Aquest reportatge el vam publicar el 10 de març de 2015 i el recuperem ara per celebrar el primer aniversari del nou web de SomAtents. El mapa religiós català ha viscut una transformació radical en les últimes dècades, tot i que la diversitat religiosa té una llarga trajectòria a casa nostra. Tot i que el jovent està cada vegada més allunyat de les pràctiques religioses, en aquest reportatge vam voler explicar com és el dia a dia dels joves a les congregacions religioses catalanes.

En Jordi és pura energia, les seves mans no paren de pujar i baixar com si estigués dirigint una orquestra al ritme de les paraules: “T’estic fotent un rotllo…”. Duu un collaret de llavors marrons que, combinat amb una samarreta ampla i informal, li dona un aire de “hippy cuidat”. Un capellà hippy de 30 anys.

– Sento atracció pels nois, és clar –comenta la Júlia–. Però és com quan decideixes ser-li fidel a la teva parella. Jo he decidit ser-ho a Déu. És el mateix pacte…

Mentre parla, la Júlia no deixa de mirar-te fixament als ulls. Els seus moviments són suaus i delicats, però el seu riure és sorollós i espontani. Un riure que li puja a la mirada, omple el seu petit cos i fa bellugar la petita creu que duu penjada del coll.

Poques vocacions però més radicals

Vora 100 joves viuen de manera comunitària a Catalunya, molts d’ells amb els vots eclesiàstics de pobresa, castedat i obediència fets, segons explica el germà Lluís Vives, responsable de comunicació de la Conferència Episcopal Tarraconense. Segons Francesc Romeu, capellà i periodista, el nivell de vocacions, és a dir, aquelles persones que decideixen dedicar la seva vida a Déu, augmenta a un ritme molt lent, que en cap cas cobreix les necessitats de les parròquies i dels ens religiosos.

El to segur i de classe magistral de Romeu es percep des de la salutació inicial. Està acostumat a ser escoltat, i tot allò que diu té un to divulgatiu amb pretensió de ser sentència.

– Hi ha una crisi de vocacions perquè és un món que es retroalimenta: si no tenim personal jove, no podem compartir la vida amb els joves de la societat. Els pocs joves que entren a l’Església sovint els utilitzem per alimentar la institució, donant-los càrrecs sense contacte amb la població.

És el cas del Jordi, qui, a punt d’acabar periodisme, té bastant clar que utilitzarà els seus coneixements per realitzar tasques de comunicació dins de l’Església.

Però tot i que el nombre de vocacions és encara insuficient, en continuen sorgint. El Bruno Bércha és delegat pastoral de Joventut a Barcelona i està acostumat a dirigir-se a persones joves, amb un to de veu suau que busca fer sentir escoltat i acceptat al seu interlocutor: “La crisi de valors, en un món basat en consumir, en utilitzar els objectes però també les persones, fa sorgir una buidor espiritual, un moment de crisi on els joves es fan preguntes i busquen a Déu. Així s’entenen les noves vocacions”.

El Bruno pertany a una generació posterior a la del Francesc i aquesta diferència generacional comporta que tinguin mirades diferents sobre les noves vocacions. Si coincidissin parlant algun dia, segurament podrien tenir una conversa com la que segueix:

– Tenim un revival de neoconservadorisme que ven una identitat tancada de l’Església. El jove busca la seva identitat i ho fa creant un grup molt tancat, amb un punt de radicalitat –llança el Francesc, contundent.
– Però és normal que les ordres radicals tinguin més vocacions, perquè si un es fa monjo o monja és o tot o res… –un to de dubte constant impregna les paraules del Bruno.
– Aquesta radicalitat que dius a mi em posa els pèls de punta.
– Vivim en un món on la imatge és molt important i el jove ho sap, i necessita explicitar la seva fe a partir dels símbols. A la teva època era diferent, necessitàveu treure-us els símbols, però ara estan de tornada…
– Aquests símbols representen una radicalitat que, repeteixo, em fa por. Dubto sobre si, en comptes de voler fer un lligam amb la societat, els neoconversos dels que estem parlant, que es plantegen la conversió i la vocació alhora, en realitat busquen un trencament amb el món.
– Estàs plantejant que ser cristià i capellà és viure en una bombolla i no és així. La dificultat està en viure al món amb els criteris de l’Evangeli. I pots dur símbols, perquè tens ganes de compartir les teves creences amb els amics i familiars i no passa res!
– Crec que ara mateix són una minoria els que comparteixen el món amb la gent, però seria la situació ideal. La identitat ha d’estar marcada per una comunitat plural, on hi hagi gent de diverses edats que es complementin i vulguin viure compartint la seva fe amb el món que els envolta…

La comunitat de la Júlia

La situació de la Júlia és precisament aquesta, ja que comparteix la vida comunitària amb persones de diferents edats, entre els 18 i els 60 anys. Són quatre noies i tres nois que viuen en pisos separats per sexe però passen les principals hores del dia junts. Esmorzen i preguen a casa dels nois, dinen segons els seus horaris (els costa coincidir ja que la majoria treballa, sobretot en professions relacionades amb la pedagogia, i un parell estudien) i sopen tots a casa de les noies, on acaben resant plegats. Ara ja fa tres anys que viuen junts.

De moment la congregació encara no és oficial i, per aquesta raó, la Júlia no és monja, ja que els vots que ha fet, tot i tenir la mateixa validesa per a ella, no estan aprovats per una congregació reconeguda pel Bisbat. “Els renovem cada any, en Manel i jo, que de moment tampoc vol entrar al Seminari”. Des de la congregació, però, estan començant a fer els primers passos pel seu reconeixement i, de moment, el Bisbe de la zona ja els ha visitat i els aprova. Ha permès que un dels seus membres, en Marc, entri al Seminari, i ara hi passa els dies entre setmana i comparteix només els caps de setmana amb la comunitat

La Júlia es mou amb calma pel pis compartit, amb un somriure als llavis que transmet una gran tranquil·litat. Ensenya les estances amb un petit gest d’expectació, esperant una reacció del visitant que sovint la deu sorprendre.

L’austeritat governa els espais. Els mobles són els imprescindibles, tots de fusta clara. El menjador és ampli, però només hi ha una taula amb un banc i algunes cadires, així com un parell d’estanteries amb molts i molts llibres. Sembla una petita biblioteca.

– On llegiu? No teniu sofà?
– A la taula, asseguts o, si no fa gaire fred, al terra.

Una gran catifa quadrada, de color gris clar amb vores més fosques, omple el tros de menjador on la taula no arriba.

– Vine, que t’ensenyo la resta –em diu, mentre em guia fins a un passadís que s’obre a diferents habitacions–. Aquí dormo jo, a la llitera de baix. A dalt hi dorm l’Alba. I la Marina i la Dolors fan el mateix a l’habitació del costat. Però ens falta l’habitació més important… –diu amb un to misteriós– Entra, entra…

Davant nostre s’obre una habitació de mida mitjana, amb una gran catifa cobrint el terra. És grisa, quadrada, i de vores fosques… Exactament igual que la del menjador. L’únic mobiliari de l’espai és un petit altar de fusta amb una imatge de la Verge Maria i el nen Jesús.

– És l’oratori. Normalment hi entrem tots, però ja veurem diumenge com ens hi encabim…

Diumenge hi ha trobada mensual del grup bíblic jove. Es reuneixen els membres de la comunitat amb joves catòlics, comenten les lectures de la missa del matí, sopen junts i preguen.

La comunitat es va crear quan la Júlia va retrobar amb en Marc, el seu professor de catequesi, i aquest amb la Marina, que també col·laborava a la parròquia. Ambdós són joves, vora els trenta llargs. Mossèn Josep, de mitjana edat i capellà de la parròquia, hi tenia molt bona relació i va sortir d’ell plantejar una forma de vida comunitària. Van començar un període de prova per saber com volien viure, al qual més tard s’hi va sumar la Dolors, de mitjana edat, que era monja a una congregació de vida religiosa on, sobretot, es dedicava a l’educació femenina.

– Quan la societat ja disposa dels serveis que abans oferíem perquè no hi eren, com ara l’educació o la sanitat, et preguntes el sentit de la teva tasca…

I així fou com buscà una altra manera de viure la seva vocació religiosa i trobà la comunitat a través de Mossèn Josep.

– És aquí on havia d’estar –diu convençuda.

Més endavant s’hi sumà l’Alba, que coneixia la Júlia perquè havien viscut juntes quan eren nenes en una comunitat religiosa a les Balears, amb les seves respectives famílies. L’últim en afegir-s’hi va ser en Manel, estudiant de filosofia de 20 anys. Havia estat escolà a la parròquia i buscava, també, una manera de viure la seva vocació.

La Júlia va viure en una congregació quan era petita. De més gran, la seva família es va moure cap a Catalunya, on acabà estudiant educació social a la universitat. Fou quan acabava la carrera que començà a escoltar aquella veu que, dins seu, li deia que li faltava alguna cosa. Tenia parella, però la va acabar deixant quan es va adonar que volia dedicar la seva vida a l’oració. Encara no sabia com. Ni l’ex parella ni els amics més propers es van sorprendre gaire de la decisió. Sempre havien vist alguna cosa en ella que no acabava d’estar bé, que no acabava de fer-la feliç. Va posar-se a estudiar teologia com a primera resposta i, a poc a poc, es va anar trobant amb els membres de la que és ara la seva congregació. Una congregació de la qual se sent part i on pot viure la seva vocació plenament.

Quan li plantegen temes que per l’Església sempre han estat polèmics, com l’avortament, respon convençuda de les seves creences però amb un volum de veu suau, que posa de relleu que és conscient que les seves opinions sovint no són compartides.

– Amb l’avortament no hi puc estar d’acord pel concepte que tinc de la vida i la mort. Tot i que en casos excepcionals, una adolescent abusada, per exemple, caldria conèixer el cas de prop per poder opinar…

Esportista d’elit i seminarista

En Jordi, que havia estudiat teologia amb la Júlia, està vivint al Seminari mentre es fa capellà. L’acompanya una història que, tot i ser diferent, té molts punts de contacte amb la de la Júlia.

Esportista d’elit dedicat al hoquei sobre herba, va estar convocat per la selecció molts anys i va participar a les Olimpíades de Londres el 2012. De petit anava a una escola de l’Opus Dei i la seva família era molt catòlica. Abans de sentir la seva vocació, duia una vida dedicada a l’esport i a sortir de festa, moltes vegades de manera extrema, tot i que sempre anava a l’església els diumenges, on no anava a combregar per la creença interior de no estar preparat.

Estudiant de periodisme, la vocació se li va començar a remoure quan va acompanyar el seu pare a Medjugorje, un poblet de Bòsnia on es diu que la Mare de Déu, fa anys, es va aparèixer a un nois i on diuen que encara s’hi mostra. L’indret s’ha convertit en un lloc de peregrinació on es viatja per tal de demanar miracles.

Va tenir diverses novies, però sentia que no eren el que buscava. Es va anar adonant que sortir de festa tampoc era allò que l’omplia, ni els estudis. Finalment, entrà al Seminari el 2007 i des de la institució el van deixar combinar-lo amb les Olimpíades de Londres. La sensació d’en Jordi sobre les noves entrades al Seminari és que els últims anys hi arriben nois amb perfils més normalitzats dins de la societat.

Després d’un passat tan mogut, el primer que sobta és com viu en Jordi el tema de la sexualitat. Parla sense embuts, amb un llenguatge molt planer i directe.

– Les ties? Hi ha èpoques que ho portes millor i altres doncs… –es queda pensatiu–. Comparo una relació amb estar al Seminari: porto sortint amb una tia cinc anys i el següent pas normal és que em casi –faci els vots definitius–. Però mai m’he tancat les portes. No vaig buscant altres ties, però tampoc et tancaràs sense mirar cap altre tia perquè t’agrada aquesta… Ara, hi ha més risc amb els seminaristes, perquè no tens novia i tens més facilitat per quedar amb una tia. De vegades he quedat amb altres ties per fer un cafè i bé, però penso: si portés cinc anys amb una tia, quedaria amb una altra? I em dic, ep, vigila…

El Bruno té clar que moltes vocacions viuen d’aquesta manera la relació:

– Un noi o noia no es fa monjo si no sent un enamorament de Déu cap a ell. Ara bé, no et sents millor que ningú, sinó potser indigne. Al principi tu no entens res i fuges… però en un moment donat t’acabes rendint.

Pel que fa a l’atracció sexual, en Jordi no la nega i és un tema al voltant del qual ha reflexionat molt:

– L’atracció? Una cosa és reprimir-la i l’altra integrar-la. La professora de moral sexual parlava d’això. Reprimir és: no ho faig perquè no puc. Integrar és: no ho faig perquè vull no poder, igual que quan et cases. La diferència és una. Jo renuncio a totes, i un casat a totes menys a una. Hi ha la part humana en el sentit de posar els mitjans, no aniràs cada nit a fer una copa a un bar de putes… I l’altra part és la gràcia de Déu. Tu poses els límits, però ell també t’ha d’ajudar. M’ha passat, pensar “aquesta tia és especial”, i pots caure en imaginar què hagués passat si l’haguessis conegut abans. Hi ha gent a qui li ha passat, ha sortit del Seminari i s’ha casat. Necessites l’ajuda de Déu si és el teu camí. Nosaltres entenem el celibat perquè té un sentit més enllà… Però si volgués casar-me, hi ha un ritus dins l’església, el bizantí, pel qual ho pots fer. Et cases i després passes pel Seminari. També té els seus inconvenients: si tens fills i dona no pots dedicar tot el temps a la comunitat.

El tema dels anticonceptius, així com el de la masturbació, el té clar:

– Crec que ens hem d’aprendre a controlar, ens hem d’educar en aquest sentit: no tot el que vull ho puc tenir. Si entens que darrere d’una relació sexual hi ha alguna cosa més… I masturbar-se encara és més egoista, busques el plaer en si mateix i per tu sol…

Reflexió en comunitat

És diumenge i toca trobada del grup bíblic. La majoria són puntuals i les primeres converses són animades, alegres, plenes de complicitat. Gairebé tots es coneixen d’altres trobades, però sempre hi ha cares noves, que són rebudes amb petons i contacte físic. Tocar és símbol de rebuda i acollida.

La Dolors és qui organitza una mica més la trobada.

– Vinga, anem passant, que ja han tocat dos quarts.

Són dos quarts de set, hora de vespres. En silenci, van entrant a la petita habitació de l’oratori. S’asseuen i, després d’uns minuts de silenci i reflexió, comença la pregària, plena de càntics en llatí i català, recitacions i respostes. Són 30 minuts intensos on no tothom participa. Alguns estan en silenci, meditant, perduts en els seus pensaments.

Normalment aquestes pregàries es realitzen als convents o espais de rés tancats, i quan s’obren a altres membres de la comunitat que no són de la pròpia congregació s’adeqüen i es realitzen pregàries més senzilles. Però la congregació de la Júlia vol compartir tota la seva vida diària amb els seus amics i, per això, realitzen les mateixes pregàries que fan en la privacitat de la comunitat.

Els assistents surten de la pregària contents, hi han cabut tots malgrat els dubtes. Es comencen a disposar les cadires en cercle, una rotllana que ocupa la major part del menjador, i es llegeixen les lectures bíbliques de la missa del matí. Són unes lectures del llibre d’Isaïes, de l’Antic Testament, complexes i plenes de simbologia, que costen de desxifrar.

Lentament van sortint a la llum petites interpretacions del text, que ajuden a clarificar-lo, si més no per a aquells experts en la matèria. L’amor de Déu és el missatge més clar:

– Creiem en la resurrecció ja que al món les ferides deixen senyals… –comenta la Dolors.

– Camina a peu pla, no de puntetes. Confia i no et preocupis –conclou Mossèn Joan, que tot i compartir alguns moments amb la congregació, per motius de salut no viu amb ells.

De cop i volta, al mig de la trobada, una de les joves convidades s’acomiada de manera precipitada. Mou les mans sense parar, plena d’angoixa, sembla que voldria estar a qualsevol altre lloc. Tot i que ella va cap a la capital on també torna Mossèn Joan, prefereix no esperar-se. Ningú acaba d’entendre les raons de la marxa sobtada.

Mentrestant, la Dolors ja està preparant el sopar amb l’ajuda d’altres membres de la comunitat. Cadascú dels convidats ha dut alguna cosa per compartir i, així, sopen tots junts a la taula de fusta, avui amb cadires afegides per tots els racons; mengen amanides i pa amb tomàquet amb embotit.

La Dolors ha dut una cervesa d’elaboració pròpia. Explica que la realitza el seu germà i convida a tothom a tastar-la. El sopar es dona en un ambient alegre i còmode, amb converses paral·leles i molts moments compartits. Un dels joves, filòsof, li demana a Mossèn Joan pel debat que s’està donant a l’Església, promogut pel Papa Francesc, sobre el divorci. De moment les persones divorciades no poden combregar i una dona divorciada no pot tornar a ajuntar-se amb cap home, a l’espera que aquell que l’ha abandonat torni. Mossèn Joan no hi està d’acord:

– Crec que s’hauria de canviar la llei canònica sobre el divorci, despenalitzar-lo, a veure si el Papa ho aconsegueix…

Enllaçant amb el divorci, comenta el tema dels preservatius. Des de fa més de mig segle els anticonceptius naturals estan permesos a l’Església.

– I quins són? –demana un dels membres, la pregunta plena de curiositat.
– El calendari rosa, la marxa enrere… –se senten petits riures–. Però no sempre funcionen… Un dels feligresos, en Martí, em deia un dia que ell tenia quatre fills. Jo li vaig respondre que en realitat en tenia cinc, i ell molt seriós em va respondre que el cinquè era fill del Papa, ja que l’havia tingut amb un anticonceptiu natural… –els somriures es multipliquen.

Abans d’acabar el sopar, truca la noia que havia marxat i comenta que s’espera a baix per marxar en cotxe amb Mossèn Joan. La conviden a pujar mentre s’acaba el sopar però s’hi nega. Se senten petits comentaris d’estranyesa, que es tanquen amb un “serà el que necessita”.

Després de l’àpat, es recull la taula i altra vegada és la Dolors qui recorda l’hora.

– Són les deu. Cap a l’oratori.

Toquen les Completes, l’última pregària del dia. Aquesta és més llarga que la de vespres i ofereix uns llargs minuts de meditació per poder pensar en tot allò succeït durant el dia, també en els pecats comesos. El clima que es crea és d’una pau que embolcalla i permet la divagació i la meditació, accions molt recurrents a la comunitat.

Quan finalitza, alguns joves s’acomiaden, així com també els nois de la congregació, ja que han de tornar a dormir al seu pis, al poble del costat. Aquells joves que van amb tren encara han d’esperar per poder-lo agafar, i les noies de la congregació els conviden a una infusió per fer més passable l’espera. Infusions de realització pròpia, la Dolors les fa diàriament. Parlen de la seva rutina. Totes estan relacionades amb l’educació en algun aspecte, com a mestres, psicopedagogues o educadores socials. Comparteixen i intercanvien experiències i vivències fins que arriba l’hora de marxar

– Fins el mes que ve! Us envio per mail les lectures! –s’acomiada la Júlia.

És dissabte al matí. Toca passejada després de missa. Les oracions comencen a les 8h. Després la comunitat comparteix un esmorzar copiós i tanca el matí amb un passeig pels voltants d’on viuen. Mentre esmorzen, la conversa deriva cap a la corrent de l’antipedagogia, encapçalada per Ivan Illich. Avui acompanya el grup un professor de filosofia d’uns 60 anys que acostuma a assistir a les oracions de dissabte al matí.

– Vostè coneixia l’Ivan Illich? –li demana en Marc.
– Sí, fa molts anys als Estats Units. Primer vaig anar a Alemanya per poder-lo veure, però allà no entenia res i em van recomanar anar a Amèrica. Hi vaig estar un mes, en un despatx propi on volien posar-me el nom a la porta, però m’hi vaig negar. Allà els agraden molt els cartellets! –explica amb una gran rialla.

Les converses versen sobre educació, sempre amb un caire catòlic i cristià. El debat transcorre de forma natural a la seva vivència comunitària. Hi ha molt interès per part dels membres en escoltar i compartir teories i corrents pedagògiques, preguntant i interessant-se per allò que els convidats (però també els propis membres) saben.

– Ens hauries de fer classes sobre antipedagogia! –comenta la Marina, molt interessada.
– Quan acabem les d’història de la religió que estem fent, comencem. Només cal que m’ho recordeu.

La Dolors torna a marcar una mica els temps.

– Vinga, que se’ns farà tard per caminar!
– Avui farem una passejada més bonica, pel bosc. Has tingut sort… –em diu la Júlia en veu baixa.

Tots van molt ben preparats pel passeig, amb roba còmoda, barret pel sol i motxilla amb aigua. Abans de sortir, Mossèn Josep acaba de llegir el diari. Llegeix una Contra de La Vanguardia on un bisbe enviat a Àfrica defensa que Quan ja no hi ha metges, allà hi són els missioners. “Jo en sé, de missioners, i té tota la raó”, comenta convençut.

Mentre caminen, s’interessen per tot el que veuen: què dirà aquest cartell, cap a on anirà aquest camí, quin tipus d’arbre serà aquest… Tot a un pas tranquil, ple de calma, que els fa dubtar més d’una vegada del camí a seguir. Finalment, arriben a la universitat on han estudiat alguns d’ells. En arribar, la Júlia es troba amb una companya seva de quan estudiava educació social.

– Quina casualitat! Véns molt, per aquí, els dissabtes? –li demana la Júlia.
– Feia anys que no venia! Estic penjant cartells d’uns cursos de teatre que fem…

Entrem als mòduls d’educació, on no només la Júlia, sinó també la Marina, hi va estudiar. I allà és ella qui es troba un ex professor de l’institut.

Després de la caminada, els nois i les noies se separen per dutxar-se i retrobar-se a l’hora de dinar. Un cop acabin, tenen l’assemblea de la comunitat, on parlaran de com i on es veuen vivint. És una tarda important.

– Sempre ho és, però avui potser en som més conscients. Ara estem en un moment de decisions. Hem de decidir si creiem que aquest és el nostre lloc, tant per ubicació com per espais. Volem fer un pas més però encara no sabem cap a on…

El primer que imagino quan em comenten això és una casa gran, amb hort, on puguin cultivar el seu menjar, potser fer melmelada o codony… La Júlia es posa a riure:

– Nosaltres també havíem tingut aquesta idea, però no sé si és el que volem. Crec que ens veiem més en un barri obrer com en el que vivim ara, i no sé si aquí és possible una casa…

La Júlia, igual que el Jordi, desprèn una sensació de certesa en la manera com ha decidit viure. Se la veu satisfeta, contenta d’haver seguit una crida que per anys la va fer dubtar del seu lloc al món. Tant ella com en Jordi coincideixen en què la seva fe no està lligada a qüestions de caire més polític.

– Sento que és el moment de reflexionar, llegir, pensar. No tinc interès en posar en dubte l’Església, com tampoc en fer una lluita social activa des de la meva fe. De moment la meva crida no és aquesta –assegura la Júlia–.
– Tampoc la meva –comenta en Jordi–. Sóc crític constructiu, no vull carregar-m’ho tot i no sóc dels que volen canviar-ho tot perquè és la moda. Hi ha moltes coses que es poden revisar però, per ara, jo no canviaré res…

En Francesc Romeu parla d’aquest poc esperit crític que veu en els joves que entren a l’Església: “Em sento decebut al veure que molts joves tenen poca punta critica, són massa dòcils pel que fa al pensament de l’Església i no tenen cap voluntat de renovar-la. Nosaltres som més radicals. Els joves no han entrat a l’Església per canviar-la, sinó per trobar-s’hi bé. I és cert que és una de les coses que ha d’oferir l’Església, però cal impedir que hi hagi un trencament amb el món per una excessiva dedicació a resar i a la parròquia”-

El nom de les persones que viuen congregades podria ser qualsevol altre. Ells i elles han demanat que quedi en l’anonimat: “El nostre mal no vol soroll”.

Edició a càrrec de Gerardo Santos.
Correcció a càrrec de Carina Garcia.