SomAcció


Diccionaris apilats en un carrer del Raval

La crítica de l'esponja
i el sabó

Tweet about this on TwitterShare on Facebook84Google+0Share on LinkedIn0

Per Laura G. Ortensi

Imagineu-vos que un diumenge aneu al teatre. Imagineu-vos que el menú del dia és una comèdia produïda per un peix gros del gremi o, si més no, per un peix respectat dins l’escosistema teatral. Imagineu-vos que després n’heu de fer una crítica per la qual, evidentment, no cobrareu ni un euro. Imagineu-vos que sou molt afortunats i, a diferència dels vostres veïns, no heu d’arribar a final de mes. Imagineu-vos que us podeu conformar amb el sou simbòlic, amb la il·lusió d’exercir l’ofici a canvi de res, amb el discurs del gràcies, maco i els copets a l’espatlla. O imagineu-vos que no, que heu de pagar les factures, que les manilles us fan marca als canells però heu decidit rendir-vos. Una cosa és el que deien els professors a la facultat —sempre idíl·lica i allunyada de la realitat, ja se sap— i l’altra el pa de cada dia. Imagineu-vos que seieu a la butaca i al cap de cinc minuts ja esteu desconcertats: els actors no vocalitzen, el text s’encalla, l’humor sembla un vinil ratllat i el decorat fa aigües.

Quina mala passada, amics periodistes, una obra que grinyola! Tan fàcil que hauria estat anar a veure un drama on tot és virtut i harmonia per lloar-lo a posteriori! Ens hauria agradat tant topar amb un llibre captivador! Un d’aquells que sacsegen l’hipotàlem perquè ens sembla que mai no hem llegit res semblant, un d’aquells que ens transporten al record suau d’antigues lectures. Que senzill que hauria estat trobar un repertori d’adjectius amables i prou. Però no, el panorama de veritat, el que hem d’analitzar, és més costerut. Resulta que l’obra no ens ha acabat de convèncer i que hem trobat matisos entre el blanc de l’elogi i el negre del menyspreu. També resulta que el llibre sobre el qual hem d’escriure té un parell de passatges que coixegen en el conjunt de la novel·la. És llavors quan arriba aquell moment en què se suposa que nosaltres, amics periodistes —que, també se suposa, hem invertit temps i esforç a documentar-nos—, hem d’agafar la ploma i dir-ho: l’obra no m’ha acabat de convèncer, i no m’ha acabat de convèncer per això, per això i per això.

Dic se suposa perquè pot passar que, quan ens hi posem, ja no recordem com es fa, això d’afilar la ploma. També pot passar, quines coses, que de cop ens aparegui una esponja al teclat de l’ordinador. Una esponja per recordar-nos qui som, on som i què hem de fer. Segur que ens vindrà a la memòria de seguida. La crítica —tal com ens l’ensenyaven a la facultat o tal com l’hem apresa del llegat minuciós i observador del Nou Periodisme— ha mort o, si més no, té molt mala salut. Els problemes són respiratoris, perquè tenim la boca tapada: la crítica, la crítica que no és de blancs i negres, està segrestada per la doctrina de l’esponja i el sabó. Hem de dir que tot ens agrada, i ho hem de dir bé, contents, ensabonant amb traça. Visca la cultura i els focs artificials. Però per què hem d’estar contents, amics periodistes, per què ho hem de fer veure, si resulta que hem tancat el llibre amb les expectatives molt per sota d’allà on les havíem posat? Repassem el decàleg de bones intencions, refresquem la memòria, que sempre va bé.

El decàleg que tot bon periodista cultural —i bo vol dir obedient— té a la lleixa duu subratllat amb retolador color llum de discoteca la primera màxima: interessos econòmics, vincles editorials. Ah, és clar. Si aquell llibre que coixeja ha sortit d’una casa que posa a diners al mitjà de comunicació que ens paga el jornal no en podem dir res de dolent. Només faltaria. Com a molt, podem callar. Si se senten ofesos, encara retiraran la publicitat. Ja se sap que avui en dia costa molt de trobar. Callem, callem, callem.

El decàleg del bon periodista, segona màxima, desconfia del criteri del lector. El que diem nosaltres va a missa. Si fem una crítica negativa, ningú no es comprarà el llibre, ningú no anirà al teatre. Qui ho diu, això? Per què? La funció del crític no és ensinistrar el lector, sinó treure a la palestra què ens sembla que funciona i què diríem que grinyola. Que el lector decideixi i jutgi. La idea que si fem una valoració negativa d’una obra estem anant en contra de la cultura és reduccionista i perillosa. Primer, oblidem que la crítica és un gènere interpretatiu, lligat a un subjecte, i que ningú no impedeix a altres subjectes matisar-la o contradir-la. Segon, una crítica no pot ser mai íntegrament positiva o íntegrament negativa. Sempre hi ha un punt feble i sempre hi ha un encert. Deixem espai al dubte. Tercer, no podem confondre la crítica amb els atacs personals. És cert que sovint els artistes estan sotmesos al setge de l’insult, del menyspreu i de les fal·làcies ad hominem, però no podem permetre que l’egocentrisme de quatre voltors afamats ens privi de fer la nostra feina. Això és, diguem allò que resta tan bé com allò que suma. Respecte, argumentació i consciència que allà on nosaltres veiem un error altres hi veuran un encert. I quart. Quin tipus de societat estem construint si només despleguem el repertori d’adjectius riallers? Què en traiem, d’aquesta epidèmia contrària als nos i als sís crítics? Per més petit i endogàmic que sigui el nostre país, no tenim dret a dissentir? Segur que estem anant en contra de la cultura? En contra de què? A favor de qui?

Més decàleg. Periodista, abans de treure l’esponja del teclat has de saber que això d’escriure crítiques llargues, amb paraules difícils i adjectius complicats, no fa per a tu. No t’escarrassis a parlar de les altres obres de l’autor ni del context històric. El temps és or a l’era de Twitter, i l’espai també. Pensa-t’ho dos cops abans d’escriure coses rares. Qui ets tu, per dir que un llibre no t’ha agradat? Ja sé que hi has invertit hores, que fa una setmana que subratlles frases però, creu-me, no et facis gaire el pedant. Això que fas tu, ja no ho fa ningú. Què ha passat perquè l’absència de crítiques negatives s’hagi normalitzat? El silenci ja parla sol? Per què les crítiques que encara existeixen són vistes com un exercici de lluïment personal? Nosaltres, periodistes, no som herois, no tenim la veritat absoluta de res. El que llegeix ho hauria de saber; el que escriu, també.

Encara n’hi ha més? I tant. Punt clau del decàleg. Hi ha l’autocensura, i la censura que no és auto, sinó altri. La primera neix de la precarietat i té dues cares. Primera, com que sé que això no m’ho publicaran o em costarà un clatellot de direcció, m’estalvio d’escriure-ho. Segona, com que no cobraré pel text que he escrit, prefereixo parlar d’un llibre que m’ha meravellat. Posats a treballar sense veure ni un cèntim, potser val més passar-s’ho bé i fer observacions agradables. No em ve de gust ferir la pell sensible d’un gremi igualment precari. I què podem dir de la censura d’altri? Que també existeix, és clar, per diners o per por de ser el diferent. Com que tenim molta por i pocs diners, o molts diners i pocs escrúpols, val més que no irritem cap epidermis de risc. D’ara en endavant, només escriurem per dir coses boniques. Visca la cultura i els focs artificials.

Així, amics periodistes, anem matant la crítica i l’anem convertint en un gènere acrític, fet a la mida d’un bitllet o d’un altaveu promocional. Poseu-vos els guants, ensaboneu bé, repartiu crema hidratant. Aquesta és la qüestió. Nosaltres, que ens pensàvem que portàvem un petit Tom Wolfe a dins, ara abaixem el cap i diem que sí enmig del ramat. On és l’estudiant que un dia vam ser? Potser ja és hora que abandonem l’esponja i el sabó i recordem que la nostra feina no està feta de Nivea ni d’Heno de Pravia, sinó de paraules. I les paraules, encara que no ho sembli, serveixen per lloar i per no lloar, serveixen per dubtar: el diccionari està ple d’opcions. Traguem-nos els guants. Traguem-nos les manilles. Atrevim-nos-hi.

Comentaris

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *