Abandonat al port de Barcelona

La travessia es va convertir en un blog que es construeix cada vegada que algú em truca, m’envia un mail. Al principi, quan em trucaven, els donava un número, el d’ITF, el sindicat de transport que defensa els drets dels mariners, i penjava. Ara totes les dades les anoto en un full de ruta. No sabeu quantes vegades em truquen dient: “Ets la dona que ajuda els mariners”. Jo responc: “Bueno, escric sobre les tripulacions abandonades, res més”. “Sí, ets tu”, conclouen. Silenci, i un: “Escriu”.

El relat comença a Barcelona, amb la història d’un capità que va fregar la bogeria i que va arribar a viure sol en un vaixell. Els noms dels vaixells i dels mariners han estat canviats perquè aparèixer en aquest reportatge li suposaria no tornar a treballar. Al mar existeixen llistes negres de mariners.

Us comparteixo la història del capità paquistanès que va ser veí de Barcelona durant dinou mesos i que només va trepitjar la ciutat dues vegades, les dues amb mi. La resta d’històries, si us interessa entrar en una narració macabra del que no es veu des de la riba, la poden llegir al blog.

El blog està concebut com un diari de viatge a un món estrany i en el que la viatgera, jo mateixa, moltes vegades perd la brúixola i es pregunta què fa, quin sentit té ser allà.

Port de sortida: Barcelona

El capità del vaixell de càrrega Saturn porta dinou mesos presoner a Barcelona. Des de fa any i mig dorm en un llit net i calent i, per a ell, això ja és una senyal que el final del calvari s’acosta. Això es repeteix a sí mateix quan l’assetgen les males matinades i es desperta sobresaltat. Sempre el mateix malson: ell escrutant l’horitzó amb el rostre lívid i amb ulls terroritzats perquè no veu res més que gris; després, unes flames que l’envolten. De cop i volta, surt del malson i intueix on és. Ansiós busca la paret del davant, a només dos pams dels seus peus. La troba i diu en veu alta que el malson s’ha acabat.

La seva veu es calma i la respiració es torna més pausada, el pols es normalitza. Quan s’ha assossegat, tanca els ulls i intenta tornar a dormir. Troba a faltar el vaivé de les ones; aquell balanceig fluctuant sempre l’ha tranqulitzat. “Demà serà el dia, demà me n’aniré d’aquí”, diu a mode de preg i d’oració abans d’adormir-se de nou. Faisal es va fer a la mar fa vint anys com a mariner. Ara està encallat contra la seva voluntat: l’armador pel que treballava va abandonar vaixell i tripulació al port de Barcelona.

Durant tretze mesos, el Faisal va viure en un buc de càrrega. En els últims temps va sobreviure totalment sol; sense aigua per a banyar-se, sense provisions, sense electricitat. El seu estómac i la determinació de no tornar-se boig es van convertir en els protagonistes del seu drama. No era fàcil ni trobar menjar -al rebost hi escassejava l’arròs, l’oli, els cigrons- ni mantenir-se bé del cap. Al davant sempre hi tenia el mateix tros de mar. Al darrere, una ciutat, Barcelona, on de dia entreveia un núvol de contaminació i, de nit, un llum d’un neó blau intermitent. Cada un, dos, tres segons el blau es fonia a negre; després un, dos, tres i tornava un blau paradís amb nom d’hotel de pas. Era hivern i el Faisal va aprendre a enganyar el fred ajuntant trossos de fusta que els estibadors deixaven a propòsit aprop del seu vaixell.

Són aquelles flames mortuòries que el mantenien calent les que no el deixaven dormir tranquil ara. Mentre vivia sol en un vaixell estava obsessionat amb que les flames es descontrolessin i que el Saturn es convertís en la seva pròpia tomba. La fam el mantenia despert. Ara l’obsessió el desperta en forma de deliri.

El Faisal no ha comès cap delicte ni a Barcelona ni al Mediterrani ni al seu país, Paquistan. L’armador, d’una companyia grega, va abandonar la seva nau, el Saturn, amb la tripulació dins. En aquests dinou mesos, el capità va viure esclau d’una idea: recuperar el seu sou i tornar a casa, al Paquistan, al costat de la seva dona. Quan el vaig conèixer, el Faisal mai no havia trepitjat la ciutat més enllà del port, de Stella Maris (el centre de l’Apostolat de Mar on vivia des de gener del 2009) i de la Casa del Mar, on menjava una vegada al dia.

Va ser a la petita biblioteca de Stella Maris on em va explicar la seva història. Algú havia oblidat sobre la tauleta que ens separava un llibre de Robinson Crusoe sobre un volum immens de cartes nàutiques. Em va semblar una ironia del destí. Era juny del 2009 i el Mediterrani encara era una realitat mitificada per una ment illenca com la meva. Ara, després d’un any viatjant per aquest mar i convivint amb tripulacions abandonades, reconec que aleshores jo encara era una arrogant criatura de terra; que no entenia bé aquell home que no em mirava als ulls; que s’aferrava a la promesa d’un sou que no arribava, y que jo tenia molt clar que no arribaria mai. Ell havia cregut en unes paraules que a mi em semblaven fum. Com a illenca, riberenca i mediterrània jo tenia una opinió sobre tot.

El juny del 2009 no en sabia res del mar ni de mariners ni del meu Mediterrani ni de les normes del mar ni del món d’homes en el que poc després em veuria ficada, y en el que em submergeixo cada vegada que un mariner em truca i m’explica que no aguanta més. El desembre del 2009, a Tel-Aviv (Israel), quan em dirigia al Mont Carmel a la recerca d’un monestir de Stella Maris, em van trucar uns mariners que estaven abandonats en algun port de l’Uruguai. Poc abans, a Egipte, enmig del canal de Suez mentre vivia amb tres mariners abandonats en un cadàver al que no es pot anomenar vaixell, la trucada va ser des del Canadà. El gener del 2010, a Istambul, treballant al Bòsfor amb mariners falsos i contractats al mercat negre, el crit d’auxili va venir des de Marsella. Sempre la mateixa pregunta: “Ets la dona que escolta els mariners?” A allò com a mínim podia contestar que sí. L’altra, la que sempre seguia i segueix la primera: “Pot ajudar-nos? “Jo escric, només puc narrar-ho. Truquin a ITF”, el sindicat que dóna suport a mariners abandonats. “Jo recullo les seves histories, les publico. M’entén? Tinc el número de l’inspector, esperi. A la meva bossa, el fulletó de ITF amb els telèfons de tots els inspectors del món. “Gràcies”, penjaven.

Després, el nus al meu estómac

El mar, no només el Mediterrani, és un gran ull de Déu, és igual quin. El rumor s’expandeix com una notícia en un segon. El que passa a la riba sud corre de boca en boca i se sap a la del nord en qüestió d’hores. El mateix d’est a oest. Per què a la terra no ens n’assabentem del que passa al mar? El Faisal va estar durant dinou mesos a deu minuts a peu de cada meva al barri del Raval, a Barcelona. Jo no en sabia res d’ell ni de les tripulacions abandonades.

De fet, no vaig entendre fins a quin punt esborrem l’existència d’una part del món, la del mar, fins que vaig escoltar com un presentador de TVE tranquilitzava els espanyols dient que una tempesta “ja es desplaçava mar endins”. No hi havia perill ni riscos per a nosaltres. És cert que del món al que es dirigia aquella tempesta, nosaltres només en coneixem la riba. Quan aquell home del temps explicava les seves previsions, jo estava en un hotel de mala mort a La Línea de la Concepción, a Andalusia, i començava a entendre a homes com el Faisal. Havia conviscut amb cinc tripulacions abandonades a Gibraltar. Aquella nit vaig agafar la llibreta de la tauleta de nit i vaig escriure: “Els mariners són l’exemple de la precarització social del capitalisme salvatge: estan en perill cada vegada que pugen a un vaixell pel simple fet que no existeix una legislació que els empari; no tenen ningú a qui recórrer y demandar, encara menys”.

Quan el Faisal em va parlar de l’abandonament, ho va fer amb la ràbia i la desesperació del que busca ajuda i amb l’angoixa del que sap que no aguantarà massa més. Va començar el seu, de moment, últim viatge. Abans em va preguntar si l’ajudaria. Jo li vaig respondre el que encara no sabia que es convertiria en la meva resposta oficial per ser la més sincera: “Jo escric, és l’únic que puc fer, publicar-ho, que la gent ho sàpiga”.

Em vaig trobar amb el Faisal per casualitat, però Barcelona no és per atzar el punt de partida d’aquest relat que succeeix al Mediterrani. Barcelona no és ciutat de mar encara que estigui al mar, tingui un dels ports més importants d’Europa, barri mariner amb rumrum d’amenaça de desallotjaments, uns 1.500 estibadors i, des de l’estiu passat, una màfia portuària connectada amb narcos mexicans. És més, no és una ciutat de mar malgrat que, entre les quatre de la matinada i dos quarts de dotze del migdia, bufi una brisa que impregna d’humitat salina els seus veïns i els que estan de pas. Mai no es va fusionar amb el mar i, durant anys, li va donar l’esquena a l’aigua. Ara el miro amb l’ànsia del comerciant, de qui no entén l’univers aquàtic però que hi veu riquesa.

Per ser la menys marítima i la menys portuària, la meva entrada en aquest món d’homes és més fàcil. Quan comenci el viatge, me n’adonaré que a cada port hi ha unes normes diferents.

A Barcelona, les de la terra. Potser el destí, que al mar és casi corpori, em va fer a la mar des d’aquest port més terrestre que aquàtic.

El 19 de desembre del 2007, el Faisal va arribar a Barcelona amb el Saturn, un vaixell de càrrega d’un armador grec i sota bandera panamenya. A la nau hi viatjaven onze mariners, deu paquistanesos i un grec. El vaixell havia sortit de Milos (Grècia) carregat de perlita (vidre volcànic) i tenia Barcelona com a destí.

Davant l’illa de Sardenya, una tempesta despietada el va malmetre i va haver de recalar al port sard de Cagliari. Després de ser reparat, les autoritats italianes només li van donar permís per un viatge: descarregar en el port de destí. El vaixell salpava el 14 de desembre a les 20:30 hores rumb a Espanya. Cinc dies després, el Saturn atracava amb dificultats al port de Barcelona.

S’ha d’esgotar l’aigua de la coberta. EN aquell temps el capità encara és un grec, home de confiança de l’armador i l’únic tripulant que es pot moure lliurement per Europa.

Té papers. El Faisal ostenta el rang de primer oficial. El 26 de desembre, les autoritats del Port de Barcelona retenen el vaixell fins que l’hagin reparat. La tripulació queda encallada al port.

L’armador argumenta que és Nadal i no viatja a Barcelona. Ricardo Rodríguez-Martos, el director de l’Apostolat de Mar de Barcelona (Stella Maris), els ofereix allotjament a la seu de Stella Maris. El Faisal no vol res; confia en l’armador i creu que aquesta situació és temporal. Es resigna a passar el Nadal a Barcelona i informa l’inspector del sindicat International Transport Federation (ITF) que no denunciarà l’armador. Les lògiques del mar i de la terra, un cop més, s’evidencien com a oposades. Algú a terra seguiria confiant? Potser algú que, per suposat, seria tractat d’il·lús. Al mar, els asseguro que gairebé tothom confiaria en la paraula de l’armador.

Aquesta confiança només s’explica perquè el procés d’abandonament és enganyós, fonedís: durant mesos els mariners deixen de rebre el seu sou. L’armador els promet que els pagarà més endavant i que també cobraran els mesos a terra. Mentrestant, els envia menjar i combustible. Poc a poc, arriba menys menjar, menys combustible.

Després, el no res. L’armador desapareix i arriba el fred, la soledat, la fam i la bogeria.

Comença la bogeria

L’armador s’esfuma i els tripulants s’aferren al vaixell com l’última opció per a cobrar els seus sous quan el subhastin les autoritats del port. Això és el que espera el Faisal. Així és com funciona als ports espanyols. En altres ports, aprendré que les regles no s’apliquen igual a tot arreu. HI ha alguna cosa més d’aquesta lògica líquida al mar. Per als mariners, deixar el seu vaixell no és feina fàcil. Ells són homes de mar, de paraula, tenen una relació orgànica amb la seva nau —que sempre es ella— i, a més, arribar a casa amb les mans buides davant una esposa endeutada és pitjor que quedar-se al vaixell.

Al mar hi viuen en un món d’homes amb regles d’homes i amb un càrrec que els dóna una posició i unes normes clares a les que agafar-se. A la riba representen papers: són pares, fills, veïns; ecos llunyans dels homes que són a bord. Un mariner en una nau no representa un paper; només és. Al vaixell no hi ha espai ni per a l’especulació ni per a la representació.

A partir del 19 de desembre, la tripulació del Saturn s’acomoda com pot al vaixell; fa tres mesos que no cobra i quedar-se a la nau és l’únic que els lliga a l’armador. El Faisal coneix altres mariners que han passat pel mateix. Per a ell, aquesta és la seva primera vegada. Sap que si se’n va del vaixell, es quedarà sense els sous endarrerits i, el que és pitjor, la seva dona no podrà tornar els crèdits que ha demanat per a sobreviure durant aquests mesos. Si ho denuncia, passarà a formar part de les “llistes negres” i no tornarà a rebre una oferta de feina. Encara té menjar i combustible i encara no ha embogit.

El 6 de febrer del 2008, el que fins aleshores era el capità del Saturn, i l’únic mariner no paquistanès, torna a Grècia. El Faisal, enrolat com a primer oficial, assumeix el càrrec de capità per primera vegada en la seva vida. L’armador li ha demanat que sigui el seu home de confiança a Barcelona. El març, un representant de la companyia grega apareix per Barcelona i sis dels tripulants són repatriats. Hi ha una nova promesa: el vaixell es repararà. El Faisal veu en aquestes paraules una mostra de “bona voluntat de la companyia”. És març, l’ambient és gèlid i el menjar escàs. El Faisal repeteix: “Jo sóc l’home de l’armador a Barcelona”. El capità deixa el tabac perquè no hi ha diners per cigarrets. Es refugia en la religió i s’obsessiona amb el seu vaixell. Alà no el pot abandonar a ell i ell no pot abandonar el vaixell. La ciutat que l’acull li és indiferent, gairebé no es relaciona amb ningú. S’imposa deures i es dedica a mantenir el vaixell net.

A finals de març, l’armador ha repatriat quatre mariners més. Al vaixell hi queden el Faisal, el cap de màquines, el cuiner i tres mariners més. A l’abril, no saben res de l’armador; ja gairebé no tenen menjar. Sobreviuen. Al vespre, van a la recerca de fusta per espantar el fred i el vent impetuós del nord. Es posen gorres i recorren els divuit quilòmetres del moll; no s’aturen fins a trobar algun palé trencat. Trossegen aquesta fusta dolenta i encenen una foguera i cuines el poc que hi ha al rebost.

Tres mariners no ho suporten més i es perden pels carrers del Raval, on vendran llaunes de cervesa a un euro a l’empara de la nit. A la nau hi ha el cap de màquines, el cuiner i el Faisal. La rutina al Saturn es converteix en un infern. Per no entregar-se a la desídia, cada dia un d’ells comprova l’eixàrcia. Estan bé els caps que subjecten el vaixell al moll? Sí. I la defensa? Sí, és una roda de cotxe. El vaixell cruixeix i gemega cada vegada que frega o colpeja el moll. El norai aguanta perfectament. El vaixell té 40 anys, qualsevol mariner sap que és massa vell per a navegar. Comprovar si tot està bé —i sempre ho està— és una feina inventada. Així es mantenen ocupats i allunyen les musaranyes del cap i les friccions entre ells. L’abandonament es venç mantenint-se ocupat. O això pensa el Faisal i així ho imposa als altres en pro de la seva jerarquia.

Al mes de juny, els únics tres integrants del vaixell comencen a barallar-se entre ells. Bufa el xaloc i amb ell arriba la bogeria a la ciutat. L’aire és pesat a estones i a altres, mullat. Una tempesta tenyeix el vaixell de groc. En aquell colo el Faisal reconeix els ports de l’Àfrica. La refrigeració no funciona i la xafogor és insuportable. El fred els havia torturat; la canícula que s’allarga des del crepuscle fins la nit pot emmboirar el seny. El juliol traspúa humitat. Les autoritats del Port de Barcelona els abasteixen d’electricitat. El 16 d’agost, el propietari del vaixell els envia dos tancs de combustible. El Faisal ho llegeix com una nova senyal que no els han abandonat.

Al mes d’octubre, la relació entre els tripulants s’ha deteriorat fins el punt que el cuiner es tira al coll del capità. Es peguen. No hi ha motius que ho expliquin: només que no poden més. El cuiner es trasllada a la seu de Stella Maris i viu allà dos mesos fins que el ITF el repatria. Per fi, l’armador o un home que diu ostentar aquest càrrec visita Barcelona i ofereix diners al cap de màquines i al capità. Com a capità, el Faisal es considerava responsable de la tripulació i dóna la seva paga al seu subordinat. L’armador li ha promès que quan tot s’arregli, li pagarà els mesos endarrerits i la suma s’afegirà als mesos que ha estat encallat.

El capità es queda sol al vaixell. Comença la bogeria. Està en un vaixell que grinyola de dia i de nit. El seu passatge són els contenidors de colors, els estibadors que treballaven per torns i res més. Hamed, un dels tripulants que es busca la vida al Raval, dorm de tant en tant al vaixell. És l’única persona amb la que el Faisal creua algunes paraules. El Hamed arriba de nit i se’n va aviat amb la pressa patètica del que no vol trobar-se amb algú que pensa diferent, que actua diferent, que és un mirall d’alguna cosa que ni tan sols vol que sigui un record. No tenen molt a dir-se perquè representen dos punts de vista totalment oposats. El Hamed no creu en res; menysté la seva memòria, les seves passes són arrossegades i no té un rumb marcat. Ja no és el mariner que té un com a objectiu fer un viatge, arribar a un nou destí a l’alba. El seu esperit ha perdut la brúixola. El Faisal resa, s’agafa a la seva fe, segueix creient que alguna cosa el salvarà i ho fa amb aquell egoisme excitat davant les pròpies desgràcies. Cal mantenir-se ocupat, cal mantenir-se ocupat… es repeteix amb una actitud absurda que mesos més tard li semblarà inconcebible. Surt a coberta quan despunta l’alba. És la primera pregària de la jornada. Quan acaba l’oració, tatxa un nou dia al calendari que té a la cabina del capità. Sempre una creu perfecta en vermell. Així sap en quin dia, en quin mes i en quin any viu.

El Faisal puja a coberta a pregar cinc vegades al dia perquè Alà és el seu refugi; durant els viatges ho feia tres cops o cap. Ara adopta la norma de la terra, la del pietós que mai abans ho ha estat i que l’únic que espera és un miracle. Col·loca la seva estora en direcció a La Meca i demana a Alà clemència, força, voluntat i paciència. La Meca apunta cap a un horitzó de núvols baixos, grisos i opacs. En els últims sis mesos s’ha tornat més i més pur i ha començat a estudiar les Sagrades Escriptures. El Faisal busca respostes en el Coran i a la Bíblia. Abans, contemplar el mar era la seva oració diària, però ara sempre veu el mateix mar estancat. La resta d’hores les passa a la cabina de comandament, llegint cartes nàutiques i traçant la ruta a través de la qual conduirà el Saturn a Grècia. Quan estigui reparat, quan el senyor armador el truqui, quan el vaixell obtingui el permís per a moure’s.

Des de la coberta observa els estibadors com mouen contenidors. Els blaus són danesos i amaguen equips informàtics. Els vermells són d’una companyia xinesa que s’està convertint en la reina dels mars. El contenidor ha revolucionat el mar: ara cada minut val molts milions i cada mariner és una peça del sistema. Durant anys, el Faisal ha estat una peça en aquest engranatge, sap perfectament com llegir i dialogar amb aquesta realitat. Aquest port no és només un lloc on atracar; intueix que hi ha vida, però no té forces per dialogar amb aquesta vida; només l’observa com un sonàmbul.

En un monòleg continu que manté sense descans, calcula que en aquest port hi deu haver uns 1.000 estibadors, 400 cada vuit hores, casi sempre els mateixos. El dels tatuatges als braços. el que sembla marroquí, el que puja a la grua groga, la que arribarà als 60 metres. Deu tenir l’edat del seu germà. Dirigeix la grua com si jugués a la Play Station. Ell li va regalar una Play al seu germà que està al Paquistan; la va portar d’un viatge a Hong Kong. Aquella vegada va arribar a casa; ara s’ha quedat pel camí.

A la dàrsena hi treballen rosses i morenes, tot i que la presència de dones no es estranya perquè és a Europa. La seva dona està lluny. Fora del vaixell, a terra, sent que el cap li dóna voltes. En té prou amb anar a coberta per a veure les grues, els contenidors, els cotxes, la morralla que quan cau cobreix de pols les terminals. Aquí el món industrial de la màquina conviu amb l’home i cada obstacle converteix l’humà en una formiga que pot acabar esclafada per quilos de ferro. Per al Faisal ja n’hi ha prou amb el que està vivint com per haver d’esquivar obstacles o respondre preguntes. Sap que per estar al moll cal tenir els sentits desperts, en alerta. Ell se sent feble i per això només observa, no participa.

Recorda que una vegada un estibador es va acostar al vaixell i li va preguntar si necessitava res. El Faisal tremolava de fred i no va dir res. L’home va marxar sense resposta. Per als estibadors, el seu vaixell i el Faisal formen part del paisatge del moll, una anomalia que algun dia marxarà com van marxar els cubans als que portaven menjar cada setmana. La diferència és que aquest està sol i no parla amb gairebé ningú. El Dimistri, el rus propietari dels camions, li va explicar un dia que ell havia viscut un any en una casa en construcció fins que va aconseguir els papers. El Dimitri volia quedar-se i el Faisal vol marxar.

Els estibadors es dirigeixen a un ro-ro, un vaixell que transporta vehicles, i baixen amb cotxes nous, lluents, sense ni una rascada. El vaixell és italià, groc i blanc, de casa bona. Un cop més, la Barcelona d’aquell neó blau. Els estibadors treballen dia i nit. Sense saber-ho, ells sostenen el fil del raciocini del Faisal. Els llums a mitja nit, l’alè congelat a l’hivern, els xiuxiuejos que sent quan passen a prop, les seves ombres mentre treballen, el reflex de les seves màquines a l’aigua i el soroll mecànic. Aquest moviment, sigui d’home o de màquina, és vida.

Soledats, obsessions, desemparament, fam, angoixa, la seva dona a la que sent que ha fallat com a home, el seu pare enterrat el mes d’agost en un funeral al que no va poder anar, la seva mare malalta. Al seu cap ja no hi caben més deliris; en moments de lucidesa té por de no poder tornar a la normalitat. El Faisal està amarrat psicològicament a la nau, a l’armador, a la càrrega de perlita que ja no val gairebé res perquè està malmesa. La relació d’un capità amb el seu vaixell és un vincle malaltís, de copdependència. En els moments en què hi toca sap que no l’aguantarà molt de temps perquè tornen el fred, els dies cada cop més curts i grisos que l’anterior. La foscor que embolcalla Barcelona és la mateixa que l’encega. La ciutat segueix sense interessar-li.

A finals de novembre, molt cansat i amb la mirada perduda entre les tenebres que ell mateix ha creat comunica a les autoritats del port i a l’ITF que abandonarà el vaixell. És només un vestigi de l’home que era. La seva roba fa olor a humitat, la seva cara és gris, la seva pell està inflada i la seva mirada és colèrica. Assegut a la taula de l’oficina de comandaments, escriu una última carta: ho fa a consciència, només una pàgina, la firma i la seixa sobre la taula del capità. En ella indica als nous mariners, a la futura tripulació, què passa al vaixell i com, segons ell, pot arreglar-se. Ho escriu amb una cal·ligrafia perfecta, en anglès. Són paraules d’un mariner per a que les llegeixi un altre.

Al mes de desembre, accepta la invittació i el prec del Ricardo Rodríguez-Martos i es trasllada a una habitació de Stella Maris, la 18. El Ricardo respira alleujat: li havia aconsellat fins la sacietat que deixés el vaixell. No és la primera vegada que el Ricardo viu una situació similar a Barcelona. En una oficina plena fins dalt de papers, fa recompte dels vaixells abandonats en aquesta ciutat. Com a mínim, diu, n’hi ha hagut quatre en els últims deu anys i sempre amb el mateix panorama: vaixell vell, tripulació mal pagada i bandera de conveniència o, el que és el mateix, un tros de tela que no serveix per a res als mariners si l’armador els abandona.

El juny del 2009, assegut a la biblioteca de Stella Maris, el Faisal deia que no entenia com no se’n va adonar que l’estaven enganyant: “Estava cec. L’armador em va dir que estava treballant i jo el vaig creure. La meva família s’ha endeutat al meu país per culpa meva”. Porta sis mesos a l’habitació de Stella Maris.

A la cafeteria de Stella Maris, un grup de mariners ja grans es reuneixen i treuen les guitarres per a improvisar una parranda entre col·legues. A terra beuen ràpid perquè a la mar –per a ells en femení– s’han acostumat a viure al ritme lent i compassat dels nusos. Canten cançons de mariners, de terres que no han vist, de navegants intrèpids, de pobles mariners, d’aquella Cuba que es va perdre i d’aquell vaixell que sí que va arribar.

Amb els acords atraquen en ports francs on els esperen femelles de les de veritat, de les que fan xalar els mariners. Després, vindran els acords de penediment perquè n’hi ha, i profunds. Cançons tristes de ports en què les mares, esposes i filles miren a l’horitzó esperant que tornin els seus homes. El Faisal no canta, però els escolta fascinat.

No parla; només somriu. D’estar sol ha passat a tenir l’apreci del Ricardo; de la Lorenza, la monja baixeta i somrient que li parla amb gestos; de l’Ernesto, el perruquer que el visita cada divendres i li talla els cabells allà mateix, en un racó de la cafeteria i sense cobrar-li res. A més, amb el seu portàtil, es pot connectar amb la seva dona que està pendent d’ell al Paquistan. El Faisal comença a lamentar-se de no haver après castellà ni català. Ell, diu sempre, estava de pas al port. Cada dia esperava marxar el dia següent.

“On és el meu vaixell?”, pregunta el Faisal. El dia en què el capità m’acompanya al moll per a que conegui el Saturn, el vaixell, el seu vaixell, ha desaparegut. Les Autoritats Portuàries l’han tret del Moll de Llevant sense avisar-lo ni dir-li res. El Faisal no s’ho pot creure: després de 19 mesos veient-lo cada dia, ara el vaixell no hi és.

Edició a càrrec de Carina Garcia.
Traducció al català per Carlos Baraibar.