Primera escissió – La impossibilitat d’habitar els altres

–No ho sé, suposo que t’ho transmeten. Se’t cola pel ventre i et forada per dins, com si haguessin obert dins teu una porta fosca o t’haguessin introduït a la panxa una supernova a punt d’esclatar.

–I, inexplicablement, la foscor creix fins que desapareixes. Una cova o alguna cosa així, oi?

–Sí. El pitjor és que ells aconsegueixen sortir-se’n, aconsegueixen convertir la foscor en impuls, i jo no sé com fer-ho.

–Sé què vols dir. Vols un cigarro?

–No, no fumo.

Ens vam quedar en silenci uns minuts. Feia una estona ni tan sols ens coneixíem. Jo sortia del metro amb la mirada perduda en algun lloc d’on no acostumo a recordar-me’n de tornar quan estic esgotada i tensa. Quan vaig recuperar la consciència, ens vam mirar.

–Tens un cigarro?

“No, no fumo”, li havia dit sense aturar-me, empenyent els peus per les escales. “Estic farta de fer el que se suposa que tothom fa. No, no fumo, però de vegades podries ser més amable. Ningú es mereix que li parlin així. Us heu mirat i has sentit que et punxava algun tros de cos o d’ànima que feia temps que no notaves. No pots seguir passant a prop dels altres mussitant perquè no t’escoltin. Hi ha un estanc aquí mateix, aquí al davant. Compra-li els cigarros. Compra-li el paquet i un encenedor. Et sentiràs millor perquè és el que tens ganes de fer. Fes-ho –No, no ho facis, no es compren coses als desconeguts. És una desconeguda– No, no ho és, ens hem mirat i no ho és”.

Aleshores vaig retrocedir, perquè ja havia arribat gairebé al semàfor, a l’altra cantonada de l’illa, i em vaig colar a l’estanc.

–Un paquet de Winston i un encenedor.

–El DNI, sisplau.

Aquella escena, la conversa amb la dona que s’asseia a les escales de l’estació, me l’he imaginat d’aleshores ençà gairebé cada dia. S’ha convertit en una rutina que refaig i recomposo segons el meu estat d’ànim. Mai no vaig comprar-li els cigarros ni l’encenedor. Mai no vaig tornar enrere. Aquell record fictici el revisc d’aleshores ençà per inventar trobades amb d’altres que expliquen els meus temors i els seus, els nostres anhels.

A la ciutat gairebé no parlem.

M’agraden els silencis entre les paraules perquè són íntims.

M’incomoden les converses perquè sovint no sé respondre amb el llenguatge buit amb què ens expressem.

Arribo a envejar la verborrea, l’individualisme galopant que Adam Curtis assenyala com a característica de la nostra època –etnocèntrica, egòlatra, narcisista. Desenganyem-nos. M’agrada escoltar, però parlo poc. Des dels 12 anys em costa abraçar les persones. Estic convençuda que la por a la pell dels altres és adquirida, no és meva, però l’arrossego, l’arrossego sempre.

En les trobades fictícies amb la dona que s’asseia a les escales recupero, al capdavall, la paraula cordial, com diu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima, la paraula que “passa pel cor”, la que mira els altres i no s’arronsa. M’imagino que sóc en aquella teteria del barri Gòtic i que converso amb la meva amiga com acostumàvem a fer. Imagino que aquest individualisme narcisista no ens incapacita per als veritables afectes. Imagino que em sé explicar als altres i que m’explico a través dels altres, que sóc perquè hi ha altres.

La veritable emancipació deu consistir a recuperar els cossos de l’alteritat com passa a La Granja del Pas de Sabadell, en “refer el vincle amb els altres” com exhorta a fer-ho Marina Garcés a Filosofia Inacabada; deu consistir a quedar a la teteria altra vegada; a tornar enrere quan arribes al semàfor de l’altra punta de l’illa. La veritable emancipació deu produir-se quan s’abandonen les formes d’un mateix, de les quals n’estem tan plens, i construïm les presències reals de què parlava Steiner.

I, malgrat tot, parlem poc cordialment, parlem de coses que importen poc; som ulls que miren pantalles des d’habitacions connectades, com recorda Remedios Zafra; som mirades que alimenten els ingressos d’aquells que trafiquen

amb dades,
amb nosaltres.

 

Segona escissió – La impossibilitat d’habitar la ciutat

Vaig fer una ziga-zaga maldestre per la vorera, em vaig aturar davant de la porta de l’autobús, em vaig descordar els botons de l’abric i vaig pujar els dos esglaons. “El dia no sap si escollir primavera o estiu, igual que els nens i les nenes no saben dir si estimen més al pare o a la mare”. Amb el cap recolzat al finestral de l’autobús, gairebé com si fos una pantalla portàtil, em sentia confrontada, exposada, a la ciutat.

Feia setmanes que, quan vagarejava, sentia una agitació i un vertigen que em feien trontollar. Era l’últim trontoll d’una baldufa que mai no ha estat ben llançada. El propi trontoll, el mateix vertigen, m’impedien decidir res. Arribava sempre tard a les cites perquè sovint em perdia encara que conegués el recorregut. Sentia una pressió a les temples i un pes que em naixia al clatell i a les cervicals i se m’estenia per les extremitats, que penjaven com dos trossos de carn inerts. Quan notava aquesta sensació de feixuguesa i cansament perdia l’equilibri uns segons, però després seguia en moviment per la ciutat, com la baldufa mal llançada que triga massa en caure. Em sorprenia com, malgrat el meu moviment fatal, podia seguir fent el que se suposava que havia de fer.

“Una passa més, una passa més, una passa més”, em vaig repetir obsessivament per no perdre l’equilibri al passadís de l’autobús, per no fregar la pell calenta dels viatgers. “Què vols, què esculls, què mires, què t’interessa, què t’importa, a què ets capaç de renunciar?”. Aleshores l’autobús va haver de travessar un pas subterrani i la sensació d’ofec va ser insuportable; i em vaig marejar. Em penso que és una mica el que li devia passar al Roquentin, a La Nàusea de Sartre. “Em vaig deixar caure al seient, ni tan sols sabia on era; veia girar lentament els colors al meu voltant, tenia ganes de vomitar”.

Des de llavors els espais tancats de la ciutat –els túnels, els garatges, les estacions de metro, els ascensors– em fan claustrofòbia. També sento una mica de pànic quan comparteixo amb massa gent altres espais tancats –les estacions, els aeroports, els centres comercials o les botigues. D’aquests espais en Marc Augé en diu no-llocs. A les ciutats hi són per totes bandes i mai no s’habiten sinó que es transiten; no tenen ús ni nom; no són espais que es comparteixin ni signifiquin res.

Aquell caminar erràtic, sense equilibri, ja no l’he abandonat. L’únic moviment que em manté desperta i una mica alegre és córrer.

Potser l’activitat del flanêur avui ja no consisteix només a perdre’s, a provocar derives que trenquin l’ordre establert, sinó que es caracteritza, sobretot, per un estat de fuga permanent en què mai no ens aturem, igual que no s’atura el nostre moviment a les xarxes socials, a través de la pantalla.

Hem construït una ciutat que no ens deixa mirar de lluny. Per això tinc miopia. Per això he d’aclucar els ulls per mirar què o qui s’acosta a més d’un metre i mig si no duc ulleres. La ciutat que hem construït –una ciutat d’edificis ordenats i ordenadors (estructurats i estructurants, dirien alguns), apinyats, homogenis– despersonalitza i ens aboca a una relació inestable amb els altres, a una urbanització “atrafegada, impersonal i de conveniència”, com ens recorda Manuel Delgado. Per això ens costa tant de recordar aquells que mai no hem vist.

A Nou Barris hi ha una plaça petita, una mica més amunt dels terrenys de la Harry Walker, que algú va batejar com la Placeta dels Avis perquè la gent gran s’hi asseia a xerrar i a prendre el sol. L’Ajuntament la va reformar fa uns anys. Hi va col·locar tots els bancs a l’ombra i va recobrir amb ciment el que abans era terra i gespa. Ara el avis ja no s’hi asseuen.

La ciutat, que havia estat lloc d’encontre, de dissidència, d’acollida, d’heterogeneïtat, només deixa espai per als encontres fortuïts, sempre en transició. La ciutat que hem construït és una megaciutat com la que descrivia Michael Glawogger, on els altres es converteixen en amenaça o són invisibles, igual que en aquella tira còmica de Macanudo en què els rodamóns no tenen cara sinó formes geomètriques idèntiques.

Com ens reapropiem de la ciutat? Com se li torna a donar sentir a la ciutat? Què va ser el 15M, al principi, amb la presa de les places, sinó la recuperació de la ciutat com a espai de domini públic? Altra vegada, comprometre’s amb l’altre, tenir-ne cura.

 

Tercera escissió – La impossibilitat d’habitar la feina

–Quant t’interessa la feina, eh, poc, molt, moltíssim? Digues, quant?

Abaixo la mirada.

Fa vuit anys que no em pregunto quant m’interessa un feina fixa perquè no n’he tingut cap, potser perquè no vull tenir-ne cap, no ho sé. Fa temps que penso que la feina és una obligació industrial, però no emocional. De vegades em costa no veure’m sotmesa a aquesta obligació. El materialisme històric –alguns li diuen socialisme, marxisme, què més dóna– deia que el treball és intrínsecament humà, alliberador, no ho sé. Per a mi, ara, el treball és gairebé una obligació per supervivència. El productivisme –el sistema capitalista, neoliberal– assegura que som éssers socials en tant que treballem, en tant que som peces d’un engranatge econòmic hipertrofiat. Si no acceptem l’engranatge som inútils. El productivisme diu que tots en sortim guanyant, que si accepto les seves lògiques de funcionament el meu esforç serà premiat –com altres tants– amb reconeixement social i èxit professional. Un món feliç.

Amb un 23% d’atur a l’estat espanyol, hi ha algú que encara s’ho creu?

El sou, el sofà, els vicis. Soma, sexe, sensorama. Huxley va escriure una distòpia que avui em sembla ben real. No sé ben bé en quin moment vam decidir que amb això en teníem prou; que el sou, el sofà i els vicis eren suficients per convertir-nos en còmplices d’un sistema econòmic en crisi, d’aquells que usen el nostre esforç per sortir de debò guanyant. Encara més. No sé ben bé en quin moment vam decidir que encara que no tinguéssim ni sou ni sofà ni vicis en teníem prou.

Què ens impedeix desobeir?

Potser la por a la intempèrie, la consciència de l’extrema fragilitat, saber que en el fons només som un 70% d’aigua enmig d’un desert cada cop més sec.

Fa temps que hi ha alguna cosa dins meu que es rebel·la contra el treball. Ho fa amb petits gestos de desobediència, com arribar tard o no respondre les trucades. Ara també és el cos el que desobeeix, el que s’inventa quartades –taques, dolors articulars, mals de cap, fatigues. Em pregunto si aquests petits gestos culminaran en una actitud com la del Bartleby de Melville o la de l’Oblómov de Gontxarov o la de l’home que habita el subsòl de Dostoievski. Em pregunto si algun dia, de la mateixa forma que he decidit no mirar-me al mirall, puc “preferir no fer res” fins a les últimes conseqüències; o si, per contra, puc ser una sentinella del subsòl, que resisteix en els marges justament perquè mai no abandona la possibilitat d’abatre la intempèrie, l’extrema consciència del Jo, sense haver de prendre una decisió radical com la mort. Potser aquesta decisió ja l’hem pres abans de saber que l’hem pres, no ho sé.

M’esforço en recuperar el relat íntim. Bec aigua enmig d’una entrevista de feina cada cop més seca. Intento respondre amb honestedat i converteixo la pregunta que ve de fora en una pregunta que ve de dins: “Quant t’interessa escriure, escoltar, entendre, eh, poc, molt, moltíssim? Digues, quant?”.

–Molt –em responc, li responc.

Potser he semblat massa analítica, massa freda. Intento explicar-me millor. Intento recordar per què vaig prendre les decisions que vaig prendre anys enrere, a la universitat. Intento recordar si hi va haver un moment en què una feina pogués ser sinònim d’alliberament. Trobo la resposta massa lluny i massa tard. Ja espero l’ascensor al replà. Decideixo entrar en fuga, baixar les escales corrent. Crec que avui ben pocs respondrien ràpid.

 

Quarta escissió – La impossibilitat d’habitar la casa

Estic escrivint asseguda damunt del llit. Cada cop hi estic més. És el primer dia que les bastides que cobrien l’edifici del davant no hi són. Sí, és cert, n’han reformat la façana i ara el color és més intens i la dècada dels vuitanta en què vaig néixer ressuscita en els seus murs i balcons com si el temps es mogués en cercles. D’això en diuen etern retorn, em penso. Sí, i jo ho veig a través de la pantalla de l’ordinador a través de la finestra. També veig la meva ombra. Sempre m’han agradat els jocs de perspectiva: com un somni dins d’un somni dins d’un somni, un edifici dins d’una finestra dins d’una pantalla. I, aleshores, mentre escric asseguda damunt del llit, me n’adono que visc d’esquenes a aquest somni, d’esquenes a la realitat-ficció, escarxofada en aquest llit sense llençols.

Sóc una aprenent de Gregor Samsa que s’ha convertit en insecte i té por de sortir del llit-casa, llit-sofà, llit-taula, llit-cadira. “El llit: lloc de l’amenaça informulada, lloc dels contraris, espai del cos solitari atapeït de serralls efímers, espai prescrit del desig, lloc improbable d’arrelament, espai del somni i de la nostàlgia edípica”, escriu Perec a Especies de Espacios. Alguna cosa així.

Els dissidents de la ciutat ens hem amagat en pisos minúsculs. De vegades els llits ni tan sols ens hi caben, a l’habitació. Què dir de l’espai per als llibres, que s’amunteguen a les prestatgeries, sobre la taula, al terra. Els claustrofòbics dels espais urbans vivim en una paradoxa: som claustrofòbics però ens enclaustrem en una habitació de no més de 16 metres quadrats.

No tinc casa. Potser no en tindré mai, de casa. Els joves no tenen una casa per a ells. La casa és el lloc on s’és més enllà del cos. Jo no tinc un lloc on ser que no sigui compartit més enllà del llit-casa. Si la llar és aquell lloc que descriu Josep Maria Esquirol, aquell espai d’íntima resistència on tenim cura dels altres i de nosaltres mateixos, aleshores la llar m’és estranya.

Jo habito una casa que és una petita presó, una reclusió alliberadora de les imposicions socials, de les mirades dels altres, de tot el que m’obliga a ser brutalment Jo. Una casa que, malgrat tot, mai deixa de ser presó, però que és l’únic lloc on només el silenci interromp la veu pròpia. L’habitació és l’espai de la confessió, l’espai de l’acceptació, on es desplega “la vida secreta del monstre interior”, com diria José Luís Pardo, que mandreja i pensa, que pensa i mandreja.

L’habitació em protegeix de la intempèrie però alhora m’anorrea. Per això intento omplir l’espai amb paraules, escric, construeixo un simulacre d’espai que atenua el malestar i el cansament endèmics. M’escolto la veu, escolto la dimensió íntima del llenguatge, parlo a la fi des de dins. “La casa com a racó de món”, escriu Bachelard a La poética del espacio.

Heidegger diu que habitar és viure.

I ho resumeix amb una paraula: Dasein –l’ésser-allí. Sempre s’està en algun lloc. “Habitar és la forma com l’ésser humà és a la terra”. Habitar no és una opció, és una conseqüència inevitable, constitutiva, de ser humà. Quan algú no pot habitar, no pot ésser.

Abandono l’ordinador i la llibreta. Abandono el bolígraf i el telèfon mòbil. Ronsejo sobre el matalàs, sota l’edredó sense llençols. Penso. Tanco la finestra. Miro el sostre i els forats de llum de la persiana reflectits a la paret i a la porta. Els tapo amb la mà, a fosques.

“Viure és passar d’un espai a un altre fent tot el possible per no colpejar-se”, escriu Perec.

Penso.

M’adormo.

 

Cinquena escissió – La impossibilitat d’habitar el cos

M’he llevat amb una insuportable picor al clatell i a l’esquena. Tinc la pell envermellida. Tremolo de nervis. Peto de dents. Feia gairebé un any que la urticària havia desaparegut. Ara torna.

Se m’apareix de sobte, enmig del front i amb lletres majúscules, gairebé com una revelació, aquella cita de Blanchot a El paso (no) más allà: “Dins meu hi ha algú que només s’ocupa de desfer-se de mi: ocupació infinita”.

El primer que s’habita és el cos. Jo no sé habitar el meu cos. El cos de vegades té taques d’urticària, pateix ansietat, té mals de cap i una fatiga a les extremitats que adoloreix els tendons i els músculs, té una estranya inestabilitat. El cos se’m rebel·la. El cos se’m deforma a estones, o jo el veig deformat perquè el cervell tampoc es deixa habitar i el cos en paga les conseqüències. Santiago López Petit diu a Hijos de la noche que sóc una anomalia, que el cos es rebel·la contra la vida –contra la no-vida, diria jo.

Santiago López Petit diu que he d’aprendre a convertir aquesta rebel·lió en una força de dolor que trenqui la no-vida, que l’esquerdi per sempre, que faci evident el seu mal funcionament, les seves dinàmiques emmalaltidores. També diu que no estic sola, que cada vegada som més anomalies. A les notícies, els experts en medicina i psicologia en diuen malalties cròniques, malalties mentals, malalties immunològiques.

De fet, el segle XX, que ha estat el segle del gran creixement de les ciutats, ha estat també el de les malalties mentals. Ara, alguns ja parlen de la depressió com d’una gran epidèmia. La malaltia del dolor que s’ha de combatre amb pastilles. Pastilles per no sentir. Pastilles per ser normal. Pastilles per ser una peça més de l’engranatge de la màquina productivista. Pastilles per a què la nostra última aspiració sigui el sou, el sofà, els vicis.

Però habitar deu ser acceptar que hi ha dies que el cos no vol tenir cura d’ell mateix. Habitar deu ser acceptar que el cos es rebel·la, que té mals de cap, depressions, angoixes. En canvi, se’ns diu que no podem estar mai tristos. Divertim-nos fins a morir. El sistema no ens permet un habitar on el cos es rebel·li. Com que no acceptem ontològicament que el cos s’hagi de rebel·lar, no estem preparats per a la malaltia ni per al dolor. Tampoc per a la mort.

Santiago López Petit diu que només ens curen els ritmes: el ritme de l’escriptura, de l’esport, de la dansa, el ritme col·lectiu. Heidegger també ho diu. Diu que habitem en tant que tenim cura dels altres, de nosaltres mateixos. Així que bé podria ser que jo no habités, perquè el meu habitar consisteix a ferir-me, de vegades; també a ferir els altres si són massa a prop. Hi ha dies que el cos no vol seguir cap ritme, que gaudeix adolorint-se, que habita en el dolor i en l’angoixa, en la foscor. Em penso que, sí, habitar deu ser també acceptar la malaltia i el dolor.

I d’habitar, de viure, potser sí que en sé, però no de la manera en què m’obliguen a fer-ho.

Els problemes que tenim per habitar la ciutat, la feina, els altres, la casa són els mateixos problemes que m’impedeixen mirar-me al mirall. Però si vull ser una sentinella del subsòl, abatre la intempèrie, habitar els marges, trencar la no-vida amb la força del dolor, només puc que acarar-los.

Estic davant del mirall.

Obriré els ulls.

 

Edició a càrrec de David Vidal