El país de les delícies

De fet, som tan modernos i intel·lectuals que, a més, els textos tindran múltiples nivells de lectura i interessaran als que tenen l’abonament del Primavera Sound des del juny o els que ja s’han descarregat l’últim disc de La Pegatina. Però no ens despistem, que la meva mare està esperant que li comparteixi l’enllaç a Facebook: sí, la tinc agregada… ouch! Posem fil a l’agulla.

Alguna cosa s’està coent a Catalunya. O està cuita. Bé, de fet potser ja està covada, no ho debatré: el que el Grup Enderrock o TV3 sovint esbomben com una nova escena (la “Re-Nova”, l’enèsima escena), i que en termes musicològics desbancaria el “Rock Català”, per a d’altres mitjans especialitzats simplement és la collita d’uns fruits que des de finals dels noranta s’han anat plantant als diferents horts de producció musical d’arreu de Catalunya.

Atribuir aquesta escena a una irrupció espontània de bolets és no voler veure tot un camp ple d’arrels ben plenes d’espores des de fa una dècada, espores amb forma de hardcore a Barcelona, de fusió i mestissatge a la seva àrea metropolitana (La Garriga, per exemple), de folk cap a l’Alt Empordà, de garage i noise a Manlleu, de rock urbà i metal per les terres tarragonines i un llarg etcètera. Una efervescència de molts estils i disciplines que alguns mitjans de comunicació catalans recolzen i aixopluguen.

Sigui com sigui, vivim bons temps per a la varietat i la creativitat (el que no vol dir que els circuits musicals convencionals la recullin). Per tant, la premsa musical i, més concretament, la crítica musical a Catalunya, tenen un paper fonamental a l’hora de narrar, seleccionar, classificar, contextualitzar i analitzar tot aquest anar i venir de bandes i estils.

A Catalunya es poden advertir característiques pròpies dels canvis que està vivint aquest tipus de premsa a partir de la irrupció d’Internet com a nova plataforma i de la democratització de l’accés a la cultura. Canvis també arran de la crisi de la premsa, de la crisi de la indústria musical i de l’embolcall transversal que resulta ser la crisi financera mundial.

Així, en un moment de transformacions accelerades en el model de producció però de tanta eufòria musical i d’irrupció de capçaleres, més o menys professionals (amb la principal contribució dels blocs com a fanzines de les darreres generacions), cal aixafar el fre i fer un cop d’ull al panorama, als objectius i als reptes als quals s’enfronta: des del teixit industrial del nostre –petit– circuit de sales, passant pels promotors o els mànagers. Avís! Aquest article pretén mostrar les particularitats de les sinèrgies i de la premsa musical d’una escena concreta –la catalana–, assumint i acceptant el repte que aquestes poden assimilar-se a la d’altres models i d’altres països.

Comencem per una qüestió etimològica: l’indie. O, dit d’una altra manera, la paraula que pitjor s’ha adaptat als nous temps.

‘Indie’: la gran fal·làcia

La considerada música indie (abreviatura del mot anglès independent) o alternativa, amb tota la seva varietat de gèneres i subgèneres, diferenciada de la resta de músiques per l’objectiu dels artistes, els mitjans amb què està confeccionada, l’ambició, l’avantguarda que representa i el circuit en què es troba immersa però que en última instància –i de forma simple, no ens enganyem– acostuma a ser la que no surt a Los 40 principales o no escolta –suposadament– el veí de sota, està de moda.

I no sembla debades afirmar-ho davant del creixent nombre de festivals que la recullen i del fet que, per paradoxal que sembli, mouen sumes de diners similars a les dels circuits comercials: el San Miguel Primavera Sound, sense anar més lluny, suposa un impacte per a la ciutat de Barcelona 65 milions d’euros els cinc dies de celebració. L’atribució del mot indie avui en dia és buida i arbitrària, més gastada que la paraula “demagògia” a una tertúlia de Telecinco. Un cas pràctic trenca-tòpics: Manel.

Vaig veure Manel a uns jardinets no recordo on ni quan, nomes sé que aleshores m’afaitava un cop al mes (ara em confonen amb en Guillem Gisbert). Des d’aleshores el quartet barceloní ha entrat a les llistes de vendes estatals, omplen tots els espais municipals per on passen i –miracle!– han traspassat l’Ebre. S’han tornat comercials? Han decebut la parròquia indie? Senyors i senyores, em temo que això només depèn de dues coses. Primerament: d’ells. Del seu horitzó d’expectatives i de si creuen que és honesta i coherent la seva proposta. El que jutgem la resta poc importa si ells s’ho senten autèntic. I, en segon terme, dels canals de distribució i dels circuits pels quals transitin: hi ha capçaleres, sales i maneres que fan alternatiu.

I aquest fet és important, i encara més a Catalunya, on la frontera d’allò que-és-indie-o-no s’està difuminant en les seves músiques populars (en un sentit ampli de la definició que engloba pop, electrònica, rock, jazz,folk, etc.) gràcies a la irrupció d’algunes bandes que amb pocs mitjans, algunes simpaties i padrins, han aconseguit adreçar-se al gran públic però no per això deixar de ser estimades per la crítica del país. Són exemple d’això Antònia Font, Roger Mas o Andrea Motis, que recullen lloances entre públic i professionals i congreguen en els seus directes un target heterogeni.

 

‘Star system’ a la catalana

Des de la primera dècada del segle XXI ha quedat clar que per la premsa generalista ja no existeix una discriminació tan clara entre comercial-alternatiu (com sí hi va haver pel Rock Català, entre “Els quatre mosqueters” –Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït– del macroconcert al Palau Sant Jordi el 14 de Juny de 1991 davant de bandes com Umpah pah, Defunció, N’Gai N’Gai…). El circuit però està fent la seva pròpia divisió del que és comercial i alternatiu per una qüestió econòmica: els que guanyen pasta i els que no.

I sí, estem davant d’un star system musical català on grups com Manel, Els Amics de les Arts, Mishima o Love of Lesbian estan facturant un caché de més de 10.000 euros per concert mentre que moltes altres bandes no cobren ni per pagar-se els desplaçaments. I són aquelles poques bandes (les de l’star system) les que asseguren un sold out, una bona barra. És per això que els ajuntaments destinen la partida de cultura o de festa major, cada any més minsa, en només un nom. Resultat? Els calerons van a parar a quatre o cinc butxaques. I la resta, a buscar-se les garrofes. La crisi ha fet més cru i palès aquest fenomen, no es pot fallar i s’ha de mirar per tothom a l’hora de cercar grups en les programacions… “Doncs pilla aquells que surten al telenotícies, tu”, pensen els regidors de Cultura.

Per curiós que sembli, les bandes de l’star system no són les que més projecció estatal ni internacional tenen. Tot i que les quatre bandes esmentades abans han sortit a fer concerts per la península i fora d’Espanya –poc–, d’altres com John Talabot, Guillamino, La Pegatina o Amparo Sánchez tenen molt millor cartell fora de les fronteres catalanes. La catalana és, per tant, i sense que sorprengui ningú, una escena que s’està tornant endogàmica –les oportunitats de rendibilitzar la teva proposta decreixen en favor d’un petit grup d’artistes.

Gràcies a les xarxes socials o l’abaratiment dels mitjans de producció d’un disc és relativament fàcil accedir al circuit de bars i petites sales (donant gràcies al cel si mai et deixen anar de gratis, sense pagar lloguer per tocar), però ja està. Hi ha un buit entre les petites sales i els grans aforaments. “Avui en dia qualsevol pot llogar el Palau de la Música”, em comentava Nando Caballero, periodista musical i cap de la discogràfica La Produktiva Records. “Pagant, Sant Pere canta”, em recorda la meva mare.

Pel que fa als mitjans de comunicació, i com anticipàvem, des de plataformes com Televisió de Catalunya, el Grup Enderrock, el Periódico de Catalunya o el diari Ara es recull aquesta escena més visible a nivell de vendes i també de públic, però sembla que encara es va una passa enrere a l’hora de contemplar de forma més perifèrica tot allò que s’està produïnt musicalment arreu de Catalunya. Passa pel Grup Enderrock (i el seu “llença estrelles”, el concurs de maquetes Sona9) i d’altres mitjans de la Corporació Catalana (Icat Fm –ara Icat.cat, només online– o TV3) ampliar les mires i començar a retratar més en profunditat l’escenari català, que arriba fins i tot a mitjans internacionals com The Guardian o la plataforma indie més poderosa, Pitchfork, i que aquí redunda explicant-se sempre sota mitja dotzena de grups.

Per últim, a Catalunya s’hi afegeix una particularitat que té a veure amb un debat polític que dura des del primer govern de Jordi Pujol. Més enllà del conflicte de modes i estils, als estira i arronsa entre indústria i premsa, a casa nostra, tal i com afirma Albert Lloreta, periodista freelance (ex Enderrock), se’ns afegeix un nou debat: “Entre la música feta al país i la música feta fora del país, a més del conflicte lingüístic”. Particularitats de la cultura catalana, on parlem constantment de normalització, condicionant el com i el què es consumeix i es produeix dins les nostres contrades.

“País petit, escena petita”, que diríem. Mitjans com els del Grup Enderrock o l’Ara sembla que s’encarreguin més de “fer país” i generar un clima d’opinió (per a més informació: “Joni ho deixa anar”) que d’aprofundir en el totum revolutum d’estils i propostes actuals i fer-lo assequible a un oient cada dia més aclaparat d’inputs de tot tipus. Volen així perpetuar les propostes per fer forta l’escena: no miren l’escena amb ulls de periodista, la miren amb “ulls de mare” (aquí m’ho he fet venir bé per fer-la sortir, ho reconec!).

I això els acaba convertint sovint en Los 40 Principales catalans, quan no en la Super Pop. Per què? Creen uns patrons que se suposa que fan més sòlid el panorama, però es tracta d’una arma de doble tall: alhora estan limitant la varietat estilística que arriba al públic i fomenten una espiral del silenci musical que homogeneïtza el discurs artístic.

De gurús a filtres o ni això

Advertir un dels principals canvis de paradigma que ha patit la crítica al nostre país (equiparable a la resta de països amb premsa del mateix tipus) és tan fàcil com obrir un número a l’atzar de la revista Enderrock, Rockdelux o MondoSonoro, entre moltes altres, als vuitanta i noranta, i comparar-ho amb un número actual. Fa uns anys, entre les seves pàgines es llegien magnífiques històries al voltant de les icones de la música; concerts gloriosos lluny de les nostres fronteres als quals qualsevol lector hagués volgut assistir; autèntiques aventures exòtiques.

La premsa musical transportava el lector a un altre món, creava i destruïa la tendència en un canal comunicatiu unidireccional. Tenia els mitjans i els recursos per, en un únic viatge a l’Anglaterra dels setanta, portar les últimes modes sobre el post-punk, per viatjar als Estats Units dels noranta i meravellar amb les batalles del grunge. La premsa musical era una finestra al món de la música: la crítica apropava i posava en contacte els joves amb allò que es coïa a l’underground de tot el món.

Aquesta finestra, però, es va trencar en primera instància amb la davallada de la indústria discogràfica (que ja no tenia diners per pagar aquestes aventures als periodistes locals) i va acabar esmicolant-se amb una altra patacada, la normalització d’Internet. La democratització de la cultura ha estat la pèrdua del pedestal de la premsa musical.

I quin paper hi jugava el crític? El crític musical era un autèntic gurú. Aquest era el paper que la crítica havia tingut des de la seva irrupció en els anys seixanta del segle passat (parlem de la crítica de música popular, ja que la de música clàssica se’n té constància fins a tres segles abans). La crítica de música popular neix amb el rock, en el moment en el que és elevat a l’estadi d’art, amb la conseqüent literatura al voltant, i se li atribueixen un seguit de conceptes que transcendeixen la pròpia música.

La llegenda, el personatge i l’estètica tenen la mateixa importància (o més, en molts casos) que l’harmonia, la melodia o el ritme. Amb clara interacció amb la literatura (la generació beat representada a les lletres de Bob Dylan) i també amb les arts plàstiques (pop-art i disseny de discos), la música comença a ser quelcom sobre el que valia la pena, a més de fer diners, escriure i reflexionar amb implicacions no només culturals sinó també sociològiques. Així ho recull Fidel Oltra en el seu interesantíssim article “Crítica musical en el siglo XXI” a Muzikalia.

En el mateix text, Oltra recull les paraules d’un altre crític cèlebre, Simon Reynolds, que parafraseja Friedrich Nietzsche quan diu que el crític de música popular només havia de descriure “el gaudi”–per allunyar la crítica de la música popular de la de clàssica o jazz. És per això que les paràboles i metàfores al voltant d’una obra podien atorgar molta rellevància o reventar la carrera i l’univers d’un artista; la premsa i el crític eren els encarregats de generar tot aquest núvol al voltant de la música.

Tota una part de la història popular de la música ha estat explicada per aquest crític-gurú, al qual el panorama li ha canviat radicalment arran de la irrupció d’Internet, de les xarxes socials i dels nous hàbits de consum de música. La gent té més eines que mai a l’hora d’apropar-se a la música. Ara bé, amb el risc evident d’infoxicació que això suposa: és a dir, que l’allau d’inputs superflus i sobredimensionats per una reeixida campanya de màrqueting o interessos i favors entre actors del sector musical tapin altres propostes de molta més qualitat.

 

Missió de la crítica

La crítica musical intenta -o hauria d’intentar-, doncs, posar en ordre tot aquest caos. El crític ja no és l’únic que té accés a la informació ni a la música, ni tan sols potser és aquell que millor pot explicar-la ni extreure conclusions sobre ella. Tot aquest canvi significa un plus d’autoexigència, de profunditat, de documentació i de reflexió per part de qui emet un judici i intenta contextualitzar-lo: avui en dia la crítica té una missió molt poderosa, que és realitzar pedagogia i interactuar amb un públic proper i en constant interacció gràcies a xarxes socials i blocs. Apropant-se, ja que el lector pot estar més informat i fins i tot pot demostrar-ho públicament. Bona mostra són els fòrums, sempre a la avantguarda, tot i que sempre s’han d’agafar amb pinces i contrastar allò que s’hi llegeix per la gran quantitat de trolls, quan no mentiders, que acullen.

La crítica musical és “una agitadora social i investigadora de debats”, com assegura Fidel Oltra. I, sobretot, un filtre, com manté Joan S. Luna, redactor en cap de MondoSonoro: “Sóc dels que pensa que el nostre paper com a filtres encara té molt valor. I torno a veure-ho com a lector. Jo descobreixo moltes coses navegant per Internet, però la major part de les vegades acabo comprant quelcom o –posem per cas– llegint un llibre perquè alguna opinió m’ha fet despertar un interès per aquest llibre en concret. De tota manera, potser el canvi més gran és que molta gent, des que té Internet, pensa que sap de tot, que pot opinar de tot i a més, creient que la seva opinió és la més vàlida. I aquest no és un problema per la crítica musical, és un problema per la forma en la que ens comuniquem i ens tractem. Òbviament, la llibertat per què qualsevol digui el que vulgui és fonamental, però –si us plau– siguem modestos i acceptem que no tots sabem de tot”.

