SomAcció


L'exposició 'Retrats Circulars', de SomAtents i el AEIG El cau del Besòs, retrata el barri del Besòs a través de la mirada de cinc adolescents que hi han viscut tota la vida

Retrats circulars
del Besòs

Tweet about this on TwitterShare on Facebook44Google+0Share on LinkedIn0

El barri del Besòs de Barcelona està encaixonat entre el mar i el riu que li dóna nom, com si la gran Barcelona —la cosmopolita, la dels turistes, la de les places amb tendes de verdura ecològica— visqués tranquil·la donant-li l’esquena. Pels barcelonins d’altres barris i visitants eventuals, el Besòs pot ser tan sols un munt de ciment arraconat. Els veïns del barri tenen la meitat de recursos que la mitjana dels seus conciutadans, i les famílies dels barris més rics —Pedralbes, Les Tres Torres— tenen fins a un 250% més de diners que les gents del Besòs. Entre tant de número, hi ha persones i famílies que viuen allà i que tenen una mirada sobre el barri que habiten. Jona, Tania, Álex, Joaquina i Nico viuen al Besòs des de sempre. Tenen entre 15 i 17 anys, són nois del Cau del Besòs, un projecte d‘educació en el lleure que s’inicià fa 5 anys al barri. És molt probable que en pocs anys siguin monitors de xavals petits, però les seves inquietuds són les d’un adolescent qualsevol. Embolics amb els estudis, perspectives i plans de futur, conflictes emocionals, dits que es desplacen inquiets per la pantalla del mòbil. Són l’essència de Retrats Circulars, un projecte fotogràfic en què han ensenyat com veuen el seu barri a través de càmeres d’un sol ús. El text que segueix és una conversa entre ells, en què parlen de com es viu al Besòs, dels tòpics insuportables, de l’elecció entre esperança i desencís i del procés de sumergir-se en ells mateixos per veure quina cantonada del barri se’ls clava més profunda.

 

—Després d’haver fet totes les fotos, el barri és el mateix. I la meva opinió sobre el barri també… No ha canviat.
—És complicat…
—Jo a vegades tinc una visió bona i una altra dolenta, per tots els problemes que hi ha: les drogues, la policia, les baralles dels gitanos…
—Jo no ho veig així.
—Clar, tu vius a Sant Martí.
—Jo no visc a Sant Martí! No tot és així; potser sí que hi ha gent que es droga, però com a tots els barris. Pot ser que aquí es vegi més, o que tot el món ho sàpiga, però no és res que no existeixi a d’altres bandes. La gent fuma, beu… i què passa? Sempre mirem la part negativa de tot i aquí també passen coses bones que no passen a d’altres barris.
—A mi m’agrada el meu barri. Hi ha els meus amics, la meva vida. Però és veritat que hi ha molts conflictes.
—A mi no m’afecten aquests conflictes.
—A mi m’han venut droga pel carrer moltes vegades.
—És que vosaltres viviu a La Mina!
—Clar, jo visc a La Mina. Em toca tot molt més de prop.
—Jo mai vaig sol per La Mina.
—Si et veuen una mica indefens, tontet o el que sigui ho tens força malament, jo crec. O sigui, no és que et tractin fatal, però sí que t’arrisques una mica a que et passi alguna cosa. Sobretot si et veuen tonto o indefens…
—Com a tu?
—A mi no em peguen, a mi em donen la mà perquè visc allà.
—Et creus el rei del barri, o què?

***

—A casa meva només es parla bé del barri, amb orgull.
—A la meva no; a casa meva se’n parla malament. De totes les baralles, de la droga i de que si han matat algun tio d’una ganivetada… Què vols? Al final t’endús una mala imatge del barri, crec que és normal.
—Però al final, per quatre persones que facin això… Jo no vull que canviïs d’opinió, però si et poses a generalitzar, al final sembla que no hi hagi gent bona al barri, i això és mentida. La majoria de la gent és bona i hi ha uns quants que munten les trifulques, les baralles, el tràfic de drogues, les ganivetades i tot això… Però hi ha molta gent bona, aquí.
—La gent ajuda més a d’altres persones perquè saben que ho necessiten. En altres barris tu vas pel carrer, veus a gent demanant i ningú els mira, ningú els fa cas. Jo crec que aquí s’ajuda més a la gent que ho necessita. La gent es coneix més.
—Els veïns, si volen res, s’uneixen. Lluiten pel que volen, hi ha aquest sentiment d’aconseguir les coses junts.
—Pot ser que sigui veritat, això, però jo quan tingui edat per anar-me’n de casa em canviaré de barri. Ho tinc claríssim.
—Jo no ho sé. Abans ho tenia molt clar, però ara…
—És que no em sento a gust en aquest barri. A mi m’ha passat moltes vegades: són les tres de la tarda i baixes a jugar a futbol. S’apropa un: què fas fent pilotades? Crits, sempre crits. T’amenacen amb que trucaran a la policia. I després, si ho fan els gitanos, tothom amb la boca tancadeta. No em sento a gust, me’n vull anar! Con los gitanos se les cierra el culo, saben que son de los Manolos o de famílias así. La mitad de la gente vive con miedo. Como toques a uno de los Manolos ya te puedes ir pitando del barrio. Prefereixo viure en un lloc més tranquil, en un poble, que no hi hagi tanta gent. Vull veure gent gran caminant tranquil·lament pel carrer…
—Aquí la gent gran també camina pel carrer, eh.
—Però no és el mateix, saps? En un poble tan sols hi ha gent gran, i no es crida, hi ha silenci, s’escolten els ocells… M’hi sentiria més feliç.
—Escolta, que això no és una pel·lícula, eh.
—A mi m’és igual el que pensis. Això és el que faré jo.
—Jo crec que potser me n’aniria a viure fora d’aquí, però tampoc m’allunyaria gaire. Me n’aniria a Sant Martí o al Clot, però tampoc a l’altra punta de la ciutat.
—Ja, jo igual. Com a molt al Guinardó, però a Sants, tan lluny, o per allà, no me n’aniria.

***

—Si volem donar una volta, anem a Plaça d’Espanya o a Diagonal Mar.
—El meu cole està a La Sagrera i els meus amics són d’allà; jo quedo per allà amb ells.
—Una vegada vaig portar aquí a una amiga meva i al principi estava cagada. Després va venir i ja va veure que no n’hi havia per tant, però sempre feia la broma de “Ay, que me rajan”. Però l’he portat als llocs que em molen del barri i li han agradat.
—Jo quedo al barri amb les meves amigues que viuen aquí, però a la gent que no és del barri mai la porto. Tampoc per amagar-los res; simplement no ha passat mai.
—Als amics que són de fora, a vegades els porto per aquí i a vegades vaig jo a casa seva.
—La gent s’imagina el barri d’una altra forma, com si no fos tan dolent. Però jo visc aquí des de petit.
Los que vienen aquí y nunca habían venido, se cagan. Se cagan de miedo.

***

—A les meves fotos del barri surt la part bona i la part dolenta. La dolenta són els contenidors, les escombreries, les coses lletges. Però també ensenyo el bon ambient, la residència de gent gran, el camp de futbol…
—Jo ensenyo el que veig al meu dia a dia. L’altre dia, en veure aquells reportatges sobre el barri, no sortia aquesta part que jo conec.
—Jo ensenyo el que hi ha. El que visc tots els dies, el que passa aquí un dia normal. A les notícies surten coses específiques un dia concret, no el que passa tots els dies. Perquè no maten a gent tots els dies, això està clar.
Yo enseño todo lo bueno que nadie quiere enseñar.

***

—Aquí, de cine, tenim tan sols el de Diagonal Mar. Però no hi ha oferta, i falta un casal de joves. Hi ha un casal d’avis, coses per a nens petits, però per a joves no hi ha res. Falta teixit social en aquest aspecte.
—Ningú que sigui d’una altra part de Barcelona vindrà aquí a fer alguna cosa que no pugui fer al seu barri.
—Aquí hi ha festes majors. Jo hi he estat alguna vegada; estan bé.
—Jo he vist la festa de passada, no m’hi he quedat mai.
—Sí, allà on el camp del Pujades.
—Però a La Mina no gaire; es fan més tirant cap al Besòs. A La Mina no hi ha festes; com a molt els petards per Sant Joan.
—¡Ayer fue la noche joven!
—Sí!
Pero si tú no fuiste…
Ah, pero yo estuve de fiesta ayer.
Tampoco había mucha gente. Terminaba a las tres o así, yo llegué a casa a las tres. Lo montábamos nosotros, la asamblea del barrio. Terminó a las dos pero llegué a casa a las tres porque teníamos que recogerlo todo. Pero no tiene nada que ver con otras fiestas de barrio. Hace dos semanas, en la plaza del Nen de l’Aro del Guinardó estaba todo a petar. Ayer no había tanta gente ni de coña.

***

—Segur que el barri anirà a millor. Està millor que fa uns anys.
Irá a peor. Estamos en la misma mierda. Totalmente. Ahora hay más delincuentes que antes.
—Què va!
Ni de coña.
—Jo crec que ha millorat una mica, que hi ha certes coses però no és tan descarat. No et trobes les baralles pel carrer. Abans et deien que era perquè hi havia més policia, però jo crec que la gestió d’espais hi té molt a veure.
—Jo tinc entès que el barri ha patit força per culpa de la crisi.
—Això segur.
—Per això van al SOP, o com es digui; el SIOR.
—Tu parles del SOC.
—No ho sé, una oficina que t’ajuda  a trobar feina. Està sota de casa meva i sempre hi ha molta gent, moltes cues.
—Abans hi havia molts desallotjaments, fa pocs anys; ara ja no n’hi ha tants. Els meus pares van anar a un lloc per tal que no desallotgessin una família. No sé com es deia l’organizació ni res, però anaven tots a la porta de l’edifici i es posaven allà per a què la policia no pogués fer fora la gent de casa seva.
—Bé, sinó després vindran els okupes. De què serveix evitar els desallotjaments?
—Són dues coses diferents que no tenen res a veure…
—Dalt de casa meva hi ha okupes. Es posen per tot arreu. A tot el barri!
—I per ser okupes són mala gent?
—No ho sé, mai no he parlat amb ells, però tot el meu edifici està ple d’okupes.
—Però no és el mateix ocupar perquè no tens diners que perquè vols. Imagina’t que et treuen la casa perquè no pots pagar-la. Te n’aniràs a viure sota un pont? Hi ha gent vivint en cases buides que són dels bancs i les ocupen. Em sembla bé; no és el millor, però si tens fills, què has de fer?

***

—Hi ha molts negres i moros, cada cop més. Per una part ho veig bé i per una altra malament. A mi, que vinguin m’és igual. Mentre no consumeixin drogues…
—Quina obsessió que tens amb les drogues!
—I lo dolent és que ells venen aquí  i no passa res, però si nosaltres intentéssim entrar al seu país, ja veuries… No em sembla just.
—Però tu creus que ells volen venir?
—Què et penses? Que vénen de vacances?
—No, vénen a buscar feina, ja ho sé. Necessiten diners.
—Doncs ja està; si tu estiguéssis en la seva situació, faries el mateix. Si la gent d’aquí ja ho fa, se’n va a Anglaterra a treballar perquè aquí no hi ha feina. I si tu ho necessitessis, segur que t’agradaria que t’acollissin bé a l’altre lloc.
—A mi el que em fot és que hi hagi gent aquí que estudia cinc o sis anys i després vingui un que porta tota la vida sense estudiar i es quedi la feina.
—Això és perquè els caps saben que poden pagar-li menys. No és culpa seva, és culpa de qui paga, perquè li pot pagar menys i no fa falta ni que li faci assegurança. I tu què saps, si no ha estudiat mai!
—Clar! És culpa de la gentussa que contrata a gent il·legal perquè sap que cobra menys i no té altra opció. No ens roben la feina. Són els jefes d’aquí que els contracten; és culpa dels jefes.
—Bé, però un ve de fora i es queda la feina, i la resta aquí estudiant no sé quants anys i res, sense feina.
—Però no és culpa dels que vénen, és culpa del qui vol donar-li feina a algú de fora per pagar-li menys diners.
—A més, tu abans deies que te’n vols anar del barri. Per què ells no poden anar-se’n del seu país i en canvi tu sí que pots canviar de barri?
—Imagina’t que vas a un altre barri, et donen feina cobrant poquíssim i, a més a més, s’enfaden amb tu perquè li treus la feina a la gent d’un altre barri. Et semblaria just?
—No és el mateix. Per a ells, això és el paradís.
—I per tu, un altre barri seria el paradís. Dius que no t’agrada el barri, que per tu el barri és un infern, i un altre lloc seria el paradís. Per què tu pots millorar i ells no?
—No ho sé, és la meva opinió. Pot ser que la culpa sigui dels polítics.
—Però a veure: tu imagina’t que vas a viure en un altre barri -que hi tens tot el dret del món- i et diuen: “No, aquí no t’hi volem, que ets de La Mina i em punxaràs”. No és just.

Retrats Circulars s’inaugurarà el dissabte 2 de juliol a les 18h a la Biblioteca Font de La Mina.

Traducció al català per Joan Bernà
Correcció ortotipogràfica per Helena Roura
Fotografia i edició per Estefania Bedmar i Cristina Garde

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *