La mitja lluna en el cel d’Estocolm coincideix per un moment amb la mitja lluna del cel d’Ascaso. Unes cinquanta persones claven les seves mirades a la paret d’una antiga borda restaurada que és ara pantalla de cine, sala d’exposicions, projeccions i, també, un petit bar. Per un moment, sota les estrelles del Pirineu d’Osca sembla que no s’estigui tan lluny de Suècia ni de les històries que s’expliquen a la primera pel·lícula –No cow on the ice– projectada a la sisena edició de la petita mostra de cinema d’Ascaso.

Arribem a aquest diminut poble pirenaic a les sis de la tarda després de gairebé 4 quilòmetres de pista sense asfaltar, passat el desviament de la carretera de Boltaña direcció a Broto, molt a prop del Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut. A mig camí, s’intueix abans l’enorme pancarta de la mostra de cinema que les pròpies cases del poble. Ens reben dos somriures: Natàlia Elías i José C. Ojeda, dos voluntaris de la mostra. Un terreny ubicat al Camino de Morillo s/n està habilitat com a zona d’acampada. A primera vista, sembla un tros de terra incòmode; al llarg de la setmana, acabarà sent un bonic càmping autogestionat, amb dutxes d’aigua calenta a l’aire lliure, les seves cortines de colors voleiant i una preciosa vista sobre la vall.

La Natàlia duu una samarreta groga de les mobilitzacions per una educació pública de qualitat. És de Jaén però ha viscut un temps al barri de la Trinitat, a Barcelona, treballant en l’àmbit de l’educació social. Ella i en José van conèixer la mostra de cinema d’Ascaso escoltant el programa El séptimo vicio, de Radio 3, i com que volien un pla de vacances que tingués tant muntanya com cinema, el 2015 van apuntar-se per ajudar a tirar endavant aquella edició del festival. Els dos es van enamorar del bon rotllo i l’amistat sorgida entre els voluntaris i voluntàries, que cada any són uns 25 o 30. El poble es tan petit que una se les troba a tot hora, amunt i avall, entrant i sortint de Casa Juez, la casa rural on s’allotgen. Entre totes elles, hi ha un rostre que destaca. Un home d’ulls blaus, un tipus sec, rústic, que tant et somriu àmpliament com et llança un zasca i saps que ho fa amb amor. És Miguel Cordero, el president de l’Associació de Veïns/es i Amics/es d’Ascaso i qui, juntament amb la seva parella, Néstor Prades, va restaurar i obrir Casa Juez, on va néixer i créixer el projecte de fer una mostra de cinema. Va ser una nit d’hivern de l’any 2011. Però la història es remunta una dècada abans.

 

De la rasca a la fresca

Quan en Miguel el va conèixer, Ascaso era un poble abandonat i amb una aureòla d’enfrontaments entre les poques famílies que l’habitaven: “bronques heretades”, resumeix. Eren els noranta, i es trobava en una de les seves escapades al seu estimat Pirineu. Ell, que va néixer a Zamora, i en Néstor, nascut a Castelló, van proposar-se recuperar la vida a Ascaso: restaurarien una de les seves cases i muntarien algun enrenou. Van començar per organitzar un dinar popular el dia de San Julián, patró del poble, el primer dissabte de setembre, en el què venien majoritàriament els seus amics. Ja a l’hivern, el passatemps a Casa Juez era veure pel·lícules. També amb amics. Amb un d’ells, Javier Tolentino –el director d’El séptimo vicio, de Radio 3– van tenir la idea de seguir veient cine a l’estiu, a l’aire lliure. I, per què no, fer una mostra per tal que vingués qui volgués.

Anys després, el dimarts 29 d’agost de 2017, aquesta mostra arriba a la seva sisena edició i Ascaso ha millorat el seu aspecte. Per tot el poble –és a dir, al llarg de la seva Calle Única– hi ha plaques que indiquen la data de restauració per part dels voluntaris: n’hi ha a la borda –una construcció típica de zones pirenaiques que servia per emmagatzemar aliments i estris–, als murs, al camí cap als gorgs. Ja és gairebé de nit quan, en petit comitè i sota un cel que anuncia pluja, un parell de voluntaris llegeixen el manifest d’obertura. Parlen de cultura alternativa fora del circuit comercial, de cinema d’autor, humanista; però, sobretot, parlen de portar cultura i bon cinema al món rural, abandonat per les administracions. Cada dues o tres frases, apareix l’adjectiu petit. Perquè Ascaso és petit. Perquè el cinema que reivindiquen és petit (sense un gran pressupost ni efectes especials) “i perquè estem fins els nassos d’allò gran, de la cultura de l’espectacle”, remata en Miguel, apart.

Aplaudiments. A la pantalla es projecta el curtmetratge que obre l’edició: Timecode (2016), amb el qual Juanjo Jiménez Peña va guanyar la Palma d’Or a Canes, el Gaudí i el Goya al millor curtmetratge de ficció, d’una delicadesa mai vista ni imaginable en un pàrquing.

A les cadires en què no hi ha persones, hi ha abrics, bufandes i mantes. Fa fred, comença a ploure i ens hem d’encabir dins la borda. Aprofitem aleshores per donar un cop d’ull a l’exposició La gràfica revolucionària que, fent homenatge al centenari de la Revolució soviètica, mostra cartells de pel·lícules que van tenir un paper importants durant els anys posteriors com a agitprop. “De totes les arts, el cinema és per a nosaltres la més important”, resa Lenin en un panell.

–Gent, ha parat de ploure. Anem? –ens convida en Miguel.

Amb els impermeables posats per si de cas, veiem No cow on the ice (2015), d’Eloy Domínguez Serén, que és entre el públic i deu haver creuat els dits rere el respatller de la cadira per tal que puguem veure el seu llargmetratge sota les estrelles, que a la fi es deixen veure.

La pel·lícula suscita debat. Durant més d’una hora, parlem de migració, de “mobilitat exterior” o “aventurera”, com diria una ministra espanyola; de Suècia, Estocolm i els suecs; de fer-se el suec. En certa manera, els antics habitants d’Ascaso també van haver d’emigrar. El poble va anar deshabitant-se gradualment als anys seixanta perquè el ritme de la vida moderna ja no permetia cap futur al medi rural. La borda en què el públic fixa la mirada aquesta nit va ser antany el lloc de treball de Santiago Ceresuela, nascut l’any 1931 en un Ascaso ben diferent.

 

Pirineu d’Osca, anys trenta

A la vella borda emmagatzemava la palla i els utensilis en Santiago, que va créixer a Ascaso quan el poble tenia les seves cinc cases habitades per famílies nombroses. En cadascuna podia haver-hi set o vuit criatures, que corrien per la seva Calle Única sense saber que n’hi podia haver més. A la casa blava del poble, avui rehabilitada, en Santiago va conèixer Carmen Sesé, filla de la família del costat, nascuda l’any 1939. Anaven junts a l’escola del poble, on acudia “una mestra diferent cada any; aquí s’hi avorrien”, recorda la Carmen. De la Guerra civil en recorden els maquis i el pa i les ovelles que els havien d’oferir les seves famílies per a que poguessin sobreviure amagats. L’Emilio –el germà de la Carmen– rememora que baixaven en burro a vendre llenya a Boltaña i, amb els diners, compraven el blat per fer el pa i tot el que necessitaven. Vist en perspectiva, era ben poca cosa. També havien de baixar per deixar les criatures internades a l’escola fins divendres, quan agafaven el camí de tornada. En Miguel Ángel, el fill de la Carmen i en Santiago, va néixer el 1958. Va ser en aquella època quan el poble va començar a deshabitar-se.

–Si ens haguessin dit que pujarien els cotxes aquí, no ens ho haguéssim cregut –diu la Carmen amb un somriure, asseguda al costat del seu marit i el seu germà sota el sostre de la seva antiga borda.

–Anàvem a les festes dels pobles caminant, a L’Aïnsa, Boltaña, Murillo… Però amb una il·lusió! –recorda en Santiago.

Fins el 1994 no es va arribar a Ascaso en cotxe. Durant la joventut de la Carmen i el Santiago, la diversió estava a dues hores a peu. Ara, des del desviament en el punt quilomètric 447 de la N-260 (Eix Pirenaic) es tarden 10 minutets. Alguns dels pobles que ells freqüentaven van anar desapareixent. Ells ho atribueixen al fet que eren molt petits i que la joventut no hi tenia pla de vida. Hi ha, no obstant això, altres motius.

És ben conegut el paper de Francisco Franco en aquestes terres, especialment en relació al “pantà fantasma” de Jánovas. Els seus habitants –unes 150 famílies– el van haver d’abandonar per la força per ordre del Caudillo. Però el pantà que havia de regular el riu Ara mai es va construir. Els seus antics veïns no accepten l’adjectiu “abandonat” sinó que reivindiquen el de “expropiat” i lluiten ara per recuperar les seves cases.

–A aquest país [Aragó] el va arruïnar el pantà –diu en Santiago, resignat.

Segons dades de l’INE, entre el 2000 i el 2016 la xifra màxima d’habitants a Ascaso va ser de 9 persones l’any 2002. L’any passat, Osca tenia 221.079 habitants i una densitat de població de 14,15 habitants per quilòmetre quadrat. I a les seves muntanyes, 300 pobles abandonats. Aquesta última dada és l’objecte d’estudi de Cristian Laglera, autor dels tres volums de Despoblados de Huesca (Editorial Pirineo, 2014). Assegut al mur que franqueja la Calle Única d’Ascaso, en Miguel comenta que Aragó té un sentiment de culpabilitat per l’abandonament dels seus pobles. Ja ho denunciava José Antonio Labordeta a les seves cançons sobre l’èxode rural i una forma de vida en perill d’extinció. També parla d’això Paco Cerdà a Los últimos (Pepitas de Calabaza, 2017), en què descriu “la Lapònia del sud”, la zona que s’estén per Guadalajara, Terol, La Rioja, Burgos, València, Conca, Saragossa, Sòria, Segòvia i Castelló, on hi ha 1.355 pobles i a l’interior de la qual viuen menys de vuit persones per quilòmetre quadrat.

En Santiago i la Carmen, que bé podrien ser protagonistes d’una crònica similar, van ser veïns d’Ascaso fins l’any 1983. Amb els seus 52 anys de casats a les espatlles –s’ho han de rumiar una mica abans de dir la xifra exacta– viuen a Boltaña. Són, doncs, pelaires. No saben quin sobrenom els van posar als d’Ascaso.

–Crec que nosaltres no tenim cap malnom, de tan petits que som! –diu la Carmen, rient.

 

 

La mostra petita que ja no ho és tant

Ascaso no es lleva gaire d’hora. Només hi ha dos homes treballant amb una Bobcat a la plaça. “Cuando me relumbre el Sol / acércate paso a paso / y sabrás la hora que es / en esto reló de Ascaso”, resa el rellotge de Sol. Són dos quarts de vuit de l’hora solar i per avui, dimecres 30 d’agost, sembla que caurà el diluvi universal: alerta groga per tempestes al Pirineu. La mostra de cinema es trasllada al Palau de Congressos de Boltaña, cedit per a l’ocasió. La Natàlia ens deixa una nota a l’entrada de la tenda on ens avisa dels canvis i de la seva preocupació pel nostre possible naufragi nocturn. Podrem dormir a la borda, si fes falta.

De Boltaña és famós el seu castell, que data del segle XI. Fa molt temps que està en runes i d’ell s’expliquen llegendes de bruixes i aquelarres. També la Ronda de Boltaña, el grup de músics que porta 25 anys reivindicant aquesta tradició a les festes populars d’Osca. En comparació amb l’Era del cinema d’Ascaso, el Palau de Congressos de Boltaña resulta estranyament formal. Aquí veiem La tortuga roja (2016), una pel·lícula d’animació de Michael Dudok de Wit produïda per Studio Ghibli. En José la presenta entusiasmat: és un enamorat d’aquest conegut estudi japonès d’animació i d’aquesta pel·lícula en concret. La història muda sobre un nàufrag en una illa tropical deserta ha agradat per ser poètica i formalment molt bonica, però el fons no ha convençut gaire: cànons de bellesa i estereotips de vida familiar que no aporten res de nou. El col·loqui és curt i menys participatiu que a Ascaso.

En sortir, una decepció: no ha plogut gens. Però no es podia ometre una alerta groga amb tantes entrades venudes. És clar, això no passava el 2012, quan la mostra era encara petita de veritat. Aleshores “va ser matusser, van venir només els amics, perquè si no ho haguessin deixat de ser”, diu en Miguel amb sorna. El projector era petit, la pantalla era una lona publicitària girada del revés, el so era molt dolent i la borda estava en runes encara. “Plovia més a dins que a fora”, recorda en Miguel. Però estaven molt emocionats, van aparèixer en alguns mitjans de comunicació i van dir-se això mola molt, volem repetir.

I any rere any, la mostra s’ha anat sofisticant. El 2013, van fer un bescanvi amb en Santiago: un conveni de cessió a 10 anys a canvi de rehabilitar la seva borda. Les obres tenien un pressupost de 6.000 euros que es van aconseguir mitjançant crowdfunding; és a dir, gràcies altre cop als amics i amigues, tot i que va ser decisiva l’aportació del Festival Internacional de Cine Rural Arica Nativa, de Xile. No és d’estranyar que li concedissin el Premi Ascaso l’any passat. El 2014, van començar a tenir subvencions de la Comarca de Sobrarbe i van adquirir el que era fonamental: una pantalla de 4,3 metres de llarg per 2,7 d’alt i so de Millán Pro. Mica en mica, l’aportació i la feina dels voluntaris i amics s’han vist suportades per les subvencions de l’Ajuntament de de Boltaña, la Comarca de Sobrarbe, la Diputació d’Osca i el Govern d’Aragó, i s’han guanyat el respecte com a festival de cinema de referència.

Així doncs, la mostra de cinema més petita del món cada vegada ho ha anat sent menys, tot i que segueix fent honor a aquest adjectiu per el petit que és Ascaso. Entre el pont de Tots Sants i el dia de Sant Valentí, a Ascaso no hi viu ningú. Les veïnes de l’última casa de la Calle Única –tres germanes nascudes al poble– baixen a viure a Boltaña. No és que hi faci moltíssim fred, però la xarxa elèctrica és molt vella, cau sovint i, a més a més, quan fa núvol no hi ha cobertura d’Internet. A en Néstor i a en Miguel, Casa Juez els ocupa la major part del seu temps. En Miguel treballa a l’Ajuntament de Coslada, a Madrid, com a tècnic de participació ciutadana, però el seu horari li permet dedicar-se a Ascaso durant el seus mesos més amables.

 

Mostra petita, cinema gran

És un matí fosc, el d’aquest últim dia d’agost. El rellotge solar no projecta cap hora i no se sent ni un ocell. Per a aquesta nit s’anuncia el gran esdeveniment: El cuirassat Potemkin (1925), de Sergei M. Eisenstein, amb una banda sonora en directe composta per a l’ocasió i interpretada per la banda de jazz Cromosoma 3.

Després d’un dia gris i plujós, en aquesta tercera nit de projeccions l’Era del cinema està, efectivament, a vessar. Unes 200 persones, el màxim que hi pot cabre, veuen aquest clàssic del cinema soviètic sota l’influx d’una música entre jazzística i psicodèlica. La nit estrellada ho podria ser més sense la resplendor de la lluna, que va camí de ser plena.

Al cap de poques hores, Ascaso es desperta en un dia assolellat i calorós. Com cada tarda, dins la borda es projecten curtmetratges. El vestido, Un lugar, Lucrecia, Mujer y Filipina i Einstein-Rosen, tots ells del 2016 i 2017. Els dos últims fan petar de riure el públic assistent; també ho fa la pel·lícula de la nit, El otro lado de la esperanza (2017), d’Aki Kaurismäki. Aquest director finès és molt apreciat pels organitzadors de la mostra. En Néstor destaca la il·lusió que els fa, a nivell personal, projectar la seva última pel·lícula, en que l’autor té el propòsit de trencar amb la imatge del refugiat com a víctima patètica que ens envaeix i ens ho usurpa tot, especialment el nostre confort. Per l’argument, no sembla que pugui fer riure gaire; tanmateix, els seus tocs d’humor i l’estètica “casi realista” la fan tendrament divertida.

Passa quelcom semblant amb La vida de Calabacín (2016), de Claude Barras, la pel·lícula familiar que veiem sota la llum filtrada per les bigues de la borda el dissabte al matí, l’últim dia de la mostra. En sortir, l’Era del cinema s’ha convertit en menjador popular. Coberta amb una gran lona negra i plena de llargues taules, l’Era fa olor de paella. Amb la seva càmera, corre per aquí la documentalista i directora de fotografia Anna Soler, que està cobrint diferents mostres petites de cinema per a un documental. Em parla de la Xarxa de Festivals Independents Cine grande en pequeño, que engloba unes 15 mostres com la d’Ascaso. L’Anna va venir aquí per primera vegada el 2013 i, dos anys després, hi va projectar el seu propi documental, Los días sin Joyce (un diario imaginario). Qui també té el seu propi projecte es en José. Es diu Foco Henri Langlois i va sorgir a Jaén el 2014 de la mà d’un grup d’amics amb l’ambició de difondre un tipus de cinema amb poca presència a la ciutat. A més a més, seguint l’exemple del Cine Numax de Santiago de Compostel·la, volen restaurar el Cine Alcázar, en ple centre però tancat des del 2009.

Després de més converses i copes de vi, gintònics i molta música, la plaça d’Ascaso agafa un rotllo Fiesta pagana de Mago de Öz amb l’aparició d’Ixera, un grup de folk bastard.

Però fem un salt en el temps. Aquesta nit, l’última, s’entrega del Premi Ascaso: una escultura de l’artista ainsetà Jesús Sanz. Aquest any, s’atorga al Grupo de Mujeres de Sobrarbe pel seu esforç en l’organització de la Mostra de cine realitzat per dones. Després dels agraïments, l’última projecció: Dancing Beethoven (2016), un documental d’Arantxa Aguirre que mostra la preparació de la Novena Simfonia per part del Béjart Ballet Lausanne i el Ballet de Tokio. Aplaudiments i col·loqui culminen aquesta sisena edició. Poc a poc, la pista es va buidant de cotxes i una filera de llumetes se’n va en processó, fins l’any que ve si Ascaso ho vol.

Del ballet a un pogo hi ha un salt. Tornem a fer-ne un en el temps.

Som altra vegada a la festa pagana. Gent jove i no tan jove maquillada amb motius tribals salta, s’empeny i riu enmig de la plaça d’Ascaso. Els músics vesteixen com víkings i toquen grans tambors, gralles i panderetes. En Miguel, amb els seus ulls blaus brillant, mou el peu i la cama esquerres al ritme bastard. La Natàlia i el José també són aquí, enmig del rebombori. Hi són tots: l’Anna gravant, en Néstor xerrant amb la resta. També hi ha l’Emilio. I la Carmen i el Santiago amb el seu fill Miguel Ángel, asseguts a la vora de la font, sota el rellotge solar. Els grans han dut pa de pessic des de Boltaña i se’l cruspeixen veient tot l’enrenou muntat a la seva plaça.

–Em sembla un somni. Amb el que hem arribat a suar aquí… –diu en Santiago.

Com que encara tenen cabres, continuen pujant sovint a Ascaso. Sobretot en Miguel Ángel, que hi puja els caps de setmana des de L’Aïnsa. Seguint amb allò dels sobrenoms, ell és ara un moro, per les batalles entre musulmans i cristians disputades allà l’any 724. Observant l’espectacle que ofereix avui Ascaso, la Carmen i el Santiago recorden com anys enrere vivien sense res de tot això.

–Està tot tan canviat. El poble està bé, però el camp… El camp està desfet –diu ella.

Per a ells i per a tants, el món està al revés. Es pot recuperar la vida social i cultural però el camp no el cuida ningú. El camp no ofereix feina. Les administracions no volen veure-ho, però el món rural s’esvaeix. Potser per sempre.

Si això passa, sempre ens quedarà Ascaso.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Traducció al català per Helena Roura