Del carrer a les presons

Quedem amb el Modou i l’Andrés García Berrio al despatx d’Arrels Advocats, al número 26 del carrer Ausiàs March de Barcelona. Quan arribem, a les 9:30 del matí, l’advocat no hi és. Arriba de seguida, a diferència del Modou, que diu per telèfon que li queda una hora. Mentre l’esperem li explico al Carles, el fotògraf, què farem. El Modou es dedica al top manta. Va ser presumptament agredit i detingut el 16 d’agost de 2012 al metro de la Barceloneta per la Guàrdia Urbana (GUB). Els advocats de la GUB demanen dos anys i sis mesos de pressió per un suposat atemptat contra l’autoritat. El Modou va denunciar maltractaments a la comissaria, però la seva denúncia va ser arxivada.

Vista la demora, baixem els tres al bar a fer un cafè mentre l’Andrés García Berrio assegura que els abusos sobre el col·lectiu de manters són freqüents i que aquests és un dels diversos centres per la defensa a partir dels quals neix Irídia.

Seiem i ens explica els tecnicismes del cas i algun que altre detall de l’agressió, i a mi se’m tanca l’estómac. Al tornar a l’edifici, l’ascensor, que ja té uns anys, no baixa. Pugem les escales esbufegant i ens trobem al Modou pel camí. Després d’un encaix de mans breu, avancem cap al despatx. Està composat per un rebedor amb sofàs i butaques, i dos estances amb tres taules plenes de papers, carpetes i arxivadors. Són habitacions petites però espaioses i obertes, les parets blanques i els finestrals d’estil col·legi britànic dels anys cinquanta. Sembla que els quatre estem còmodes quan el Modou comença a explicar la història que el portarà davant d’un jutge diverses vegades, de la mà de l’Andrés, gràcies a un amic que els va posar en contacte. Explica que per un manter, la relació de la defensa amb els seus drets depèn dels seus contactes.

Modou Mbaye és d’un poble de Senegal on molta gent no té llum, afirma. És alt i prim, vesteix una gel·laba llarga, blanca, pantalons frescos i unes sandàlies plenes de pols. Porta una gorra de llana al cap. Ens mira amb expectació i esbossa un somriure. Té 28 anys. Explica que va arribar el 2007 en una barca a la costa de Tenerife, tot just tenia 19 anys. Jo no m’imagino, ni de conya, a mi mateixa en aquesta situació als 19 anys.

A la tercera va anar la vençuda. Els dos intents anteriors de remar cap a Europa van acabar en captura, uns quants dies a la presó de Marroc i tornem-hi cap a Senegal. Però aquest cop ho va aconseguir, la policia els va agafar però “per sort” no va ser retornat. I diu que va ser per sort, perquè, segons ell, la deportació és bastant arbitrària. Va escollir Barcelona perquè hi tenia amics. “Els meus pares són grans, no tenen forces per treballar. Jo vaig venir aquí per buscar-me la vida i ajudar-los”. Ara té els papers en regla, tot i que fa dos anys que no va a Senegal.

–I el teu dia a dia com és?

–No m’agrada ser top manter. Hem de córrer molt per l’escala quan ve la policia, ens caiem i ens fem mal. És molt perillós; podem atropellar a persones grans o dones embarassades. A Senegal treballava de mecànic i de paleta. M’agradaria ser-ho aquí també.

Explica la seva història com pot amb el seu castellà. Monosil·làbic, inconnex. Però està decidit. S’esforça. Ho aconsegueix. Tots sabem per què estem aquí.

–Modou, ens podries explicar què va passar el 2012 quan la Guardia Urbana et va detenir?

–Jo estava a una part del metro de la Barceloneta i vaig baixar a ajudar a un amic menter amb la seva manta a l’altra banda, direcció Trinitat Nova, perquè pesava molt. Aleshores vaig notar que m’agafaven de la roba, per darrere. Eren dos policies. Em van intentar treure les coses. Van venir quatre de seguretat i em van dir que sortís del metro. Aleshores un dels urbanos em va començar a pegar amb la porra al cap i vaig caure al terra. Em van detenir i van dir que jo els havia pegat tres cops a la cara.

–I on vau anar?

–Em van portar a una habitació molt petita de la comissaria de la Rambla. Hi havia aigua al terra i estava bruta i fosca. Em vaig caure. Aleshores em van tornar a pegar un altre cop, per tot el cos. Et juro que em van pegar un munt de vegades. T’ho juro. Quan vaig gritar, un altre policia em va posar la seva mà amb un guant negre a la boca. Quan intentava dir alguna cosa, ho tornava a fer.

Intento empassar saliva.

El Modou assenyala les parts del cos on diu que la Guardia Urbana el va agredir, mentre li deien “aquí no tens drets, negre, ves-te’n al teu país”.

Cap, espatlles, esquena i cames.

Fa gestos, prem els punys i me’ls ensenya, en al·lusió a la força utilitzada. La Guardia Urbana el va portar a l’Hospital del Mar. Segons el certificat mèdic que va signar el doctor Maldonado el mateix 16 d’agost de 2012, també presentava contusions genitals. “Mentre estava al cotxe de policia després d’anar a l’hospital, un d’ells, que ja conec de veure’l pel carrer, em va fer fotos i em va dir que si ens trobàvem fora me les tindria amb ell. A continuació es reprodueix un gragment de la declaració del Modou el 22 de novembre de 2012 al jutjat d’instrucció número 20 de Barcelona:

“El declarant li va manifestar al que l’havia agredit que el denunciaria. A continuació els dos membres de la Guardia Urbana el van conduir als calabossos, amb el declarant esposat, i a la porta dels calabossos el mateix guàrdia que li havia propinat el cop amb la porra li va donar un cop de puny al costat dret, mentre era subjectat per un altre guàrdia urbà. Va caure al terre i el mateix guàrdia que l’havia agredit li va etzibar una puntada de peu al pubis mentre deia al seu company que li aguantés el cap contra el terra (…) El company va baixar-li els pantalons fins els turmells perquè no pogués moure els peus. Va seguir l’agressió amb la porra fins que li va sagnar la boca”.

Segons explica el Modou quan va ser posat en llibertat hores més tard, es va ficar al llit i no en va sortir fins al cap d’una setmana. “No em podia moure, no tenia forces per a treballar. Tot em feia molt mal. Nosaltres a casa donem 20 euros a cadascú per menjar. Els meus amics els van posar per mi”, explica amb els ulls molt oberts i assentint amb el cap. Això és una cosa que mai hauria pensat: la cooperació, la organització, l’ajuda per la supervivència. No puc evitar sorprendre’m en veure que el Modou em digui que està donat d’alta com a autònom.

La denúncia de maltractament arxivada

Segons l’Andrés García Berrio, quan van succeir els fets de 2012, la jutgessa que va prendre declaració al Modou en la fase d’instrucció no va investigar la denúncia de maltractament al·legant que no tenia competències per fer-ho. “La policia ha posat una contradenúncia: per a justificar les agressions diuen que els has agredit, ja que no et poden detenir per una falta administrativa. Passa amb freqüència: ens trobem amb moltes nimietats inflades per tal de legitimar l’ús de la força. En el cas del Modou, tot ve d’aquí i hi ha una coincidència espai-temps dels fets. Malgrat tot, la declaració es va fer entre gestos de desdeny de la funcionària, la denúncia de tortura es va arxivar i ell no va ser examinat per un metge forense. D’aquí poc sortirà el judici i anirem a per totes. Tenim una posició totalment ofensiva”, explica l’Andrés. Tot i que qualsevol episodi de maltractament és menyspreable, és necessari ser molt rigorós amb els termes perquè no t’enganxin jurídicament, assegura l’advocat. “Sota el meu punt de vista, el que li van fer al Modou és tortura”, especifica. Els agents de la Guàrdia Urbana van declarar que en Modou va arrencar a córrer quan els va veure i que va agredir a un d’ells, que va anar a l’hospital degut a contusions al cap.

L’Andrés explica que aquest episodi de violència no és aïllat. Segons l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, “ningú podrà ser sotmès a tortura ni a penes o tractaments cruels, inhumans o degradants”. No obstant, la persecució del col·lectiu de manters i la violència policial no és cap novetat. El Modou assenteix amb el cap. “Tinc amics així”, apunta. Segons explica l’Andrés, “molts agredits com en Modou no volen denunciar per por a que la situació empitjori al carrer, però jo considero que si denuncies amb recolzament social, almenys pels casos que he vist, t’anirà molt millor”. Per el Modou, el que va passar aquell 22 d’agost de 2012 a la comissaria de La Rambla és la pitjor experiència de la seva vida. “Cada cop que veig un policia em fa un salt el cor”, apunta.

Segons l’Organització de les Nacions Unides, a l’estat espanyol persisteixen les persecucions i detencions basades en perfils racials i ètnics. El Comitè contra la Tortura de l’ONU apuntava el maig passat que existeix impunitat en les agressions policials i que no s’investiguen les denúncies d’agressions sota custodia de les forces de l’ordre. El desembre de 2014, la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura va publicar que entre 2005 i 2014 s’havien registrat 6.621 denúncies per maltractament i tortures sota la custodia de l’estat. La mateixa coordinadora va denunciar el darrer 23 de març que no es va deixar entrar a dos investigadors de drets humans a les presons catalanes.

El dia a dia després de la tempesta

El Modou treballa més tranquil a Passeig de Gràcia que a la Plaça Catalunya. “Ara allà no es corre. Si ve la policia i t’agafa les coses tu penses que és mala sort, però no és tan perillós. No tens tanta por. Si corres no saps on anar, creues el carrer sense mirar els cotxes”, explica. Segons ell, ara és més freqüent anar al jutjat que no rebre una multa directament. Ara bé, malgrat haver “millorat una mica”, el Modou diu que li agafen els diners. “Jo pago el lloguer, l’aigua i he de menjar i enviar diners als meus pares, però la policia ens treu els diners, tot i que després tot això no se sap”, afirma. Imagina que es refereix a una situació semblant a la de les pel·lícules, quan els policies confisquen cocaïna i la meitat desapareix pel camí.

–Vols dir que no se sap al jutjat?

–No, no se sap. Ells diuen que portaves 15 bolsos encara que en portessis tres, i que no portaves diners. Se’ls queden.

–15 bolsos?

–15 bolsos, sí, i diuen que els treus de la màfia. Però nosaltres els comprem a tendes de xinesos a Badalona, que n’hi ha moltes, i en portem molt pocs perquè pesen, per si hem de córrer. Traiem cinc euros i en tornem a comprar. Al final ens queda poc per viure però ens ho treuen.

Ens tornem a estrènyer la mà mentre el Carles fa fotos rondant per l’estança. Ja de peu, el Modou ens explica que quan va arribar a Tenerife va està 40 dies en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), sense poder sortir. Durant la quarantena no el van agredir. “Al principi la policia ens preguntava qui era el capità del vaixell. Nosaltres dèiem que no teníem cap, perquè si el pillen l’envien a la presó. Vam dir que tots érem els caps”, explica rient, com si fos impossible cooperativitzar el comandament d’un vaixell. Me’n recordo de l’escena: “Jo sóc Espartaco!”. No puc evitar somriure.

Després dels fets de Salou d’aquest estiu, quan un manter va morir després de caure d’un balcó durant un escorcoll policial, s’ha creat el Sindicat de Manters de Barcelona per donar resposta a l’abandonament col·lectiu. L’organització, que té el suport de l’Espacio del Inmigrante i la xarxa Tras la Manta, vol ser interlocutora entre els venedors ambulants i l’administració.

Des de l’octubre, no tot queda en iniciatives sectorials

Advocats penalistes i psicòlegs vinculats a l’activisme, com Anaïs Franquesa, advocada de la plataforma Rereguarda en Moviment, o la psicòloga Irene Santiago, han dit prou. Segons expliquen, estan fartes de la falta de recursos en la defensa dels drets humans. Per això han creat Irídia, una organització sense ànim de lucre que es finançarà amb crownfounding. “Estic molt content amb tot això”, conclou el Modou. Irídia ja porta el seu cas.

Irídia, del cas particular al canvi polític

Son les 18h de la tarda del mateix dijous. L’Aula Magna de l’edifici del Raval de la Universitat de Barcelona comença a acollir centenars de persones. Entre elles hi ha cares més que conegudes. Condemnats del cas 4F, estudiants amb causes penals, vaguistes, membres de Tanquem els CIES, SOS Racisme i la PAH. Irídia neix de la combinació de professionals i activistes per necessitat com Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, condemnat el 2006 pel 4F i torturat a les dependències policials.

A l’escenari hi ha set cadires preparades per una taula rodona. Vint minuts més tard, la sala sembla un photocall amb la quantitat de gent que va entrant.

Sobre l’escenari hi ha els impulsors del projecte. Expliquen que pretenen crear un centre que tingui un equip d’advocats i psicòlegs amb recursos per socórrer ràpidament una denúncia de vulneració de drets per part de les autoritats. Dotar d’infraestructures als professionals. “Si algú ens truca i ens diu: ‘estic a tal mòdul d’aïllament, si us plau, veniu’ o ho fa un contacte, poder anar-hi. Quan algú està a la presó cal sol·licitar permisos, hem de ser ràpids”, m’explica l’Andrés en petit comitè. La immediatesa de l’acció directa és es el principi bàsic. Del carrer a les presons.

“El 2013, la Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura va identificar 626 casos de denúncies de maltractament i tortura sota custodia policial, 251 de l’àmbit dels moviments socials. 83 només a Catalunya”, explica la psicòloga Irene Santiago, també impulsora d’Irídia. Però no tothom denuncia, per por o per falta de recursos. El nou centra actuarà dins l’àmbit del sistema penitenciari català, les polítiques immigratòries, el racisme i la violència de gènere. Per fer-ho, el primer projecte del nou centre és el Servei d’Atenció i Denúncia davant els casos de Violència Institucional (SAIDAVI), que operarà a partir de 2016 donant assistència jurídica i psicosocial. Dins el terreny jurídic pretenen fer litigis estratègics: d’un cas paradigmàtic de vulneració de drets aconseguir canvis polítics i legals.

Per als impulsors d’Irídia, la defensa dels drets humans és una problemàtica glibal. De fet, avui mateix la República Txeca ha aprovat una llei que permet recloure als refugiats entre 40 i 90 dies, amb tractaments denigrants.
A Catalunya, les deu organitzacions que formen part de la Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura tenen prohibida la visita a les presons per a fer controls, així ho assegura Iñaki Rivera, membre de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans.

Entre els discursos sobresurt una veu entretallada que en cap cas connota fragilitat, Mariana Huidobre relata com canvia dràsticament la vida d’algú quan et condemnen un fill per homicidi i el maltracten. “Jo abans era bastant naïf”, afegeix, amb un deix d’humor. L’acte conclou després de la intervenció eloqüent d’Andrés García Berrio entre aplaudiments i un deixar-se portar pel sentiment de “anem a canviar el món, hòstia”, generalitzat.

Flaixbac: 16 d’octubre

He fet trampes. Jo ja havia entrevistat els membres d’Irídia una setmana abans de l’acte UB-Raval. Tenia molts dubtes perquè quan t’endinses en terrenys pantanosos com la legalitat i la legitimitat, la defensa d’aquells que sembla que no tenen dret a la defensa i la conflictivitat social, la subjectivitat i l’afecta s’incendien com la pólvora; les dades més tècniques se t’escapen en pro del romanticisme. Els membres del grup tenen el discurs treballat. Un reflex de decisió indignada però dolça apareix als ulls de l’Andrés García Berrio quan els interpel·lo a la sèu de l’International Institute for Nonviolent Action (Novact), a Plaça Catalunya, a les 14h de la tarda del 16 d’octubre, després de la seva primera roda de premsa. Tocant la fibra. És una conversa al voltant d’una taula a cinc bandes entre Mariana Huidobro, Irene Santiago, Anaïs Franquesa, l’Andrés i jo. Són gairebé els mateixos que donen veu i posen la cara a Irídia a l’escenari de la UB. Els demano que m’expliquin què vol dir que es disposin a oferir acompanyament psicojurídic.

–Significa que no separarem el procés jurídic del psicològic. Molts cops, quan ens trobem amb un cas d’agressió, la persona no està capacitada per a fer un relat de la situació. I nosaltres el necessitem, sense relat no hi ha denúncia, ni querella ni res de res. els advocats intentem estirar però sempre ho fem des de l’òptica jurídica i això pot retraumatitzar la persona, explica l’Anaïs Franquesa.

–I en què es distingirà a part d’ara?

–En una sèrie de processos que no facin més traumàtica aquesta experiència. Intentarem que la persona estigui acompanyada en tot moment, com per exemple en una declaració, es valorarà el seu estat emocional i salvaguardar la seva dignitat serà prioritati.

Segons l’Andrés García, no sempre un moviment judicial, com una querella, és recomanable, pot haver-hi persones sense forces per afrontar-ho. O potser sí, però amb recolzament. La Irene Santiago, que és l’especialista, amplia el tema, rebaixant el llenguatge per veure si ho pillo.

–Hem d’incorporar el recolzament emocional a persones que han sofert vulneracions per a poder reforçar les seves capacitats de resiliència i afrontació. Per això farem atenció psicoterapèutica, peritatges socials i processos de memòria.

–Processos de memòria perquè no es torni a repetir.

–Sí. Això comporta quatre fases: veritat, justícia, reparació i no repetició. La mirada històrica és necessària per a poder transformar el que ha generat aquestes situacions i per això és necessària la sensibilització social, el reconeixement de que això ha passat.

Expliquen que volen treballar amb una perspectiva integral i interseccional. Això vol dir tenir en compte “els sistemes de dominació existents a la societat: el gènere, la raça, l’edat… Tenir-los clars abans d’intervenir”, afirma l’Andrés. I apunten bastant amunt. Conjuntament amb la intervenció jurídica i psicològica, afirmen que també volen fer formació, investigació i informes. Donar dades de forma rigorosa, investigar casos que no s’han denunciat institucionalment per tenir-les totes a l’hora d’anar a instàncies estatals i internacionals.

La idea de crear un centre per a la defensa dels drets humans no surt del no-res. Havent-se inspirat en les xarxes de recolzament d’Amèrica Llatina, el conjunt existent de les organitzacions citades anteriorment que treballen cooperant entre elles en aquest àmbit és notable. També fora de Catalunya. “Hi ha gent que ha fet molta feina aquests anys com la Coordinadora de Bariros de Madrid, la Asociación Pro Derechos Humanos d’Andalusia o Behatoika al País Basc, entre altres. Nosaltres ens hi unim”, apunta l’Andrés. “No podem treballar sols”, afegeix Mariana Huidobro. “Quan va passar tot tema del 4F, tot i tenir amics que ens recolzaven, estàvem molt soles.

Després de l’emissió del documenta Ciutat Morta, que va ser una petita victòria, vam començar a rebre denúncies i peticions d’ajuda a les pàgines web dels cas. I nosaltres no podíem fer res. així que vam arribar a la conclusió que calia fer un pas endavant. Hi ha gent que està esperant per entrar a la presó i la nostra experiència els pot ajudar”, explica.

Potser els impulsors d’Irídia són molt optimistes, o potser no. Els seus ‘clients’, al cap i a la fi, no són pocs. Víctimes que de vegades no saben a qui dirigir-se si els tallen la respiració d’un cop de puny a una cel·la d’aïllament, una comissaria o un portal. Víctimes que, en molts casos, no pertanyen a àmbits militants ni activistes, que no tenen discurs ni incidència política. Que no compten amb xarxes de suport. Gent del carrer que ha arribat a patir violència institucional per situacions de necessitat, d’infortuni, com el Modou, al que li sembla un miracle arribar a tenir una defensa, segons explica ell mateix. En definitiva, gent que viu al dia en un món divers i conflictiu.

Edició a càrrec de Catalina Gayà i Gerardo Santos.
Traducció al català per Oriol Soler.