L’Albert grata sobre la paella, que té un color blanquinós a la superfície. Quan acaba de desfer el bloc, dibuixa un parell de ratlles d’uns deu centímetres, suficients per començar. Després, l’Albert s’acosta a l’origen de la música, amb la paella a la mà i uns moviments estranys i repetitius: no controla amb la ment allò que belluga. Mentre es mou, s’acosta la paella al nas per esnifar una altra ratlla. Al seu voltant hi ha algunes persones amb paelles a la mà o penjades de la cintura amb un mosquetó. Fa uns anys se’n veien més, assegura l’Albert, però ara cada vegada més s’acostuma a consumir dins dels camions que envolten el descampat on se celebra la festa.

Es veuen persones caigudes pel terra, altres movent-se a un ritme descompassat. El “mareíto” li dóna a l’Albert sensació d’eufòria i de distorsió, la major part del temps conscient. Com quan t’operen, et posen l’anestèsia i et comencen a parlar. Et diuen alguna cosa, però tu la confons i la barreges amb moltes altres. Entres en una realitat totalment aliena al teu cos. L’Albert té la sensació que camina de manera normal, però en realitat va molt més lent. Necessita repenjar-se en alguna cosa, ja que el seu cos trontolla, i la distorsió que sent a nivell auditiu i sensorial el fa apropar-se cap als altaveus que ressonen per tot l’espai de la pedrera. Els toca, li serveixen de recolzament. El seu cap gira en un viatge sensorial que, quan se li passin els efectes de la ketamina, recordarà vagament.

 

Ketamina, un anèstesic al·lucinatori

La ketamina és utilitzada com anestèsic per a animals i també per a persones en països pobres o en guerra. El 1970 la FDA (Agència Nordamericana d’Aliments i Drogues) va aprovar la ketamina com anestèsic d’ús hospitalari i, per exemple, es va utilitzar durant la guerra del Vietnam en les operacions en els hospitals de campanya. És molt més segura com anestèsic ja que no provoca depressió respiratòria i, per tant, no cal monitoritzar el pacient. A Europa encara s’utilitza en algunes circumstàncies: amb pacients molt greus que cal intervenir ràpidament, amb pacients amb contraindicacions a altres anèstesics o amb nadons acabats de néixer, segons s’explica al número 4 de la revista Interzona. En aquests casos s’administra conjuntament amb dosis baixes de benzodiacepines (fàrmacs de la família del Vàlium o Tranxilium) per evitar els efectes psicodèlics. Actualment, amb alguns elements modificats, es pot trobar a les farmàcies com a anestèsic per a animals i es pot obtenir amb una recepta.

L’ús recreatiu comporta dosis menors que les utilitzades com a anestèsia. La ketamina et dissocia ment i cos, amb distorsions visuals i també sensorials. Segons la fitxa d’Energy Control, un projecte de l’ONG Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) que ofereix informació i assessorament sobre drogues per tal de disminuir els riscos en el seu consum, “els efectes d’una dosi subanestèsica poden anar des d’un lleuger estat d’embriaguesa, amb distorsions perceptives, fins a impactants estats onírics, autènticament al·lucinatoris, podent, fins i tot, desencadenar experiències properes a la mort i estats de desdoblament corporal”.

Com a droga sintètica va aparèixer fa uns vint anys a la península, provinent del Regne Unit, dins del moviment de les raves. Al principi es transportava des de l’Índia amb camions, on es va fer famosa a les platges de Goa, fins que es va il·legalitzar. Mireia Ventura, responsable del servei d’anàlisi de drogues d’Energy Control, denuncia l’augment de l’adulteració de la substància, sobretot des de la seva il·legalització a l’Estat espanyol el 2010. Hi han trobat lactosa i paracetamol com a adulterants. L’oferta va disminuir, però la demanda es va mantenir.

La ketamina ha estat consumida pel 0,8% de la població entre 15 i 64 anys a Espanya, per darrere de substàncies com la cocaïna (el 10,3%) o l’èxtasi (el 4,3%), segons l’informe de 2015 Alcohol, Tabac i Drogues Il·legals a Espanya, del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Aquest consum es dóna més en homes (1,4%) que en dones (0,3%), mantenint-se constant en relació a informes anteriors. A Energy Control l’anàlisi de ketamina els va suposar l’any 2015 el 7% del total de substàncies, molt per sota de l’èxtasi, la cocaïna i l’speed, que juntes representen el 77% del total de mostres.

