acords entre els antics propietaris de Can Batlló i l’Ajuntament de Barcelona, part d’aquesta aèria de La Bordeta s’ha destinat a l’explotació immobiliària.

L’empresa CORP publica al seu web el següent anunci:
PRÓXIMO LANZAMIENTO DE PISOS DE OBRA NUEVA EN EL RECINTO DEL GRAN PARQUE URBANO DE CAN BATLLÓ (SANTS-MONTJUÏC)

-300 viviendas repartidas en cuatro edificios

-Piscina comunitaria.

-Plazas de parking.

-Domótica.

-Espacios luminosos, diáfanos y más integrados entre sí.

-Acabados de alta calidad de base en todos los espacios e iluminación eficiente y elegante.

-Viviendas más eficientes energéticamente y sostenibles.

-Zona muy bien comunicada delante de la Gran Vía, a escasos metros de la Plaça Cerdà y la Ronda del Mig.

-El desarrollo del gran parque urbano con zona de equipamientos en el recinto de Can Batlló convertirá La Bordeta en el barrio con más servicios del distrito de Sants-Montjuïc. Una zona en pleno proceso de revitalización gracias a la cooperación vecinal y a la reciente inyección de presupuesto del Ayuntamiento de Barcelona para la aceleración del proyecto.

 

Els nous edificis de la Bordeta esperen nous veïns.

 

Edició a càrrec de Catalina Gayà
Edició gràfica a càrrec d’Estefania Bedmar