“Aquí no fem periodisme, fem gestió de continguts”

L’empresa s’ofereix com una de les opcions per fer-hi l’estada de pràctiques obligatòries de l’últim curs de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Així arribo a l’edifici del gegant de l’edició espanyola. Som tres estudiants de la UAB i ens rep el cap de redacció. “Benvinguts. Som una empresa editora on fem revistes de quiosc. En els últims temps també ens encarreguem de revistes corporatives, per donar rendibilitat al negoci”.

Cada any, entre 300 i 400 estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació (FCC) han de pagar 429,24 euros a la universitat per convalidar els crèdits de les pràctiques, necessaris per aconseguir la carrera. Això els dóna dret a treballar durant uns tres mesos en una feina relacionada amb els seus estudis. “Les empreses poden pagar un ajut a l’estudiant, però això no passa gairebé mai: no estan disposades a costejar l’alta a la Seguretat Social en un règim especial de becaris que els obliga l’últim Reial Decret [el RD1493/2011] en cas que hi hagi retribució”, explica Isabel Martínez, gestora de les pràctiques curriculars de la FCC de la UAB.

“Tampoc seria realista obligar-les a pagar, encara que sigui un ajut simbòlic, perquè aleshores moltes es farien enrere en acceptar estudiants i no tindríem suficients places per a tothom”, continua. “L’ideal és França on totes les estades de pràctiques s’han de pagar com a mínim amb el salari mínim interprofessional [1.458€/mensuals en 12 pagues anuals]. Aquí les empreses de determinats sectors tenen tanta demanda que no els cal pagar i la part acadèmica els dóna suport per por a què, si s’endureix la legislació, perdin empreses que reben estudiants”, exposa Vicenç Sellés, cap de l’oficina de Treball Campus. Treball Campus és el servei que gestiona les ofertes de pràctiques no obligatòries i els convenis corresponents. “En el cas de les carreres de comunicació, la universitat genera més oferta de titulats que la que el mercat pot assumir. Fins ara, ningú s’ha preocupat de regular-la i és un problema. Ens agradi o no la universitat no pot obviar que funcionem dins d’un mercat capitalista d’oferta i demanda”, diu Sellés.

 

Revistes que ajuden a ser més feliç

El producte amb més catxé de la redacció està destinada a homes amb un alt poder adquisitiu i es divideix en una secció de rellotges i una d’estil de vida. Els rellotges que hi apareixen poden arribar a costar 835.000 euros [és el preu més alt que apareix dins del número de tardor del 2014]. La revista es ven per 12 euros en zones exclusives com els reservats dels aeroports. Els tres estudiants de periodisme de la UAB hem d’elaborar recomanacions de productes d’alta gamma que vénen marcats. “Heu d’escriure pensant: ¡qué maravillosa y chula es la vida!” –ens aconsella la Natàlia, una de les redactores. [El nom de la redactora, igual que els que apareixeran al llarg del relat, són ficticis per tal de preservar la privacitat dels personatges]. El resultat d’una de les peces, després de buscar les característiques del producte per Internet i la nota de premsa que envia la marca, és aquest:

Joya de escritorio

Así concibe Tuum su primera estilográfica Intellecta con la que escribir los momentos más importantes de la vida. Su diseño se inspira en la colección de anillos Origine, que llevan inscritos la oración del Padre Nuestro en latín. Tradición y cultura se fusionan en esta propuesta de la marca de alta joyería italiana, disponible en plata envejecida y bronce, fundida y delicadamente trabajada a mano. Precio: 495€.

–Escriure aquesta propaganda per a pijos va contra els meus principis –es queixa en Marc, un dels estudiants.

Del producte per a homes de classe alta passem al pensat per a un públic femení d’entre 30 i 50 anys i de classe mitjana-alta. La publicació apareix per primera vegada l’octubre de 2014 i persegueix el repte d’ajudar les lectores a cuidar-se i a viure millor mitjançant un estil de vida saludable, tal i com assegura l’editorial del primer número. La versió mensual en paper es complementa amb els continguts de la pàgina web actualitzats diàriament i som els de pràctiques qui ens hem d’encarregar de la redacció de les peces online. Abans de començar, obrim la pàgina per agafar idees dels temes, estil i estructura que les redactores (totes són dones) fan servir en les peces en línia.

7 beneficios de tener un gato:

[…] 5. Otras características de las personas con un felino como mascota es que suelen ser dignas de confianza y con menos tendencia a manipular a los demás.

6. Además, las personas con gato suelen tener un nivel de cociente intelectual y una mayor educación que las que tienen perro. Esto no es una consecuencia directa de la mascota: las personas más inteligentes trabajan más horas y, por lo tanto, les es más fácil hacerse cargo de un gato que de un perro.

7. Otros beneficios de tener gato son que nos pueden ayudar a lidiar con la pérdida de un ser querido y que, como son tan tranquilos, estar en compañía de ellos ayuda a reducir los niveles de estrés y, por lo tanto, el riesgo de sufrir un ataque de corazón.

Fragment publicat al web el 26 de novembre de 2014, sense signatura.

L’aposta de les empreses de comunicació pel periodisme de qualitat va a la baixa perquè genera massa costos i, en canvi, l’ús de llistes ràpides de llegir que no superen el tòpic s’ha convertit en norma a l’hora de publicar online. Realment els mitjans, sigui quina sigui la seva línia i target, reflexionen sobre l’impacte social que tenen els continguts?

–A mi, aquesta estada m’ha servit per saber què és el que no vull fer amb la meva vida –contesta en Marc a la pregunta del cap de redacció sobre què havíem après.

–No ho jutgeu. Aquí no fem periodisme, fem gestió de continguts. Som en l’edat d’or del periodisme en el sentit que hi ha més gent que mai que consumeix informació i que s’interessa pel que passa. El problema és el model de negoci. Ens hem hagut de reinventar i hem tirat per la comunicació empresarial perquè és el que dóna. El paper ja no surt a compte. Tenim revistes, com la d’història, que no generen beneficis, tampoc pèrdues. Per què vol la nostra macroempresa un producte amb què no guanyi pasta? Avui en dia, o no hi tens absolutament res a perdre o ets el The New York Times, si no oblida’t de fer periodisme lliure.

–Vosaltres no sabeu totes les pressions que tenen a sobre. Segurament si haguéssiu vingut 8 anys enrere les coses haurien anat diferent, però quan les vendes i els ingressos en publicitat es redueixen de manera exponencial, els deuen atacar els nervis –ens fa reflexionar l’encarregada de personal.

–Truqueu-me d’aquí 5 anys i m’expliqueu on esteu treballant. Jo quan vaig sortir de la facultat també em pensava que això era molt diferent –ens diu en Víctor, un dels redactors.

Passi el que passi d’aquí 5 anys, de moment, les redactores de la revista femenina aconsellen les lectores sobre com socialitzar-se millor.

4 trucos que te ayudarán a socializar en una fiesta

¿Te han invitado a una fiesta? ¿Has pensado en no ir porque no conoces a nadie? ¿De verdad te la vas a perder? […] ¡Atrévete! Te damos algunos trucos.

(…) 4. A veces el problema son las personas que se nos enganchan y de las que no sabemos cómo librarnos sin parecer maleducadas. El truco: levantar bandera blanca. Es decir, haces un cumplido de aquello que te acaba de decir. Inmediatamente después dices que has visto a un amigo que no quieres dejar de saludar. Y para no parecer grosera y marcharte con dignidad le invitas a contarle de nuevo algún punto de la conversación diciéndole: ‘pero antes de saludarle cuéntame exactamente cómo fue aquello. Parece muy interesante’.

Fragment publicat el 28 de gener de 2015, sense signatura.

 

Treballa amb nosaltres

L’editora també redacta suplements per altres mitjans mediàtics. Les connexions entre grans grups de comunicació es materialitzen constantment i, al mateix temps que l’empresa elabora productes per al grup de comunicació privat més gran de Catalunya, els alts càrrecs passen d’una banda a l’altra. L’actual director de l’empresa on realitzo l’estada és també exconseller delegat del grup i l’antic president executiu d’un dels diaris generalistes del país.

Un dels suplements apareix cada divendres amb el diari del grup de comuncació i tracta d’oci i temps lliure. Mentre sóc a l’empresa, aquest incorpora la secció de benestar, de la qual s’encarrega la Sara.

–Han volgut apostat per la secció per aconseguir anunciants relacionats amb el tema. El problema és que hi ha coses que no puc dir perquè ens devem a ells. Haig d’aconseguir explicar el que m’interessa mantenint el tacte. Ara estic escrivint un text sobre restaurants bio i reivindico la importància de saber què mengem. Sovint em pregunto com ens venen segons què tan perjudicial per la salut i pel medi només a canvi de diners. Per sort, cada vegada la gent n’és més conscient –exposa la Sara.

–Però també són les grans empreses les que han de canviar la seva manera de fer –afegeix en Marc.

–No. Som nosaltres qui manem escollint i comprant. I si el respecte al medi és una demanda cada vegada més generalitzada, a poc a poc, la tendència anirà canviat. El canvi ha de venir de baix.

La Sara ha estudiat interpretació i era redactora en una revista de moda. Obro el Google i escric el seu nom i m’apareix ella en diverses fotografies en roba interior d’una marca de moda. Segueixo baixant la pantalla i trobo un parell de fotografies seves d’un blog d’una revista del cor. Llegeixo el peu de foto: és la parella d’un alt dirigent del grup de comunicació privat més gran de Catalunya. Em ve al cap la sentència que en Víctor ens repeteix diverses vegades durant l’estada de pràctiques: “En el periodisme pots entrar a treballar per tres motius: tens un bon contacte, estàs molt especialitzat en un tema que ningú més a part de tu domina o ets ràpid, eficaç i barat”.

 

Comunicació corporativa

Pregunto si tindrem l’oportunitat de trepitjar el carrer i publicar alguna peça periodística. “Aquí no s’acostuma a sortir. Les feines es poden elaborar perfectament des de la redacció. Però si surt alguna oportunitat ja us ho diré”, contesta el cap de redacció. L’oportunitat li arriba a l’Ivan, també estudiant de pràctiques. La feina consisteix en proposar temes, construir i redactar tot un suplement especial per a la capçalera més venuda a Catalunya i dedicat al model de cotxe elèctric de la marca de cotxes que paga. Així, el trepitjar carrer consisteix en anar fins al centre comercial –on s’exposa temporalment el vehicle– i deixar que els caps de màrqueting, directius i tècnics de la l’empresa cantin les excel·lències del nou model.

–Les empreses es gasten molta pasta en comunicació i publicitat. Moltíssima. Jo fins que no vaig entrar aquí no n’era conscient –explica en Víctor.

Davant d’aquesta necessitat empresarial, l’editoria s’encarrega també de revistes corporatives. Redacta els continguts a partir de les directrius que li arriben de l’empresa en qüestió. “Hem escrit l’editorial de les revistes i hem signat en nom dels seus alts directius Jo, evidentment, no deixaria que algú escrivís per mi el que sortirà signat amb el meu nom” –assegura l’Eva, redactora, i continua– “mireu, aquest l’ha escrita la noia de comunicació del banc per qui elaborem la revista i sortirà publicada amb la signatura del president de la principal entitat bancària catalana: (llegeix) ‘Quin objecte triaríeu, si us veiéssiu obligats a abandonar casa vostra precipitadament a causa d’una guerra, per exemple? Convido a llegir aquest número de la revista fins a l’última pàgina per conèixer la resposta de refugiats de països en conflicte, com el Sudan, Síria o Mali. Els ha traslladat aquesta pregunta el fotògraf Brian Sokol, convertint-la en el fil conductor de l’exposició The most important thing de CaixaForum Barcelona’. “És bonic, veritat? A mi m’ha agradat”, ens pregunta l’Eva.

 

Realització o frustració?

–A tu t’agrada aquesta feina? – pregunto als companys.

–La majoria del que faig no, però s’ha de tirar endavant, tinc família i fills. I malgrat tot, no està tan malament. Hi ha molta gent de la meva promoció que no ha pogut treballar de periodista– contesta en Víctor.

–Mmm, psè. Depèn del que em toqui fer. Però a mi el que realment m’agrada és escriure poesia. Escric poemes d’amor i, sobretot, de desamor. M’encanten – respon la Sara.

–Una vegada vaig haver de cobrir un 12 d’octubre i em vaig trobar jugant-me el tipus enmig d’una baralla entre fatxes i punkies. I em preguntava: Què collons hi faig aquí? Hi ha gent que això li mola però jo vaig dir ‘mai més’. En canvi, una de les petroleres més importants del món, perquè té un problema amb la comunicació i que jo la pugui ajudar a solucionar-lo, m’excita. És un repte –assegura el cap de redacció.

L’aparició d’Internet ha fet evident la manca d’un model de negoci en el periodisme. El sector trontolla i s’aferra a la dependència de la publicitat que disminueix d’ençà de la crisi. Això se suma amb l’enorme quantitat d’informació que cal processar i la instantaneïtat demandada. Tot plegat, desemboca en uns continguts de ràpida elaboració, poca profunditat i sota control de les empreses creditores i/o publicitàries. En aquest escenari, les empreses han optat per diversificar l’oferta i com en aquest cas, es dediqun a la comunicació empresarial, un servei que sí que dóna rendibilitat. Mentre, el periodisme es difumina.

En acabar l’estada, vaig escriure aquesta memòria de pràctiques per explicar la manera de funcionar i la filosofia d’una empresa de comunicació, que pot ser extrapolable al model imperant de fer comunicació i periodisme. Aquí es dediquen a escriure i reescriure continguts. Em pregunto quin sentit tenen les paraules que s’escriuen sense que el periodista/comunicador li interessin i, massa sovint, ni tan sols se les cregui. I encara que molts entenen aquesta feina només com un mitjà per guanyar-se la vida, el que fan té una incidència en la societat.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i Catalina Gayà.