Tornen els llums i sobre l’escenari apareix David Airob i José Bautista, els creadors -al costat de David Ramos– de Calcio Storico, el curt documental que va guanyar el tercer premi en el concurs multimèdia del World Press Photo 2014. Darrere d’ells pugen Abbie Trayler -Smith i Pau Barrena, també guardonats en aquest certamen que reuneix cada any al millor del fotoperiodisme de tot el món. Aquest és el desè any que la fundació Photographic Social Vision -liderada per la fotògrafa Silvia Omedes– s’encarrega de portar aquesta exposició itinerant al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Del 6 de novembre al 8 de desembre ens permetrà recórrer els millors treballs de fotografia i multimèdia documental de 2013.

“El World Press Photo (WPP) ens recorda que hi ha moltes realitats allà fora i que els mitjans de comunicació tradicionals ja no són els responsables de distribuir i publicar aquesta informació”, ens comença explicant Omedes. Li preguntem què es necessita per portar a Barcelona un esdeveniment tan gran com aquest i ens contesta de manera molt directa: “Primer de tot, cal tenir 20.000 euros”.

– Però com s’aconsegueixen les fotografies?

– Hi ha 14 còpies exactes de l’exposició que viatgen en caixes pel món durant un any a més de 90 ciutats. Cada ciutat és responsable d’organitzar l’exposició a la seva manera, a partir d’unes directrius que dóna l’organització.

– ¿Això vol dir que a cada ciutat és una exposició diferent?

– No. Són les mateixes imatges, vénen impreses de la mateixa manera i amb les mateixes mesures que veiem aquí a Barcelona. El que sí tenim és potestat com a partners per organitzar l’espai expositiu de la manera que vulguem, però sense barrejar sèries ni autors.

– Per què Photographic Social Vision porta cada any aquesta exposició?

– Perquè creiem que és important que es distingeixin i tinguin en compte els valors del fotoperiodisme. Avui en dia rebem un impacte d’imatges tan gran que els xavals ja no distingeixen la publicitat de la fotografia documental. Per això, a més del World Press Photo, fem també tallers, campanyes de comunicació i visites guiades.

 

“L’única manera de sortir del forat és apostar per la qualitat”

En acabar l’acte d’inauguració la gent comença a ajuntar-se a la porta de sortida, amb l’esperança d’arribar a la sala principal del CCCB i degustar els diferents vins que ofereixen els organitzadors de l’esdeveniment als assistents. Nosaltres ens vam quedar a la sala del teatre del centre, esperant David Airob, que està xerrant amb alguns assistents. En acabar, se’ns acosta i llavors baixem dues escales mecàniques, buscant unes banques de fusta on ens puguem seure. Estem al costat del lavabo.

Animat, Airob ens comença a explicar tota l’experiència del rodatge de Calcio Storico, la seva primera incursió en el món audiovisual i, al mateix temps, el seu primer premi en aquesta categoria. El calcio fiorentino és un joc extremadament violent en què dos equips de 27 jugadors han d’introduir una pilota en un forat col·locat al camp contrari. Les úniques agressions que no estan permeses són els cops baixos o per darrere i els cops de peu al cap: “La millor manera d’aprendre és a base d’hòsties sobre el terreny, no? I ens vam pegar moltes però la veritat és que va ser apassionant, sobretot pel vessant del vídeo que era una cosa molt desconegut per a nosaltres “, ens comenta entre somriures i gesticulacions exagerades. Van ser set dies de rodatge intensos en què van conviure amb jugadors de dos dels equips que disputen cada any el trofeu del calcio fiorentino, un esport sorgit en la Itàlia del segle XVI que en els seus inicis era practicat fins i tot pel Papa.

Però tot i això, tot i que és un joc brutal on les persones es colpegen entre si, Airob ens assenyala que en cap moment van voler fer un documental de denúncia del joc: “David Ramos va veure la història en una revista de les que estan en els avions i vam voler explicar què passava aquí. Nosaltres parlem amb ells, els vam explicar el que volíem fer i sobretot els vam dir que fossin sincers. I la veritat és que de poc a poc es van anar obrint i sobretot en els últims viatges es van obrir moltíssim. Cada viatge al que anàvem els enviàvem fotos i plànols del rodatge per veure què els semblava, amb la qual cosa ells estaven veient constantment el que estàvem gravant i que s’estava treballant sense voler tergiversar res “.

La faceta més coneguda de David Airob és la de fotògraf del diari La Vanguardia, on treballa des del 1999. “Afortunadament jo ja porto molt temps sent fotoperiodista, però t’enganyaria si et digués que el fotoperiodisme passa pel seu millor moment”, i afegeix: “En aquest país s’ha apostat per la història i no per la qualitat, i això al final s’acaba. Jo crec que ara mateix l’única manera de sortir d’aquest forat és que els mitjans gastin diners apostant per qualitat “. Posa com a exemple el seu documental Calcio Storico, en el qual van gastar 6.000 euros i que van costejar entre els realitzadors, afegint que aquests diners mai l’haurien donat en un mitjà tradicional de comunicació. “Ho podríem haver fet per deu vegades menys, però no hagués arribat a cap costat. Aquesta aposta tan fort no vol dir que et donin un World Press Photo, però sí que arribis als últims rounds. Pensa en alguna cosa en el que tu puguis gastar el teu poder econòmic i que el puguis portar al límit “, conclou Airob.

 

Impacte visual i denúncia social

Un jurat s’asseu en una cambra fosca. S’acomoden a les cadires i esperen. Després d’un moment comencen a aparèixer imatges enfront dels seus ulls. Però les imatges passen de manera molt ràpida. Només tres segons per imatge. Els jutges van anotant a la seva llibreta, descartant unes i acceptant altres, només per l’impacte visual que tenen. Així fins que han passat al voltant de 100.000 fotografies. Quan tot ha acabat només un 40% d’elles tindran un “sí” sota del seu nom.

El nombre de fotografies és enorme: “60.000 fotos no tornarà a aparèixer davant el jurat durant els quinze dies que dura la selecció -explica Silvia Omedes, organitzadora del WPP-, això t’està dient que s’està valorant molt l’expressivitat i l’impacte visual “. Ella mateixa desvela els tres elements clau perquè el jurat tingui en compte una fotografia: “que informi, que emocioni i que interrogui”. No és fins a les segones i terceres rondes en què els jurats comencen a tenir informació d’on i el quan (o sigui, la informació periodística). I no és fins a l’última que se sap qui són els autors, per conservar l’anonimat fins al final.

Fred Ramos, guanyador de la categoria “Vida Diària” al World Press Photo 2014 amb la seva sèrie “L’últim vestit dels desapareguts“, concep la fotografia com un element de denúncia en un món tan violent com el que vivim. No obstant això, considera que perquè això succeeixi hauria d’haver un gir en la manera convencional en la que s’està usant el fotoperiodisme, cosa que els mitjans tradicionals no estan permetent. “Primer els fotògrafs haurien de deslligar-se una mica i buscar noves alternatives per mostrar la seva obra. No dic que hagin de deixar el seu treball, sinó potser buscar noves plataformes dins del que estan fent. En els mitjans, tal com estan plantejats, no es pot fer una bona feina de fotoperiodisme “, conclou Ramos.

 

La fotografia tracta d’entendre’s a un mateix

A l’exposició de Barcelona hi ha una imatge que està per tot arreu. Es repeteix en banderoles, cartells i pòsters. S’hi veu una dona, de peu, seminua, amb un fons estampat de lleopard. El seu nom és Shannon i forma part del 28% d’infants d’entre 2 i 12 anys que pateixen d’obesitat al Regne Unit. “És un retrat molt potent, molt valent, que mira directament l’espectador i el interpel·la, i que ens parla d’un ideal de bellesa al qual no tenim accés”. Així descriu Omedes la foto de Shannon amb la qual Abbie Trayler-Smith ha guanyat el WPP 2014 en la categoria de retrats.

L’endemà de la inauguració, la sala BETA del CCCB va reunir fotògrafs i gent interessada per escoltar la xerrada d’aquesta fotògrafa gal·lesa. Trayler-Smith va explicar com ella va patir obesitat infantil i com va ser víctima d’assetjament per culpa d’això. “Vaig començar aquest projecte buscant respostes a per què vaig ser grossa i com es pot solucionar el problema. Però encara no he trobat totes les respostes. Fa quatre anys que treballo en això. Ha estat el projecte més difícil que he tingut. Ho faig amb els meus propis diners i òbviament de vegades xoca amb la meva feina, però és una cosa en la que no em vaig poder rendir “, va comentar Trayler-Smith.

La instantània de Shannon és només una dintre de tot un projecte que l’autora considera molt personal. “La fotografia es tracta d’entendre i fins a cert punt entendre’s a un mateix. No importa on vagis al món, la gent sempre està interessada per les mateixes coses “, assegura Trayler-Smith. Per Omedes, el retrat de Shannon és “elegantíssim, molt valent i aporta moltíssim valor: una manera de dir que les grans batalles no s’estan alliberant només en el terreny de països en desenvolupament o en conflicte, sinó també en àmbits domèstics i dins d’les nostres societats “.

L’endemà que Abbie Trayler-Smith la fotografiés, van operar a Shannon per reduir-li el estómac. Estaven a l’habitació de la seva mare i el tren d’Abbie sortia en quinze minuts. Abans de fer la última foto, Shannon li va dir que havia de repintar-se els llavis i que la seguissin a l’habitació. Quan Abbie va entrar darrere d’ella a la cambra es va adonar que alguna cosa havia canviat. Els colors insípids de les parets s’havien convertit en un fons estampat de lleopard. Abbie sabia que podia perdre el tren, però no s’ho va pensar dues vegades i es va posar a fotografiar Shannon a la seva habitació redecorada. “A l’hora de fer fotos la relació amb les persones és molt important. La foto guanyadora me la va donar ella, jo no vaig haver de dir-li res. Aquest tipus de coses em fan adonar-me que la feina que faig val la pena i que d’alguna manera sí que és terapèutic per a ells “, conclou Trayler-Smith amb un ampli somriure.

Edició a càrrec de Gerardo Santos i David Vidal.
Traducció al català per Augusto Magaña.