Cursa de fons al gimnàs Sant Pau

Onze del matí del diumenge 9 d’abril. Cervesa, braves, ulleres de pasta i primeres pells enrogides. La majoria d’hostalers del Poble-sec i de Sant Antoni han beneït al sol primaveral per les terrasses plenes de turistes del carrer Parlament. Però al Raval, avui, hi ha altres històries per agrair: el gimnàs Sant Pau celebra el seu 75è aniversari, té a prop l’assegurança de viure durant tres anys més, com a mínim, en el barri i està a punt de passar d’empresa a cooperativa. Un canvi, aquest últim, que permet la supervivència de l’equipament, amenaçat de tancament durant els darrers mesos, i que beneficia la integració social dels veïns del Raval. Tot això, però, no passarà si no reuneixen 16.000 euros abans del 28 d’abril.

La Ronda de Sant Pau ha tallat l’accés als cotxes. Avui, les protagonistes són les persones. Davant del número 46 s’hi ha plantat un humil escenari, al voltant d’un centenar de cadires de plàstic, una barra de bar i les taules del que sembla que serà un dinar popular: “Paella vegana o de peix, vermut i vi per 5 euros”, apunta en una pancarta un home d’uns cinquanta anys, prim i de gest despert. I més avall: “Aconseguim els 16.000 euros per salvar definitivament el deute del gimnàs”.

Uns metres més enllà, l’Ernest Morera, el director de l’equipament esportiu i una de les cares més visibles en els mitjans de comunicació des que el passat mes de gener el gimnàs rebés l’ordre de desnonament, xerra amb la dona que ven els tiquets. Ella supera la seixantena i comparteixen molts trets físics: és la seva mare i una antiga treballadora de la neteja del gimnàs.

Volta a prop també en Jordi. Ell viu al Raval, és soci del gimnàs Sant Pau des de fa gairebé dos anys i hi dóna un cop de mà com a voluntari en la gestió dels comptes. M’atén al vestíbul del centre per fugir de les primeres remors d’alegria que acompanyen la jornada al carrer: “Aquest gimnàs aconsegueix demostrar que no existeix el conflicte en un barri tan heterogeni com el Raval: aquí hi ha dones que es banyen amb burca, hi ha vestuaris trans, es duen a terme projectes de inserció amb diferents col·lectius… la millor explicació de com és el Raval és aquest gimnàs”, apunta. En Jordi va iniciar la seva col·laboració amb el centre quan es va adonar de la tasca social que s’hi vehiculava: “És una feina que hauria d’estar fent l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat i que ara està sent empesa per la pròpia gent del barri”.

Ja comencen a arribar les assistents més puntuals a l’acte. Ocupen les primeres fileres de cadires mentre sona la música i tres noies de diferents edats, característiques i nacionalitats pugen a l’escenari acompanyades de la Sònia, una de les monitores de ball: “M’agrada la meva feina perquè ajuda a la gent a ser més feliç. Estem davant del gimnàs més antic de Barcelona i hem de lluitar per mantenir-lo obert”, diu. A ritme de coreografia de zumba, demostren que la diferència d’edat o la diversitat funcional no són un límit.

Aquest punt de la Ronda de Sant Pau torna a ser una cruïlla d’històries molt diverses on hi caben totes les realitats. “Fins i tot la cursa més llarga arrenca amb un primer pas”, es llegeix a l’interior d’una de les parets del gimnàs. Totes elles estan decorades amb frases motivadores d’aquest estil. Són les mateixes parets que donen la benvinguda a més de 1.000 persones usuàries al llarg de l’any. D’aquestes, al voltant d’unes 700 ho fan sense pagar, a través de convenis formals i no formals amb entitats socials del barri i gràcies a la flexibilitat de les quotes, que s’adapten a la situació econòmica de les sòcies.

M’endinso pels passadissos del gimnàs. Hi ha una piscina, una sauna, una sala de màquines de fitness, sales de classes dirigides. Les seves portes han estat obertes a totes les persones del Raval, a les diferents necessitats, cultures, diversitats i possibilitats econòmiques. El gimnàs Sant Pau ha esdevingut una aliança social pel barri a tots els nivells. Es tracta del primer equipament esportiu de Barcelona que ha admès a persones usuàries en situació d’irregularitat. Compta amb més d’un 50% de professorat immigrant a l’equip, té socis sense sostre, adapta els seus horaris en època del Ramadà, hi ha vestuaris per a persones transsexuals i facilita l’accés gratuït als joves del barri que aconsegueixin aprovar els estudis cada trimestre. A més a més, ha atès sense cap cost a més de 400 nens i nenes en risc d’exclusió social a través d’un conveni amb el Casal d’Infants del Raval i ha donat la benvinguda de manera gratuïta a 300 persones vinculades a col·lectius com la Casa de Recés i l’Associació Catalana per a la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (A.C.A.T.H.I.).

Avui és la festa de tots i totes però la seguretat d’aquest projecte no sempre ha estat tan ferma. A causa de la pujada del 21% de l’IVA l’any 2012 i de la flexibilitat de pagament de les quotes, l’immoble arrossegava un deute econòmic que el feia insostenible. I, com a conseqüència, el passat 9 de gener el gimnàs Sant Pau rebia una ordre de desnonament. En aquell moment, es va obrir a parts iguals l’aixeta de la incertesa i de la lluita de totes aquestes persones que avui, justament tres mesos després, estan de celebració.

“Pensàvem que la celebració del 75è aniversari seria complicada a nivell emocional perquè no hem sabut què passaria amb el futur del gimnàs fins aquesta darrera setmana. Finalment, hem tingut la sort de signar l’ampliació del contracte i tenim l’esperança de començar de zero, sense cap deute pendent, perquè el gimnàs continuï complint amb la seva funció social”, reconeix en Ferran Aguiló, que forma part del grup de treballadores que han contribuït al procés de convertir el gimnàs de societat limitada a cooperativa.

“Es va fer una anàlisi —diu en Ferran—, de la situació econòmica per veure la viabilitat del centre i per passar de ser empresa a cooperativa. L’amenaça estava en el fet que la propietat plantegés que marxéssim pel deute acumulat. Durant aquest temps hem estat sotmesos a una tensió contínua pel fet de ser conscients de la realitat econòmica, d’assumir que no n’hi havia prou amb la bona voluntat i que calia ser més rigorosos amb el procés”, reconeix en Ferran.

Però la pressió de la propietat per desnonar-los i construir un projecte turístic no va desfer la unió del gimnàs: després de llargues setmanes de negociacions, han trobat la solució a una problemàtica que afecta tot el barri. Finalment, i gràcies al moviment veïnal i al suport de les institucions públiques, la propietat ha renunciat a 24.000 euros del deute acumulat i la resta —al voltant d’uns 16.000— hauran de ser abonats abans del proper 28 d’abril. Per aquest motiu, el gimnàs Sant Pau anuncia, a la celebració del seu 75è aniversari, una campanya de Crowdfunding que permeti pagar aquesta xifra. L’acte de diumenge 9 d’abril és el primer pas d’aquest nou camí.

L’Ajuntament de Barcelona ha comprat el bloc de sis plantes que correspon a la part del darrere del gimnàs i que està ubicat al número 10 del carrer Reina Amàlia. L’espai serà destinat a habitatges socials. Durant la conversa que han mantingut a l’escenari els activistes convidats a la festa del diumenge —David Bravo, Iñaki Garcia, Iolanda Fresnillo i Àlex Gimenez— s’ha donat a conèixer que “en tot aquest cel blau que es veu per sobre del Sant Pau [l’edifici destaca perquè només té dues plantes] s’ha calculat que hi cabrien 60 pisos d’habitatge social pels veïns i veïnes del barri del Raval”. Amb l’adquisició del bloc del darrera, potser la quimera va camí de fer-se realitat. Com a mínim, sembla que l’administració hi està disposada; de fet, a la celebració del 9 d’abril hi ha alguns rostres coneguts del Districte de Ciutat Vella.

Però no només hi ha gent de les institucions. La del Sant Pau no és una lluita aïllada: també han vingut persones de diferents lluites socials de Barcelona, entre elles alguns membres del Sindicat Popular de Manters. “És important saber que el gimnàs compleix, des de fa molt temps, la funció social i solidària que comporta el cooperativisme. És important pels moviments socials i cooperatius de la ciutat”, diu en Ferran amb l’optimisme als ulls. “A partir d’ara, les persones que s’apuntin a aquest gimnàs i no hi vagin per manca de temps o per mandra sabran que els seus diners s’estan invertint en un projecte social i col·lectiu de transformació”.

El rebombori de la Ronda de Sant Pau no impedeix tornar a coincidir amb l’home que escrivia el preu del dinar popular sobre la pancarta de l’entrada. Es diu Gerardo i s’encarrega del manteniment i la neteja del gimnàs des de fa dos anys i mig. Va aconseguir fugir de l’atur gràcies al Sant Pau. Ell ofereix el darrer motiu per celebrar que aquest espai és més viu que mai: “Em satisfà saber que el caràcter patrimonial d’aquest gimnàs no es perdrà per un negoci turístic. Aquest és un dels tres banys públics que es van crear a Barcelona als anys 40 per cobrir una necessitat social”. Observo l’espai: l’estructura de l’equipament manté la d’aquells inicis. I la seva missió tampoc ha variat gaire: acabada la Guerra Civil i en plena època de postguerra, la política franquista va fer construir els Baños Populares, tres instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de dutxes, banyeres, banys de vapor i piscina. La primera d’aquestes es va inaugurar a la Ronda de Sant Pau el 21 de novembre de 1940.

Amb instint de supervivència i de transformació social enlaira avui el puny el gimnàs Sant Pau. L’Ernest, micròfon a la mà i plantat a l’escenari, llença el repte sobre el barri: “Tenim tres setmanes per salvar el Sant Pau durant 75 anys més”. Ja és migdia i fa olor de paella i també de resistència.

Edició a càrrec d’Helena Roura i Gerardo Santos