Quan David Airob va descobrir el Calcio Fiorentino no va voler quedar-se de braços creuats. El seu company de treball, David Ramos, l’havia llegit en una revista de turisme en un avió. Mentre conversem en una banca del CCCB Airob ens explica com va començar tot el projecte, després que David Ramos li proposés fer alguna cosa junts. A uns pocs metres d’on estàvem s’exhibia el curtmetratge que tots dos van fer sobre el calcio fiorentino i que va ser guardonat amb el tercer premi en la categoria multimèdia del World Press Photo 2014.

Airob no és cineasta. És fotoperiodista de carrera, amb una llarga trajectòria a La Vanguardia. No obstant això, assegura que en el moment en què David Ramos li va explicar aquesta història el primer que va pensar va ser en fer una peça audiovisual. Mai havia fet una cosa semblant: “Nosaltres vam dir ‘ho farem per aprendre’, perquè la millor manera d’aprendre és a base d’hòsties sobre el terreny, no? I els asseguro que ens vam pegar moltes, però això ho va fer encara més apassionant “, assenyala Airob, mentre es mou inquiet sobre el seient de fusta i acompanya les seves paraules amb les mans.

Durant set dies i després de diversos viatges curts a Florència, David Airob, David Ramos i José Bautista (encarregat del so) es van dedicar a gravar l’abans, el durant i el després del torneig. Al principi no van tenir sort, perquè per primera vegada en la història del joc es va anul·lar la final: “Estava plovent tan fort que no els van donar permís de jugar. I mira que es juga des de l’Edat Mitjana! Això és mala sort. Però bé, vam fer tot el possible per aconseguir un bitllet per a la setmana següent i ho vam aconseguir “, explica Airob entre rialles.

–Com va ser l’experiència de conviure aquests dies amb els jugadors?

–La veritat és que molt bé! Molta gent ens pregunta “Hòstia, però com vau fer per entrar en aquest món?” L’únic que vam fer va ser parlar amb ells, explicar-los el que volíem fer i demanar-los que fossin sincers, que no ens venguessin una moto.

–Però la confiança no es guanya d’un dia per l’altre …

–És clar que no. David Ramos i jo sabíem que necessitaríem moments d’intimitat amb ells. I la veritat és que de poc a poc es van anar obrint, sobretot en els últims viatges. També va ajudar molt el fet que constantment els enviàvem fotos o plans que havíem rodat per veure què els semblava, amb la qual cosa ells estaven veient constantment la feina que elaboràvem. Van poder veure que realment s’estava treballant sense voler tergiversar res i que la nostra idea no era denunciar ni res d’això.

–I hi va haver algun jugador dels protagonistes del documental en el qual es van fixar més o els va cridar més l’atenció?

–Un en específic no, però ens va deixar molt fascinats com aquesta gent sent por també. Són autèntiques mols, les persones més forts que he vist en la meva vida, i , tot i així, senten por. Tota la història de la paura, de la por que gira al voltant del joc; una por que només pots entendre quan veus un partit d’aquests. Triem als protagonistes sobretot perquè són molt contundents. Per exemple Marc, el rapat que sembla Robert de Niro a Taxi Driver, ell és filòsof, però està com una autèntica regadora. Leo, que és el primer que surt, i el seu germà són dues persones d’allò més normals. Un altre dels que més em va impactar va ser Simone, que diu que deia a la seva mare després de cada partit i li deia “mamà, estic bé … sta tutto bene, sta tutto male, non tu preocuparé“. Aquest tío mesura un metre noranta, tatuat i et diu que li crida a la seva mare per dir-li que està bé– ens explica entre rialles.

La paura, aquesta por, aquesta tensió que explica Airob que es podia sentir el dia de la final. La paura era això que es respirava al pavelló de l’equip blau, on estaven tots molt concentrats. Alguns entrenaven i altres treien la seva ira contra un sac de boxa. Crits, cops, i tots allí esperant el moment decisiu. La paura que començava a embolicar-los a tots. Seguia latent el record d’aquella final del 2012 on sis dels calciatori van acabar en coma. “És que ells en certa manera van a la guerra, -reflexiona Airob-després et poses a pensar que estaran 50 minuts donant-se cops de puny … Però, hòstia, és que és una guerra!”. La tensió era tanta que va arribar un punt en què li va proposar a Ramos “pegar-se entre ells”, per distensionar una mica: “No era que sentissis la pressió: és que estava molt palpable”, conclou.

–Què vas sentir quan després de conviure gairebé una setmana amb aquestes persones els vas veure donant-se cops davant els teus ulls?

–Mira, et diré la veritat, en el partit és tan ràpid tot i vas tan atabalat per agafar plans, que no veus realment el que està passant. Jo recordo que a Leo, un dels de l’equip blau, al minut un li van pegar una hòstia que el van deixar KO. I David Ramos em diu: “Hòstia, és Leo el que està a terra”. Jo no m’ho podia creure. Però res, el tipus es va recuperar i després va seguir.

–I la duresa del joc no et impactava?
–És clar! A vegades, parlant amb ells, dèiem: “Tio, ¿de debò penses pegar-li?” Però ells ens deien que, és clar, “si no li pego em pegaran a mi.” És que són unes moles! Et foten un cop de puny i et trenquen, a nosaltres ens arrencarien el cap.

 

“Cal apostar per la qualitat”

Després de l’èxit que va suposar Calcio Storico, Airob segueix amb ganes de tornar a treballar amb multimèdia. De fet ja tenen pensat i preparat el proper documental, que no ens va voler revelar encara. Airob porta molt temps sent fotoperiodista, per la qual cosa es considera un afortunat, ja que considera que la situació actual no és la millor per als fotògrafs: “Home, t’estaria enganyant si et digués que el fotoperiodisme passa pel millor moment. Jo tinc la sort d’estar en un diari com a part del staff fix, amb la qual cosa jo tinc un sou cada mes “. Segons Airob el problema és que a Espanya s’ha apostat per la història darrere de la fotografia i no per la qualitat. “Crec que ara mateix l’única manera de sortir d’aquest forat és que els mitjans gastin diners apostant per qualitat. I si no hi ha diners, doncs cal aconseguir-ho “.

David Airob és molt expressiu i se li nota quan alguna cosa li molesta. Per això quan vam començar a parlar de l’estat actual del fotoperiodisme veiem com canvia d’expressió en qüestió de segons. La conversa es torna cada vegada més intensa, i comença a arrufar el nas poc a poc: “Si jo baixo la música d’internet, el so no en tinc cura, tant me fa el color que tingui i el gravo com em surt dels ous, perquè així em surt més barat, llavors què? doncs que és absurd gastar els diners en una cosa que és dolent “. I afegeix, efusivament: “Cony! Tu tens diners per fer això? No. Doncs fora! Pensa en alguna cosa en el que tu puguis gastar poder econòmic i que el puguis portar al límit”.

Ens explica, per exemple, que ells van gravar el partit amb una sola càmera, però tot i així van voler apuntar alt. “Escolta, qui és el millor en so ara? Jose? Què val Jose? Tant, doncs pren: amb un parell de collons!”. Airob creu que cal pagar per poder exigir, i que d’aquesta manera el treball es torna professional.

–Pagues i valores la seva feina.

–Som amics, però tots vivim d’això. _Per què faré jo una merda de vídeo que va quedar a Youtube? Què ens cal, gastar tant? Doncs si ho tenim, ho gastem: al màxim. Això no vol dir que donin el World Press Photo, però, joder, si fas una peça digna, honesta, que no enganya, que es pot veure i té bon so, música, imatges i fotos … Jo crec que aquest és el camí.

Airob no amaga el que pensa i per això quan parla dels mitjans de comunicació a Espanya es mostra molt sincer. S’acosta més a nosaltres i eleva el to de veu, ens posa milers d’exemples i diu “hòstia” cada tres paraules. Per Airob, els mitjans de comunicació tenen un seriós problema: “Estem en un país on jo he vist com se li preguntava l’opinió sobre terrorisme a Belén Esteban. Perdó? El problema no és que Belén Esteban opini de terrorisme. ‘El problema és el subnormal que li pregunta !! Llavors, no és un peix que es mossegui la cua, és una banda de merda que envolta tot. Hi ha un refrany que diu: hi ha dos tipus de gilipolles, els que presten llibres i els que els retornen. Doncs és una mica igual ”

Quan ja ha finalitzat l’entrevista Airob ens convida a passar al vestíbul del CCCB a provar el vi que estan oferint els organitzadors del World Press Photo. Mentre beu la seva copa ens segueix parlant sobre el fotoperiodisme amb un lleu to de malenconia. Airob ens mira fixament, sabent que ens queda molt camí per recórrer i que, com ell ja ha dit, no són temps fàcils per a la professió. Després de l’últim glop i abans d’acomiadar-nos-ens somriu, ens dóna un copet a l’esquena i una última recomanació: “Es pegaran una hòstia aquells que apostin per la mediocritat. Perquè com ja estem en la mediocritat, l’única manera de sortir del fang és fent alguna cosa bona, no seguint en el fang. Crec jo”.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal.
Traducció al català per Augusto Magaña.