–Quan planifiqueu el vostre pressupost, heu d’estalviar un 10% mensual del sou per omplir el fons d’emergència. Us pot passar qualsevol cosa i heu d’estar preparats! –explica la Dolors, d’uns 40 anys, a 25 adolescents de quart de l’ESO.

L’Estefi escolta molt atenta la professora voluntària del taller d’economia financera d’avui i imagina que deu ser genial poder estalviar tant cada mes. La seva família ni s’ho planteja: prou feina tenen a arribar a final de mes sense acabar en números vermells. “A mí me pareció bien que nos dijera eso, pero que eso mi família como que no, ¿sabes?, vivimos al límite. A lo mejor, como mucho, si necesitamos algo ese mes estamos muy apretaos y lo sacamos. Ahora, ¡yo eso en clase no lo dije!”, recorda vívida i directa l’Estefi que, als seus 16 anys, cursa el batxillerat social.

–I recordeu: quan abans comenceu a estalviar, més ingressos tindreu quan us jubileu…

Mentre la voluntària segueix amb el taller “Finances per a la vida”, l’Amina, companya de l’Estefi, calcula quant deu costar la roba que duu que, tot i que no li agrada, identifica que és d’una marca molt cara. “Claro, trabaja en un banco, ahí hay dinero”, pensa.

La Dolors treballa en un dels principals bancs de l’Estat, però les estudiants han vist altres persones durant aquests dies: un professor jubilat d’economia, un broker, un exbanquer i un treballador de l’Agència Tributària. Alguns els han agradat més que altres: un només llegia, però un altre explicava anècdotes de la seva vida i era molt més divertit.

–Algunos nos la querían colar, que se ponían a explicar y se notaba que eran banqueros… ¿sabes? Que tenían el ser de un banquero: cuando vas al banco con tu padre y los oyes hablar intentando metértela –recorda l’Estefi, espontània.
–Otros no, otros decían que no dejes que te engañen. Había de todo –contrasta l’Amina.

Aquests tallers formen part del programa Educació Financera a les Escoles de Catalunya (EFEC, a partir d’ara). El projecte és fruit d’un conveni público-privat entre la Generalitat (Departaments d’Ensenyament i d’Economia), l’Institut d’Estudis Financers (IEF), entitats financeres (el BBVA, CaixaBank, el Banc Sabadell, el Santander i la Caixa d’Enginyers) i l’Institut Català de Finances, amb el suport del Col·legi d’Economistes de Catalunya i l’European Financial Planning Association.

Enguany serà la sisena edició del programa, que començarà a Barcelona a mitjans de novembre i a la resta de províncies catalanes, el mes de desembre.

***

–Tenim un problema amb els mil·lenials. Es pensen que som l’enemic, no ens veuen com els seus pares –comenta, preocupat, l’executiu d’un banc.
–Hem de buscar un altre culpable de la crisi, però no se m’acut ningú –reflexiona en veu alta l’executiva d’una altra entitat financera.
–La solució és fàcil: els culpables seran ells mateixos. A les famílies els falta educació financera, per això hi hagut tanta crisi. Si els eduquem, no passarà més. Ens hem d’introduir a les escoles i que comencin a veure’ns com algú que els ajuda –conclou, contenta, la tècnica que duu la veu cantant.
–I que quedi ben clar el nostre missatge: generem il·lusió, que crea consum i aquest ens duu, inevitablement, a l’endeutament! –proclama satisfet l’executiu mentre tots tres brinden amb una copa de cava.

Aquesta escena segurament no la podríem observar a la vida real, ja que no tenim accés a les intimitats de les decisions dels bancs. Veure com tres persones executives del món financer, fredes i distants, discuteixen sobre com culpar de la crisi a la població només ho podem fer a la ficció: es tracta de l’inici de l’obra El pla il·lusió, del Forn de Teatre Pa’tothom.

Pa’tothom va recollir les crítiques de la Plataforma per una Educació en Economia Crítica (PLEEC), formada per diverses entitats que, en el seu manifest, acusen l’EFEC de presentar “el sistema capitalista com l’únic model econòmic possible, deixant de banda la pluralitat i el pensament crític imprescindibles en tot procés educatiu i de desenvolupament personal”. Dins el projecte Teatre contra els poders financers, Pa’tothom va crear l’obra de teatre-fòrum El pla il·lusió, que fa un repàs per la història i execució dels tallers amb una mirada crítica.

–Estem d’acord que s’expliqui economia a les aules, és un gran dèficit de la nostra generació, però qui i quina? Estan legitimats els bancs després d’estafes com les de les preferents, de promoure lleis abusives com les de les clàusules sol o la llei hipotecària? –reflexiona un dels ideòlegs i actors de l’obra, l’economista Lluís Cases–. Ara comença a parlar-se’n, però existeixen altres economies: l’economia col·laborativa, la del bé comú, l’economia social i solidària, la de l’intercanvi, la feminitzada, la de les cures… Tot això, els bancs ho estan explicant?

L’EFEC s’emmarca dins de les recomanacions de l’OCDE i la UE arran dels resultats dolents en competències financeres que reflectia l’informe PISA, i deriva d’uns tallers d’educació financera que, des del 1999, es realitzaven a Escòcia. La Comissió Europea va valorar els seus bons resultats i va engegar una prova pilot anomenada EFEP, dirigida ja per l’Institut d’Estudis Financers (l’IEF), que es va realitzar a Catalunya amb 750 alumnes. El seu bon resultat va dur l’IEF a crear l’EFEC, possible gràcies al finançament i l’aportació de voluntaris per part dels bancs.

Actualment, es realitzen sis tallers d’educació financera destinats a quart de l’ESO. En aquests, es parla de temes com l’endeutament, l’estalvi, els impostos, la inversió o la gestió dels pressupostos en un moment que, per a molts joves a punt de fer els 16 anys, pot ser el pas previ a l’accés al mercat laboral. Els tallers s’ofereixen de manera gratuïta a escoles públiques, concertades i privades de Catalunya en diferents formats. Els centres educatius poden impartir-los de forma autònoma, ja que s’ofereixen formacions al professorat i els materials es poden descarregar gratuïtament des del seu web.

Però, a més a més, també poden demanar persones voluntàries que condueixin tots els tallers o algun de puntual.

 

La formació

L’escenari queda buit un instant, just per donar pas a l’entrada de dues executives que, tot formals, queden de peu, a l’espera. Un jove entra, cohibit però motivat, a la sessió de formació dels tallers de l’EFEC. Les dones el condueixen fins a una cadira i el fan seure entre elles.

–Quin és el teu objectiu en els tallers? –li demana una de les formadores, incisiva.
–El tinc clar: ensenyar als alumnes conceptes financers que els serveixin per a la vida –respon convençut el voluntari. Mentre parla, amb la mirada busca l’aprovació de les formadores.
–També, però recorda el més important: el teu propòsit principal és convertir els estudiants en fidels consumidors de tots els nostres productes financers –intervé l’altra formadora, seca.
–Volem futurs clients –li deixa clar la primera, mentre amb la mà subratlla la paraula clients–. Has pensat en com aniràs vestit?
–Així? –respon el voluntari, cada vegada més dubtós, mentre assenyala amb una mà la roba. Va vestit amb una camisa blanca oberta pel coll, que deixa entreveure els pèls del pit, i uns pantalons foscos i arrugats.
–Venem la teva imatge. Els estudiants han de voler ser com tu: has de vestir elegant i modern. I, si et pregunten: tens un bon cotxe, un pis gran i una vida súper feliç –remata la formadora mentre acompanya el voluntari cap a la porta, ja preparat per començar a impartir els tallers.

Aquesta és la segona escena de l’obra El pla il·lusió, que incideix en la formació del voluntariat. Ferran Borràs, professor jubilat d’economia, és voluntari del projecte i també formador de nous voluntaris. Assegura que l’obra no representa la realitat, tot el contrari.

–Els donem un decàleg on diu que la seva marca és EFEC, no han d’explicar res més. Sí que els demanem que es presentin, però aquest presentar-se és com vulguin. Hi ha gent que es presenta com a “treballador d’un banc”, però no hi va a vendre res –comenta Borràs. En la mateixa línia, Jordi Martínez, director d’educació financera de l’IEF, assegura que “a les escoles només hi entra el símbol de l’EFEC”.

Les persones voluntàries disposen d’un material en format de presentació per a cada taller, que està acompanyat d’unes notes a peu de pàgina que els indiquen què cal que expliquin i com. A l’inici de cada taller, la instrucció és clara:

“Presenti’s: nom i descripció ràpida del que fa a la seva feina. És important que els estudiants vegin que els parla algú que treballa en el sector financer i que els pot explicar anècdotes i casos reals. Tingui en compte que, encara que treballi per a una entitat financera, no pot fer cap acció comercial ni publicitària. (Recordi el decàleg del voluntari)”.

–Tenim voluntaris de 130 entitats. La que ens n’envia més és “la Caixa”; després, el col·legi d’economistes; i el tercer és el Banc Sabadell. Però, per exemple, hi ha més voluntaris d’altres entitats que els que pugui posar el Banc Santander. També hi ha 70 o 80 persones d’enlloc: un regidor de Montmeló, dos funcionaris d’economia de l’Ajuntament de Barcelona… Són persones que en saben, de finances, i que s’han ofert a col·laborar –exposa afable i proper Martínez.

Però prou obres de teatre. A continuació, ens endinsem en la realitat dels tallers que ofereix l’EFEC i analitzem els seus continguts principals.

 

Taller 1: Administrant els teus diners

Un cotxe vermell i llampant és el primer que veuen els estudiants quan es parla de la gestió dels diners. Al cotxe se li suma una partida de pòquer i tenen, com a resultat, la imatge d’un captaire.

–Si sou desordenats i dueu una vida boja, acabareu com l’home de la diapositiva: enfonsats –exposa la Dolors, la voluntària del taller–. Ara bé, si treballeu i estalvieu, aconseguireu el que us proposeu: anar de vacances, tranquil·litat i descans –diu mentre senyala la segona filera de dibuixos, on un treballador i una guardiola s’igualen a una parella que viatja.

Aquesta última imatge ha variat aquest curs. Abans, el desenllaç era una família (els pares, dos nens/es i un gos) davant d’una piscina, amb tots els membres descansant tranquil·lament en primer pla. Però els temps canvien i els impulsors del projecte han simplificat els dibuixos a la recerca d’una imatge més juvenil.

Tot i el canvi, el text que acompanya la diapositiva continua sent el mateix: “Administrar els diners no és un problema de quant es guanyarà, sinó de com i en què ho gastarem”.

El programa EFEC ha anat creixent. El curs passat va arribar a 321 escoles, que representen un 31% del total de Catalunya, augmentant les 301 del curs 2015/2016. A Barcelona, es realitza a més escoles concertades que públiques: 59 de 80. No obstant això, des de la Plataforma per una Educació en Economia Crítica (PLEEC) asseguren que l’EFEC no creix al ritme que esperaven el Departament d’Ensenyament i l’IEF, els quals, segons la plataforma, pretenien estendre’s a totes les escoles catalanes. El creixement de l’últim any representa només un 1%.

Tot i l’acusació de la PLEEC, Martínez rebutja que es marquin objectius. A més a més, defensa que pot ser que moltes escoles realitzin el programa de manera autònoma i no se les pugui comptabilitzar en les estadístiques. La PLEEC ha publicat una enquesta interna del 2015 sobre les raons que han dut a algunes escoles a no tornar a demanar l’EFEC. L’avorriment o la visió única de les finances són alguns dels motius que han recollit. Van entrevistar el 43% de les escoles públiques de Barcelona, de les quals un 58% no van repetir el curs següent els tallers de l’EFEC.

Aquestes dades, parcials, contrasten amb les que ofereix l’IEF. Van enquestar 259 escoles de les 321 que van realitzar els tallers el curs passat. D’aquest 81%, només 7 escoles van dir que no repetirien (el 2,7%). Jordi Martínez, vestit amb americana i pantaló fosc a joc, admet que “pot ser que qui no contesta és perquè no vulgui continuar”.

Un dels Instituts que no ha continuat, i que ha preferit que no es publiqui el seu nom, ho va fer perquè “hi havia algun professor que opinava que els valors que es transmetien en aquests tallers no eren adequats per als alumnes, menys si eren explicats per persones vinculades amb els bancs, que precisament havien estat els responsables, en certa manera, de la crisi que s’estava vivint. A més a més, la segona vegada les persones que impartien els tallers no van fer-ho gaire bé. Els alumnes no hi van mostrar interès”.

Un alumne d’aquest IES comenta que “eren bons tallers si no s’haguessin decantat per inculcar les ofertes o recomanacions d’un banc en concret, ja que repetien de quin banc eren i els seus avantatges”.

 

Taller 2: Endeutar-se? Amb seny

–Abans de demanar un préstec, us heu d’informar sempre i, sobretot, llegir la lletra petita –explica el Marc, el voluntari d’avui en el taller “Endeutar-se? Amb seny”–. Perquè, què passa si no el podeu pagar?

La reacció de la classe és força silenciosa, ja que han notat que la pregunta no espera resposta. A l’Estefi, però, li cala la idea del taller:

–Yo entiendo que una persona no debería meterse en una cosa que no es capaz de pagar, porque a lo mejor es de una clase muy baja y va a coger una casa tope de grande y se mete en eso y ¡pa!, cuando la tienen que echar lo pasa mal. A ver, yo lo entiendo, pero también tienes que pensar que tú has hecho algo que no tendrías que haber hecho: ¡te tendrías que haber conformado con lo que puedes! –assegura, acalorada, l’Estefi.

El títol de l’obra del Forn de Teatre Pa’tothom, El pla il·lusió, fa referència a aquest taller sobre endeutament. Des de l’IEF, Martínez nega conèixer l’existència d’aquesta obra i deixa escapar una petita rialla quan escolta el seu nom.

–No sé per què es diu així, sona a títol de la banca: vaig a contractar un pla il·lusió! –comenta amb un to nerviós, entre el riure i el dubte. Quan se li parla d’endeutament, torna a un to més seriós–. No estic d’acord amb aquesta idea. Si tu agafes a 30 adolescents de 15 anys que han fet els tallers, ells s’endeutaran menys; explicant-ho com ho fem, segur que en compren menys.

Tanmateix, el director de l’IEF, Josep Soler, sembla que no comparteix la seva opinió: “L’endeutament és una cosa positiva, però el sobreendeutament no ho és”, assegurava en una entrevista al diari Ara el 2015.

Pedro Gozalbo, membre de la PLEEC i professor de secundària, assegura que “els materials són una eina d’adoctrinament al servei de les institucions financeres sota el finançament i recolzament del Departament d’Ensenyament, la Conselleria d’Economia i el Govern de la Generalitat. No hi ha cap interès pel desenvolupament crític del jovent de cara a la seva autonomia i independència”.

Des de l’EFEC, Jordi Martínez insisteix que els bancs no revisen els materials, que això ho fa un comitè assessor format per membres de l’IEF, del Departament d’Ensenyament i professors d’escoles públiques i concertades.

–Porto aquí des del 2014 i mai cap banc m’ha dit “m’ensenyes el material?”. Ells financen el programa i posen els voluntaris, però els materials mai me’ls han demanat. No parlem de banca ètica però tampoc de banca no ètica, ni d’economia: a l’assignatura, que parlin de sistemes econòmics i que debatin. La crisi, que s’expliqui a l’escola. Jo no la puc explicar –afirma.

L’EFEC es troba dins del Plan de Educación Financiera 2013-2017, que la justifica amb l’argument que la crisi podria haver-se mitigat si la societat hagués tingut nivells adequats d’educació financera. També considera que “els joves d’avui són els consumidors de productes i serveis financers de demà”.

 

A la recerca de clients

La Marina avança amb pas ferm cap a la parella de joves que seu a la sala d’espera del banc, un conjunt de cadires ubicades en un extrem de l’espai.

–Passeu cap al meu despatx, allà estarem més tranquils –els diu amb un somriure, mentre estreny les seves mans amb força, intentant transmetre seguretat i confiança.

El despatx és un petit espai apartat de la resta per una mampara blanca, totalment neutre si no fos per la petita foto familiar ubicada en una punta de la taula, que dóna a l’escena una certa sensació de quotidianitat.

–Volíem obrir un compte corrent comú –s’afanya a anunciar la Laura, a qui tanta atenció de la Marina l’ha fet sentir una mica incòmoda–. No volem pagar comissions.
–Treballeu? –pregunta amb un somriure la Marina. Els dos afirmen amb el cap–. Quin sou teniu?
–Uns 20.000 bruts a l’any i ella, uns 22.000 –contesta, una mica violentat, el David.
–Perfecte –ràpidament, la Marina es fa un mapa mental dels productes financers als quals tenen accés segons els seus ingressos–. Amb la vostra nòmina no tindreu cap problema. Heu pensat que ara és el moment idoni per fer-vos un pla de pensions que, a part d’assegurar-vos la jubilació, us ofereix molts beneficis fiscals?
–La veritat és que no hi creiem, en aquestes coses –respon la Laura ràpidament.
–Però sabeu com funciona? Sovint no s’explica bé –la Marina insisteix, però la cara de la Laura la frena–. Bé, potser més endavant. Heu sentit a parlar dels fons d’inversió? És una manera d’invertir, amb risc però, si es fa a poc a poc i seguint els nostres consells, us pot donar molts beneficis.

La Marina treballa per objectius. Cada producte que ven li dóna uns punts, que augmenten amb el risc. Dóna més punts un fons d’inversió (que li dóna més marge al banc i té més risc) que un pla fix (que pràcticament no dóna rendibilitat al banc).

Els punts es van sumant i, si la Marina arriba als objectius que li marca el banc, cobra una variable quatrimestralment i al gener. Aquesta variable, calcula la Marina, no arriba al 10% del seu sou anual.

–Dins dels objectius i de la pressió per aconseguir clients rendibles, intento vendre correctament. L’ètica ha canviat bastant des de les preferents: no endollar a qualsevol qualsevol cosa –assegura la Marina, que porta des del 1999 treballant com a gestora comercial a entitats financeres–. Jo vaig vendre deutes subordinats amb venciment, semblants a les preferents. Com a comercials, no érem coneixedors del risc que podien tenir les preferents, que es venien com un pla fix i no ho eren –confessa.

El Paco, jubilat, va treballar 30 anys al Banc Santander. No va voler mai vendre productes financers, tot i que els últims anys la insistència del banc va augmentar apel·lant al fet que els clients, per la seva veterania, li feien confiança. El Paco ho tenia clar: “A mi no m’agrada enredar la gent. Puc vendre alguna cosa en la qual crec, però del banc no creia en res. Ara, als nous treballadors els tenen molt collats amb el tema dels incentius; per sort, a mi em deixaven fer tranquil”.

La seva dona, la Tere, va comprar un paquet de preferents sense dir-li-ho. Quan al cap d’uns mesos li va comentar, el Paco va desconfiar.

–El nom de les preferents em feia mala olor, però no perquè sabés el risc: el risc va ser quan se’n van anar a la merda els bancs! Fa 30 anys aquest nom ja sonava: el banc va obligar als càrrecs directius a comprar-ne. Va emetre preferents per poder captar capital i els directius van estar 10 anys que no les podien vendre. Era un producte bastant opac. Qui les venia sabia que tenien risc: o no l’havien informat, o tampoc s’havia volgut informar –conclou, taxatiu, el Paco.

La Tere va confiar en la seva assessora del banc, que considerava una amiga. Ha recuperat menys de la meitat de la inversió, tot i que va arribar a anar a judici. “Abans, un banquer era com un metge; ara, ja hem vist que no pots confiar-hi”, comenta, taxatiu, el Paco.

Arran de les preferents i de tota la polèmica que van generar, ara la European Financial Planning Association (EFPA) obliga els treballadors a fer un curs i uns exàmens abans de 2018 per poder vendre fons d’inversió, el producte de moda. “És una forma de control perquè estiguem formats amb productes financers d’alt risc; estem escaldats amb les preferents”, comenta la Marina, que està realitzant el curs per poder obtenir el títol.

 

Taller 3: Inversió Intel·ligent

–No és el mateix estalviar que invertir. Segur que tots teniu objectius vitals. Algú el vol compartir? –pregunta el voluntari, avui un broker.
–A mi m’agradaria muntar una perruqueria. Però no sé d’on trauré tants diners –contesta, tímida, la Susan.
–Ho has de tenir clar: el teu objectiu vital és engegar una perruqueria, però el teu objectiu financer és tenir diners per a obrir-la –li explica el voluntari–. Què pots fer per aconseguir-ho?
–Estalviar? –respon la Susan, vergonyosa.
–Pots estalviar i anar acumulant diners, però pot ser que no sigui suficient. El que potser necessitaràs és invertir. Però no us espanteu, hi ha moltes maneres de fer-ho; ara les veurem! –i, tot seguit, el voluntari passa a descriure els diferents nivells de risc que tenen els productes financers.

En aquest taller, s’explica a l’alumnat les diferents opcions que hi ha al voltant de la inversió i el risc que duen associat. Enguany, han afegit un apartat sobre finances socialment responsables. Són cinc diapositives que tracten de la possibilitat de contractar productes financers segons criteris socials, mediambientals i de bones pràctiques.

En aquesta línea treballa l’IES públic Quatre Cantons, al Poblenou:

–La banca ètica no busca els màxims beneficis sinó que es basa en els criteris de cooperació i sostenibilitat. Fomentem una economia real, financem projectes que contribueixin a fer un món més just –exposa un membre de Fiare, una de les banques ètiques de Catalunya davant d’una classe de quart de l’ESO.

La xerrada s’emmarca dins un dels mòduls, anomenats Treballs Globalitzats de Proposta Ètica (TGPE), que l’IES realitza des de fa 3 cursos. L’institut, que treballa amb metodologies globalitzades semblants al treball per projectes, contacta amb entitats externes que dissenyen, conjuntament amb el professorat, un encàrrec a donar als alumnes.

La Sònia, professora de l’IES Quatre Cantons, explica que “el curs passat, el TGPE va durar dos mesos i el vam fer amb dues entitats: el banc ètic i cooperatiu Fiare i la fundació d’entitats FETS. L’objectiu és donar a conèixer que hi ha un altre tipus de banca i que els diners es poden usar de moltes maneres; s’explicaven conceptes financeres comparant la manera de fer dels bancs tradicionals i de la banca ètica”.

En el procés de coneixença de la banca ètica, els estudiants van visitar una empresa social, Alencop, que està finançada per Fiare. Una vegada fet el procés de reflexió, van entomar l’encàrrec d’organitzar una campanya publicitària per donar a conèixer la banca ètica. Van muntar un stand amb material on la comparaven amb la banca tradicional i van elaborar tríptics i material audiovisual.

Taller 4: Els impostos i tu

Avui, 5 d’abril de 2016, el tallerista és algú especial i, per això, una desena de periodistes envolten l’aula. El vicepresident del govern i conseller d’economia i hisenda, Oriol Junqueras, està a l’IES Milà i Fontanals del Raval.

–Els impostos serveixen perquè aquells que tenen molts diners paguen més impostos i aquests impostos es converteixen en serveis per a tothom. Potser, especialment, per aquells que en tenen menys –explica, amb el seu to didàctic i retolador en mà, el conseller.

Malgrat aquesta afirmació, el govern ha limitat la recaptació via impostos directes, que són els que redistribueixen la renda, i ha potenciat els indirectes. És el cas de l’impost de successions, que Junts pel Sí i PP van bloquejar el juny de 2016 al·legant la por a la fugida de capitals. L’Estat també contribueix a aquest desajust amb un impost de societats que cada vegada col·lecta menys: entre 2016 i 2017, va acumular una diferència de recaptació entre el que s’espera i es recull de més de 34 milions d’euros, un 13% del total. La causa la trobem, segons el sindicat Gestha, en el fet que les grans empreses tributen el 7% mentre que la resta té una càrrega fiscal mitjana del 13,9%. Això últim mentre el 80% dels treballadors de l’Agència Tributària es dediquen a perseguir persones treballadores i petites empreses, segons assegura Gestha.

–La fugida de capitals és un argument fals. Caldria adoptar un règim de control de capitals per poder limitar la circulació i controlar els capitals. L’esquerra ha assimilat el discurs de la globalització barrejant l’obertura de fronteres entre persones i capitals, i no pot ser: fora fronteres per les persones, però no pels capitals –reflexiona el Sergi Cutillas, economista i membre de la Plataforma Ciutadana d’Auditoria del Deute i d’Ekona, cooperativa de consultoria i d’anàlisi econòmic–. A la Xina, aquest sistema fa que l’economia funcioni millor que a Occident, fins i tot ho diu el FMI. Això, però, a cap ràdio ho sentiràs, perquè sinó et tractaran de bolxevic.

***

Avui, el voluntari del taller Els impostos i tu, un treballador de l’Agència Tributària, es troba amb una pregunta incòmoda:

–Per què l’estat no va ajudar les persones? –pregunta una de les alumnes.
–Perquè a l’Estat li falten diners! –respon enèrgic i segur el voluntari–. Quan es fan factures sense IVA, això afecta les famílies: és frau fiscal!

El 70% del frau fiscal pertany a les classes altes, segons dades de Gestha, el sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda. En comparació, el frau que correspon a les llars és ínfim. A causa d’informació poc explicada com aquesta, una de les principals reivindicacions de la PLEEC és que l’educació financera l’hauria de gestionar, exclusivament, el professorat, mitjançant l’augment de recursos humans i materials als instituts.

–L’educació financera l’han de fer els professors, que per a això hi són –afirma el Carlos Izcara, professor de socials a l’IES Enric Borràs de Badalona i membre del comitè assessor de l’EFEC. Al seu IES, porten realitzant el programa EFEC des que es va crear, ara fa 5 anys–. Tal com estan muntades les coses, un profe que faci batxillerat i una matèria d’emprenedoria ja no pot fer res més. L’administració diu que no té mitjans per invertir en més professors.

Actualment, als instituts es realitza economia a Batxillerat com a assignatura obligatòria de l’itinerari social i, a quart d’ESO, en forma d’optativa. Però, com són aquestes classes? Comparteixen continguts amb l’EFEC?

***

–Qui d’aquí ha sentit a parlar de les targes de crèdit? –comença la classe el professor d’economia, el Sergi. L’atenció dels i les estudiants es focalitza ràpidament, fent silenci.
–Els meus pares en tenen, l’utilitzen sempre –s’aixeca una veu des del final de classe.
–Us heu plantejat mai que això és un deute? També quan paguem un sopar amb la tarja, o la compra del mes. En aquests moments ens estem endeutant!

Estem a la classe optativa d’economia i emprenedoria de quart d’ESO, tot i que podríem estar al taller de “Finances per a la vida” de l’EFEC.

Incorporada el curs 2014-2015, l’assignatura arriba només a una part de l’alumnat. Fusiona dues optatives que havien d’anar per separat (segons els dos itineraris que marca la LOMCE, un orientat a Batxillerat i l’altre a la Formació Professional). Amb la fusió, feta per la Generalitat, la necessitat de professorat va disminuir: de les 6 hores de les dues assignatures (3 cada una) es va passar a 4 hores lectives d’una única matèria.

–El currículum és extremadament neoliberal i forma part de les polítiques agressives de Junts pel Sí respecte a la mercantilització de l’educació. Pràcticament un terç de les matèries estan al servei de les institucions financeres, per vendre les seves assegurances, explicar les seves targetes i convèncer la gent que compri motos, cotxes i que es faci una pla de pensions privat –reflexiona, parlant molt ràpid i cada vegada més exaltat, el Pedro, membre de la PLEEC.

Carlos Izcara, professor de secundària, comparteix la crítica a l’assignatura: “Alguns conceptes poden interpretar-se com esbiaixats, en el sentit que donen per fetes coses que no són tan clares. El llibre diu que no queden diners per les pensions, que s’ha gastat tot i en el futur, si no tens un pla de pensions, estaràs fotut”. La vèrbola imparable del Carlos fa emergir el seu esperit crític. I continua:

–Això és mitja veritat. Mitja veritat és mitja mentida. Per què es veritat? És veritat que si no tens un pla no podràs complementar la teva pensió. Però si no el tens, ningú t’està dient que l’Estat no et podrà pagar la teva pensió.

Taller 5: Finances per a la vida

–Recordeu: el problema no és que entrin 600 euros a casa sinó com els gestionem: hem de prescindir de despeses innecessàries i, a més a més, hem d’estalviar per si surten sorpreses negatives. D’això se’n diu planificar i, quan abans ho comenceu a fer, més beneficis obtindreu –exposa el voluntari, exbanquer–. Al principi us costarà, però penseu en el futur. Per pocs diners que tingueu, de la setmanada o d’alguna feineta que trobeu, ja podeu començar a estalviar!

L’EFEC incloïa els plans de pensions en el tema de “Finances per a la vida”, però amb la reestructuració de continguts feta aquest curs s’ha exclòs, ja que, segons comenta Jordi Martínez, “els professors demanaven exemples més propers”. Tanmateix, s’inclou una activitat anomenada “Els ingressos al llarg de la vida”, que proposa als i les estudiants que dibuixin la línia d’ingressos que creuen que poden tenir fins a la seva mort. Es demana als voluntaris, a través de les notes explicatives de l’activitat, que deixin clar que l’evolució dels ingressos, “si es planifica bé, no ha de baixar abruptament a partir de la jubilació”.

El Plan de Educación Financiera 2013-2017 insisteix en la importància d’estalviar de cara a la jubilació, ressaltant el paper de les assegurances i dels plans de pensions. Ho recull el fragment següent:

Las reformas que se están llevando a cabo en España, con el fin de garantizar la sostenibilidad del sistema público de pensiones, van en la línea de trasladar mayor responsabilidad a los ciudadanos en materia de ahorro a largo plazo y pensiones. La baja tasa de natalidad y el aumento de la esperanza de vida, unidas a la época de crisis, hacen necesario concienciar a los individuos para que complementen la pensión pública que recibirán una vez jubilados (pàg. 20).

Taller 6: Informa’t per decidir

–Moltes famílies ho han passat malament per culpa dels bancs –comenta la Saida a una de les classes.
–T’equivoques, Saida. Ho han passat malament perquè no han gestionat de manera responsable les seves finances. Recordeu: els préstecs són naturals, però heu d’evitar anar a “xiringuitos financers” si no voleu que us estafin –explica el voluntari del taller.

El tema de les estafes i de la necessitat d’informar-se en entitats confiables tanca l’últim taller de l’EFEC. Amb la idea d’expandir algunes idees dels tallers, sobretot la de la gestió del pressupost, el programa EFEC s’ha expandit a altres col·lectius, com les famílies en situació de vulnerabilitat social i econòmica.

Es va realitzar un pla pilot el curs 2015-2016 del programa “Aprenent, millorem!”, que no s’ha repetit. L’IEF va arribar a un acord amb la Fedaia (Federació d’entitats d’atenció a la infància i l’adolescència), que va contactar amb diverses entitats socials. Els talleristes d’aquest programa provenien de l’Associació de Voluntaris de “la Caixa” i van arribar a 123 famílies.

–Als voluntaris els dèiem que no poden anar a donar cap lliçó a aquestes persones, perquè a vegades viuen amb una PIRMI de 400 euros i escaig, i amb fills –explica Jordi Martínez amb un matís d’il·lusió a la veu–. Si en el fons d’emergència l’ideal seria tenir de 3 a 6 mesos les teves despeses, aquí era: “podem separar 5 euros al mes? Va, anem a provar-ho”, i després era maco perquè tornaves al cap d’un mes i et deien “ostres, he separat 10 euros”, que al final de l’any són 120 euros. No és gaire, però si se li trenquen les ulleres al teu fill doncs abans de l’ajuda social ho tindràs, o si hi ha una excursió que no estava prevista i l’escola no t’ajuda, doncs ja ho tens –diu Martínez.

El programa també s’ha estès als CFA (Centres de Formació d’Adults), on la seva tercera edició ha arribat a 41 centres.

Altres veus, altres mirades

La violència del sistema financer és tan amplia i engloba tantes esferes que es fa molt difícil poder posar cara als seus responsables. Però, un altre món és possible?

La Núria Güell és una artista gironina que, a través dels seus privilegis com a ciutadana espanyola, blanca i europea, realitza accions contra les injustícies que l’envolten. Algunes les ha focalitzat en el sistema financer. És el cas del projecte Aplicació Legal Desplaçada #1: Reserva Fraccionària, que consisteix a ensenyar a la població com robar un banc a partir d’invertir el sistema de reserva fraccionària (segons el qual els bancs creen diners del no-res).

Per fer-ho, va organitzar una trobada on els expropiadors de bancs Lucio Urtubia i Enric Duran, acompanyats de l’economista Qmunty, responien al títol: Com podem expropiar diners a entitats bancàries? Amb les respostes, es va elaborar un manual que es pot trobar gratis a la xarxa.

–No hi ha cap diferència entre com creen diners els bancs i com creen diners els falsificadors de diners o, fins i tot, la gent que expropia bancs. L’única diferencia és que els bancs tenen impunitat per fer-ho perquè formen part del poder i les lleis es fan en funció d’ells –explica Güell amb una veu assossegada–. Al principi, molta gent deia que el projecte era immoral. Això va canviar a partir del 15-M, quan la gent va prendre consciència que els bancs eren responsables dels seus actes. En aquest moment, va canviar la seva relació amb el projecte.

Dissuasió va ser una altra acció de la Núria en la qual es qüestionava l’escola com a institució que genera submissió enlloc de potenciar la capacitat crítica dels infants. Conjuntament amb l’Enric Duran, va crear una unitat didàctica per 3er d’ESO que explicava “una de les coses que a l’escola no es toca mai: d’on surten els diners, com es creen els diners i qui pot crear diners”. Els materials que van utilitzar es poden trobar també a la xarxa. Uns altres materials disponibles sobre educació financera alternativa són els creats el 2014 per la Plataforma Ciutadana d’Auditoria del Deute (PACD), que van enviar a alguns instituts de Sant Cugat del Vallès.

El 2014, la Núria Güell, conjuntament amb l’artista cubà Levi Orta, va crear un paradís fiscal dins del projecte Art Polític Degenerat amb diners provinents de fons públics (el pressupost d’una producció artística, uns 3.000 euros). Es van assessorar amb advocats d’ESADE i al cap de 15 dies tenien l’empresa feta. “La gent també es va escandalitzar, però fèiem el que fan tants i tants polítics. Després van arribar els Panamà Papers i ara els Paradise. És un sistema que funciona molt bé, molt ràpid i que molta gent utilitza”, assegura Güell, que mentre parla s’emociona recordant el rebombori que va generar l’acció.

En la recerca de propostes que facin més just el sistema financer actual, l’economista Sergi Cutillas ho té clar:

–Caldria l’apropiació democràtica de la banca i convertir-la en pública, retornar el poder als Estats. Abans de les crisi de la dècada dels 70, la democràcia tenia més poder que el sistema financer; ara, està capgirat per la revolució neoliberal. Tenim una dictadura financera que, en una democràcia, només es pot revertir si el sector públic intervé el privat –conclou Cutillas amb una intensitat esperançadora.

Aquestes accions i propostes s’emmarquen en un context de lluita i rebel·lió contra el poder establert. Tot i que la seva repercussió és limitada, obren una escletxa per a una altra classe d’organització econòmica i social. Existeixen altres tipus d’economia que proposen maneres diferents de relacionar-se, com l’economia col·laborativa o la solidària. Esdeveniments com la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC), celebrada l’octubre a Barcelona, són una finestra a totes les alternatives.

I en aquest punt d’efervescència del pensament, l’educació econòmica crítica sembla una eina clau per conscienciar i caminar cap a uns altres models socials, contra unes violències tan presents com invisibles. Perquè “si es legal es ético, si no fuera ético sería ilegal”, com rapeja el grup Sons of Aguirre, amb una frase dels brokers.

Edició i correcció a càrrec de Celia Castellano
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio