Aquesta entrevista és un treball conjunt de Borja Alegría, Andreu Merino i Marco Ambrosini.

“A les escoles d’Israel els mestres, en molts casos, són soldats vestits amb l’uniforme militar que eduquen en conceptes d’atac o defensa armada i organitzen campaments, on joves de setze anys es vesteixen de militars i aprenen a desfilar i a disparar amb munició real. Als mitjans de comunicació sempre es parla dels palestins com a una amenaça letal. Es construeixen murs per separar-nos d’aquesta suposada amenaça i s’instal·len cartells vermells a les carreteres que t’alerten quan entres a la zona administrativa A, que es la zona suposadament governada per l’Autoritat Palestina, i et fan constar que la teva vida corre perill. Per aquesta raó, quan diàriament agafes un autobús i al teu costat seu un soldat amb un rifle d’assalt M-16 ho arribes a normalitzar i a veure necessari. De fet, el més normal a Israel és que qualsevol persona hagi agafat una M-16 en diferents moments de la seva vida”. Són paraules de Sahar Vardi, una israeliana de 28 anys, una dona que, als 18 anys, va passar dos mesos a la presó per negar-se a fer el servei militar perquè, va al·legar, “la política d’ocupació israeliana s’executa amb l’exèrcit” i ella no estava disposada a formar part d’un cos amb aquesta funció.

 

 

La Sahar Vardi oficialment va trair el seu país i és per això que, una dècada després, viu encara les conseqüències d’aquella decisió, presa de jove, de molt jove. Qui surt del relat pot arribar a enfrontar-se a la seva pròpia família, als seus veïns i a un Estat, que controla llocs de feina, subvencions i el qui és qui d’una societat vigilada.

La Sahar Vardi, però ni es penedeix ni està sola. Des dels 16 anys, la Sahar és part d’aquella societat israeliana que qüestiona el relat oficial de la por, de l’Enemic, en majúscula, de la seguretat, de les ocupacions. Aquesta part de la societat, una minoria, considera com a il·legítima la política d’ocupació de l’Estat d’Israel: la consideren part de l’Apartheid, que segons l’ONU, s’exerceix sobre Palestina.

La Sahar és una Refusenik (insubmisa) que forma part de l’Israel Committee Against House Demolitions (comitè en contra de la demolició de cases palestines) i de l’American Friends Service Commitee. En el directori de la dissidència hi ha moltes més associacions o moviments com: Breaking The Silence, Peace Now, B’Tselem i també Combattans for Peace, que és on trobem el Nahoum.

El Nahoum té ara 65 anys, va néixer a Israel i va pertànyer al seu exèrcit durant tres dècades, gran part d’aquells anys com a capità. La primera vegada que es va enfrontar als palestins tenia 14 anys: era la Gerra del Sis Dies, al 1967, i li van posar un fusell a les mans per lluitar contra l’Enemic. Després, viuria com a oficial de l’exèrcit israelià les dues Intifades contra Palestina.

Combattants for Peace, on milita el Nahoum, és una associació formada per exmilitars israelians i per milicians palestins que s’oposen a la política colonitzadora d’Israel i promouen l’existència de dos Estats, el d’Israel i el de Palestina.

És per això que ara el Nahoum també és considerat un traïdor. Com la Sahar Vardi.
La Idit, en canvi, no s’ha qüestionat qui és aquest Enemic definit per l’Estat des del 1948, quan es va fundar l’Estat d’Israel i més de 700.000 palestins van ser expulsats de casa seva, segons dades de l’ONU. La Idit viu en un dels assentaments de colons israelians a Cisjordània, que és on es trobarà amb en Nahoum.

La Idit, que mai no es treu el mocador que tapa el seu cap en presència d’homes, és creient ortodoxa: creu que el poble jueu és una nació i que la terra d’aquesta nació és l’actual Palestina. Per això, al 1995, es va instal·lar a Dolev, assentament israelià localitzat a Cisjordània. Sis anys després de instal·lar-s’hi, el marit de la Idit va patir un atemptat que el va deixar invàlid per sempre més. Tornava a casa després de treballar i un o més palestins li van disparar quan ell es trobava dins del seu cotxe.

Segons les dades de la CIA World Factbook (EE.UU.) i B’Tselem (Israel), a Palestina hi ha més de 500.000 colons israelians, tot i que la Resolució 2334 del Consell de Seguretat de Nacions Unides sentencia la invalidesa legal de la colonització israeliana i per tant, de qualsevol assentament en territori palestí.

 

 

En una primera visita a Dolev, vam entrevistar dos colons, en Nakshon i en Pinheas, arribant a la conclusió que sempre s’oposarien a qualsevol debat entre ells, els colons, i un palestí o un estranger, si aquests els qüestionaven la seva legitimitat de viure en un assentament. El palestí és l’enemic i l’estranger, segon ells, no entén res. Ni tan sols donarien credibilitat a algú com la Sahar, doncs els insubmisos són “covards i mandrosos”, segons els descriu en Nakshon. Però, què passaria si algú amb 30 anys d’experiència a l’exèrcit defensant els interessos d’Israel, com en Nahoum, els qüestionés? Algú que ha disparat a ciutadans palestins i sobre el qual també han xiulat les bales palestines. Un patriota que ha vist “tots els horrors de la guerra que Goya va pintar en els seus quadres”.

En Nahoum s’eixuga la suor del front amb el braç i pren forces per aixecar l’estructura metàl·lica amb la que pretén reconstruir una casa beduïna a la Vall del Jordà (Palestina). El pas d’un comboi militar israelià aixeca la pols dels camins sense asfaltar. Un grup de de nens i nenes els miren, desafiants, i aixequen els punys carregats de pedres. A la Vall del Jordà, un comboi militar significa que, potser, un d’aquests nens deixarà de tenir casa aquella mateixa nit. En Nahoum mira els nens i després els soldats. Ara, als 65 anys, li costa creure que ell va ser part d’aquests combois.

 

 

A 80 kilòmetres a l’oest d’on el Nahoum ajuda a reconstruir una casa beduïna per tal que una família palestina tingui un lloc per viure, l’Idit arriba a Dolev, situat a la perifèria de Ramallah, la capital político- administrativa de Palestina i on, el 2004, es va aixecar el mausoleu de Yasir Arafat. Des que es va fundar als anys vuitanta, Dolev s’ha convertit en una agradable zona residencial de carrers amples i asfaltats, i cases baixes amb jardí i ambient familiar.

La Idit ha accedit a trobar-se amb el Nahoum i el Nahoum, amb la Idit.

Ella és la portaveu de l’assentament davant els mitjans de comunicació, és la que reprodueix el relat propagandístic que justifica la seva presència a Cisjordània i, per això mateix, no té problemes per parlar amb Nahoum. Parlaria amb un exmilitar israelià al despatx on rep els mitjans de manera ja rutinària.

Ell, en canvi, ho va meditar uns dies, ho va consultar i finalment va decidir que aquell era un pas més: enfrontar-se als seus, dir el que pensa en veu alta amb la intenció, potser, de que l’altre, tan allunyat d’on està ell ara, faci el mateix gir que ha fet ell.

Fa sol i a Dolev es respira benestar. Un home aparca el seu 4×4 a l’altre carril del carrer. Surt del cotxe, va vestit amb samarreta i bermudes, porta una bossa d’escombraries en una mà i un fusell automàtic d’assalt, una metralleta, vaja, a l’altre. Llença les escombraries a un contenidor, torna a pujar al seu cotxe, desa la metralleta al seient del copilot i creua la barrera de control per accedir a l’assentament. El guàrdia que controla l’entrada a Dolev el saluda. Els colons són civils, però col·laboren estretament amb els soldats, sobretot en tasques informatives, d’espionatge i repressió. Tenen permís per portar qualsevol tipus d’arma. Els palestins no tenen exèrcit i els civils tenen prohibida la possessió d’armes. Un palestí pot ser empresonat per portar una navalla.

Hem arribat al punt d’encontre amb la Idit, que ens rep amb un somriure. El Nahoum i la Idit se saluden cordialment, amb respecte.

Gots de plàstic i aigua. Fa calor. Estem asseguts al voltant d’una gran taula negra ovalada, en una sala de reunions més aviat petita on hi ha fotos aèries de l’assentament.

–Com explicaries què és un colon? –li preguntem a l’Idit per trencar.
Idit: Som gent normal que fa una gran aportació al país, però hi ha un interès en mostrar-nos com a gent dolenta que vol conquerir coses, i això no és cert. La paraula colon no s’ajusta a la realitat: l’arqueologia demostra que som d’aquí, que tenim el dret d’estar aquí. L’Estat d’Israel es va fundar l’any 1948, però la nació jueva ha viscut aquí des de fa molt i molt temps. No som israelians, som jueus.

El Nahoum, de moment, està callat, escoltant.

–La resolució 446 de l’ONU diu que actualment a Palestina hi ha una ocupació.
Idit: Hi ha d’haver violència per a què hi hagi ocupació i quan vam arribar aquí, aquesta zona no pertanyia a ningú, no hi havia un Estat Palestí. La raó per la qual vam venir aquí [referint-se a Cisjordània] es perquè l’any 1967 Jordània ens va atacar i nosaltres els vam derrotar i expulsar. Va ser un miracle. Segons la Bíblia, aquestes terres pertanyien al poble jueu.

L’any 1880, el territori equivalent a l’actual Israel i Palestina, només tenia un 8% de població jueva. Segons la Oficina Central d’Estadístiques d’Israel, l’any 2017 el 74,7% de la població era jueva. El Nahoum tenia 14 anys al 1967 i va participar a la Guerra dels Sis Dies. Després de parlar la Idit, ho fa ell.

 

 

Nahoum: La meva opinió és molt senzilla. Crec que hi hauria d’haver un Estat Palestí lliure i respectat i un Estat Jueu lliure i respectat. Aquestes dues nacions haurien de cooperar i viure en pau. Això només es podrà aconseguir quan tothom o al menys quasi tothom assoleixi la seva dignitat i llibertat com a ciutadà. T’he escoltat molt atentament i, primer de tot, vull dir-te que respecto molt la teva manera de ser tan sensible amb les coses que estaves dient. Sento un gran respecte; el sento de debò [Fa una pausa mirant-la en silenci, suplicant-li que siguin sincers] Sento que ets una bona persona amb bones intencions. Segur que la majoria de gent aquí és així.

La Idit li agraeix responent amb un somriure.

Nahoum: Com passava a l’antiga Grècia es parlava de democràcia, però hi quedava fora una gran part de la població. Aquí passa el mateix. Hi ha ciutadans de segona [palestins], perquè són els altres [israelians], els de primera, els que han decidit qui gaudeix i qui no d’aquesta democràcia. És el que veig en la teva posició. Tens un conflicte, no estàs segura i t’has de justificar davant dels altres, i això significa que tens grans dubtes. El meu pare va ser oficial de l’exèrcit i va lluitar a la guerra del 1948 contra els palestins i jo he servit a l’exèrcit com a oficial en tres guerres, però sempre m’he fet aquesta pregunta: ‘Estem intentant tornar als nostres orígens com a jueus o som simplement una altra nació que vol poder, força, terres i recursos?’ La imatge que veig ara dels jueus, de l’Estat d’Israel no és la bona. I per cert, jo no crec que la nostra història i la nostra religió siguin el mateix. La història és secular, és política; la religió té a veure amb la teva relació amb Déu. Són nivells completament diferents.

Idit: Puc explicar el que volia dir?

Nahoum: Si us plau.

Idit: La nació jueva és única. No ens uneix un lloc, ens uneixen unes arrels. No importa on vivim: vivim a tot el món. Som la nació més antiga del món. Jerusalem pertany a la nostra religió i a la nostra història. Vam pregar molts anys per tornar-hi.

Nahoum: No hi poden haver dues lleis, la dels homes i la de Déu. Hi ha gent que camina entre les dues i les fa servir segons li convé, com els Haredim [jueus ultraortodoxos]. Demanen diners a l’Estat i després neguen la seva existència.

Idit: No nombris els Haredim perquè jo no els represento.

Nahoum: Tu no, però hi ha gent que sí. Però és igual, oblida-ho. Tu tens un propòsit religiós, però expliques que vius on vius per raons que tenen a veure amb la seguretat. Això no té cap sentit. Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Idit: Jo no crec que una persona hagi de triar entre la seva religió i la seva ciutadania.

Nahoum: Entre la religió i les responsabilitats de ser un ciutadà…

Idit: Sempre vam saber conviure amb altres religions. No hem de dividir la terra en dos Estats: hem de conviure en un sol Estat, jueus i palestins. Vull democràcia per a tothom i que els palestins tinguin tots els drets, però el seu govern és corrupte. Així no es poden duu a terme negociacions.

 

 

Nahoum: Jo crec que la corrupció està en ambdós costats. Afirmar que ells són corruptes i que nosaltres no tenim cap problema és una actitud irresponsable. Les negociacions depenen d’ambdós costats. És com ballar un tango: calen dues persones.

Idit: Hi estic d’acord.

Nahoum: Gràcies. A la nostra banda, tenim a en Netanyahu que ens envia un missatge constant de por i amenaça per erigir-se com a pare de la seguretat. De l’altra banda, tenim l’Abu Mazen, que picoteja d’aquí i d’allà i s’ho emporta tot a casa seva. Nosaltres som gent normal. Quin és el sentit de tenir aquests assentaments? Estan plens de bona gent, sense dubte, perquè la teva essència és de bona persona. No t’ho dic per adular-te; ho sento així. Les persones d’aquests assentaments teniu dret a tot: educació, llibertat, etc, però és a expenses d’altra gent que no té aquests drets. És una situació insostenible. Aquí teniu una carretera que travessa uns camps [es refereix a camps expropiats a palestins sense el seu permís], porteu aigua fins aquí que ve d’un altre lloc [en referència a l’aigua extreta dels aqüífers palestins]. No hi ha equitat. Alguns treuen profit gràcies al major poder polític que els representa. Les persones normals hauríem de prendre una posició més humana. Crec que saps perfectament el que vull dir.

Idit: Estic d’acord que la situació és insostenible per a la gent que pateix, però no estic d’acord amb la descripció d’una situació en la que sembla que robem recursos als nostres veïns palestins. Des de l’any 1967, en què Israel va dominar aquest territori s’han millorat les condicions de vida de tothom. Quan jo vaig arribar fa 21 anys a Dolev, les dones palestines portaven aigua amb un gerro al cap. Israel va construir infraestructures per a tothom. Ara tots els pobles palestins reben aigua de…

Nahoum: Dels dipòsits negres.

Els dipòsits negres que tots els edificis i cases on viuen palestins tenen al terrat és la manera amb la qual accedeixen a l’aigua en l’àmbit domèstic. Aquests dipòsits s’omplen només quan les autoritats israelianes ho ordenen. En alguns períodes de molta calor, les autoritats israelianes deixen d’omplir els dipòsits durant alguns dies. Això obliga als palestins a pagar una quantitat extra de diners si volen aconseguir aigua immediatament.

 

 

Idit: Si els palestins es comparen amb els habitants dels països àrabs veïns, veuen que surten guanyant amb tot el que tenen.

Nahoum: Això és correcte, però hi ha un problema: si considero els palestins part de la meva comunitat, per què els hauria de comparar a altres comunitats del món?

Idit: Jo comparo drets i obligacions. Si tu vols ser un ciutadà amb tots els drets, has de ser un bon ciutadà. Jo no llenço les escombraries pel carrer i ells sí que ho fan.

Nahoum: Perdona. Crec que estem entrant en una dinàmica que no m’agrada gaire i crec que a tu tampoc.

Idit: D’acord

Nahoum: Respectem-nos a nosaltres mateixos i respectem als palestins tal com són. Respectem els éssers humans tal com són.

Idit: Jo els respecto.

Nahoum: Perdona!?

 

 

Decidim canviar de tema, en teoria per relaxar l’ambient, però el que aportem genera més tensió.

Segons un estudi realitzat per la Universitat de Michigan entre l’any 2000 i 2007, als checkpoint van morir 35 nadons i 5 mares palestines perquè els militars no els van permetre passar per anar a l’hospital. Per aquesta raó moltes dones embarassades prefereixen tenir el part a les seves cases, malgrat els riscos que això comporta. Creieu que una bona manera de començar seria eliminant la demolició de cases, les bases militars i els més de 500 checkpoint, punts de control militar israelià, que impedeixen la lliure circulació de persones a Palestina?

Idit: L’Estat d’Israel va fer molts gestos en el passat. Els líders palestins envien persones per matar-nos. Quan ells aturin aquestes accions nosaltres podrem mostrar bona voluntat. Una bona voluntat que ja vam mostrar quan els vam donar Gaza i no vam guanyar en bones relacions ni en pau, sinó que la zona es va convertir en un lloc des del qual se’ns disparen míssils.

 

 

Nahoum: Vull dir-te que t’he escoltat amb atenció. Hi ha una part en el teu discurs que surt del teu cor i també té a veure amb mi: és la part que té a veure amb el nivell humà. D’una altra banda veig que poses tot tipus d’excuses per no deixar-te ser qui desitjaries ser. Jo he estat a Gaza. Tu parles de justícia. Jo vaig ser oficial durant dos mesos a la primera Intifada. El que jo feia cada nit era realitzar incursions amb els meus soldats a una població de deu mil habitants a prop de l’assentament de Refiah. Penetràvem a les cases en mig de la nit. Deu soldats totalment equipats entrant a casa teva a la força. Tu imagines, això? Si calia, lligàvem la porta de la casa al Jeep i l’arrencàvem. Després trèiem els homes per interrogar-los sobre els eslògans que trobàvem escrits a les parets. Altres vegades aturàvem gent pel carrer i ens quedàvem amb el seu carnet d’identitat, sense el qual no podien anar a treballar, i no els hi tornàvem fins que no s’enfilessin als cables elèctrics per treure les banderes que alguns hi penjaven llençant-les des del carrer. Nosaltres repetíem aquests tipus d’accions desenes de vegades cada dia i no era per evitar el terrorisme, al contrari, ho fèiem per humiliar i generar un nivell de terror que justifiqués la nostra presència en aquell indret. Perquè si no hi haguéssim estat, no hagués existit cap tipus de problema.

Idit: Jo no sé quants israelians dolents tenim al país, però nosaltres no llencem míssils.

Nahoum: Això creus?

Idit: Sí, ho sé.

Nahoum: Jo vaig ser-hi i et dic que t’equivoques. Simplement nosaltres tenim un altre estil, més net, però vam ferir centenars de nens, no dos o tres.

Idit: Però són molt pocs!

Nahoum: No! No són molt pocs, són molt pocs els que tu coneixes.

–Sabeu com es pot aturar aquesta situació?, intervenim.

Nahoum: Sí, ho sé. Podem aturar-nos. Jo m’he aturat.

Idit: Jo m’he aturat.

Nahoum: Crec que el govern israelià està utilitzant els assentaments com a força política, utilitzant bona gent i convertint-la en víctima, com ho heu estat tu i el teu marit. Això no és el que vol el poble i si ho reconeixem podrem fer un pas personal i alguna cosa podrà passar. La gent ha de sortir de la seva bombolla.

Idit: Un cop vaig veure un noi palestí que estava amb el seu cotxe avariat a la carretera i m’hi vaig aturar per ajudar-lo. Ho vaig fer, però tenia por perquè persones del poble d’aquest noi van ser les que van disparar el meu marit. Nosaltres no vam començar la Intifada i ara ja no podem refiar-nos dels nostres veïns. Volem ajudar, però també volem mantenir-nos vius. Tenim por.

Nahoum: Sí, teniu por. Jo mateix tenia por abans de venir a aquest assentament i he dubtat molt. Tenia por de trobar-me amb un colon d’extrema dreta amb qui pogués discutir d’una manera desagradable. Vaig pensar: “Què dimonis! Quina necessitat hi ha?!”. Quan t’he conegut, he vist una persona, un ésser humà i he pensat: ‘D’acord, no passa res’. Ara em sento a gust parlant amb tu i això pot passar arreu amb qualsevol. Jo mateix, quan vaig anar a Fasayil [la població on Nahoum ajuda a reconstruir cases] pensava que els beduïns eren bruts, primitius, incivilitzats. En canvi és tot el contrari. Els nens són molt madurs, parlen anglès, estan sempre disposats a ajudar, s’interessen per les nostres vides i són molt agradables. Per tant, estem construint imatges que no responen a la realitat.

 

 

Idit: No són només imatges… Jo he patit personalment. La nostra por està basada en la nostra pròpia experiència. Per tant, quan un soldat controla el pas dels treballadors palestins a les cinc de la matinada en un checkpoint, no és perquè ell vulgui sinó perquè les mesures de seguretat han de ser fortes, del contrari els que ens volen matar poden arribar a les nostres cases.

Nahoum: Estic completament en desacord. Abans pensava com tu, però ara ja no. Els checkpoint no estan pensats per garantir seguretat, sinó per garantir un cert nivell de violència que justifiqui la necessitat de la seva presència. Els soldats són víctimes com tu i com jo, però els governs desitgen un cert nivell d’humiliació i un cert nivell de seguretat, així nosaltres tindrem una raó per tenir por i obeirem el govern.

Idit: Llavors què és el que proposes? Que obrim totes les barreres?

Nahoum: Només s’hauria de castigar el que sigui un criminal. Castigar-lo personalment.

Idit: Però no sabem qui serà el proper…

Nahoum: Tampoc et puc prometre que la propera persona que segui al meu costat en un restaurant sigui un assassí en sèrie.

Idit: És per això que tenim la ciència i les estadístiques.

Nahoum: Ho sento, Idit, però crec que no estàs parlant amb el cor. Parles des de la necessitat de justificar el que no pots justificar. La gent mereix respecte i punt.

Idit: Voldria ser naïf, i confiar en qualsevol persona al món. Vull que tothom tingui les mateixes oportunitats, però per desgràcia algunes persones s’aprofiten d’aquesta confiança i fan mal als altres. La majoria de la gent vol viure en pau, però hi ha una minoria que no. Hem de sospitar d’ells.

Nahoum: L’única manera d’acabar amb aquesta minoria és comportant-se bé amb la majoria. Però ho estem fent al revés: tractem malament la majoria, i així la minoria que és violenta queda legitimada per la resta per actuar. Crec que sent bo sóc menys naïf que tu perquè es més intel·ligent i savi ser bo que actuar només a base de causa-efecte, causa-efecte. Ells, els del govern, ho saben i ens utilitzen així. Quan tu et comportes com a un soldat alemany de la Segona Guerra Mundial, ells guanyen. Quan aconsegueixen que siguis inhumana, ells guanyen. Però potser això no ho entens.

Idit: Estic parlant de vigilar la gent que controlem als checkpoint, no de fer-los mal.

Nahoum: Es tracta del contrari. El que has de vigilar, d’allò que t’has de preocupar és de que ells estiguin bé. Quan les persones tenen una bona vida i saben que els seus fills tindran una bona vida, es tornen conservadores i no donen problemes, però si per exemple, no dones permís per passar a una dona embarassada per un checkpoint i el seu nen neix mort, com ha passat tantes vegades, aleshores sí que hauràs de vigilar perquè algú t’assenyalarà.

 

 

Idit: Als checkpoint hi ha dones que simulen estar embarassades per poder cometre atemptats, per tant per què assenyales el soldat que controla els palestins i no assenyales els que fan mal? I al meu marit el van ferir greument i no havia fet mal a ningú.

Nahoum: Al teu marit el va atacar algú que no havia patit cap acció del teu marit, però sí d’un altre israelià i ell s’hi va venjar amb el teu marit. És un cercle viciós. L’home que va atacar el teu marit també carregava amb el seu dolor.

Idit: Que vigilem tots els que passen per un checkpoint no vol dir que empresonem gent innocent.

Nahoum: I tant que ho fem!

Idit: No, no ho fem.

Nahoum: L’amenaça més gran que tenim és la por. I si tenim por d’actuar amb moral estem sent immorals. Potser si deixem de tenir por i abaixem la guàrdia, alguns ens posarem en perill o potser algú ens farà mal. L’amenaça més gran, però, és que perdem la referència de la nostra imatge d’éssers humans.

Idit: Crec que les coses no canviaran per molt que jo faci un canvi profund, encara que hauria d’intentar-ho amb més força. Crec que alguna cosa més profunda ha de canviar a l’altre bàndol.

 

 

La Idit reconeix haver après molt dels arguments d’en Nahoum i ell reconeix haver trencat la imatge preconcebuda que tots els colons estan deshumanitzats. Tanmateix, la conversa ha arribat a un punt de no retorn, i ho saben. Saben que, si no és perquè nosaltres hem provocat la trobada, no s’hauria produït aquest diàleg. Els demanem si els podem gravar junts caminant, i diuen que sí. És la petició de tres periodistes estrangers. Ells s’acomiaden amb una amabilitat necessària.

La Idit es queda a Dolev i el Nahoum torna a casa seva, a la zona oest de Jerusalem. Quan el Nahoum tornava capa casa seva, Jerusalem encara no havia estat declarada per Donlad Trump com a capital d’Israel.

Edició a càrrec de Catalina Gayà
Edició gràfica a càrrec d’Estefania Bedmar