— Passem unes hores amb el dispositiu científic que s’ha instal·lat a Porreres per exhumar la fossa comuna accessible més gran de les Illes Balears
— Les excavacions, que han durat tres setmanes, van acabar el 20 de novembre. S’han trobat nou fosses i 55 cossos, tot homes de més de 40 anys
0
0
0Aquest és un reportatge originalment publicat a Racó Català.
Està estirat damunt d’una taula plegable: boca amunt i amb els braços en paral·lel al tors. Dos focus l’il·luminen. També compensen la fredor acumulada dins aquest laboratori de campanya situat al mig del cementiri de Porreres. “El més difícil quan treballes amb [cadàvers] afusellats és saber si una fractura d’un os és post mortem o peri mortem”, diu en Nico Márquez, un dels membres de la Societat de Ciència Aranzadi, mentre observa l’esquelet i sosté el crani amb el tou dels dits de la mà dreta. Aquest eivissenc mig escocès és professor d’Antropologia Forense i Arqueologia a la Universitat de Cranfield, a Anglaterra, i forma part del dispositiu científic que s’ha instal·lat aquests dies a Porreres i que està exhumant la fossa franquista accessible més gran de les Illes Balears. Explica que els ossos que hi ha ordenats sobre la taula són els d’un individu masculí d’uns 35 anys que va ser afusellat a sang freda i soterrat pels volts del 1936. “Això –diu resseguint una incisió circular del crani que ell mateix ha reconstruït– sembla l’impacte d’un projectil, els forats de 9 mil·límetres acostumen a ser d’arma curta”. O sigui, de pistola? “És probable”, contesta.
L’exhumació que lidera l’equip d’Aranzadi a Porreres ha tret a la llum, fins ara, una cinquantena de cossos. N’hi ha més de cent documentats en aquesta fossa. La majoria són homes d’edat adulta, tot i que se sap que la comunista Aurora Picornell i d’altres dones activistes també són aquí. “A l’hora de fer la identificació, ens ajuda que els cossos es troben en una posició decúbito prono, de boca avall, i no remoguts entre la terra”, segueix Márquez mentre toqueja les vèrtebres de la part inferior de la columna. D’ençà que l’equip de l’Aranzadi i els voluntaris que els estan ajudant es van instal·lar al cementiri d’aquest poble del centre de l’illa, el vocabulari dels porrerencs i d’aquells que s’han deixat caure pel cementiri com si es tractés d’un pelegrinatge ha incorporat llatinismes de la medicina forense que ara ja sonen familiars. El grup de científics, que cada dia esgoten les hores que Porreres té llum natural a aquesta època de l’any, no s’estan d’explicar les troballes i de fer de l’exhumació un acte obert a tothom.
– Això és una persona? –pregunta una noia rossa que treu el cap a la carpa.
– Sí, ha entrat avui mateix. Aquí tenim el crani, l’esquena, els braços…
Es calcula que més de 2.300 persones van ser assassinades durant la guerra civil espanyola per motius polítics a Mallorca, el que representa un 2,5 % de la població total del moment. Vuitanta anys després, moltes famílies encara no les han pogudes enterrar dignament perquè no saben on són les seves restes. Potser són en alguna de les 47 fosses comunes documentades a Mallorca, però no ho han pogut confirmar perquè mai cap govern n’havia ordenat l’exhumació. Fins ara només se n’han obert dues: la de Sant Joan, amb tres cossos, i la de Porreres. Amb la recent aprovació de la Llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant el període de la Guerra Civil i el franquisme, però, les entitats memorialístiques illenques esperen que la xifra augmenti els propers mesos. A Calvià ja està prevista l’exhumació per al 2017.
A primera hora de la tarda l’arribada de persones al cementiri s’intensifica. Vénen de Porreres mateix, de pobles del voltant i d’arreu de l’illa. També de Catalunya, França i altres indrets. Segons els historiadors, aquí hi podria haver enterrades víctimes procedents d’una trentena de pobles mallorquins, però molts familiars s’hi acosten tot i no saber del cert si qui busquen és aquí. “Perquè ells són tots”, diu una porrerenca que també té un familiar desaparegut. Ella sí sap on es, a Manacor.
La Societat de Ciència Aranzadi ha vingut del País Basc. Són pioners a l’estat espanyol en la tasca d’exhumar fosses comunes del franquisme. Va ser l’any 2000 quan van decidir-se a aplicar el mètode científic a un procés com aquest que, fins aleshores, havia anat a càrrec de familiars desesperats i desitjosos de desenterrar els ossos dels seus. A 2016, ja compten les exhumacions que han realitzat per centenars. Passades les 5 de la tarda es disposen a fer l’explicació diària sobre com han avançat les excavacions del dia a Porreres. S’apleguen a l’entorn del cordó de senyalització dels treballs famílies senceres, gent gran, turistes, jovent i algun cotxet. Plovisqueja, alguns duen paraigua. Des del dia 2 de novembre, quan van iniciar l’exhumació, aquesta hora és motiu d’aplec. El ritual és el següent: dempeus, dins la fossa, algun membre de l’equip conta els avançaments mentre la multitud l’escolta, en silenci. Molts hi acudeixen amb regularitat. La resta de l’equip continua treballant, ajagut, aprofitant els darrers minuts de llum. El càmera de Porreres Televisió, que està fent una cobertura molt completa dels fets, és a primera fila fent una retransmissió en directe a través de la seva pàgina de Facebook. Els vídeos acumulen més d’un miler de visualitzacions cadascun. Avui anuncien que les excavacions estan arribant a la seva fi, encara que es creu que hi ha més cossos sota dues capelles de propietat privada que s’haurien de tirar a terra per poder continuar amb l’exhumació. L’Ajuntament n’està tramitant els permisos. També expliquen que han trobat un raspall de dents, un tinter, moltes sivelles, mitjons, botes i restes de tela. S’inicia un torn de preguntes:
– Disculpa, a l’hora de creuar els ADN, un nebot és útil? –pregunta un familiar que ha escoltat, atent, l’explicació de l’equip.
– De germà o de germana? –li repregunta Lourdes Herrasti, l’especialista en osteoarqueologia que està al capdavant de l’exhumació mentre el doctor Etxeberria és fora uns dies.
– De germana…
– Valdria, és important, esclar.
Una ràfega pausada d’aplaudiments sorgida d’entre el públic dóna per tancada la jornada.
Aquest vespre, el cementiri de Porreres està florit. Els rams –i el cel que ja s’enrojola– donen color per tot. Els poms són frescos. Fa pocs dies que ha estat Tots Sants i moltes famílies han fet la popular visita anual a les seves sepultures. Aquelles famílies, esclar, que tenen els morts descansant en un nínxol i no escampats per terra.