 

Una vida lligada a la droga

Tot i que l’Albert assegura que està molt més tranquil ara, les seves cames no paren de bellugar-se mentre parla, amb una tremolor constant. Duu una vida funcional. Treballa en l’àmbit social, ha tingut parella fins fa poc, té un cercle estable d’amics i comparteix part de la seva vida a casa dels pares. Als seus 28 anys —en duu 12 de consum ininterromput—, les drogues han anat canviant segons el seu moment vital, però sempre han estat presents en el seu dia a dia, com la paella que duen penjada del cinturó els que prenen keta a les raves, preparada pel moment que necessitin utilitzar-la.

Ell no es considera un addicte; pot dur una vida satisfactòria amb el consum diari d’una substància que el transporta a una altra realitat: “Mi cabeza para y me hago unas risas”. Li compensa els estats depressius que experimenta des de l’adolescència. L’Albert dibuixa els límits del que considera addició: “El meu ideal no és tenir una feina, casar-me, fills. Cadascú te la seva forma d’evadir-se, com el que arriba el cap de setmana i se’n va al centre comercial a consumir. Per a mi això és una locura, més que el fet de drogar-se”, afirma.

Fem un salt al passat. L’Albert té 17 anys i avui ha decidit provar l’èxtasi amb els amics. Coneixen uns nois més grans que trafiquen, i és a ells a qui els hi compren. L’aconsegueixen d’un home que ve d’Amsterdam amb un maletí. Quilos transparents d’èxtasi, mostra de la seva puresa. L’Albert agafa l’èxtasi, que té forma de cristalls, els pica i esnifa la pols. Sent que li cou molt el nas, a l’amic que té al costat li comença a sagnar. Tenen un subidón molt gran i ràpid, però que també els baixa de cop. No els acaba d’agradar. Quan tornen a parlar amb els camells, la reacció és ràpida: “Esteu bojos, com us heu pogut esnifar tot això?”. Els aconsellen embolicar l’èxtasi amb paper de fumar, obtenint el que s’anomena una cebolleta, que s’empassa o es llepa, amb un gust amarg. Tot el que es consumeix per l’estómac tarda més en pujar però l’efecte dura més, ja que l’estómac és menys tolerant que el nas.

—Amb l’èxtasi l’experiència és súper brutal, súper eufòria, llums distorsionades, nos queremos… som els millors. —L’Albert parla mirant cap a un infinit ple de records sense parar de fumar, cargolant una cigarreta mentre la punta de la burilla antiga s’escola lentament dins del cendrer—. I en el sexe amb èxtasi les sensacions es disparen. Se’t posa el pèl de punta només que et toquin una mica. Se’n deia la droga de l’amor: t’hi pots estar hores i qualsevol carícia és molt més placentera. Jo he estat amb una noia quatre hores sense corre’m.

El seu procés en el consum de drogues va ser escalonat: de no barrejar l’èxtasi amb cap altra droga, a consumir cada vegada quantitats més grans i, després, a experimentar els efectes de barrejar-la amb l’alcohol, el cànnabis i les pastilles. A partir d’anar a discoteques com Florida 135, a Fraga, l’Albert i els seus col·legues van conèixer el moviment rave i van començar a consumir en festes on no hi havia cap control: es podia prendre droga en qualsevol espai, ja que les trobades eren a l’aire lliure sense normes socials ni policia. En aquest context, el seu policonsum es va disparar. Les persones que consumeixen ketamina acostumen a tenir un ampli historial de consums, amb cinc o més substàncies, segons l’informe Alcohol, Tabac i Drogues Il·legals a Espanya.

Després d’uns anys amb l’èxtasi, l’adulteració de la substància va fer que l’Albert comencés a cansar-se’n. La paella penjant del cinturó li ressonava al maluc però estava buida, no el convencia. I va descobrir l’speed. Amb ell, experimentava una sensació més forta que la de la cocaïna, substància que ha consumit poc perquè no li aporta res més enllà; no hi ha distorsió ni al·lucinació i demana un consum constant. L’speed li oferia una sensació d’eufòria molt més gran, que compensava els seus estats ebris permetent que continués bevent quan el cos ja estava al màxim. L’Albert va passar de consumir speed només en contextos de festa a fer-ho cada dia, sense necessitat d’anar begut. Tornava a tenir la paella a ple rendiment. I recorda un dia que va traspassar el seu límit.

—Eivissa. 72 hores sense dormir. El tercer dia, al migdia, estic a la platja. Sento música amb les onades, veus distorsionades i em començo a atrapar. Deliro, tinc taquicàrdia, m’agafa la paranoia que em fa mal el braç —es remou a la cadira, sense deixar de moure les cames amb un sacsejament lleu però constant—. Ho vaig passar realment malament, se me estaba yendo la olla, no sabia què em deia… Però després de dormir a l’hotel, em vaig recuperar.

Vivia amb els pares i un dia gairebé l’enganxen amb la droga a casa; és en aquest moment que decideix aturar-ne el consum. Va estar sis o set mesos sense tastar cap droga i sense síndrome d’abstinència física, tot i que sí psicològica: trobava a faltar la sensació d’eufòria que li donava l’speed. Després d’aquesta aturada, va reactivar el seu consum limitant-lo als caps de setmana: anava de festa i combinava drogues, depenent de la substància a la que el convidaven, des d’speed a LSD. L’Albert i la paella; de festa, amb col·legues, quan l’esdeveniment ho demanava. Amb 22 anys, van decidir limitar el sortir de festa a la filosofia rave: no pagarien més, seguint el lema Free party with free people. “La meva idea és ser lliure i una forma d’obrir-te i experimentar coses és a través de les drogues”, afirma l’Albert, exposant la principal tesi sobre la que construeix el seu consum. I de rave va conèixer la ketamina.

—Al principi, no em feia el pes. La vaig provar i no em va acabar d’agradar. I veure la gent com estava físicament… De rave, amb la paella a la mà ballant, i van fent així —fa el gest d’esnifar amb el nas, un nas recte i allargassat, en alguns llocs un pèl tort, amb unes protuberàncies que marquen un camí d’anada tortuós— i venga. Gent trontollant, gent que es queia al terra. No em molava.

 

La ketamina com a substància antidepressora

Però això va ser només al principi. A mesura que va anar familiaritzant-se amb la ketamina, la seva percepció va anar canviant. En aquella època treballava de cuiner, ja que havia estudiat un mòdul de restauració, però ho va deixar per estudiar integració social. Llavors, la ketamina o kal —com li diuen en el seu entorn, coneguda també com special K— ja havia entrat a la seva vida, assegura que per descart de la resta de substàncies, que per males sensacions, per cansament o perquè no li aportaven res havia decidit no consumir. Aquesta tria, l’elecció d’una paella on consumir sempre propera, va coincidir amb una època de canvis que aprofundia en els estats depressius que arrossegava des de l’adolescència.

—Quan tenia 16 anys o així em van diagnosticar depressió. Amb 22, era un moment personal complicat, ho acabava de deixar amb la parella i li donava moltes voltes a les coses. Si sortia i prenia speed, si el meu cap ja estava tot el dia funcionant, m’estimulava més i era como ‘No puedo, tengo que pararlo’. —La seva veu, una barreja de passotisme i emoció, varia del català al castellà, barrejant expressions i termes, amb l’únic objectiu de fer-se entendre i ajudar-se a ordenar-se a ell mateix—. A una persona que és depressiva, fer-li parar el cap li va bé, és obvi. A mi la keta m’ha anat molt bé per dir que el meu cap pari ja. Fer una ratlla i dir por fin. Era hostia, me sienta bien y me gusta, i estic un parell de dies més tranqui.

La Mireia Ventura, responsable de la secció d’anàlisis d’Energy Control, explica que la ketamina amorteix molts pensaments i que les addiccions sempre tenen una base emocional i estructural. Les drogues són la punta de l’iceberg. Quan hi ha una addicció, el que acostuma a ocultar-se és un problema de fonaments gran. L’Albert ha anat incorporant a la seva vida elements que l’ajuden a estar millor, com el reiki, assistir a una teràpia de psicologia integrativa o fer-se vegetarià, decisió que assegura que l’ha ajudat a rebaixar el seu nivell d’estrès. Tot i apostar per cuidar-se més, no ha deixat en cap moment el consum ni es planteja fer-ho. “Porto tota la vida consumint, sí, però també el meu consum està relacionat amb una forma d’entendre la vida”, explica segur.

La Natàlia Ribas, treballadora social del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) de la zona del fòrum de Barcelona, s’ha trobat amb molts pocs casos de persones derivades per addicció a la ketamina: “Possiblement les persones busquin, en algun moment, la ketamina a nivell antidepressiu, però és com el tòpic dels anys 90 dels heroïnòmans. El perfil d’heroïnòman era el d’un tio més trist que el que consumeix coca —la Natàlia és contundent en les seves opinions, tot i que cada resposta se la pensa i un gest de dubte inicial acaba donant pas a un argument defensat fermament—. Quina casualitat que la persona més trista és la que es fot algo que el deixa més sedat, més adormit. Crec que efectivament es fa ús de la droga, ja sigui bé o malament, com a medicació.”

Alguns estudis embrionaris així ho expliciten. Un d’ells, publicat a la revista Science, utilitzava de manera experimental rates per tractar la tristesa i la depressió, i va concloure que la ketamina operava molt més ràpidament que la resta d’antidepressius actuals. Per tal de crear aquest efecte, l’aplicació de la substància ha de ser per via intravenosa. Ja s’ha experimentat aplicant ketamina a persones i un dels resultats ha estat la desaparició dels pensaments suïcides, com reflecteix un estudi del Massachusetts General Hospital de 2016, tot i que l’efecte dura pocs dies i pot anar acompanyat d’experiències psicodèliques. En algunes pacients s’ha provat que a mesura que s’allarga el tractament amb ketamina, els seus efectes també duren més i calen menys dosis. Tanmateix, l’ús de la ketamina o d’algun dels seus components en el tractament d’estats depressius encara està molt limitat a clíniques especialitzades d’Estats Units, on continua la investigació amb poc ressò mediàtic.

Una altra possible aplicació de la ketamina és combatre l’addicció a l’alcohol, una de les més difícils de tractar. Un assaig de la University College de Londres, titulat Ketamine For Reduction Of Alcoholic Relapse, està provant d’esborrar els records relacionats amb l’addicció a l’alcohol a partir d’injectar una dosis de ketamina. Així, es podrien reconstruir els records de les persones, refent els seus patrons de conducta. Aquest fet obre múltiples possibilitats, ja que la reconstrucció de la memòria es podria utilitzar també per altres addiccions a substàncies com ara el tabac.

 

Tripijocs i beneficis

Durant un temps, quan el consum d’èxtasi formava part de la vida de l’Albert, aquest també passava droga. Fins que un dia el van parar dos mossos d’esquadra perquè estava fumant cànnabis amb un amic, amb molts diners i substàncies tallades a sobre. Ell va intentar desentendre’s de l’amic; els mossos només li van revisar les butxaques i, com duia tot el producte dins de la jaqueta, vora el pit, no el van enganxar. Aquell dia va decidir no córrer més riscos. Tanmateix, com que consumia ketamina quan anava de festa, aprofitava per vendre alguns grams amb un bon marge de beneficis. L’obtenia bastant més barata del preu de venda. Si un litre val 1.100 euros, ell l’aconseguia per mil. D’un litre en surten 50 grams; el gram es paga a 40 euros, mentre que a ell li costa uns 20 euros. L’Albert nega que aquesta operació, que li ha permès durant força temps cobrir els costos del consum, sigui de tràfic o que ell pugui considerar-se un camell.

—Es más un trapicheíto. El meu objectiu no és vendre, però si se m’acosta algú que en vol i jo en tinc, doncs… També venc espaguetis que cuino al camió. Jo no vull passar, però si algú me’n ve a demanar, li faig un favor.

Vendre droga, per molt que sigui a col·legues o a gent que coneixes, està tipificat com a delicte contra la salut pública en l’article 368 del codi penal, amb penes d’entre un i sis anys de presó.

 

La quotidianitat en la ketamina

De consumir ketamina els caps de setmana, l’Albert va passar a fer-ho cada dia, ara farà un any.

—M’aixeco, he d’anar a buscar el paper de l’atur, doncs mira m’avorreixo i em faig una ratlla. Me’n vaig al metro i me hago unas risas, y así mi cabeza para —explica convençut, amb la mirada una mica perduda i amb un matís a la veu que supura plaer.

La ketamina crea molta tolerància. L’Albert va començar fent-se ratlles de la mida d’una clau per lentament anar-les ampliant i arribar a més de mig pam. Quan consumia diàriament va trobar feina fixa en un espai social amb persones en risc d’exclusió. Sortia de la feina al vespre i a casa es feia una, dues o tres ratlles. No les barrejava amb alcohol i així no patia ressaca l’endemà. Una paella penjada del cinturó sempre a mà, per quan la pugui necessitar, sol o amb els amics. A l’estiu, el seu consum es va disparar; sense els pares a casa, cada dia tenia gent de festa.

El sexe, amb la ketamina, és una experiència que va descobrir molt poc satisfactòria, contràriament al record de barrejar sexe i èxtasi. “Les relacions sexuals són una merda perquè tu estàs en plan viaje. Estàs follant però el teu cap no està disfrutant, estás en otro mundo —el record de la ketamina en les relacions sexuals fa que l’Albert s’expressi amb la veu més apagada—. Llavors, com té efecte sedant, la noia no sé però el noi té molta menys sensibilitat: en el moment de la penetració notes molt menys. Estàs en plan ‘M’he corregut o no’? No pots estar fent mil moviments, mil postures… estás petao, tu cuerpo está hecho caldito”.

Fa poc menys d’un any, l’Albert va tenir un mal viatge: “Estava veient el meu enterro. Vaig pillar un viaje de veritat, en otro mundo. Una col·lega m’estava posant gel aquí —s’agafa amb força l’espatlla, mentre se li escapa un petit somriure nerviós i tens—, i jo em tocava i notava com queia l’aigua, però veia sang. Quan vaig tornar en sí, 20 minuts després, estaven tots els col·legues cridant-me, va ser molt loco.

Seria el més proper a un K-Hole que l’Albert ha viscut, és a dir, a una sobredosi o a un mal viatge que t’apropa a una experiència propera a la mort, on s’assegura que pots veure el mític túnel. Altres vegades s’ha desmaiat, aixecant-se sense cap record del succeït. Aquest consum es va mantenir fins a l’octubre de l’any passat: “Va arribar un moment que vaig dir fins aquí, no puc més, m’està consumint això. Sí, m’encanta, però por eso mismo, hay que parar esto”, explica, contundent.

L’Albert va patir síndrome d’abstinència física quan va deixar de consumir ketamina. Tot i que oficialment aquesta substància només provoca dependència psicològica, l’Albert assegura (també altres amics seus) que va patir-ne conseqüències físiques: suors fredes, tremolors, ganes de vomitar, migranyes.

—Ho vaig passar malament vora uns 5 dies. Em trobava fatal, aixecar-me i vomitar. Bastant durillo. No durillo com a les pelis on em tanco en una habitació amb un cubell i a ver si sobrevivo al dia siguiente —l’Albert ho explica excitat, amb records vívids dels moments de dolor físic que va patir—, però sí això de no poder dormir. Jo que fumo, em passava que agafava un piti i veia que tenia tremolors, suava molt… Suposo que el cos està expulsant.

 

La frontera de l’addicció

Es percep un lleuger dubte a la veu de l’Albert quan parla del seu procés d’abstinència, que sembla que reflecteix tot el que li ha costat reconèixer una possible dependència a la ketamina o a alguna altra droga. Dubta a acceptar que tingui una addicció, li dóna voltes, hi reflexiona. Les paraules són importants i admetre ser un addicte comporta tot un seguit de prejudicis a nivell social que a l’Albert li costen molt d’assumir.

—Tinc clar que hi ha algo en mi que em fa consumir. Em costa dir que no perquè em dóna plaer. Però si és una addicció, aquesta no canvia la meva rutina: no he perdut cap feina ni relació per la droga. Ara, és cert que a la meva vida i en el meu entorn el consum hi és i no s’amaga. — L’Albert i els seus amics sempre tenen la paella a prop. Sempre penjada del cinturó, sentint el seu pes i tacte al maluc.

“Ens hem desfasat molt, però sempre ho hem intentat fer de manera conscient i plantejant-nos les coses”. L’Albert defensa una autoconsciència en el consum que l’ha dut a apropar-se sovint a serveis com el d’Energy Control per analitzar les substàncies que ha consumit. Tanmateix, la Natalia Ribas discrepa d’aquest autocontrol:

—Conviure amb les drogues es pot fer amb totes. Hi ha persones que són alcohòliques tota la seva vida i tenen una vida funcional. Però el consum controlat és una utopia, sigui del que sigui. Nosaltres no l’hem vist mai.

La Mireia Ventura, d’Energy Control, defensa que el consum després de la feina reflecteix un patró bastant estructurat, ja que permet mantenir una vida funcional. Tot depèn de la persona, del context i de la substància, així com del possible treball individual que pugui estar fent: “Si paral·lelament va solucionant mancances emocionals i afectives, jo crec que és possible portar una vida normal tot i que hagi consum de drogues, però hauria de ser un consum esporàdic, experimental i recreatiu”, afirma la Mireia, que ressalta molt la importància de la dosi en la gestió del consum de la persona.

Després del procés de desintoxicació de la ketamina, l’Albert ha continuat consumint-la esporàdicament amb altres substàncies, sobretot els caps de setmana, també algun dia entre setmana, però ja no sol, sempre amb amics. Els pares, tot i viure amb ell, no han notat res en tot aquest procés: “Només saben que he fumat porros. De vegades arribo una mica raro a casa després del cap de setmana —diu l’Albert, amb una lleu preocupació a la veu que s’esborrona quan defensa els valors familiars—, però com que estudio, treballo i tinc nòvia, això em converteix en un fill model i no es preocupen gaire”.

 

El futur amb la keta

Els efectes del consum continuat de ketamina, encara en estudi, són diversos: pèrdua de memòria, ansietat, marejos. I un efecte físic que ja ha tingut conseqüències en algunes persones: la ketamina afecta els ronyons i la bufeta, destruint-la fins que no hi ha marxa enrere. Comença amb els efectes d’una cistitis i acaba destrossada, moment en què la persona ha de viure per sempre més amb una bossa enganxada al cos. La Mireia Ventura afirma conèixer el cas de diversos “nois de vint-i-pocs anys” en aquesta situació.

L’Albert no ha patit aquests extrems, tot i que a la memòria sí que té alguns blancs que assegura haver tingut sempre i que, per això, no en sap identificar la causa. Amb la bufeta va tenir alguns símptomes primerencs com dolor o constant sensació de ganes d’anar al lavabo, però afirma que no van passar d’aquí i que en cap cas els va relacionar amb aquest efecte, que desconeixia. “A vegades em plantejo com estaré o com estarà el meu cap quan sigui més gran i penso que potser estaré una mica tocat, però hi ha molta gent que està molt tocada de moltes coses i porta una vida normal. Assumeixo que el que estic fent és un risc”, assegura reflexiu, deixant passejar la mirada per un futur incert cap al qual tampoc mostra una gran preocupació.

L’Albert i els seus amics esperaven passar els 25 anys per veure si hi havia algun brot d’esquizofrènia, ja que abans és quan hi ha més probabilitat de tenir-ne. Haver passat l’edat i no haver-ne patit els ha tranquil·litzat, com també veure persones més grans que ells, de 35 i 40 anys, amb els que encara surten de festa i que no estan tan malament: porten la seva vida i treballen.

La Natàlia Ribas troba “immadur” l’argument que, un cop passats els 25, ja no hi hagi perill de patir un brot psicòtic: “No és habitual, però hem vist persones brotades per cànnabis als 45 anys —assegura Ribas—. La predisposició genètica d’aquest noi no la sap, ni jo la vull saber. Jo crec que es posa en risc, ell en patirà les conseqüències”.

***

—Podria viure sense ketamina? —es pregunta l’Albert pensatiu, amb la mirada lluny d’aquí—. Sí. Sense drogues, podria? Sí, però no em ve de gust.

Acabem l’última trobada un divendres al matí, l’Albert amb ressaca perquè quan va sortir de treballar va anar a una festa, on només va beure i va consumir dues ratlles de cocaïna. És la substància que ha acabat escollint quan surt de festa darrerament, tot i que fins ara l’havia descartat. A la tarda, treballa però ha decidit deixar la feina al juny; no vol viure lligat a una obligació rutinària. Vol ser lliure. I les drogues l’ajuden a ser-ho, formen part del seu projecte vital. No vol acabar consumint en un centre comercial. No vol acabar lligat per les eines d’un sistema que l’encadena de manera subtil. Però, és realment lliure? La droga no és una altra cadena que surt del mateix sistema? En tot moment parla de consum. Ell consumeix. Com la resta de la societat. Busca la llibertat en el consum. Què consumir, aquest és el punt diferenciador. Ell ha escollit les drogues.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar