SomAcció


Presó de Dones, un projecte de SomAtents per a la recuperació de la memòria història de la presó de Reina Amàlia del Raval

Memòria
d’una presó oblidada

Tweet about this on TwitterShare on Facebook69Google+0Share on LinkedIn0

—Que sí, que en aquesta palmera hi penjaven les preses —li diu l’Amparo al seu marit.
—No, dona, no! Com vols penjar algú d’una PALMERA? —respon en Fernando.
—Que et dic que sí! Bueno, a veure… això és el que es diu.
—La qüestió és que aquesta palmera ja no hi és —intervé una tercera veu. És la Maria Casas, cronista del Raval per afició i entrega, activista que ha convertit casa seva en un arxiu d’imatges recollides per tots els racons del barri—. Li van trobar no sé què a dins, uns bitxos, i se la van emportar.
Els ancians del barri, asseguts al voltant d’unes taules del Casal Josep Trueta, al costat mateix del lloc que ocupava l’antiga presó de Reina Amàlia, parlen de la palmera que, suposadament, hi havia al mig d’un dels patis d’aquest desconegut, avui, centre penitenciari. Presó vella, presó de dones, la Galera… Va tenir molts noms però tots ells es referien al mateix: un edifici on van viure preses moltes dones i infants des del 1904 fins a l’inici del seu enderroc el juliol del 1936: anarquistes a pic i pala, l’inici de la revolta.

La memòria de la presó està invisibilitzada en l’espai que ocupava. Res recorda el que representava aquest lloc: misèria, sobreocupació, condicions insalubres. La majoria de dones eren condemnades a causa de la seva situació de pobresa (cometien furts, principalment), però també hi acabaven les dones acusades de delictes relacionats amb el sistema patriarcal: contra les persones, inclós l’avortament; contra l’honor; contra l’estat civil; i d’altres com la prostitució, que estava legalitzada però no es podia exercir lliurement. I a totes elles, cal sumar-hi les preses polítiques: el gran gruix, anarquistes.
Per totes elles, es converteix en una prioritat fonamental del col·lectiu SomAtents recuperar la memòria històrica d’un espai destinat a la seva reclusió i càstig per haver defensat, i intentat reparar, la seva condició de doblement explotades: com a dones i de classe social baixa. El projecte de recuperació d’aquesta memòria comença amb els veïns, amb les visites als arxius, i sobretot establint relacions amb institucions del barri que ja ho han treballat o que volen participar de la recerca i de les activitats que se’n derivin —exposicions, tallers per als estudiants del barri, publicacions, video…—, com l’Associació Juvenil TEB, el Casal de Barri Folch i Torres o l’Institut Milà i Fontanals.

La recerca

Costa començar la recerca. No tenim cap fil evident d’on estirar. Ja hi ha persones que han dedicat anys de la seva vida a la investigació i la recuperació de la memòria històrica de tot allò que ja no existeix. I no obstant, queda tant per fer! Capes i capes d’esdeveniments, persones, lluites… històries enterrades pel temps i l’esdevenir de la Història, en majúscules i feta bàsicament per homes vencedors. Avui, Internet ens descobreix una successió de webs sense autor, imatges anònimes que donen una idea de la forma i també del fons de la memòria que volem recuperar, però que són opaques per obrir un camí d’investigació veraç. I en un dels comentaris d’un blog, surt el nom de la que serà el primer contacte amb la presó: la Maria Casas. Ens mostra orgullosa la seva aparició a BTV; coneix la història del barri, la atesora parlant i recollint testimonis i vivències de tota persona que es creua. Ens envia un conjunt d’imatges recollides —moltes, aclara, d’Internet— i uns textos escrits per ella, ja que escriu petites peces a la publicació mensual El Raval.

La Maria ens ofereix una primera panoràmica de la presó, detalls que es difuminen quan busquem concretar les fonts i l’origen de tants rumors i creences. La primera afirmació que desmuntem, lentament, fruit de la recerca, és l’emplaçament de la presó. Gran part de la informació oral que ens arriba la situa a l’espai que ocupa l’IES Milà i Fontanals, però gràcies a mapes de l’Arxiu Municipal Contemporani de la ciutat, a cròniques que anem recollint i, sobretot, a la relectura de les imatges, ens adonem que la presó s’emplaçava realment al lloc on ara trobem la plaça de Josep Maria Folch i Torres. La presó s’alçava envaint uns metres la Ronda de Sant Pau. Una pista de bàsquet i un parc infantil són ara el centre de la plaça; l’envolten tot de bancs, un terra sorrenc, una font i tot un seguit d’equipaments de públic divers: el punt verd del barri, el casal Folch i Torres, el casal per a la gent gran Josep Trueta, l’institut públic Milà i Fontanals… Les canxes són el lloc predilecte de molts joves del barri, la majoria immigrants, i la placeta, que ocupa l’espai de la ronda de Sant Pau, de moltes persones sense sostre. El Raval —aleshores Districte Vè— segueix sent el barri per excel·lència de famílies amb pocs recursos, immigrants, persones sense sostre, prostitutes, tràfic de drogues, fumaderos… Espais i pràctiques perifèriques que s’esdevenen, paradoxalment, al centre de la ciutat, al seu cor.

Dins l’esperit dels que seguim la recerca s’instal·la una difusa però persistent sensació que aquest indret ha concentrat dolor, patiment i marginalitat durant dos segles ben bons; i que com un biaix indefugible, l’espai físic encara sembla convocar-los, malgrat els evidents esforços de les administracions i dels veïns perquè això no sigui així, almenys aquestes darreres dècades.

Trobada amb veïns i veïnes del Raval per rememorar anècdotes de la presó vella | Helena Roura
Trobada amb veïns i veïnes del Raval per rememorar anècdotes de la presó vella | Helena Roura

On trobarem testimonis?

Al llarg d’aquests mesos, hem anat sabent més coses de la presó, les persones i els esdeveniments relacionats a còpia de llegir llibres, tesis, notícies a les hemeroteques, entrevistes; a còpia de visitar arxius i biblioteques i trobar-hi documents i material gràfic. I tot i així, ens falta el més important: el testimoni d’elles, les preses. Mentre la història passa de puntetes per sobre de les històries de vida anònimes, el temps s’escola i, qui podien ser les fonts d’informació més enriquidores, fa anys que ja no hi són. Algunes, des de fa ben poc: la Maria Casas ens dóna el contacte de l’actual consellera de Cultura i Gent Gran de Ciutat Vella, Llum Ventura, que era íntima amiga de la Concha Pérez, anarquista i miliciana que va passar una setmana a la presó d’Amàlia i que va morir fa tot just dos anys.

La Llum ens cita a l’Ateneu Barcelonès, i ens guia pel jardí amb una exhibició de coneixença de les persones que hi trobem.

—El coneixeu? —ens diu després de saludar un noi davant d’un ordinador—. Surt a TV3. Sempre està per aquí. Parlem sovint —afegeix, orgullosa.

La Llum coneix gran part del teixit activista d’esquerres de la ciutat; o com es diria popularment, coneix a tothom. Ens desgrana el seu activisme anarquista amb un recompte de les seves experiències llibertàries. Està arreu on l’esquerra més radical arriba: col·lega d’en David Fernández i consellera de Barcelona en Comú, confessa que està a punt de dimitir per cansament i decepció amb el sistema. Gestionar un model que rebutges no és fàcil i la Llum se’n ressenteix, tot i que de moment aguanta en el càrrec.

—La Concha, per a mi, era com una mare —diu amb una emoció sincera als ulls.

Mai havien parlat del temps passat a la presó. La biografia de la Concha és tan rica —miliciana, lluitadora clandestina, membre de la CGT…— que aquella setmana que va passar a la presó per haver participat en una vaga no va ser tema de conversa entre elles. Però sí que va parlar-ne amb l’historiador Ferran Aisa, que va compartir amb la Concha un temps previ al de la Llum, al voltant de la dècada dels 70. En Ferran ens relata la vida de la Concha amb un deix d’admiració; havien parlat sovint de la presó i ho té recollit en apunts personals, alguns publicats. Ens explica que la Concha formava part del col·lectiu de preses anarcosindicalistes de la CNT, que s’ajudaven entre elles amb menjar, revistes i tot el que poguessin.

—Al costat de la presó hi havia una casa de fustes, la Salazar, on tots eren de la CNT. Des d’allí parlaven amb les preses per les finestres, els tiraven coses… Això m’ho va dir la Concha —confessa, lleument emocionat.

La relació d’en Ferran amb la Concha, intensa i documentada, la deixem pendent per futures accions de recuperació de la memòria de la presó i dels que la van viure. En la línea de trobar encara testimonis vivents que recordin qualsevol cosa sobre la presó, organitzem, amb l’ajuda de la seva directora, una trobada per recuperar la memòria de la presó al casal de gent gran Josep Trueta, emplaçat a la plaça de Folch i Torres. La trobada, amb persones grans que vivien al Raval des de petites, és entranyable però poc productiva: totes són nascudes al llarg dels anys 30 i la presó va ser enderrocada el 1936. Els records comencen just després que ja fos enderrocada: com jugaven entre les seves runes, com van ser les obres de la piscina del Club Natació Montjuïc que s’hi va fer a la part sud de la plaça, als anys 50… I a explicar tot d’històries que tenen més de rumor que de veritat, com la que encetava aquesta crònica, i que assegura que a la plaça es penjaven persones d’una palmera que hi havia en el pati de la presó.

Consultes i trobades

En Toni Oller fa anys que es dedica a la divulgació d’històries del barri, especialment del Paral·lel. Una de les seves principals lluites és la recuperació de l’ambient bohemi i teatral d’aquesta avinguda, que avui dia no conserva ni la meitat d’equipaments culturals que havia tingut el segle passat. Historiador i veí de Sant Antoni, fronterer amb el Raval, en Toni és un home d’uns seixanta anys, de parla tranquil·la, sec, eixut directe, que duu una cua llarga que encaixa amb l’ambient bohemi que reivindica. A banda d’això, organitza itineraris teatralitzats per divulgar la història del barri, i una de les parades que fa és justament a la presó d’Amàlia. Gràcies a en Toni hem conegut una altra de les persones fonamentals en aquesta recerca: l’Elsa Plaza. També historiadora, ha dedicat molts anys de la seva carrera a la memòria històrica de les dones i, en concret, a l’Enriqueta Martí, popularment coneguda com la Vampira del Raval, que va acabar els seus dies a la presó, morta per un càncer. L’Elsa ens rep al seu pis de Barcelona. Només arribar, té preparat un buscador de documents dels arxius principals d’Espanya, el PARES, creat per Zapatero i oblidat pel PP. L’Elsa ens mostra documents de les Juntes de Presons pels quals sent devoció. Ens demana que li expliquem tot el que trobem, ja que ella no ha tingut temps d’analitzar-los; entre d’altres ocupacions, acaba de dimitir com a consellera de Barcelona en Comú a Horta. Vol seguir la nostra investigació de prop i ens vol acompanyar en el llarg camí que queda.

El públic escolta atentament l'explicació sobre el test de Bechdel, que medeix el grau de masclisme present en el cinema, el teatre i altres mitjans | Claudia Frontino
El públic escolta atentament l’explicació sobre el test de Bechdel, que medeix el grau de masclisme present en el cinema, el teatre i altres mitjans | Claudia Frontino

Raval, dones i diversitat de gènere

“A partir del 1904, la presó de Reina Amàlia va passar a ser només de dones”. Ens escoltaven una vintena de persones presents a la plaça Folch i Torres, punt final de l’itinerari històric sobre el Raval i l’inici del feminisme obrer a Barcelona, organitzat el passat 11 de novembre en el marc de la 14ª edició del Festival de Cultura Raval(s) i SomAtents hi participava amb el projecte de la presó de dones d’Amàlia. El lema d’aquest any i el vinent és Raval, dones i diversitat de gènere; en resum, es vol visibilitzar les dones del barri i reivindicar el seu paper fonamental en la història i la transformació d’aquest. I dones inclou feminitats normatives i no normatives, tot tipus de dones, és clar: les d’ara i les d’abans; les casades, les vídues, les feliçment casades i les alliberades; les prostitutes, les avortistes i les alcauetes; les anarquistes i les obreres; les lesbianes, les travestides i les transexuals; les queer avant la lettre.

La ruta es proposava descobrir les primeres associacions feministes laiques i obreristes de Barcelona en el tombant dels segles XIX i XX. Unes dues hores més tard de sortir de la plaça Castella, i amb els peus endormiscats pel fred però animats amb una història molt ben contextualitzada de la mà del col·lectiu Androna Cultura, el grup s’aturava a la plaça Folch i Torres, on SomAtents va agafar la veu. Un repàs històric sobre l’antiga presó de dones, una explicació del projecte que anem construint amb paciència i molta recerca. Algunes tècniques de l’Ajuntament es van interessar vivament pel projecte i ens van demanar referències, prometent mantenir-se en contacte. L’Emma Fernández, la guia d’Androna Cultura, s’obre a futures col·laboracions. La presó i la recuperació de la seva memòria interessen i remouen a parts iguals.

En paral·lel, altres somatents s’esmerçaven a entrar informació davant d’uns teclats a la jornada viquipedista a la Biblioteca de Sant Pau-Santa Creu, amb l’objectiu de visibilitzar, en aquesta enciclopèdia en línia, fets històrics relacionats amb les dones del Raval. La presó de Reina Amàlia, que no tenia cap entrada, era tasca nostra. Mentre a fora s’anava fent fosc representants de col·lectius de tot el Raval completaven desenes de noves entrades o editaven, per completar-les, altres d’anteriors. Al nostre costat, la Llum edita l’entrada de la Concha Pérez: casualitats dels camins, que s’encreuen, o que semblen arribar a les mateixes places.

Sessió de viquipedistes per al Festival Ravals, a Barcelona, amb la col·laboració de SomAtents
Quin paper juguen les dones al cinema, als mitjans de comunicació i a internet? Moment de reflexió sobre la mirada de gènere i la invisibilitat de la dona dins la societat, a la sessió de viquipedistes per al Festival Ravals | Claudia Frontino

El futur del projecte

I ara, què?

Seguim buscant, llegint, conversant, rebuscant, rescatant i recopilant.

Estem enregistrant i editant càpsules de vídeo. Publicarem entrevistes i més cròniques. Farem xerrades i tallers per als estudiants de l’Institut Milà i Fontanals, i per aquelles escoles o centres educatius de diversa mena que ens ho demanin. Intervindrem en l’espai per fer visible avui la petjada simbòlica de la presó a la plaça, i exposarem en una mostra la nostra feina. I sobretot seguirem sempre en contacte directe amb els veïns i les veïnes del barri. El treball col·laboratiu és bàsic per recuperar la memòria. Encara que sovint aquesta falli i ens vulgui fer creure que es pot penjar algú d’una palmera.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *