SomAcció


Us imagineu...
un concurs públic?

Tweet about this on TwitterShare on Facebook49Google+0Share on LinkedIn0

Per David Vidal

¿Us imagineu que, com a resposta al nomenament com a cap d’informatius de TV3 que va fer la majoria parlamentària, aquest professional escollit —“de reconegut prestigi”— hagués declinat l’oferiment, i hagués dit que, com a periodista independent i crític, no podia assumir els plantejaments de tutela política amb què es gestionen els càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)? ¿Que, tal com diu la denúncia feta davant del Consell d’Europa pel Sindicat de Periodistes de Catalunya el passat 28 de febrer, “no es pot considerar la direcció dels mitjans públics com una anella més dins la cadena de comandament polític”, que com a tal s’ha de canviar cada cop que canvia un govern? Els recents nomenaments per als càrrecs directius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han reobert el debat sobre l’orientació ideològica de la ràdio televisió pública catalana, i de fet, de tota la ‘Corpo’ —cal afegir l’Agència Catalana de Notícies, que precisament aquesta setmana ha conegut el nomenament del seu nou director, Marc Colomer, a les emissores de ràdio i les cadenes de televisió—. Sembla que el país ha assumit com a normal la dependència partidista d’aquests nomenaments, equiparant pluralitat parlamentària al consell de la Corporació amb pluralitat periodística, quan el que cal és total independència del parlamentarisme polític en els processos de convocatòria i de concursos públics, que haurien de ser fets amb criteris estrictament professionals. Així mateix, s’han trobat a faltar aquests dies posicionaments públics més decidits i clars d’alguns que anys enrere no tenien problemes a fer-los sobre aquest tema, com si ara que són “els nostres” no calgués, més que mai, avançar cap a un periodisme independent i garantir el dret a la informació de qualitat, contrastada i plural que recull l’article 52 de l’Estatut.

—A qui posaran a fer el Matí?
—Sona la Terribas.
—Clar, una portaveu del règim.
—Doncs jo crec que està bé que al capdavant del programa més important de la ràdio pública hi hagi algú que representi el que pensa la majoria de la gent.

Aquesta és una conversa real entre dos treballadors qualsevol de la ràdio-televisió pública catalana en algun moment del 2012.

El 2016 alguns (pocs) treballadors i ex treballadors de la tele pública com en Carles Bosch aixequen la veu per dir que la tele pública està “teledirigida per una ideologia”, que la tele està “apostant per una cosa i deixant al marge com a mínim, com a mínim, el 50% de la població” i alguns actuals treballadors des dels comitès professionals i d’empresa segueixen denunciant que els directius de ràdio i tele arriben als seus càrrecs fruit d’un repartiment entre els principals partits. “Crec que hi ha una raó política darrere de fer fora els 200 treballadors més antics de la tele —deia Bosch—. Som els que més apostem per una televisió pública com cal, realment pública i no teledirigida per una ideologia… Parlo amb ex companys que encara hi treballen i alguns estan horroritzats. N’hi ha d’altres que em diuen que són molt plurals… a mi no em semblen plurals. Altres em diuen: “potser tens raó, però hem de compensar el que fan les altres televisions” i a mi aquest argument tampoc em serveix. Si algun dia estem per la independència, hem de demostrar-li al món que som més demòcrates que l’estat del qual ens volem separar.” En aquest mateix sentit, el SPC i la Xarxa pel Dret a la Informació van lamentar en diversos comunicats al llarg de l’any 2015 i 2016 l’absència de neutralitat en els plantejaments editorialitzants de diversos programes informatius, començant pel propi TN.

Aquests dies, amb el nomenament de Jaume Peral, David Bassa, Saül Gordillo i Marc Colomer a les direccions de TV3, dels informatius de TV3, de Catalunya Ràdio i de l’ACN respectivament, aquest debat ha tornat a inflamar-se. Som en un moment clau per al país, diuen els qui governen, el món ens mira i cal fer les coses ben fetes. Però la concepció que els mitjans públics són del partit o la coalició que és al govern segueix més dempeus que mai, ofenent al sentit vocacional dels treballadors de la corporació pública i erosionant el dret a la informació de la ciutadania. Quan aquestes acusacions es fan arribar a algun conseller, al propi president o als propis càrrecs directius, els arguments en contra són els següents:

  1. Els mitjans públics són líders d’audiència (ho va dir el propi president fa poc a El Periódico obviant que Catalunya Ràdio està molt lluny de ser-ho des de fa temps) i, si són líders, serà perquè donen a la gent el que vol.

  2. És el Parlament qui designa els càrrecs del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA, la ‘Corpo’) que són qui decideix qui manarà a TV3 i Catalunya Ràdio. Per tant, no són designacions polítiques (sic).

  3. La qualitat professional contrastada dels seus treballadors garanteix que no hi ha cap intervencionisme polític.

  4. Als mitjans catalans hi ha més pluralitat que als espanyols.

  5. Si des de Catalunya no fem contrapès al que arriba de Madrid, ens esborraran del mapa (o alguna cosa similar expressada de maneres diverses).

Anem a pams.

  1. L’audiència és un aval a la feina feta, això està clar, però no és un termòmetre de bona o mala qualitat. A Catalunya sovint TV3 competeix frec a frec amb fenòmens com Gran Hermano o Tu cara me suena per aquest lideratge i si bé la tele pública és líder amb aproximadament un 12% de l’audiència, Antena3 amb un 11% i Telecinco amb un 10% són també importants i sumades, de fet, deixen la televisió pública molt lluny. La conclusió és que la minoria més gran que mira la tele, és la que mira TV3. La minoria més gran.

  2. Que el Parlament designi unes persones afins als partits (membres del consell de govern de la CCMA, tres representants de CiU, un del PP, un del PSC i un d’ERC) que designen al seu torn uns càrrecs per dirigir els mitjans amb criteris desconeguts no és un aval de la la independència d’aquests càrrecs. És simplement una translació dels equilibris parlamentaris als mitjans públics. No existeix un concurs públic on es contrastin currículums de professionals que opten al càrrec, no hi ha un tribunal professional que esculli la persona més indicada, no hi ha criteris periodístics clars i públics en l’elecció de les persones; aquests càrrecs no tenen mandats de 3 o 5 o 6 anys, desvinculats dels cicles electorals normals sinó que canvien inevitablement amb cada canvi de govern i de correlació de forces al Parlament.

  3. La qualitat professional dels treballadors dels mitjans públics és segurament el que menys en dubte es pot posar. El que també és clar és que el poder d’influència dels treballadors en les decisions importants és pràcticament nul·la. Qui decideix les graelles no són els treballadors, qui decideix qui presentarà un programa (i hi editorialitzarà) no són els treballadors, qui decideix el 90% del contingut de la tele i la ràdio públiques no són els treballadors públics. La majoria de programes els presenten/elaboren empreses externes, amb treballadors propis i qui els programa són els directius. La capacitat d’intervenció dels treballadors en el que surt ‘a l’aire’ és limitada. Val a dir, per ser justos, que aquesta situació ha canviat en els darrers anys. Amb les retallades, la CCMA ha hagut de reduir la despesa en productores externes i ha hagut de donar més feina als treballadors propis i els directius, alguns, comencen a sortir de la pròpia ‘Corpo’.

  4. La pluralitat als mitjans públics catalans en contraposició als espanyols és un fet pràcticament incontrovertible. El problema és que aquesta pluralitat s’expressa en un tertulià “de l’altra bàndol” en cada tertúlia, en entrevistar els líders dels partits “constitucionalistes” periòdicament i en fer notícies dels partits “no-afins” igual (sic) que dels “afins”. La manca de pluralitat, doncs, no la marquen aquests indicadors. La marca el to que a les entrevistes mantenen els periodistes segons el color del polític, el llenguatge governamentalitzat que ja ha quedat integrat com si fos normal (‘mandat democràtic’, ‘procés’, ‘la llibertat de Catalunya’), l’enfocament d’algunes informacions determinades on l’”ells” i el “nosaltres” està marcadament present o simplement la decisió dels temes sobre els quals s’informa.

  5. Finalment, i aquest argument és el més antiperiodístic alhora que un dels més utilitzats, molta gent de dins i fora dels mitjans públics troba legítim i necessari que TV3 i Catalunya Ràdio (però sobretot TV3) facin de contrapès al bombardeig polític que no es pot negar que arriba de l’aparell mediàtic de la resta de l’estat. És l’argument que dóna pau d’esperit als entregats, fins i tot periodistes. Aquest argument admet implícitament que s’utilitza el mitjà políticament i ho defensa, al·legant que hi ha un enemic molt poderós que ataca. En cap moment apareix cap reflexió sobre deontologia, honestedat professional o simple ètica del dia a dia. La defensa de la pàtria davant una estructura hostil és argument més que suficient per no mirar-se el melic.

La conclusió de tot plegat és que els mitjans públics catalans estan polititzats, que als partits polítics ja els va bé, que a alguns treballadors també, que els altres no tenen poder per decidir el contrari i que el debat periodístic no és present, sinó que el que existeix és un debat polític: utilitzar els mitjans, sí o no.

Des de les tribunes polítiques i d’alts directius dels mitjans, ningú no accepta que les lleis que han de regir la pràctica del periodisme no són les de la majoria. Segurament, el periodisme no ha de ser ni tan sols democràtic. El periodisme no ha de ser regit pel designi de la majoria (majoria que, a més, no és clar que existeixi a Catalunya). El periodisme té el seu propi codi. El periodisme ha de ser honest, personal, reflexiu, ètic, rigorós, contrastat, curós, analític, informat però mai hauria de ser l’expressió del sentiment de la majoria. Com a molt, hauria d’asseure’s lluny, observar tranquil·lament i explicar que aquella petita majoria diu el que diu.

Estaria bé que ara, que tothom ens mira, i que tenim un president i una primera dama periodistes, donéssim passes decidides cap aquí. No tenim dubtes que, d’aquí a uns anys, quan s’expliqui com es feien els nomenaments dels càrrecs de responsabilitat directiva dels mitjans públics anys enrere, els alumnes de les facultats es posaran les mans al cap i pensaran: sort que ja no es fa així. Us imagineu que encara es fes?

Comentaris

  • Sí,també caldria veure q. passa amb Barcelona FM-91.0-abans Com radio-abans radio Contrabanda
    Sembla q. esta deixada d la ma ,, no fa el servei q. caldria com a ràdio municipal,
    Estota aquesta historia del politiqueix,, això d superar la institució necessita més gipnàstica

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *