Marc Saludes i Helena Roura

Però, abans, la nit anterior.

 

Claudia Frontino

A Mollet hi canta un altre gall

Un gall canta i tothom el busca amb la mirada. Cares d’haver dormit poc, cadires de càmping i motxilles proveïdes amb aigua, menjar i jaquetes per si refresca. Són les 5:30h del matí i a la porta de l’institut Vicenç Plantada de Mollet del Vallès unes 60 persones esperen. Convocats abans que surti el sol, els veïns se sumen davant d’una de les portes de l’institut i miren el rellotge i el mòbil. Encara és fosc, però tothom sap que el mambo no entén d’horaris i que s’espera una jornada llarga. L’arribada dels Mossos fa callar el gall, però no silencia les més de 200 persones que ja són a la porta. Minuts abans de les vuit del matí, les desenes de persones que han dormit dins del centre són aplaudides tan aviat com es deixen veure. Surten carregades de motxilles i menjar –que reparteixen amb tothom– i esperen que siguin les 9h per fer allò que semblava impossible.

Quan comença a ploure, centenars de persones entren i s’aixopluguen mentre esperen indicacions. Sembla que hi ha problemes informàtics, l’organització intenta tranquil·litzar tothom i a les 9:20h les aules del centre ja esperen els primers votants. Amb la calma que s’intuïa ja a primera hora del matí, les següents hores s’han succeït com si fos una jornada electoral més. O millor. Una jornada electoral única. Els veïns coincidien a destacar que mai havien vist tanta gent a les portes d’unes meses. I és que, d’haver estat un referèndum reconegut per l’estat espanyol, segurament un altre gall hagués cantat.

 

Borja Alegría

Sabadell, nit curta i dia llarg, amb violència policial

A les dues de la matinada, al pati de l’Escola Industrial de Sabadell, i malgrat la foscor, uns adolescents juguen un partit de futbol, d’altres juguen a bàsquet o seuen a terra fent rotllana per xerrar i tocar la guitarra.

Des de primera hora de la nit, diferents col·legis electorals de Sabadell, amb seus a escoles de primària i instituts de secundària, van ser ocupats per centenars de ciutadans que hi passaran una nit que no serà llarga, perquè a les cinc s’han convocat concentracions a tots els centres per tal d’evitar que la policia hi pugui entrar i bloquegi el referèndum.

Al voltant de 600 persones es reuneixen davant l’entrada de l’escola Joanot Alisanda. L’ambient és tranquil i la gent espera notícies. Dins l’escola hi ha persones que hi han passat la nit i miren a través dels vidres l’ambient extern. A les 5:45, una d’aquestes persones escriu en un paper “Gràcies per ser-hi” i l’enganxa a la porta, de manera que es pugui llegir des de fora. Els que ho llegeixen comencen a aplaudir, contagiant la resta d’assistents. Els que estan a dins s’abracen emocionats. De manera espontània tothom canta Els Segadors.

Cap a les 6, alguns dels responsables s’adrecen a la multitud. Calen persones als barris de Torre Romeu i Espronceda i es demana que algunes persones hi vagin per compensar el nombre d’assistents de cada col·legi electoral. Un cotxe de policia local arriba i es genera un moment de tensió. S’escolten alguns xiulets, però de seguida es fa el silenci. Els agents informen que han posat una cinta tallant el carrer per tal d’evitar el trànsit de cotxes a l’entrada de l’escola. La multitud es relaxa i tothom aplaudeix quan el cotxe abandona la plaça.

Uns minuts abans de les set del matí, un grups d’apoderats s’adrecen a un cotxe del qual extreuen les urnes amb les que es farà la votació. Els assistents formen un passadís i es demana silenci a tothom, per fer entrar les urnes amb la màxima discreció. De fet, la discreció crida l’atenció fins i tot per l’absència total de banderes. No hi ha cap senyera, cap estelada ni tampoc cap pancarta ni cap signe reivindicatiu en tota la plaça.

A les 7:55 una parella de mossos d’esquadra arriba i es dirigeix cap a la l’entrada de l’escola. De seguida, la gent bloqueja l’entrada de forma cívica i ordenada. Els agents no tenen cap intenció d’entrar-hi. Demanen si hi hagut cap incident i si alguna persona els pot donar les dades del DNI com a representant responsable de la concentració. Un ciutadà s’ofereix voluntari i els agents prenen les dades sense cap oposició ni incidència. Preguntem als agents si s’espera l’arribada de més mossos d’esquadra i responen que no, però no poden assegurar que no vinguin agents d’altres cossos de seguretat.