Cal afegir l’esperit divulgatiu que sosté des d’una perspectiva més academicista l’articulista de Musicopolis, J.M. Vilches: “Hem de fer divulgació deixant de banda el to academicista que no correspon a la premsa i centrar-nos en allò que interessa, la música”. Per mitjà de la divulgació s’aconseguirà també un públic més competent i amb major esperit crític, fet que afavorirà a la varietat en el gust i, en conseqüència, en la viabilitat del màxim de propostes musicals: la crítica ha de lluitar contra l’homogeneïtzació i la “creació d’onades, escenes i etiquetes” que es proposa des dels mitjans generalistes i molts mitjans de radiofórmula i d’altres especialitats en que es premia un únic estil, sense evolució ni esperit crític.

La crítica és -després de tot el que hem dit- imprescindible en la selecció, contextualització i narració d’una escena sempre canviant, efímera i democratitzada.

 

Una feina cobrada ‘en espècies’

Internet i, per tant, els mitjans musicals online (al que fins i tot les capçaleres en paper han accedit per competir-hi, com Mondo Sonoro, Go Mag, Rockdelux o Enderrock) no han fet de la tasca del crític musical una feina més reposada i calmada, tot el contrari: l’han convertit en una lluita frenètica per ser el primer. La crítica musical professional s’enfronta als blocs i fòrums a corre-cuita per intentar plasmar amb velocitat tot el que passa als circuits i que, abans no sigui ressenyat, ja ha estat comentat, tuitejat i compartit. La de crític està esdevenint una tasca més veloç, superficial i breu. La immediatesa està relegant a un segon –o tercer, quart, cinquè…– pla a la reflexió.

A més, i tornant al cas català, aquesta no és l’única de les particularitats a les que s’enfronta qualsevol crític. Ja hem després que el circuit musical és petit, els actors es repeteixen i se solapen les seves tasques. No seria estrany, així, trobar-nos amb un periodista-crític musical que alhora és manager, músic i, fins i tot, programador de festival: Albert Puig, director del Festival Altaveu que varen guanyar Els Amics de les Arts, col·laborador d’Enderrock i director de Música Moderna (BTV) i Delicatessen (ICat)… ah! I manager d’Els Amics de les Arts i Quart Primera.

S’entén, doncs, que davant d’aquestes poques mans que mouen el bressol, el posicionament en el sector depengui sobremanera de l’agenda a la que pertanyis. Ep! I en un principi la convivència de tasques no és cap inconvenient, només s’ha de veure com s’utilitzen aquestes influències i contactes… però bé, això és empresa d’un altre article, que ma mare comença a perdre’s un altre cop si parlo de massa noms.

Reprenguem el fil. Un mal comú, que és molt mal i molt i molt comú: la col·laboració. Des que va sorgir el concepte –davant la manca de recursos–, les relacions entre crític-banda han augmentat el seu valor, ja que quan no hi ha grans campanyes de màrqueting que puguin pagar un ascens meteòric a l’Olimp –o “al Montserrat”, si voleu que sigui així com més de casa– musical, una bona crítica pot suposar una gran oportunitat.

El crític es troba enmig d’una espiral que pot condicionar la seva feina, i molt. Això s’agreuja quan no només el músic és company de sector sinó que, a més, és amic. Detectar concessions d’aquests tipus com a lectors i castigar-les (denunciant-ho públicament, no tornant a comprar, etc.) és lluitar contra males praxi del sector. Joan Cabot, crític a MondoSonoro i 40Putes, ho té clar: el crític “abans d’amic, és crític”. Aquest és sense cap mena de dubte un debat professional rellevant en el que cada crític ha d’anteposar el seu codi deontològic i el rigor per contribuir al debat cultural: evitar aquest tipus d’interferències és una mostra de professionalitat.

Per tant, en aquest circuit català petit el crític ocupa una posició compromesa en la que compta molt el seu posicionament respecte una banda i un disc. Aquest posicionament també ve condicionat per la seva forma d’escriure, d’expressar-se i pel seu bagatge: un punt diferencial que el pot fer carismàtic o pot fer que el seu ego quedi per sobre del material que analitza. En aquest punt podríem encasellar crítics polèmics i controvertits com ara Quico Alsedo. Joan Cabot assegura que “un disc sempre hauria d’estar per sobre d’un crític” però no ens enganyem, en el moment financer actual i davant l’oferta d’opinions que el bloguisme ha obert, fer-se un lloc a la crítica professional és difícil. I, alhora, llaminer.

Per què llaminer? Des que els fanzines van començar a difondre’s als vuitanta, la crítica ha passat per moltes fases pel que fa la seva professionalització: han caigut capçaleres i s’han iniciat unes altres, els crítics han tingut més feina o menys. Ara per ara, són pocs els que poden viure d’escoltar discos i escriure crítiques, anar a concerts, fer cròniques i entrevistar artistes. Ara per ara, tot i haver-hi molts professionals col·laborant a publicacions, la majoria són pagats en espècies, que diríem: en discos i entrades a concerts i festivals. La professió s’està devaluant i precaritzant amb aquestes pràctiques, ja que són molts els que accedeixen a fer la feina només per estalviar-se un abonament, i això té com a resultat males praxis alhora d’analitzar un producte.

En tot cas, el crític ha de comprendre la seva tasca com a professional amb responsabilitat per no veure, per exemple, concerts celebrant-se i veure el crític a les zones VIP o parlant durant tota l’actuació, quan no arribant als bisos, però signant la crònica al dia següent com si res. Una clara mostra que hi ha molt músic aficionat i molt melòman fotut a crític musical. O de que hi ha molts crítics musical d’ofici que no fan gens bé la seva feina.

 

Detriment laboral del crític

Entès, doncs, que la majoria de capçaleres del panorama funcionen per mitjà de col·laboradors, el que suposa, com hem dit, un detriment en la remuneració i les condicions laborals del crític –el que encara dóna més valor a l’estatus de qui s’hi dedica de forma professional. El sistema basat en les col·laboracions, segons Jordi Turtòs –crític musical amb més de trenta anys de bagatge– a “La función de la crítica musical” (Observatori de Música de Barcelona) significa un empobriment de la crítica musical “per la implantació de la premsa musical gratuïta incapaç de generar llocs de treball estables i que ha deixat en mans de fans l’exercici de la crítica i del periodisme musical en general. El fan fa la crítica del disc a canvi del cd, la del concert a canvi de l’entrada gratis o l’entrevista a la seva ídol amb el qual podrà, a més, fotografiar-se. Una premsa musical gratuïta que, encara que pugui comptar amb joves de gran talent per a l’ofici, aquests no trobaran possibilitats de professionalitzar-se”.

D’altra banda, no estar lligat (assalariat, deixant-nos d’eufemismes) atorga una certa semi-independència per “triar quins temes vols fer i quins no”: una bona notícia davant la cadena clientelista de crítiques que copen les pàgines de les revistes.

“Mama? Mama? Que segueixes amb mi?”. Va, un últim esforç: així en resum molt resum seria com si en un mercat petit hi hagués un munt de propostes, però només uns pocs les amortitzessin, i ho fessin molt bé. Ells i els del seu voltant. Amb uns mitjans que els eternitzen i una premsa musical que perd el seu status, els seus diners, etc. I uns currantes del sector de la crítica que cada cop col·laboren menys i per menys, ja que els blocs, bla bla bla…

“Para! Tant de sector, crítica i grupets amunt i avall… Quin lio!”. Doncs sí, mama. La propera vegada et faré un esquema…

Edició a càrrec de David Vidal.