En Wandou és una persona memorable, i crec que els ximpanzés també ho saben. – P. A.

Fa més de quatre anys que la Paula Álvarez (P.A.) coneix en Wandou. El mateix temps que fa que treballen junts per l’Institut Jane Goodall (IJG) al Senegal –concretament, al petit poble de Ségou, a la regió de Kédougou, on es troba l’igualment petit, i de professionalitat discutible, lloc fronterer per entrar i sortir entre el Senegal i Guinea Conakry–. Ambdós es coneixen a la perfecció. Han après a entendre’s amb algú que al principi no parlava el seu idioma i amb qui no compartien la cultura. Han après junts a seguir els ximpanzés, a entendre els seus moviments. Ambdós, amb les seves notables diferències, han aconseguit adaptar-se l’un a l’altre fins a crear una relació que despèn tendresa mútua. Mantindré les paraules de la Paula tal com ella me les ha escrit, ja que aquesta és la millor manera de fer que conegueu la seva versió d’en Wandou.

Què dir de la meva relació amb en Wandou. Sana i natural. Divertida i sincera. Afectuosa, sempre afectuosa. Recordo la forma de comunicar-nos als nostres inicis. Jo sense saber pulaar i ell sense ni tan sols saber francès, vam començar a entendre’ns a base de gests i riures. Després, poc a poc, la comunicació fluïa fins el punt que ell ha après molt francès i jo, pulaar. Els inicis de la nostra feina els recordo amb molt afecte i melancolia. Molts moments junts, i cada cop millors. Ambdós començàvem de nou; cap dels dos havia dut a terme abans la feina que veníem a fer aquí. Ell coneixia el camp, però no tots els racons on ens endinsaríem més endavant. Tampoc coneixia els ximpanzés. I jo… jo no coneixia res. Ansiosa com estava per començar a treballar aquí, en Wandou va ser l’espurna de les meves sortides. Els primers mesos van ser una mica durs al camp a causa del desconeixement de la zona i a l’activitat dels ximpanzés, però gràcies, entre altres coses, a la seva naturalitat i la seva alegria, no hi va haver cap dia en què no desitgés ser al lloc on era i amb la persona amb qui estava. En Wandou m’ha donat sempre molta alegria i felicitat, des que vaig trepitjar Ségou per primera vegada. – P.A.

Part 1. El Bosc. Època seca

Portem uns quants dies sortint sense trobar ximpanzés. Hem caminat per totes les zones on hi ha fruits, llocs on podrien estar alimentant-se, però sembla que han decidit anar-se’n més lluny. Una mica a cegues, en Wandou proposa allunyar-nos i seguir el curs d’un riu pel qual gairebé no baixa aigua. En altres èpoques, és una zona freqüentada pels ximpanzés, així que potser han anat cap allà.

La feina d’en Wandou Diallo com a assistents de camp de l’Institut Jane Goodall consisteix a realitzar, juntament amb els investigadors, com la Paula Álvarez, el seguiment i monitoratge ecològic del grup de ximpanzés salvatges que es troben els voltants de Ségou. L’objectiu principal de la investigació que duu a terme l’IJG en aquesta zona del Senegal és la conservació de l’hàbitat del ximpanzé dins la Reserva Natural Comunitària de Dindéfélo (RNCD), l’únic enclavament protegit de tot el país on es poden trobar aquests animals, a banda del Parc Nacional del Niokolo-Koba (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO). Aquí, els ximpanzés de la subespècie Pan troglodytes verus –en perill crític d’extinció segons estipula la Unió Internacional de Conservació de la Natura (UICN) a la seva Llista Vermella 2016– conviuen i comparteixen recursos del bosc amb la població de la RNCD, en un país en el qual la caça i el tràfic d’aquest gran simi són il·legals. És per això que la conservació de l’hàbitat dels ximpanzés és primordial, i en això treballa en Wandou.

Al camp, en Wandou és astut, observador i té una vista i una oïda privilegiades. No sap llegir ni escriure i per això no pot ser completament independent, però ho supleix amb la seva gran capacitat de treball. Com ell diu, “jo no sabré utilitzar màquines, però quan treballo dono el màxim”. Ha arribat a gaudir tant de la seva feina amb els ximpanzés que, quan està varis dies sense saber la seva ubicació i, de nou, els escolta o els veu, el seu somriure inconfusible esdevé contagiós. Li encanta observar-los i gaudir d’ells. Amb tots els animals que se li creuen, amb els ulls ben oberts i la veu sorpresa es gira i et diu: “L’has vist, Paula?”, i potser ha estat el facoquer número 200 que ha vist en tota la seva vida. – P.A.

Durant aproximadament tres hores, caminarem sota el terrible sol de maig sense gairebé aturar-nos. El temps suficient perquè en Wandou, entre xiuxiuejos per no molestar els habitants del bosc, m’expliqui la seva història.

Va ser batejat com a Mamadou Foula Diallo, però tothom l’anomena Wandou. Li pregunto perquè, ja que wandou és el nom –en pulaar, l’idioma local– del mico verd (wandou bale). Amb una mescla de pulaar i francès –idioma que xampurreja– m’explica que la seva mare va patir diversos avortaments abans que ell naixés. És habitual, en aquestes situacions, que quan neix un fill sa se l’enduguin al bosc i el deixin sol durant una nit. Si al matí segueix viu, s’augura al bebè una llarga vida i se’l bateja amb el nom d’algun animal del bosc.

M’explica en Wandou que, així com la seva mare va tenir nou fills (comptant els que no van arribar a néixer), ell n’ha tingut nou, també, amb la Fatou, la dona amb qui porta casat des dels 18 anys. El primer fill tampoc va sobreviure.

A en Wandou van casar-lo molt jove perquè el seu pare i la seva mare van morir. Així que va buscar-se una dona per poder formar la seva pròpia família. De petit, no s’havia dedicat a res més que a treballar als camps de cultiu. No va anar mai a l’escola, només a alfabetització, ni va aprendre cap ofici. En algun moment de la seva vida va aconseguir un fusell i va començar a sortir al bosc a caçar petits mamífers per dur-los a casa –una activitat actualment prohibida dins els límits de la RNCD–. I va passar-se anys aprenent a conèixer al bosc, a ser discret, a escoltar els animals, el vent i les fulles. L’experiència i els coneixements del bosc els va adquirir completament pel seu compte.

En Wandou porta una vida molt agitada, poc relaxada. Té vuit fills, i sis d’ells encara no són independents. Tots ells necessiten les seves cures i ell és l’encarregat, en major mesura, de cultivar i cuidar els cultius familiars durant mesos per tenir aliments durant tota l’època seca. Malgrat tots aquests quefers, sempre ha estat molt compromès amb l’IJG i la seva professionalitat i seriositat a la feina el caracteritzen. – P.A.

Mentre caminem pel riu, en Wandou assenyala unes petjades sobre el terra que, a mi, m’haurien passat totalment desapercebudes. M’informa que es tracta de petjades de ximpanzé, que són força recents i que es dirigeixen cap a la mateixa direcció que nosaltres. En aquest punt, per no fer-me il·lusions, també m’informa que no són petjades suficientment fresques com perquè els veiem avui; no obstant, em fa pensar que potser avui no hem sortit a camp tan a cegues.

Uns minuts després, en Wandou assenyala de lluny una cosa que sembla una serp. En veure la meva cara, m’informa que no és més que la pell d’alguna serp que ha passat per aquí. Però, a mesura que ens hi apropem, veiem que es tracta de pell i ossos. A fragments, i repartits en una extensió d’uns 15 metres, anem trobant l’esquelet del que havia estat una serp molt, molt gran. En Wandou no em deixa tocar res ni agafar mostres d’aquest gran animal. Percebo certa por i respecte al seu rostre. Per deixar-lo tranquil, opto per abandonar el cadàver. Jo tampoc ho tinc gaire clar.

Prosseguim el nostre camí, però per la meva ment inexperta i una mica paranoica no deixen de passar imatges de grans serps que treuen el cap per allà on passem. Pateixo per la meva vida; penso en com reaccionaran a Barcelona quan els arribi la notícia de la meva mort, i el matxet que porta en Wandou em sembla cada cop menys afilat. Per donar més emoció al nostre passeig pel bosc, recordo la història que li encanta explicar a en Wandou sobre la seva trobada amb un lleopard al bosc.

–Estava sol i vaig veure un facoquer que s’apropava corrent. Al seu darrere, corria un lleopard. En aquell moment, la meva reacció immediata va ser créixer, fer-me gros. Vaig aixecar-me, vaig començar a cridar –en Wandou obre la boca i comença a emetre una espècie de grunyit entretallat, i la seva boca torta deixa pas a una mandíbula desordenada i incompleta– i a moure els braços –aixeca les seves febles extremitats i les agita com aquells grans ninots que ballen a les pel·lícules americanes, fets de plàstic i aire a pressió, com a reclam en grans concessionaris de cotxes–. Per sort, vaig aconseguir que el lleopard se n’anés en una altra direcció, perseguint de nou el pobre facoquer.

El riu sec que seguíem s’ha anat fent estret poc a poc. El bosc que el rodeja s’ha anat tornant cada vegada més verd i hem anat trobant alguns punts d’aigua. En una zona obaga, de temperatura més agradable, en Wandou m’ensenya una gran quantitat de traces d’un grup de ximpanzés, probablement nombrós –i probablement el mateix que havia deixat les petjades més enrere– que va passar pel riu fa un parell de dies: restes de menjar i excrements.

Mentre en Wandou m’explica i em mostra com identificar que el fruit vermell del goumbambe (Cola cordifolia) ha estat menjat per un ximpanzé i no per un babuí, un primat també present a la zona –el ximpanzé sempre és més meticulós i ordenat a l’hora de menjar–, escoltem un so que em recorda a un ronc profund. A causa de la meva ignorància, temo que no sigui un lleopard buscant un segon assalt. En Wandou dubta un segon i acaba endevinant que es tracta d’una vaca. Cinc metres més endavant, ens la trobem, fràgil, ajaguda al terra com qui espera la mort.

Sabent la importància que tenen les vaques en aquesta regió del Senegal tant a nivell econòmic com a nivell social i simbòlic, en Wandou comença a investigar què pot haver-li passat a l’animal, que està començant a ser devorat per una gran quantitat de mosques per totes les llagues del seu cos. Es tracta de la vaca d’algú, segurament del poble de Badjari, dalt de la muntanya. Sembla que una pota li ha quedat atrapada amb la mateixa corda que rodeja el seu coll. En Wandou la talla i comença a tirar de les grans banyes de la bèstia moribunda. La mira amb tendresa i llàstima. Sembla mentida que fa uns anys aquest home es dediqués a caçar.

Des que va començar a treballar per l’Institut Jane Goodall, en Wandou no ha tornat a tocar un fusell. Ha passat de caminar pel bosc buscant menjar a desenvolupar una autèntica passió pels ximpanzés i a treballar per un projecte de conservació del bosc.

En Wandou i jo hem gaudit de molts primers moments junts. Hem pujat i baixat tantes vessants que ni les compto. Malgrat estar molt cansats, i sota el sol de l’època seca, sempre tenim temps per riure. Hem caigut tantes vegades junts! Fins i tot ens hem espantat junts. – P.A.

Deixem la vaca enrere, que no ha volgut aixecar-se malgrat els esforços d’en Wandou. Ens hem donat per vençuts. Hem de continuar si no volem que se’ns faci tard. Portem ja vàries hores al bosc quan arribem finalment al naixement del riu que hem anat seguint. Gairebé sense forces, seiem cadascú en una pedra envolats de petits fils d’aigua fresca que serpentegen entre les roques. Ens queda una estona per arribar a casa i les meves cames ja comencen a fallar.

En un intent de mostrar empatia cap a mi –en aquests moments estic completament derrotada i sense forces–, i unes quantes hores i bogeries més tard, després d’haver baixat de la muntanya per una vessant molt relliscosa, ja a uns 30 metres de l’entrada de Ségou, en Wandou em mira i em diu:

–Em fan una mica de mal les cames…

En Wandou és un home alt i molt prim. És molt resistent i poques vegades es queixa. Gairebé mai l’he vist malalt en aquests quatre anys. Únicament els seus genolls li donen una mica de guerra durant l’època humida, però mai ha deixat de treballar intensament per això. – P.A.

Part 2. El poble. Època humida

Es fa de dia a Ségou; un dia radiant. El riu de l’entrada del poble baixa amb més força encara a causa de les recurrents i intenses pluges. Les teulades de palla de les cases es camuflen entre la vegetació, de color verd intens, que ha crescut durant els últims mesos. Avui celebrem el primer dia de l’any 1438 del calendari musulmà. El poble està ociós, amb una mica de ressaca malgrat no haver provat ni una gota d’alcohol ahir a la nit. Molts van estar fins tard prenent el te amb els seus amics i familiars. Els nens van sortir a demanar blat de moro per les cases del poble amb les cares pintades de blanc. Ahir vam menjar com reis.

Avui la gent descansa, però en Wandou ha sortir a camp a treballar. Aprofito per anar a casa seva a parlar amb la seva família. Creuo l’anomenat garatge del poble, el principal punt de reunió tant de joves com de gent gran, i camino per la més que incòmode carretera de sorra, pedres i grans esquerdes que es dirigeix al sud, cap a Guinea. M’acompanya el meu intèrpret, en Mamadou Ndioum, un personatge de Ségou que m’obrirà les portes per parlar amb qui jo vulgui; tan se val que no tingui més de 18 anys: en Mamadou Ndioum és amic de tothom.

En arribar a casa d’en Wandou, ens trobem amb la seva dona, la Fatou Diallo, cultivant al gran i preciosament cuidat hort de la família. L’Alphadio i l’Habby, dos dels fills del matrimoni, passegen pel recinte familiar. La casa d’en Wandou és un lloc molt agradable, verd, amb molta ombra. Un lloc tranquil on anar a passar l’estona, potser a preparar el te. Poc després de la nostra arribada, apareix l’Ibou Yamoussa, un bon amic d’en Wandou, que s’asseu a la plataforma feta de bambú de l’entrada de casa, com fa gairebé cada dia.

Testimoni nº 1. Ibrahima Diallo (més conegut com Ibou Yamoussa)

–En Wandou i jo som amics des de la infància. La gent pensa que som iguals –així s’anomenen entre companys de la mateixa edat– perquè ens portem molt bé.
–I no ho sou?
–Ell és més gran que jo. El que ha fet que siguem tan bons amics és que els dos som amants del bosc i el coneixem a la perfecció.
–Algun secret d’en Wandou que hagi de saber?
–Els iguals l’anomenem General De Gaulle –riu– perquè, de petit, en Wandou ja era molt alt i era una persona molt segura de si mateixa, com De Gaulle. Quan fèiem lluita senegalesa, sempre guanyava; era molt fort.

Mentre parlem amb l’Ibou Yamoussa, arriba en Thierno Gal·le, germà petit –mateix pare, mare diferent– d’en Wandou, i s’asseu també a la superfície de bambú.

Testimoni nº 2. Thierno Gal·le

–En Wandou i jo vivim a la mateixa casa; jo visc allí –senyala el recinte familiar contigu al del seu germà.
–Com és la vostra relació?
–En Wandou és molt bo. No he tingut mai cap problema amb ell: és bo.
–Què podries destacar del teu germà?
–És una persona treballadora, treballa molt bé; el veig molt sovint sortint a camp amb la Paula.

En Thierno i l’Ibou Yamoussa es queden conversant, passant el matí, i en Mamadou i jo anem a buscar l’Habby, la filla d’en Wandou, que ja fa estona que passeja i treballa prop d’on som. Tinc curiositat per veure com és l’única noia, i adolescent, que queda a la casa. Em saluda, molt tímida, i em diu que després. D’aquí una estona. Després. No vol parlar, però li asseguro que no se’n lliurarà. Somriu, una mica múrria, i repeteix: “Després”. Així que m’acosto al seu germà gran, l’Alphadio, que és molt més fàcil de convèncer.

Testimoni nº 3. Alphadio Diallo

–Com és en Wandou com a pare?
–Des que vaig néixer, mai m’ha fet mal. Ens cuida molt a tots i també a la nostra mare. Està sempre present a casa.
–Descriu-lo una mica.
–El meu pare és intel·ligent, coneix molt bé el bosc de la zona i és molt bon guia. Li agrada parlar-nos i explicar-nos històries del seu passat, sobre el seu avi, a qui jo no vaig conèixer.
–Què t’ha ensenyat el teu pare, d’aquestes coses que no s’ensenyen a l’escola?
–El meu pare m’ha ensenyat a respectar la gent. Si jo respecto la gent, sé que la gent em respectarà com respecten el papa.

En Mamadou, l’Alphadio i jo seiem davant la casa on dorm en Wandou, a esperar. Aviat arribarà de treballar. L’Alphadio ens porta un fogonet amb el carbó ja encès, una petita tetera metàl·lica, un paquet de te verd marca Raha i una bosseta de 100 grans de sucre; tot el necessari perquè en Mamadou comenci a preparar la primera ronda de te. Fa molta calor, de manera que ens ve de gust descansar una estona mentre celebrem aquest petit ritual quotidià típicament senegalès.

El terreny en què es troba la casa d’en Wandou és especialment gran i espaiós en comparació amb altres recintes familiars. El tenen dividit en dues parts: una de més petita, on hi ha la cuina, feta a base de bambú, adob i palla; una petita casa de base quadrada; l’hort; la superfície de bambú on hem deixat parlant l’Ibou Yamoussa i en Thierno Gal·le; i encara una altra plataforma de bambú, aquesta molt més elevada, on la família ha dipositat les panotxes de blat de moro que van recollir durant els mes passat als seus cultius. Allà les deixen assecar al sol, fora de l’abast dels animals que pasturen per la casa, fins que estiguin llestes per cuinar. A la segona part de la casa, molt més extensa i delimitada per uns enormes mangos just a la base de la muntanya, s’hi troben la resta de cases en què dorm la família. Tres d’elles són construccions tradicionals peul. L’habitació d’en Wandou és l’única que està feta de ciment, amb una teulada de zinc. És al petit porxo d’aquesta on comença a bullir l’aigua del te de mig matí.

Mentre esperem, apareix la Fatou, que ha acabat de treballar a l’hort i té una estona per xerrar amb nosaltres. És una dona preciosa, forta i molt agradable. És tendra, treballadora i mare de vuit criatures –totes elles mescles genèticament perfectes entre ella i en Wandou: altes, fortes, amb llavis gruixuts, un somriure bonic i, per sort, la dentadura de la seva mare–. Presumida, es deixa fotografiar com si s’hagués preparat tota la vida per aquest moment.

Testimoni nº 4. Fatoumata Diallo

–Ens vam casar fa 31 anys, quan jo en tenia 18.
–Per què vas casar-te amb en Wandou i no amb un altre home? –la Fatou riu a riallades. Aquí, les dones no tenen gaire a dir, quan es tracta d’escollir marit, i encara menys en aquells temps.
–En Wandou va venir a casa meva, va demanar-me el matrimoni i jo vaig acceptar.
–Tu volies casar-te amb ell?
–Eyyo! –segura de si mateixa, respon amb un contundent “sí” en pulaar.
–I ha resultat ser un bon marit?
–En Wandou és bo, ni insulta ni pega –explica la Fatou, i riu i deixa anar un agut i musical “aaaaaiiiiiiii” a manera de sospir; i el meu estimat intèrpret Mamadou Ndioum respon amb una forta i tendra riallada; i hauríeu de sentir-los riure!

En Mamadou està acabant de preparar el primer te quan arriba en Wandou de treballar. El seu somriure tort ens saluda amb il·lusió. Ens donem la mà, ens preguntem com va per aquí i com va per allà, i li pregunto com ha anat la sortida a camp, si està cansat. Em diu que no gaire i que va a canviar-se; en un segon estarà amb nosaltres. En Wandou està molt emocionat de saber que explicaré la seva història a través d’això que la gent anomena internet. Per ell és una cosa increïble, això que la gent de qualsevol part del món pugui llegir qui és ell. Ell que ni tan sols pot llegir!

Quan surt de l’habitació, duu una samarreta de l’Oktoberfest i una gorra de llana, molt típica dels homes peul, més aviat grans. S’asseu al meu costat i accepta el got de te que en Mamadou li dóna. Veu amb devoció aquest líquid espès, de gust fort i concentrat, poc dolç, com si el seu dia no pogués continuar sense aquesta petita dosi de fulles i sucre. Immediatament després, la Fatou s’acosta a nosaltres amb un gran bol d’arròs amb maffe tigga (salsa de cacauet) que deixa al terra i ens reparteix culleres als tres. Ella menjarà en un altre lloc amb la resta de la família.

Durant mitja hora, en Wandou respon a les preguntes que em quedaven per resoldre el puzle de la seva història, que ja em va ser mig explicada fa uns mesos al bosc. Durant les primers mesos de matrimoni, malgrat que la Fatou acceptés el compromís per voluntat pròpia, la joveneta futura mare de vuit fills s’escapava gairebé cada dia de la seva nova llar per tornar a casa de la seva família. En Wandou es posa a riure a riallades mentre recorda com cada vegada havia d’anar fins a Thiabé Karé, a una hora a peu de Ségou, a buscar la seva dona.

Malgrat aquest principi atrafegat, en Wandou i la Fatou han viscut junts el naixement de la Tighida i l’Aminata, les dues filles grans, ara ja casades; l’Alphadio i l’Habby, els adolescents de la casa; l’Alassane, el Nila i l’Adama, tres nois que apunten a ser tant o més ben plantats que els seus germans grans; i el petit Ousmane, ara amb cinc anys, que pateix una paràlisi cerebral. “Entén, però no pot parlar. Camina amb dificultats i els braços tampoc li funcionen”, explica en Wandou.

En Wandou és l’únic home de Ségou que té un fill amb una discapacitat. El petit Ousmane és molt depenent, no pot fer una vida normal com la dels altres nens de la seva edat. En Wandou està molt unit a ell. En el seu temps lliure, el porta amb ell a gairebé tots els esdeveniments del poble. El petit Ousmani, com l’anomenem, té en el seu pare una persona protectora amb qui jugar i gaudir. Cada vegada que en Wandou arriba a casa, l’Ousmani el busca ràpid amb la mirada i somriu quan el veu. En Wandou sap tot el que el seu fill vol i només necessita una simple mirada. L’absència de parla no suposa entre ells cap impediment. Veure’ls és, simplement, entendridor. – P.A.

Testimoni nº 5. Alassane Diallo

El cinquè fill d’en Wandou és molt reservat. Durant gairebé cinc minuts intento que em parli de la relació amb el seu pare, de la seva família, però no aconsegueixo treure res més que això:

–El meu pare és amable.
–El teu pare m’ha explicat que no ets gaire bo a l’escola.
–Sí…
–Però vol que siguis tu qui hereti els seus coneixements sobre el bosc. Tot el que ell ha après t’ho vol ensenyar a tu. Què et sembla?

I somriu lleugerament. Diu que sí, i es nota que és el que ell vol.

Acabo la meva micro-conversa amb l’Alassane i en Mamadou m’allarga un gotet que conté una petita mostra de la segona ronda de te: més clar, igual d’espès i molt més ensucrat que el primer. Just després de menjar és un bon moment per anar a buscar en Samale Diallo a casa seva, em comunica el meu intèrpret. Així que oblidem la que podria haver estat la tercera ronda de te i sortim sota el brillant, i ara molt calent, sol per anar a parlar amb el tinent d’alcalde de la Comuna de Dindéfélo, un home molt respectat a Ségou i un bon amic d’en Wandou.

Testimoni nº 6. Samale Diallo

–Mai he vist en Wandou fer mal ni fer res dolent a ningú, sincerament. En Wandou és una persona molt amable que no té problemes. Mai aixeca la veu ni es baralla amb ningú; està sempre tranquil.
–De què us coneixeu?
–En Wandou va néixer aquí, a Ségou. Som bons amics i espero que la nostra relació continuï.
–Què destacaries d’en Wandou?
–Encara que no hagi anat a escola, en Wandou entén tot el que li expliques ràpidament. Podem estar parlant durant hores. Els dos compartim moltes idees.

En Mamadou Ndioum em proposa anar a veure en Lamine Diallo, nebot d’en Wandou. Sap que tenen una relació molt propera des de sempre. En Lamine té una petita botiga al garatge de Ségou on es reuneixen molts joves per passar el matí i la tarda xerrant, preparant el te, jugant a les dames… En Lamine mai està sol en aquesta caixeta a la qual anomena botiga i on, a més a més, treballa com a sastre.

Testimoni nº 7. Lamine Diallo

“Des que vaig néixer, Déu ha fet que mai hi hagi hagut problemes entre en Wandou i jo. Quan era petit, a vegades em feia bromes, em feia riure o m’espantava. Feia molta comèdia amb mi quan jo era petit. Era un comediant amb tota la família, i tots rèiem molt”.

La seva alegria i el seu riure el caracteritzen. De fet, en Wandou necessita fer sempre alguna broma quan una conversa seriosa dura massa. Sempre bromeja amb els nens i ells riuen molt amb ell. Amb la seva família, és afectuós i divertit, tot i que també és ferm quan ha de ser-ho. – P.A.

S’està fent una mica tard; els joves del poble comencen a anar al camp de futbol a entrenar. Allà s’hi troben totes les tardes, fins que el sol se’n va, per jugar junts i preparar-se pels tornejos que se succeeixen al llarg de l’any. Sempre hi ha futbol. Li demano a en Mamadou que, abans d’anar nosaltres també a veure l’entrenament, passem de nou per casa d’en Wandou. M’ha quedat una cosa per fer.

Testimoni nº 8. Habby Diallo

L’Habby s’ha passat tot el matí defugint-me. No em coneix i es mostra molt tímida amb mi, encara que tinc entès que habitualment no es talla ni un pèl. Aquest cop, m’acosto a ella sense gravadora, ni llibreta, ni bolígraf.

–Explica’m alguna cosa del teu pare, va!

I aconsegueixo que me’n parli una mica.

–Al meu pare… l’estimo molt –em diu mentre juga amb el forat de la brusa groga que duu posada i evita la meva mirada.
–El teu pare m’ha dit que parles molt, a casa; que ets una mica esvalotadora. És així?
–Sí… –confessa somrient amb timidesa–, però els meus pares tenen molta paciència amb mi.

–Wandou –li dic mentre m’acomiado en anar-me’n de casa seva–: no he aconseguit que ningú em digui res ni una mica dolent de tu.

I ell em dedica, un cop més, un d’aquests tendres somriures torts, com si em digués: “Sóc així, què vols que et digui?”.

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec d’Estefania Bedmar
Traducció al català per Helena Roura