L’enllumenat públic fa una estona que s’ha apagat. El matí és gris i sembla que plourà. L’ambient es relaxa i la gent aprofita per prendre un cafè i menjar alguna cosa, mentre es convoca en veu alta els vocals i presidents per constituir les meses electorals. Més aplaudiments.
En aquest col·legi electoral, el Joanot Alisanda, vota la presidenta del Parlament Carme Forcadell i s’esperava una actuació policial contundent. En canvi, les forces de seguretat de l’Estat no han tingut cap tipus de presència.

De sobte, arriben notícies que un grup nombrós de policías espera ordres per entrar a Sabadell. Cap a les nou del matí la Policia Nacional entra a l’escola Nostra Llar, trencant uns dels vidres de l’entrada mentre la gent crida “Esto con Franco sí pasaba”. Els agents antiavalots fan una primera càrrega i a continuació creen un cordó que la gent respecta. Uns metres més enllà, en el carrer perpendicular (Carrer del Vallès) un gran nombre de furgonetes de la policia ocupa la calçada evitant la circulació de cotxes i persones.

Alguns agents coberts amb passamuntanyes surten del col·legi Nostra Llar amb bosses d’escombraries on semblen que portin les paperetes del referèndum (més tard ens confirmaran que no s’han emportat cap material rellevant). Tot seguit, la gent comença a avançar i a intentar evitar que se les emportin. Els agents impedeixen el pas, però retrocedeixen lentament, empentats per la multitud que no para de pressionar i caminar endavant amb crits de “No tenim por”. Són els moments de més tensió. Un agent aixeca la seva arma i realitza un tret d’advertència. Serà l’únic, però no frenarà el pas de la concentració. Un cop els assistents arriben al carrer del Vallès, els agents impedeixen que es traspassi la línia creada per les furgonetes i són durament increpats per tothom. La gent seu a terra en signe de resistència pacífica. Els agents fiquen les bosses d’escombraries a les furgonetes i comencen a marxar entre els crits dels assistents.

A l’últim moment, un home seu davant d’una de les furgonetes per no deixar-la marxar. La furgoneta no s’atura i l’home intenta moure’s però el vehicle el colpeja i cau a terra. No sembla que quedi ferit de gravetat, però al cap de pocs minuts apareix una ambulància.
L’alcalde de la ciutat, Maties Serracant, que ha presenciat la irrupció de la policia, ens confirma que hi ha entrat per la força i s’ha emportat material. A les 10:30h s’anuncia que les urnes han sortit i comença la votació. L’alcalde reacciona publicant el següent tuit: “Voteu! És la millor resposta a la seva violència. No podran amb la nostra determinació”.

A Sabadell, l’actuació de la policia ha estat desigual en els diferents col·legis electorals, però ha quedat clar l’ús de la força per impedir el referèndum. La nit ha estat curta, però el dia es farà mot llarg.

 

Laia Teruel

Ripoll, il·lusió, cues i por

Divendres 29 de setembre, 23:20 de la nit. Una furgoneta pick up està aparcada al mig del Passeig de Sant Joan de Ripoll, a prop d’un dels col·legis electorals. En Miquel està enganxant un cartell que convida a votar l’1 d’octubre en un dels fanals del passeig.

– Encara n’estàs penjant? –li pregunta un veí amb un somriure emocionat.

–Em quedaven tres cartells i els volia aprofitar. A les 12 hi ha jornada de reflexió i cal que la respectem –respon en Miquel amb el seu accent tancat, que fa molts anys, sinó tota la vida, que espera un moment com el de diumenge.

Dissabte arriba amb nervis. Trucades d’última hora, llocs acordats en secret; una clandestinitat que recorda moments històrics que han pretès que oblidem. S’han organitzat tancades als cinc col·legis electorals per evitar que a primera hora del matí els Mossos els precintin, avís que les forces de seguretat donen entre mostres de complicitat. Són veïns del poble i coneixen totes les persones; comparteixen cafès i àpats, carrers i espais.

–Si els Mossos, la policia espanyola o la Guàrdia Civil ens ve a treure ens hem d’organitzar. Jugarem a treure cebes: asseguts, amb resistència passiva i, sobretot, agafats dels braços –informa en Jordi amb seguretat, encarregat de coordinar les persones que comparteixen el Centre Cívic Eudald Graells davant de qualsevol situació que es puguin trobar.

