El Majeed és un gran batedor paquistanès. La grada està plena a vessar, són desenes de milers i tots els focus l’apunten a ell: estan desitjant veure’l colpejar la pilota. Amb les cames obertes, de costat, calcula la postura i fa uns lleugers cops amb el bat a terra. Més enllà, el llançador, amb la pilota a la mà, pren espai abans de l’execució. Mostra la pilota en senyal d’alerta, contacta visualment amb el Majeed i comença la carrera cap a ell. Guanya velocitat, fueteja el braç bruscament i llança la pilota, que rebota a la sorra i “Ooooh!”, el Majeed ho ha tornat a fer. Envia la pilota allí on cap defensor hi arriba i s’apunta una altra carrera. Les masses celebren la paràbola i el punt del noi, que fa un crit que se sentirà a Islamabad. El talent del Majeed és inqüestionable. Però la grada és un enorme i quilomètric mur, els focus són els llums blaus de la policia i el públic està allí, tot i que mai han estat tants. Aquest mur, de quatre metres d’altura i milers de llargada, amb ferros a la punta per tot arreu i metralladores custodiant-lo, l’única aportació del govern del Regne Unit a la Jungla.

Ja no hi haurà més criquet a la Jungla; avui, dos mesos després de la tarda del debut del Majeed, les autoritats franceses desallotgen el camp de Calais. Després de les excavadores, no quedarà res a banda de la pols i el record de tots els mesos en què milers de persones hi han viscut, en condicions infrahumanes. Entre les runes de la Jungla queda marcat el fracàs de les polítiques migratòries europees. El següent és un relat present, però que ja forma part del record.

 

L’Abdelasis va caminant per l’autopista. Ja no li queden peus, ni tampoc cames, però encara té corda per estona. Ha creuat infinitat de països, com ha pogut i com li han deixat. Fa fred, està núvol i bufa el vent. Sembla que albira la seva penúltima meta.

Endinsant-se entre la gentada, li ho confirmen. Està al nord de França, però això no és el nord de França. “Welcome to the Jungle”.

Això diu una paret de la Welcome Caravan, a on es dirigeixen els que arriben a la Jungla, el camp de refugiats de Calais. Si les donacions van bé, els lliuren un welcome pack amb un sac de dormir, una manta, productes d’higiene i una tenda de campanya. Avui, dos mesos abans del desallotjament, han arribat 116 persones més.

En aquest camp no reconegut pel govern francès cap gran organització pot operar sobre el terreny. No hi és Metges Sense Fronteres, no hi és la Creu Roja, no hi és Acnur. Tot el que es veu prové de les donacions i tots els que hi treballen són voluntaris.

Sudan, Afganistan, Eritrea, Paquistan, Kurdistan, Iraq, Síria… Tots ells hi són aquí, en aquest poblat en improvisació constant que els refugiats prenen, inshal·lah, provisionalment abans de fer el salt al Regne Unit.

“Si us plau, obriu fronteres. Només volem anar a UK”, diu una pintada. Reunir-se amb la família, les diferències entre l’asil britànic i el francès, i parlar anglès són els motius per voler creuar. “Però no és que tothom vulgui anar a UK”, explica el Youseff, un sudanès de somriure amable. “La majoria es volen quedar a França, aquí estan només els que volen creuar l’estret”. Hospitalitat personificada, proposa de seguida prendre uns tes a la seva khaima.

Envoltem el turó del davant de la Welcome Caravan, l’única de tot el campament, i avancem com podem: “Fins fa poc hi havia un camí entre les tendes. Ara ja no. Continua arribant-hi molta gent”, diu el Youseff. A tenor de les dades de Help Refugees i L’Auberge des Migrants, dues organitzacions de voluntaris que cooperen sobre el terreny, no exagera. El cens fet el març, després que la policia francesa destruís la meitat sud del camp, comptabilitzava 4.946 persones que residien a la Jungla. El juliol ja eren 7.037; a l’agost, 9.106; i el setembre, 10.188. Apilades totes elles a la meitat nord del camp.

Però no per massa temps. Es pretèn dispersar els 11.000 residents de la Jungla en 164 camps de recepció de forma que a Calais no hi quedi ningú. “Ja hem vist que no deixarà d’arribar-hi gent —diu un voluntari—, volen dificultar l’ajuda humanitària”. La iniciativa ha estat aplaudida per part de la població civil del poble de Calais: les enquestes recolzen amb força el Front Nacional, el partit anti-immigració d’extrema dreta de Marine Le Pen. I hi ha hagut més que enquestes: manifestacions i setges per evitar que arribés ajuda al camp.

Entrem en una tenda gran d’un sol espai. Espera un abundant grup de joves, tots homes i tots sudanesos; els d’aquest país africà són el 43% del campament, i del total només un 3% són dones. Amb mi parlen anglès. O més aviat Junglish, un idioma d’aquest lloc: anglès a nivell bàsic, alguna cosa en àrab i comunicació no verbal.

Diuen que no eren amics al Sudan. “No. Khalid, Hassan i jo ens vam conèixer al vaixell. Els altres, pel camí. Amics de la Jungla”, respon el Youseff. Ell, als seus 30 anys, és el més gran de la colla. El Hassan en té 23; el Khalid, 17; i el més jove, 15. A la Jungla, segons l’últim recompte del setembre, hi ha 1.179 menors d’edat, dels quals 1.022 estan sols, sense companyia. Cada dia hi arriben 11 més. Al desallotjament de la part sud del camp al març —al que van anomenar The Big Fire— van desaparèixer 129 nens, segons Help Refugees.

Estem asseguts en cercle sobre mantes i plàstics. Sota d’això, palés. Dessota, sorra, fang i rates.

El Hassan prepara i reparteix tes i cafès calents des de fora de la tenda. “Aquí hi viuen onze persones. Jo visc sol a una tenda petita —diu el Khalid—. Més gent necessita tendes com aquesta o com el barracó del Sami. Un lloc segur on descansar de tants intents d’arribar a UK. Passem tota la nit caminant i tot el dia pensant en el mateix. Gran mushikla”, es lamenta el Khalid. “Mushikla significa problema, ho sentiràs molt per aquí”, aclareix.

De sobte, el Hassan sorprèn entrant amb menjar. “Adess, menjar sudanès!”. Llenties vermelles amb tomàquet i ceba. Es posen a parlar d’alguna cosa que els preocupa. Al final, el Hassan tradueix: “Un amic no ha tingut sort”. Algú riu. “Va pujar a un camió pensant que aniria a Anglaterra… Però, quan s’hi va baixar i va dir hello, li van contestar en un altre idioma. Està a Portugal”. El Youseff diu que més val riure que plorar i es pregunta, com tots, què faria el pobre noi tirat a Portugal.

“Com a mínim, allà no hi haurà tanta policia —apunta el Sami—. Aquí hem de caminar més de 100 quilòmetres per no trobar-los. Nosaltres ho intentarem des de Bèlgica, allà les màfies són més barates”. Les agències de viatge per a refugiats que operen a Calais no fan promocions: 5.000 euros per un viatge no garantit, 9.000 euros per un —teòricament— garantit. Si descobreixen la trampa, el camioner paga 2.000 euros de multa i es queda amb la diferència.

El Hassan és fotògraf vocacional: agafa el mòvil i passa revista al camí fet. La torre Eiffel de París, contents en una andana amb el bitllet a la mà, a Itàlia lluint ulleres de sol, i un noi somrient: “És el meu amic”, diu el Hassan, orgullós. Youseff, que mira per sobre de l’espatlla del seu company, afegeix informació: “Era el seu millor amic. Va morir al mar”. Em disculpo, i el Hassan reacciona amb un ràpid “No passa res”. Gairebé com si realment no passés res.

“Ara arriba més gent a Europa —interromp el Sami—, és degut a què el mar, entre els mesos cinc i nou, està més tranquil”. Pren aire i continua: “Jo vaig arribar fa quatre mesos, però quan em pregunten, menteixo. Dic que fa dos anys; em fa vergonya dir la veritat”.

Es fa un silenci. Després de poca estona, el propi Sami el trenca: “Però avui ho tornarem a intentar, i algun dia arribarem al Regne Unit, Inshal·lah”. Inshal·lah, repeteixen altra vegada. Amb veu tan baixa com la seva moral, ningú no treu cap tema més de conversa.

Prenc el camí on són els restaurants i els comerços. És on està la Jungla en estat pur: centenars de peus trepitjant pedres, salutacions, furgos amb ajuda que van i venen, l’imam des de la mesquita cridant a l’oració, xavals pedalejant en bicicletes i els generadors d’electricitat dels comerços que donen vida al lloc. A primera hora de la tarda, la Jungla ja és una altra cosa, un altre moviment: els residents ja han descansat dels seus intents nocturns i el lloc remunta. Al vespre, quan tota França abaixa les persianes, la Jungla és més Jungla.

Cap al costat més a prop de l’autopista hi ha un descampat de sorra no habitat. Aquella sorra és catifa i testimoni de moltes coses. Les càpsules de gas lacrimògen que llancen les Compagnies Républicaines de Sécurité (CRS) es compten per centenars. Malgrat tot, a aquest espai se li dona un ús com el que se li donaria a la platja: per sortir del xivarri. La gent passeja, deixa que se li perdi la mirada, fa trucades, practica esports…

Pel costat del camp s’arriba al que va ser la part sud de la Jungla. Ho va ser fins que alguna autoritat francesa va pensar al març que destruir allò frenaria l’arribada de més gent. Però encara resisteixen dempeus l’església de la comunitat cristiana eritrea i Jungle Books.

Jungle Books és una escola que va ser aixecada conjuntament per refugiats i voluntaris. S’hi organitzen classes d’idiomes o d’escriptura, i cada vespre hi ha una estona de conversa lliure: siguin refugiats o voluntaris, els assistents intercanvien idiomes i xerren en general. És allà on s’uneixen dos móns que alguns voldrien sempre separats.

Quan el clima no és horrible, treuen les cadires al camp i sorgeixen desenes de converses paral·leles.

Un home es presenta: “Em dic Ali i sóc de l’Afganistan”. Els del seu país són el 35% dels del camp. Té 40 anys i diu que va aprendre anglès “parlant amb els soldats nord-americans”. Treballava de taxista a la província muntanyenca de Sar Hawza, a l’est del país. Fins que va fugir: “Al meu país la gent no surt de casa, els nens no van a escola… hi ha un problema”. El seu peregrinatge va començar fa mig any. Ensenya orgullós imatges de la seva terra, verda i exuberant, i del seu intent més exitós d’arribar al Regne Unit fins al moment: “Aquí estem ja dins del camió. Passem el segon control, que costa molt de passar. Pensàvem que ho aconseguiríem. Però al tercer, ja a UK, ens van enxampar”. Al tercer, el camió sencer passa per un escàner.

Submergit en una negra nostàlgia, ensenya el que passa a la seva terra: caps amuntegats per un costat, cames per l’altre. La crueltat dels talibans va més enllà del que es pugui imaginar.

El Sally, un jove prim sudanès, és el tipus de persona tímida que mig somriu per defecte. Sembla prou popular: “Vinc cada tarda, m’agrada aprendre anglès”, s’excusa. El seu col·lega li tira un cable: Has après molt des que estàs aquí!”. El Sally riu sorollosament per la vergonya. Porta a la Jungla des del juliol de 2015: “Aquí no tenim vida. Van desallotjar mig campament, a on va anar a parar aquella gent? —es contesta ell mateix—. A molts els van deportar, d’altres se’ls van endur a d’altres campaments… i molts van desaparèixer”.

Estima la seva terra. Quan parla d’ella li brillen els ulls i el futur: “Vull tornar a casa i aportar per al progrés”. Si pogués, estudiaria biologia. Té un germà al Regne Unit amb qui espera retrobar-se. La resta de la família, al Sudan. Diu que ha passat molt de temps sol i que no sap si estan bé: “Hi ha accidents cada dia”.

El jove Javid vacil·la de primeres a propis i estranys. Als seus 16 anys és un dels 1.022 menors d’edat no acompanyats que hi ha a la Jungla. Ha creuat Europa a peu: “Massa caminar….”, es lamenta. Com tots els afganesos de la seva edat, va aprendre anglès a l’escola, tot i que a ell els idiomes se li donen bé. En parla vuit: darí, hindú, urdu, pastun, àrab, turc, anglès i italià. Ell voldria anar al Regne Unit, “però està difícil… molta policia”. Ara, diu somrient amb els llibres sota el braç, comença a parlar francès: “Igual em quedo a França, m’agrada”. El seu cas és tendència: el 95% dels menors no acompanyats declarava fa un any voler anar al Regne Unit; avui, ho fa un 15%.

Un noi negre repta al seu interlocutor a endevinar d’on ve. Ell assegura el tir i prova amb Sudan. “No! És un país petitet!”. L’interrogat fa com que s’ho pensa i prova sort un altre cop: “Benin”. El xaval al·lucina i li pregunta com coi ho ha sapigut. “Ho he vist escrit a la teva llibreta! Hi posa el teu nom i el teu país!”, tots dos riuen i el delatat es lamenta mirant-se sota el braç. Per a sorpresa seva, l’altre li torna el repte. El noi se’l mira amb ull crític i ho deixa anar: “From Argentina”. L’argentí es repassa comprovant que res el delati, i li dona la mà a l’endeví.

La llum va cedint, el vent s’anima, la fam tensa i tothom es va recollint. A l’altra banda del campament, el Hamid i cinc col·legues seus s’apilen en una tenda de tres persones. Com encara els sobra espai, conviden a qui passa per allà a unir-s’hi. “Benvinguts al nostre castell!”. Com bons gentlemen, ofereixen refugi, té calent i cigarretes. El Hamid té un anglès que sembla nadiu: “Vaig aprendre mirant pel·lícules, fixant-me en els subtítols. La gent no em creu, però tinc bona memòria”. Si pogués, estudiaria enginyeria de comunicacions: “M’agrada, arreglo telèfons i ordinadors”.

Juguem amb els idiomes i comparem cultures i costums. Fins que resulta inevitable parlar de les fugides. “La nostra vida comença des d’aquest punt —diu el Hamid—, volem oblidar el que hem vist al Sudan. Creu-me que no voldríeu saber què hem vist allí. Vull ser un home nou. Només vull pau i poder estudiar”. Els seus amics subscriuen paraula per paraula. “No importa el color de la pell, d’on vinguis, de quina cultura siguis ni quin idioma parlis. Som la raça humana. We are one. No more fight”.

A través de la porta oberta de la tenda, assistim a la posta de sol, que mil xaboles més enllà s’esmuny pel darrere del mur que posa límit a l’horitzó. Qui pogués ser sol.

“No en sé res de la meva família —diu el Hamid, amb la mirada molt lluny —, els vaig perdre de vista a Líbia. La meva mare va vendre els seus collars, arracades, tot el que tenia, perquè pogués pagar el vaixell. Estaven a Líbia quan vaig marxar, però no crec que es quedessin allí. No sé si van agafar un vaixell. No en sé res, d’ells. Els trobo molt a faltar”.

“En un camp de refugiats a Itàlia ens donaven de menjar tres cops al dia només quan hi havia periodistes. Sinó, ens donaven només un àpat”. Potser per contrast, elogia als voluntaris de Calais: “Sabem el que costa venir a treballar de voluntari. Per a nosaltres, són l’esperança de que hi ha bona gent a Europa”.

El sol ja s’ha post. De sobte, a algun lloc proper, sonen crits i aplaudiments. “Sents allò? —pregunta, recuperant el somriure, el Hamid—. Algú ha arribat a UK”.

Ara sí, la Jungla està en hora punta. Els restaurants, que no són de consumició obligada, s’omplen de gent bevent te, xerrant o mirant pelis de Bollywood, totes elles molt musicals; les miren sense parpellejar. Al 3 idiots atèn sempre el Mussa, amb un somriure: “Hola, d’on veniu? Espanya? Oh! Very beautiful spanish people!”. Juga a encertar i se li donen bé els països mediterranis. Té el local ple de globus de colors i hi ha un tigre gegant de peluix. Fer-te sentir com a casa a un lloc aixecat a base de fustes amb les teves pròpies mans té mèrit.

Al seu local s’hi troba pau, calma i una mica de calor. Ofereix seient en un tros de moqueta i ens obsequia amb te amb llet. Hospitalitat paquistanesa. La seva idea, com la de gairebé tots, era anar al Regne Unit: “Però ens vam veure aquí ficats, sense més opció i vam decidir obrir un restaurant que es digués Els 3 idiotes, com nosaltres! De vegades costa saber si les seves rialles són forçades o no.

Si hom despertés a la Jungla, podria pensar que es troba a Kabul, o passejant per Darfour. Però l’ànima d’aquest descampat contrasta amb alguns dels seus residents: sense ànima alguna. Deambulen sense rumb ni mirada fixos, absents i trencats. Aquests no acostumen a sortir de les tendes.

L’Oscar, metge voluntari francès, veu obvi que les malalties mentals colpegin fort. “La depressió ve per la manca de perspectiva, de projecte. Imagina’t el que hi ha en un camp de refugiats”. Un lloc del qual no saps quan, com, ni cap a on marxaràs. Si és que marxaràs enlloc.

L’Oscar porta dues setmanes a l’hospital de Calais: “Ens arriben migrants amb els canells trencats (fa com que el detenen). Un va arribar-hi amb un traumatisme craneal i mig cos immòbil per una bala de goma”. No és l’únic: fa dies un nen de nou anys també va quedar paralític.

I és que, com els residents, els agents que setgen el camp “s’avorreixen”, opina l’Oscar. “Ahir mateix van aturar un grup i es van quedar amb les seves sabates, i quan surten del camp els agredeixen llançant-los gas lacrimògen”, diu l’Oscar, que recorda horroritzat el dia en què “a un noi que havia pujat al mur li van trencar les cames i el van deixar tirat allí a dalt.”

Explica històries d’intents fallits. A l’Abdul ja al ferry el van enxampar els gossos. Havia viscut cinc anys al Regne Unit; tornar de visita al seu país per veure la seva dona i els seus fills el va condemnar. Més desesperat va ser l’intent del Hamza: va agafar el TAV submarí i a meitat de camí el tren es va aturar: havien de recollir les restes d’un noi que no va tenir la mateixa sort fent el mateix. El tren va tornar a França.

El 2015, aquest tren va portar 10.399.000 persones d’un costat a l’altre del canal de la Mànega. Cadascun d’aquests va trigar 35 minuts a creuar-lo. Llibertat de moviments total, però entre nosaltres. Les mares dels residents a la Jungla no estaven al lloc adequat quan van donar a llum.

Per a uns, Calais és un pont. Per a d’altres, Calais és un pou.

El Khalid xerra amb dos germans i un voluntari. El més gran demana que un metge visiti al més petit, de 16 anys. Té el genoll esquerre trencat: el doblega cap enrere i cap a la dreta. Van ser els yanyauid: “Una milícia sudanesa el va colpejar, porta així tres anys”, li explica el germà gran. “El portaré a l’hospital demà a primera hora, que és quan hi ha menys gent —diu el voluntari—, aquí no hi ha metges”. Coses de ser un camp no oficial: a la Jungla només hi ha primers auxilis, i són deu persones ficades en tres caravanes, netejant ferides i repartint paracetamol sense parar.

El Khalid, sempre de bon rotllo, em convida a visitar un altre cop els seus col·legues. Debaten si aniran avui al Regne Unit o si es prendran el dia de descans. El Yasco està atrapat pel seu mòbil. Es disculpa: “Ho sento, estic parlant amb la noia més bonica del món!”. És la seva promesa. Ensenya l’anell de compromís i, a la vegada, totes les seves dents: “Sap que estàs aquí?” Respon que no: “Pensa que estic en un bon pis i, tot i així, està preocupada, imagina’t si li digués la veritat. Que estic a la Jungla, en una khaima, que la vida és dura… Sóc un homeless. Igual no podria ni dormir.”

El Khalid, amb desgana, confirma que les coses van així: “Van assassinar el meu germà gran per no voler unir-se a la milícia. Per això vaig fugir a Líbia amb 13 anys i no vaig poder anar a escola”. El Khalid no sap ni llegir ni escriure, però va aprendre anglès treballant per a uns americans a Líbia fins que es va poder pagar el rai. I ara, als seus 17 anys i ni que sigui per un moment, tartamudeja i plora com el nen que és.

La música del Yasco no ha deixat de sonar. Ella des del Sudan i ell des de la Jungla escolten les mateixes cançons alhora: “Saps què diu aquesta cançó? —pregunta entusiasmat—. Diu que quan me’n vaig a dormir i tanco els ulls, l’últim que faig és pensar en tu, i que aleshores… ja no vull adormir-me”. L’amarg somriure còmplice del Hassan, mig burleta des de l’altre costat de la khaima, sembla entendre la causa: “És una cançó àrab molt bonica”.

El Yasco la canta. No importa qui miri o escolti, amb un somriure que se li surt de la cara d’ample.

***

El dia es lleva un altra vegada gris, però la Jungla encara no ho fa. Una nena de dos anys passeja en tricicle per la part familiar del campament; és on es col·loquen quantes més famílies millor, perquè estiguin el més còmodes possible a les caravanes de què disposen les organitzacions. Els seus pares la porten al children bus, un autobús adaptat per dins per fer de refugi dels més indefensos. Hi haurà altra canalla i gent que n’en tingui cura. El terra és de moqueta i manta i les parets estan plenes de dibuixos i de quadres infantils. En un d’ells hi ha colors de tot tipus, formes inconnexes i gargots. Al centre, molt petita, una casa.

Les organitzacions estan alarmades per la situació dels menors. A la Jungla hi ha 387 nens no acompanyats —dels 1.022 que habiten al camp— amb dret legal d’anar al Regne Unit, molts d’ells per trobar-se amb algun familiar. El propi govern britànic s’ha compromès a acollir-los tots, però a dia d’avui el número de nens traslladats és simbòlic: durant la primera setmana d’octubre han entrat els primers 15 i no hi ha cap notícia d’altres processos en marxa. El que va ocòrrer el 20 de setembre n’és una trista prova: Raheemullah Oryakhel va perdre la vida en pujar a un camió. Tenia 14 anys i dret legal per reunir-se amb el seu germà a Manchester. Fart d’esperar, va decidir córrer el risc, convertint-se en la mort número 12 de l’any a la frontera. El 2015 van ser-ne vint.

Però ni França ni la UE estan ocupats en aquest assumpte. Uns estan construint l’altre gran mur que impedirà l’accés dels residents al port i al túnel. Aquest serà de quatre metres d’alçada, un quilòmetre de llarg, relliscós i de molts colors. Suposarà una inversió de 2,2 milions d’euros finançats pel Regne Unit, que ha gastat 19 milions més en seguretat. Els altres, per la seva banda, han signat un pacte amb l’Afganistan per deportar els joves que es trobin en situació irregular, si cal, per la força.

Tornats a la Jungla, l’info bus ofereix avui els seus serveis de camí a Jungle Books. La seva funció és en aquests dies més important que mai: fa de punt wifi i ofereix assessorament legal. Demanar asil al Regne Unit no és fàcil: “T’investiguen i et pregunten per la teva història personal. Si veuen incoherències o troben proves de que has estat en un altre país europeu abans de trepitjar el Regne Unit, et deneguen l’asil”, explica una voluntària.

Aquest projecte ofereix un espai més íntim perquè les dones puguin assessorar-se amb més comoditat. “Moltes dones que han hagut de fugir del seu país han patit violència sexual, i poder parlar de les raons per les quals han fugit sense tenir 200 homes al voltant és essencial per preparar la sol·licitud d’asil”. Tràmits que animen a que elles demanin: sovint, esperen a que els homes ho intentin per després reunir-se amb ells, però convé informar-les que estan en el seu dret de realitzar elles mateixes aquestes sol·licituds.

El número de dones a Calais és encara menor del que acostumava a ser. Algunes resideixen a les zones familiars, i moltes han claudicat i han anat als barracons del govern francès. Estar-s’hi allà implica registrar-se i oblidar-se del Regne Unit. Les organitzacions temen una deportació massiva.

Dos voluntaris es disposen a obrir la Welcome Caravan. Estan empipats: la policia francesa no els ha deixat entrar cap tenda de campanya: “No entenen que la gran part no són per a nouvinguts, sinó per reubicar als que se’ls ha negat tot amb les pluges dels últims dies”. Li hauran d’explicar als trenta que ja esperen fent cua.

Setmanes enrere, ja hi havia una densitat insana al camp. La frustració convertia cada guspira en risc d’incendi. Hi va haver una baralla que esdevingué batalla campal. S’incendiaven les khaima els uns als altres. Molts ferits i molt desastre. Centenars es van quedar sense res, d’altres continuaven arribant i el temps era horrible: algunes khaima fins i tot volaven.

Uns voluntaris van decidir portar al camp un piano que estava abandonat al magatzem. Perquè el talent musical sortís a la superfície. Perquè, tot i la frustració i el fred, almenys hi hagués música. El van posar a dalt de tot del turó del davant de la Welcome Caravan, l’única de tot el campament. La gent va començar a tocar-lo i a reunir-s’hi al voltant.

Aquell dia, un jove es va presentar a la Welcome Caravan. A diferència dels altres, s’apropava lent i no demanava res. Només volia explicar la història del seu amic i ensenyar la seva última imatge: estava estirat sobre l’asfalt, amb els ulls encara oberts al costat de la roda d’un camió. “En aquesta foto encara estava viu —deia—, estem buscant fons per fer-li un funeral”. Tampoc semblava estar demanant diners. El seu col·lega paquistanès, de 24 anys, era aleshores l’últim en perdre la vida, perseguint-la mentre pujava a un camió amb destí a Regne Unit.

A poc a poc, des del turó, algú va començar a cantar Imagine. Cantant com per a ells mateixos, dos nois es van atrevir a posar-hi la veu. D’altres es van passar els braços per les espatlles i alguns pujaven corrents cap al piano. Tothom va deixar el que estava fent.

Els que projectaven la veu cap al cel de seguida van passar a ser molts, i alguns de tant cantar, cridaven: per primer cop en vuit dies, havia sortit el sol.

“You may say I’m a dreamer…
but I’m not the only one…”.

Hi va haver mans alçades, abraçades i mirades a l’horitzó. Però a Calais fa molt de fred, i l’endemà algú va fer servir el piano per escalfar-se.

Fins al desallotjament que s’està duent a terme, Europa ha vist la Jungla a l’únic racó del món on no n’hi ha, i continuarà anomenant a aquesta gent pel que no són: refugiats.

Welcome to the jungle.

 

Edició a càrrec de Cèlia Castellano i  Gerardo Santos.
Traducció al català per Gerardo Santos.