Magazine


Un Derby al front de guerra

— Entre 1992 i el 1996, l’estadi de futbol del barri de Grbavica va ser primera línia de front del setge de Sarajevo

— El 22 de novembre, l’exgeneral de l’Exèrcit de la República Srpska, Ratko Mladić, va ser condemnat a cadena perpetua per genocidi i crims de guerra a Srebrenica i Sarajevo

Tweet about this on TwitterShare on Facebook4Google+0Share on LinkedIn0

La pilota arriba a terra, una gespa entollada cada vegada més blanca, avança lentament i es deté. Són les 13:30h de la tarda. Quinze graus sota zero.

—A Belgrad o a Zagreb això no passa. Allí tenen diners, bons estadis per afrontar la neu i el que calgui. Però el Željezničar, no.

Semir Hemić s’ajusta el polar de plomes. Somriure de col·lega, mans a les butxaques, resignació sense amargor, de bon rotllo. Ha vingut des de Banovići, un poble de Tuzla a tres hores d’aquí, Grbavica, a veure el Derby de Sarajevo. Però en breus moments se suspendrà per la neu, després d’hora i mitja d’un vaivé d’àrbitres i un intent impossible de buidar el camp. A la graderia nord de l’estadi, els Maniaji [maníacs], els ultres del Željezničar, obren els pots de fum taronges i blaus, el seu color, i alguns amb molts ous s’enfilen per la graderia sense samarreta. Com els seus rivals, els Horde zla [Hordes del diable] de l’FK Sarajevo, a la gàbia d’enfront que, molt més nerviosos, i posant èmfasi en la seva duresa, baixen des de la tribuna fins el límit del camp encaputxats amb bengales vermelles, elegants. Tampoc hi ha gaire mostra de tristesa ni tensió entre els seguidors, en comparació amb les recurrents imatges d’hòsties en altres zones dels Balcans. Res del que podia augurar la prohibició, a l’entrada, de no accedir amb armes curtes ni granades al camp. El Derby es jugarà aviat. Potser dimarts o dimecres. L’Estadi del Željezničar no està preparat, la Direcció ho sabia, tots ho sabien, el temps ho anunciava. Així és l’afició iugoslava.

El Derby es jugarà aviat. Un clàssic en un front de guerra.

 

27 de novembre, la neu es desfà

Barri de Grbavica, Novo Sarajevo, límit amb el riu Miljacka. Gran part dels seus edificis, alts, rectangulars, grisos, de marcada estètica socialista i proselitisme obrer, mostren amb rubor els impactes d’obús, morter i metralla sèrbia, de conegut sadisme i, en menor grau, però present, d’una defensa bosniana independent, en aquest moment, deplorable. Esguerrades recents d’un ganivet oxidat, entre la boira, semblen les ferides del Setge de Sarajevo, un dels episodis de major salvatgisme de les últimes dècades, un ressò constant entre aquests edificis sobre les voreres nevades.

Fa 25 anys, Grbavica es va convertir en un feu četnik (ultranacionalista serbi), encara que, més enllà de Grbavica (Žbanić, 2006), avui ningú parla d’allò. Aquell maig de 1992 van arribar les forces de l’Exèrcit de la República Srpska (VRS) i la part de l’Exèrcit Popular Iugoslau que no reconeixia la independència bosniana, després d’un intent malmès de fer-se amb el nucli urbà. Els franctiradors passaven d’edifici a edifici, disparant des d’aquests al centre de la ciutat, com els seus companys de la muntanya Igman i el Bulevard Mese Selimovica, via també coneguda com l’Avinguda dels franctiradors. Aquest barri del sud-oest de la capital albergaria a uns 4.500 serbis, 1.500 bosnians musulmans i 300 croats, segons comptabilitza el corresponsal de guerra Plàcid García-Planas al seu Jazz al despatx de Hitler (2010).

Molts queien entre focs creuats, mentre que uns altres sobrevivien, a saber com, en el que es convertia en un camp de presoners i de crits, amb la seva seu al centre comercial. Mentrestant, el paramilitar Veselin Vlahovic, popularment conegut com el carnisser de Grbavica del grup Beli Orlovi [Ángeles Blancs], es carregava tot el que enxampava. Les violacions constants de bosnianes musulmanes, amb el plus de tortura de rigor, una forma despietada de neteja ètnica en diferit (moltes d’elles alliberades una vegada embarassades), serien innombrables. El bloqueig de subministraments elèctrics i d’aigua, i de l’entrada de queviures, com a la resta de la ciutat, va ser permanent.

I al límit del suburbi, per on baixaven les forces del VRS com en un formiguer, l’Estadi del Zeljo per als col·legues, Željezničar per a visitants, l’equip dels treballadors del tren, la locomotora. Més conegut per ser el guanyador de la Lliga de Iugoslàvia en 1972, quatre vegades campió de la Lliga Premier Bòsnia i cinc vegades campió de la Copa Bòsnia. Actualment, el Zeljo està a només dos punts del primer equip de la Lliga, el croat Siroki Brijeg, per davant del FK Sarajevo.

No és un gran equip, el Željezničar, almenys no en els termes d’estàndards professionals europeus. Amb un deute de cinc milions de marcs, una brutal rotació de la direcció i un camp de merda en el qual se t’hi enfonsen els peus quan el trepitges, nevi o no, la seva fita europea més destacable es remunta al 24 d’abril de 1985, quan, sota la direcció d’Ivica Osim, van arribar a la semifinal de la Copa de la UEFA. Van ser derrotats pels hongaresos del Videoton per 2 a 1, que s’enfrontarien al Reial Madrid a la final. A la temporada 2002-03, el Zeljo s’apuntaria un altre tanto quan va arribar a la tercera ronda de classificació de la Lliga de Campions. Com a estrella de l’equip, el davanter Edin Dzeko, jugador de l’AS Roma des del 2015, i anteriorment del Manchester City, amb qui va guanyar el títol de la Premier dues vegades. Punt.

 

Els grans edificis —ara habitatges, abans nius de franctiradors— presideixen Grbavica. © Carles Palacio

 

Però, al maig de 1992, l’estadi del Željezničar, construït el 1953, es convertiria en la primeríssima línia de front d’un setge de quatre anys.

Un mes abans, el 5 d’abril de 1992, després de la Declaració d’Independència del país, la guerra s’iniciava oficialment a la capital, amb els primers dos morts sota artilleria sèrbia en una manifestació per la pau. El futbol es va detenir en sec, encara que no per gaire temps.

Refugiat als EUA a sis mesos d’acabar la guerra i veí de Dobrinja —barri fronterer amb República Srpska (49% del territori del país segons els Acords de Dyton de 1995)—, Amar Sabeta, de 37 anys, col·laborador en temes web del club i soci des de 1997, explica el que va ocórrer després de la suspensió del partit entre el Zeljo i el FK Rad de Belgrad aquell mateix dia a l’estadi:

—Ja no es jugava però, el 4 de maig de 1992, van incendiar l’estadi i van fer desaparèixer la tribuna occidental de fusta. 316 trofeus i valuosa documentació del Željezničar es van perdre, el camp de joc es va omplir de mines —explica Amar Šabeta, que continua la seva narració sense esperar-me—. Molts dels jugadors, com Vidović o Stanic, se’n van anar a l’estranger fugint de la guerra, mentre que uns altres combatien en l’Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina. L’equip va sobreviure amb prou feines, encara que, sincerament, tampoc és que futbolísticament ens anés gaire bé—. I riu, donant compte d’un humor negre molt comú aquí. Gairebé estaven pitjor que a la Segona Guerra Mundial.

La destrucció de l’estadi de Grbavica és una representació visceral de la fi de la “convivència” entre serbis, bosnians i croats després de la dissolució de la República Federativa Socialista de Iugoslàvia i l’inici de les Guerres dels Balcans. Fundat el 1921, el Zeljeznicar neix d’un petit taller de joves treballadors ferroviaris de Sarajevo —d’aquí el seu nom— que “no se sentien representats en els clubs existents fins la data: SAŠK de la comunitat croata, Slavija de la sèrbia, Đerzelez de la bosniana i Barkohba de la jueva —enumera Šabeta—. Tots amb base ètnica. El Zeljo, per contra, naixia com un club obrer de tots. I podem dir que segueix sent-ho… Com abans de la guerra, quan tenien seguidors bosnians, serbis i croats. Tothom pot donar suport, encara que segurament no com a equip principal i, òbviament, la majoria són bosnians, de Grbavica i barris propers”.

Entre l’abril de 1992 i el maig de 1996, no obstant això, a l’estadi del Zeljeznicar es va fer el silenci sobre una passió compartida i es va donar pas al so de la ranera. L’equip havia de traslladar-se al centre de la ciutat si no volia caure sota les bales, com el seu camp de joc. Els Maniaji expliquen amb orgull patri que el fundador dels ultres, el bosnià Dževad Begić Đilda, va ser dels primers a agafar un arma en sentir el primer tret del setge i a veure les incipients barricades. Membre de Zelene Beretke [Boines verdes], moriria al tercer mes al barri de Pofalići, travessat per una bala d’un franctirador mentre intentava assistir a una veïna malferida, diuen.

Amar recorda com es va jugar durant aquests anys, quan el futbol es va resistir al desgast: “Entre el 1994 i el 1995, no va haver-hi partits oficials. L’any 1995 va ser la primera temporada oficial. Diferents equips de tot el país competien en uns play off molt dolents, jugaven la majoria de partits a l’estadi de l’FK Sarajevo (i de l’actual Federació de Bòsnia i Hercegovina), l’Asim Ferhatović Hase, popularment conegut com Koševo, al costat de l’hospital. Aquest estadi també l’utilitzava l’exèrcit per fer-hi aterrar helicòpters. De vegades, jugaven durant 20 minuts, aterrava l’helicòpter de soldats i després tornaven a jugar. Molt ridícul”, assegura Šabeta.

 

L’estadi del Željezničar a Grbavica, encara avui amb les ferides de la guerra visibles. © Carles Palacio

 

Entre els tocs de la pilota, 12 persones van morir i un centenar van ser ferides per les granades de mà sèrbies durant un partit de futbol al barri de Dobrinja, l’1 de juny de 1993. Escoles, mesquites, la Biblioteca Nacional i, com no, les Massacres de Markale de 1994 i 1995. “Una estratègia de degoteig”, explicaria Ramón Lobo a les seves cròniques de guerra a El País. Una neteja ètnica, lenta, amb solvent dedicació, sota les directrius de Galić i Milošević, i Karadžić fent el treball brut, de gust. Si podies, t’atrinxeraves al soterrani; si no, potser ni ho explicaves. 11.000 morts durant el setge, un 86% civils. Al voltant de 100.000 en tota la guerra, 40% civils. Desenes de milers de dones violades. 1,8 milions de desplaçats. Una comunitat internacional impassible fins que va ser massa tard.

L’abril del 2017, s’han complert 25 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia. Les seves ferides, profundes, encara couen. Fa poc més de dues setmanes, el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPYC) condemnava a cadena perpètua l’exgeneral serbobosnià Ratko Mladić, de 74 anys, pel genocidi de Srebrenica, el 1995. Una matança de 8.372 bosnians musulmans, que se sàpiga. La majoria d’entre 14 i 60 anys, a Potočari i als voltants, part de la República Srpska, quan era una safe area que els cascs blaus holandesos van abandonar. Entre els càrrecs contra Mladić, no obstant això, també figura el de crims de guerra durant el setge de Sarajevo, en el transcurs del qual va ser Comandant en cap del VRS.

El diari bosnià Dnevni avaz mostra la foto de Mladić amb el titular “Kasapinu dozivotna!” [Sentencia per al carnisser!] abandonat en una taula d’un cafè del carrer Patriotske lige. Una gran pantalla a l’exterior de l’edifici de la seu d’Aljazeera, a l’Avinguda Tito, enfront del monument als nens de la guerra, informa de la notícia. Però als carrers de Sarajevo ningú ho celebra. “Ja sabíem que vindria, igual que la condemna de Karadzic de 2013. Però són molts anys, molta tristesa… La gent està cansada. Mladić és un criminal, té el que es mereix i punt”, sentencia Semir, esquivant-me.

Avui, 27 de novembre, els corbs encara campen pel barri de Grbavica. És casa seva. Com la guerra, jo mai havia vist un corb. Quin fàstic.

Però, per desgràcia per als carronyers, el Macchiato està ple, de nou. Són les 10 del matí i, com el partit que no va poder ser ahir, es jugarà a les 13 hores. Aquest petit cafè de fusta, en un edifici tirotejat, és el típic bar de hools però reformat, per donar una imatge més inclusiva, encara que el seu públic és majorment masculí, cigarreta a la mà i els collons damunt la taula.

“Quan es van obrir les fronteres, venien equips croats, com el Dinamo o el Hiduk, que tenien gran rivalitat, i s’asseien aquí a beure tranquil·lament i a parlar els uns amb els altres. Bosnians i serbis també es reuneixen encara al Macchiato. Hi ha uns deu serbis en aquest moment”, apunta Šabeta. Però, com en aquesta zona de la Federació de Bòsnia i Hercegovina, el 51% del país, segons estableix Dyton, i amb les ferides encara obertes, la majoria són bosnians. Afició, que no hooligans.

Els ultres d’aquest últim, els més durs del Derby, vénen caminant des del centre de la ciutat, custodiats per la policia durant tres quilòmetres. L’equip, projecte del 1946 del llavors Partit Comunista de Iugoslàvia, amb el Mariscal Tito al capdavant, i en els seus inicis amb el suport de les elits adinerades, “és l’orgull del nucli urbà de la capital”, sosté Muamer, seguidor del mateix. Encara que, per ser justos, apunta Semir Hemić, “actualment els dos equips tenen darrere el poder (i els diners) de tota Bòsnia, raó per la qual altres hooligans, com els de l’FK Zenica, odien la capital, i és millor que no es creuin”.

 

Els aficionats comencen a arribar a l’estadi de Grbavica custodiat per la policia bosniana. © Carles Palacio

 

El carrer ja ha estat tallat per les tanques dels antidisturbis; els trolebusos, desviats. Els venedors de periòdics i les paradetes de burek esperen els afeccionats que han comprat les entrades verdes, les de la la tribuna no ultra. Fins que no entrin els hooligans, els altres no podem.

Deia Ramón Lobo que “el futbol és una teatralització de la guerra” i, efectivament, aquesta bel·ligerància d’ultres és més una estètica warrior que una conflictivitat real. Perquè, segons sembla, com quan et foties d’hòsties amb un col·lega als 15 anys en una burxada que se n’anava de les mans, el Derby de Sarajevo és un “Derby entre germans —explica Amar Šabeta—. Una baralla entre germans per veure qui és el més fort, però realment és igual qui guanyi, encara que millor vèncer, no? —somriu i espera complicitat—. Sempre hi ha xavals que no han viscut la guerra i que volen ser herois, que intenten imitar els ultres de l’FK Partizan i l’FK Crvena Zvezda [Estrella Roja], o els grecs, però rarament s’arriba a les mans. A Belgrad, no es volen entre ells; nosaltres, sí”, apunta Amar.

Semir assenteix i afegeix, descollonant-se: “Però, en general, el futbol iugoslau és més brutal que el de la resta d’Europa, més passional i orgullós, encara que abans ho era molt més, quan no hi havia tele i s’anava al camp. A més, hi ha prou política darrere. Amb els seus sentiments, hi ha gent que es torna boja. Aquí, més d’una vegada, els del Sarajevo han cremat banquetes”.

Malgrat la seva professionalitat, la pancarta “Manijaci protiv modernog fudbala” (Manijaci contra el futbol modern), presideix la paret de l’entrada de l’estadi, que aquí no sembla ser un fetitxe tòpic.

 

Tot i no haver-hi neu, el terreny de joc segueix essent un fangar. © Carles Palacio

 

El terreny de joc està marcat amb línies vermelles perquè es vegin els seus límits, igual que les porteries i la pilota, pintada amb esprai, sobre una neu que, bruta, comença a desfer-se.

Els hooligans han començat a mesurar-se-la amb la seva moguda i la seva èpica, les bengales blaves i els pots de fum vermells “que van col·locar ahir sota els seients, saltant al camp a la nit, per evitar el registre de seguretat”, comenta Semir. Avui, hi ha menys gent però, a diferència del frustrat partit d’ahir, els antiavalots, escut a la mà, baixen i custodien el lateral dels seguidors del Sarajevo. Als dos grups oneja la bandera de la República de Bòsnia i Hercegovina, l’anterior a Dyton, a la guerra.

I el moment esperat, el ritual de cada Derby de Sarajevo, arriba. L’himne del Zeljo des del 1996, que canta tota l’afició. Ningú interromp. Cap d’ells s’asseu.

Ep, Grbavica meu, estàs malalt.
Des de lluny miro els teus carrers.
Allí hi ha les fotos de la meva infància,
tot el que és meu.

Igual que la vida,
el Miljacka separa
i no sé quan, però sé que ho faré,
tornaré a la meva llar.

I després miro a Zeljin, l’estadi.
Veig el teu orgull.
Donaré la meva vida, però mai et rendiré
perquè tu ets la meva vida.

Amb l’estadi dempeus comença el partit, encara que, per ser exactes, degut al fang, sembla més un partit al descampat de darrere de casa meva que el Derby més sonat de la Federació. Després d’hora i mitja de relliscades i tres o quatre oportunitats de gol perdudes, el Zeljo guanya 2 a 1 al seu compatriota, amb els gols de Goran Zakaric i Sinan Ramovic. A les seves samarretes no apareix cap patrocinador. Amar Rahmanović, de l’FK Sarajevo, dignifica el marcador per als rivals del Zeljo al minut 87 del partit, a la desesperada.

La pilota arrebossada de fang descansa a les mans del porter. El partit ha acabat, els jugadors es retiren del terreny de joc, exhausts, també empastifats de terra, de la seva merda, que gairebé perden 25 anys enrere sota la descàrrega de metralla i foc. Com comentava Semir ahir, el camp no estava preparat. Avui, tampoc, ni demà, però aquest és un partit entre germans. Un Derby de Sarajevo com el primer que es jugaria el 2 de maig de 1996, una vegada alliberat l’estadi, en què van empatar a 1. Així que, què importa com estigui el camp? Els seguidors entonen un càntic incomprensible.

 

Els Manijaci onegen la bandera de Bòsnia anterior a Dayton. © Carles Palacio

 

—Què diuen? —li pregunto a en Semir.

“Volim et Bosna”, et vull, Bòsnia.

L’afició del Zeljo clama amb orgull el triomf mentre els seus jugadors, abraçats per les espatlles, es reverencien davant d’ella. Els ultres surten primer, més que res per protocol: com gairebé sempre, ningú hi va a fotre’s d’hòsties. Els afeccionats, mans a les butxaques, satisfacció evident, es dispersen entre els barris que envolten l’humil estadi del Željezničar, la locomotora. Entre els carrers i places dels edificis tirotejats, avui nevats, des dels quals, planta 19, escric aquesta crònica. Per Grbavica.

 

Edició a càrrec de Gerardo Santos
Edició fotogràfica a càrrec de Carles Palacio
Traducció al català de Celia Castellano
Correcció a càrrec de David Vidal

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

— Entre 1992 i el 1996, l’estadi de futbol del barri de Grbavica va ser primera línia de front del setge de Sarajevo

— El 22 de novembre, l’exgeneral de l’Exèrcit de la República Srpska, Ratko Mladić, va ser condemnat a cadena perpetua per genocidi i crims de guerra a Srebrenica i Sarajevo

Articles relacionats