La Maria, la Marta, la Conxa i la Sílvia es reuneixen al pati de l’escola Joan Maragall al voltant d’una ràdio a piles, per escoltar les últimes notícies que arriben de la resta de Catalunya. Estan emocionades, però també senten temor per la incertesa de demà.
I arriben les cinc del matí. Les primeres persones que venen a donar suport a la vintena que hi ha fet nit són sis persones grans, que agafen una cadira i s’asseuen a esperar mentre deixen un termos amb cafè calent a la taula. Ràpidament, el número d’assistents creix i, cap a les 6, ronda el centenar, sobretot persones grans emocionades per exercir un dret molt desitjat. Els Mossos arriben a les set, amb la complicitat d’ahir. El primer aplaudiment és per a l’alcalde, que obre les portes. El segon per a les urnes, que arriben envoltades de cares de tensió i d’emoció continguda per part dels responsables de l’administració.

A les nou s’obre la porta de la sala on estan les urnes. Després dels primers vots, el sistema es col·lapsa; llargues cues omplen els col·legis. Els Mossos reapareixen a intervals, amb renovada complicitat en el seu discurs preparat, que diuen alt perquè quedi ben clar. Comencen a córrer els rumors: la Guàrdia Civil està en un dels col·legis, anirà cap als altres, cal organitzar-se: els joves a davant, els nens a darrera. Tot i que al final es descobreix que era mentida i es desconeix l’origen del rumor, es repeteix durant tot el matí. Mentrestant, es refà el sistema de vot i les vilatanes de Ripoll, després de moltes hores de resistència i espera, comencen a votar en una cua que sembla no tenir fi, il·lusionades alhora que desmoralitzades per totes les imatges, vídeos i notícies esfereïdores que arriben de la resta de Catalunya.

 

Anna Mira

A Terrassa, il·lusions a les urnes i llàgrimes als ulls

Després d’hores d’espera, de nerviosisme i molta emoció, quan faltaven pocs minuts per les nou del matí més de 300 persones esperaven impacients al Casal de la Gent Gran de Ca n’Aurell de Terrassa per poder votar. El carrer ràpidament ha quedat ocupat per veïns i veïnes que han vingut a defensar el seu col·legi electoral. Gent jove, canalla i molta gent gran, que han vingut ben d’hora, per ser els primers de votar.

Però el sistema informàtic no funcionava. I a partir d’aquest moment l’espera s’ha fet incerta, les alternatives dels informàtics, que des de dins del col·legi feien mans i mànigues, s’anaven esgotant, però els ànims i l’emoció al carrer no ha defallit en cap moment. Tota mena de càntics a favor de votar i molts aplaudiments als voluntaris que cada deu minuts aproximadament informaven als veïns de la situació. Les notícies de les brutals càrregues policials han anat arribant als telèfons dels veïns del barri, que no donaven crèdit del que estaven veient.
Algunes persones grans han portat cadires de càmping de casa, d’altres han pogut esperar assegudes a les cadires del col·legi electoral, que s’han repartit entre els que les necessitaven. Cap a quarts d’onze un passadís d’aplaudiments han donat la benvinguda a uns informàtics que havien pogut solucionar el problema del sistema electrònic a dos col·legis més de Terrassa. I una hora més tard, ara sí, ja es podia votar.

Els veïns s’han organitzat per anar a fer vigilància als encreuaments pròxims i al parc de Sant Jordi, on dóna la part del darrere del col·legi electoral per avisar d’una possible aproximació de la Policia Nacional.

Com a molts col·legis de tot Catalunya, s’ha donat prioritat a persones grans, famílies amb criatures i persones que tinguessin alguna necessitat especial. S’han fet passadissos improvisats perquè aquests veïns i veïnes poguessin arribar a la porta del col·legi. Un dels moments més emotius ha estat quan han sortit les primeres persones que han votat, rebudes amb aplaudiments i crits de “Votarem!”. Llàgrimes als ulls d’avis i àvies de més de 80 anys que han vingut caminant, amb bastó o amb cadira de rodes, per manifestar la seva voluntat a les urnes, i llàgrimes als ulls dels més joves mirant aquests avis i àvies que en el seu moment van defensar Catalunya i que avui ho tornaven a fer.

 

David Vidal Castell

La Barcelona de la dignitat

Mentre esperava la càrrega de la policia, davant l’escola Sant Pere Nolasc de Sant Andreu, ben ajuntats, espatlla amb espatlla, davant tothom, amb els avis i els més petits amagats al darrere, va pensar en la por terrible que li feia que en qualsevol moment un ramat d’antidisturbis tombés per aquella cantonada que tots escrutaven amb l’ansietat del desastre imminent; però va sentir també que no era una opció cedir a la por i deixar-ho estar. Defensem les urnes, se sentia. No feu res, s’ordenava. No cal que us identifiqueu, s’advertia. I aleshores, mentre la por –la por de debò, la que sap com han carregat aquestes bèsties, ja, la que sap que aquesta cantonada buida de sobte s’omplirà de llops blau marí– feia que els segons passessin tan a poc a poc que semblava que tot en el món succeïa a càmera lenta, va veure una cosa petita que refulgia al costat del seu peu, en el terra xop de pluja. I va tenir esma de recollir-la.

Era una moneda de 10 cèntims. Hi posa 10, que es pot llegir 1-O. Em recordarà aquell moment, en el que he passat més por que en tota la meva vida. Em recordarà perquè vaig ser capaç d’estar allà. Per dignitat.

Tot i que, com en aquest centre, hi va haver diversos avisos d’arribada imminent de la policia, al districte de Sant Andreu no es va tancar pràcticament cap de les 23 escoles obertes; hi va haver, però, una actuació molt contundent, que m’ensenya en el seu mòbil en José, a primera hora del matí, a l’espai Trinijove, a la Trinitat –el penúltim barri en renda disponible per ciutadà a Barcelona–, amb ferits i molts desperfectes a l’equipament. “Em van agafar pel braç, em van penjar com un fuet, me’l retorçaven com si me’l volguessin trencar, són bojos”, s’esgarrifa. En José té –i és molt evident– un braç paralitzat per una afecció, que no pot fer servir, cosa que no va aturar la contundència de “les hòsties”, com diu ell, que li va donar la policia. “Hostias como panes, no?”, i riu. Ho explica confós i emocionat, en un català dubitatiu, mentre esperem el recompte, a les portes de Can Galta Cremat, un punt de votació que, com la majoria, decideix tancar a les 19h. per evitar que s’enduguin les urnes plenes.

De sobte, s’obren les portes i surten els membres de les meses brandant les urnes per damunt del cap, al crit de ‘hem votat’. Aplaudiments. Crits. Plors. Abraçades. 2.500 sí, 168 no. Ovacions. No hi ha ni una senyera. “No he sentit ningú dient que es plantava davant de les escoles per Catalunya, s’hi plantaven per les urnes i per la democràcia, per defensar els vots dels veïns i de les veïnes.” Moltes llàgrimes de ràbia i d’emoció. “Rajoy ha empobrit la classe mitjana, ha fet fóra d’Espanya una generació de joves i ara aconseguirà que Catalunya surti d’Espanya”, diu emprenyat un català d’origen aragonès, que mai ha estat independentista però que avui ha vingut a votar, tot i les llargues cues, quilomètriques literalment en diverses escoles de Sant Andreu.

A l’escola Turó de Nou Barris, al barri de Vilapicina i Can Peguera, també un dels de menor renda disponible per habitant de tot Barcelona i un dels que més immigració caribenya acull, monitors d’esplai, cuidadores d’àvies, veïnes amb permanent acabada de fer i joves militants es barrejaven en un poti-poti harmoniós al pati de terra, on cada cap de setmana juguen a futbol molts nens del barri, que salten les tanques amb naturalitat si no està obert. Ahir jugaven tranquil·lament mentre els més grans s’hi avorrien. Durant molta estona, a la tarda, es va estar esperant l’arribada de la Guàrdia Civil, després que s’advertís de l’entrada per la Ronda de Dalt de vehicles d’aquest cos. Com major i més imminent era el perill, més gent baixava dels seus pisos; des de dos d’aquests pisos del davant de l’escola es van tirar cables per superar el problema de connexió a la xarxa que va llastar durant moltes hores les votacions del matí.

Ahir a molts carrers de Catalunya la dignitat va vèncer la por. I això constitueix una lliçó inoblidable, amb valor de certesa irrevocable.

Edició del text a càrrec de David Vidal Castell
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar